Mercromina

Mercromina és un tradicional antisèptic dermatològic utilitzat a Espanya des de 1935 per a la desinfecció de ferides superficials, cremades i rascades i molt popular pel seu característic color vermell. El seu principi actiu és la merbromina. S'adquireix sense recepta mèdica i s'aplica en forma de gotes directament sobre la pell.[1]

Infotaula de fàrmacMercromina
Mercromina Bottle.jpg
Envàs de Mercromina amb el seu característic compta-gotes Modifica el valor a Wikidata

ComposicióModifica

 
Capseta de Mercromina tal com es ven en farmàcies

La Mercromina conté un 2% de merbromina, i la resta del compost és una mescla de povidona, lauriléter polioxietilènic i aigua purificada, usats com a excipients.

PropietatsModifica

Mercromina és un antisèptic no càustic i no tòxic, ha estat àmpliament utilitzat tant en petites ferides com en ferides quirúrgiques i està demostrada la seva seguretat d'ús. Aplicada sobre ferides, la merbromina es fixa principalment sobre les cèl·lules danyades i superficies epitelials, penetrant escassament en els teixits vius.[2]

Presenta activitat davant cocs gram positius, Mycobacterium chelonei, determinats bacils àcid-alcohol resistents, fongs i virus. Inhibeix bacils gram-negatius i gram-positius i Pseudomonas aeruginosa.[1]

Recomanat especialment per a l'antisèpsia del cordó umbilical[3] i el peu diabètic.[4]

PresentacióModifica

Avui dia Mercromina Film es comercialitza en els formats de 10, 30 i 250 ml.[5]

AplicacióModifica

 
Aplicació de Mercromina sobre la pell

Rentar la ferida amb aigua, aigua amb sabó, o a falta d'alguna de les anteriors, amb la mateixa Mercromina en abundant quantitat i posteriorment assecar. Amb el comptagotes recobrir la ferida i les seves vores. Deixar uns minuts per assegurar la seva fixació, treure l'excés amb gasa o cotó sense tocar la ferida. Es recomana aplicar 2-3 vegades per dia.[1]

HistòriaModifica

 
Fulletó comercial utilitzat l'any 1973 per a promoure l'ús de la Mercromina en Ginecologia i Obstetrícia

La Mercromina va ser introduïda a Espanya a mitjans dels anys 30 pel químic José Antonio Serrallach Julià, que va conèixer les bondats de la merbromina durant la seva estada com investigador a l'Institut Tecnològic de Massachusetts (EUA). Es va fabricar i distribuir com a marca comercial a través de la companyia farmacèutica Lainco, amb seu a Rubí (Vallès Occidental).[6]

El producte va assolir la popularitat més alta entre 1950 i 1980, època en la qual va adquirir una posició dominant en el mercat i va arribar a convertir-se en un element indispensable a la farmaciola de qualsevol casa espanyola. Els infants del país, que llavors jugaven als carrers, lluïen Mercromina orgullosos sobre les ferides de genolls i colzes.

Mercromina i Mercromina FilmModifica

El medicament va ser registrat l'1 de maig de 1935 com un compost de Merbromina 2% i aigua purificada fins a 100 ml. No obstant això, el 1971 es va registrar Mercromina Film, que és la que es comercialitza actualment, i que inclou dos excipients més: la povidona (film hidròfil protector) i el laurilèter polioxietilènic, un tensioactiu que permet cobrir millor la zona a tractar.

DesúsModifica

Amb la introducció d'altres antisèptics nous als hospitals, com la povidona iodada o la clorhexidina, la gent va començar a apostar per ells i va marcar el declivi en vendes de la marca.[7]

Cultura popularModifica

La Mercromina va arribar a convertir-se en una icona de la classe mitjana espanyola, com la crema Nivea, el Filvit, el got de Nocilla, les pipes Churruca, les bales, les calcomanies o els mitjons blancs amb dues ratlles. Tant va ser així, que un dels noms populars amb què es coneix a la generació del baby boom, és la Generació Mercromina.

Generacions de reclutes espanyols i també d'excursionistes l'han fet servir per guarir les úlceres dels seus peus conseqüència de les marxes realitzades.

Causa de la seva popularitat, es va arribar a associar el producte a centenars de modes i trucs casolans com, per exemple, la idea estesa d'utilitzar Mercromina barrejada amb crema Nivea per avançar el bronzejat. O quan Disney va llançar La Sireneta el 1989, que les nenes van començar a tenyir els cabells de les seves nines Barbie amb Mercromina per tornar-les pèl-roges i convertir-les així en la famosa Ariel.

El 1993, amb la programació d'una selecció de curtmetratges per part de Canal+, es va començar a reconèixer una sèrie de directors de cinema encapçalats per Santiago Segura o Álex de la Iglesia com la Generació Mercromina.[8]

El 1995, després de la dissolució de Surfin' Bichos, tres dels seus components (Joaquín Pascual, Carlos Cuevas i José Manuel Mora) van crear el grup que van anomenar Mercromina, que durant deu anys va llançar 7 discos i un doble recopilatori, tots editats per Subterfuge Records.[9]

ReferènciesModifica

  1. 1,0 1,1 1,2 «Vademecum Mercromina Film Lainco», 03-06-2013.
  2. Gil Sánchez, J. C. «Estudio de absorción transdérmica de Merbromina– comparación con Povidona Yodada». Fieldpharma, 1997.
  3. Sellares Casas, E.; Yánez Juan A., López de Aguileta Ibísate A., Peix Sambola, M. A., Esteva Nuto, N., Doménech Terricabras, P. «Eficacia de una aplicación frente a tres de merbromina en el tiempo de caída del cordón». Acta Pediátrica Española, 60, 9, 2002.
  4. Gaitán Enriquez, J. «Merbromina como tratamiento de elección en úlceras de pie diabético». Clínica Rural, 497, 1997.
  5. «Mercromina Film», 03-06-2013.
  6. «Historia de Lainco», 03-06-2013.
  7. «¿Qué fue de la mercromina?». elmundo.es, 25-09-2011 [Consulta: 3 juny 2013].
  8. «Generación mercromina / Canal +». [Consulta: 3 juny 2013].
  9. «Mercromina». [Consulta: 3 juny 2013].

Vegeu tambéModifica