Dinastia Merovíngia

dinastia franca
(S'ha redirigit des de: Merovingi)

La dinastia merovíngia és la família d'estirp germànica que va governar els territoris que comprenen l'actual França, Bèlgica i part d'Alemanya entre els segles V i VIII. Eren descendents de Meroveu, cap militar franc, fundador de la dinastia.[1] Clodoveu I (466 ? - 511) va ser el primer monarca de la dinastia.

Infotaula d'organitzacióDinastia Merovíngia
Fibules mérovingiennes 02.JPG
Modifica el valor a Wikidata
Dades
Tipusdinastia Modifica el valor a Wikidata
L'extensió de l'Imperi franc
Història de França
Adhémar de Monteil à Antioche.jpeg
Edat antiga
Prehistòria
Gàl·lia
Gàl·lia romana (50 aC – 486 dC)
Els Francs
Edat mitjana
Merovingis (481 – 751)
Carolingis (751 – 987)
Capets (987 – 1328)
Valois (1328 – 1498)
Edat moderna
Valois-Orléans (1498 – 1515)
Valois-Angulema (1515 – 1589)
Casa de Borbó (1589 – 1792)
Revolució Francesa (1789 – 1799)
Segle XIX
Primera República (1792 – 1804)
Convenció Nacional (1792 – 1795)
Directori francès (1795 – 1799)
Consolat francès (1799 – 1804)
Primer Imperi (1804 – 1814)
Restauració (1814 – 1830)
Revolució de Juliol (1830)
Monarquia de Juliol (1830-1848)
Revolució de 1848
Segona República (1848 – 1852)
Segon Imperi (1852 – 1870)
Tercera República (1870 – 1940)
Comuna de París (1871)
Segle XX
Govern de Vichy (1940 – 1944)
Govern provisional (1944–1946)
Quarta República (1946 – 1958)
Cinquena República (1958 – present)
Cronologia

A la seva mort, el regne franc va ser dividit entre els seus fills, segons el costum dels merovingis. Un altre monarca destacat de la dinastia va ser Dagobert I (?- 639) que, després de molts anys de divisió territorial, va tornar a unir els regnes francs sota el seu govern.

Després de Dagobert I, el poder dels merovingis es va anar disgregant i a mesura que va passar el temps, els majordoms de palau van acabar sent els verdaders dirigents del regne franc. Els majordoms de palau Carles Martell, i el seu fill Pipí el Breu (fundador de la dinastia carolíngia), van posar fi al poder dels monarques merovingis i Pipí va destronar l'últim rei merovingi, Khilderic III, per proclamar-se rei dels francs. La dinastia merovíngia, va ser substituïda llavors per la dinastia carolíngia.

Cronologia dels reis merovingisModifica

A la mort de Clodoveu, l'any 511, el regne es dividia entre els seus quatre fills, que van establir els seus respectius regnes amb capital a Reims (Teodoric I), Orleans (Clodomir I), París (Khildebert I), i Soissons (Clotari I).

TeodobaldTeodobert ITeodoric I d'AustràsiaClodomir IKhildebert IClotari IReimsOrleansParísSoissons


Clotari I, conegut com el Vell, va aconseguir obtenir el control dels altres tres regnes gràcies a la seva longevitat i a les morts dels seus germans o dels seus successors (algunes de propiciades pel mateix Clotari). En morir, Clotari repartia un altre cop el regne entre els seus quatre fills: Caribert obtingué el Regne de París, Guntram el Regne d'Orleans (que passaria a ser conegut com a Regne de Borgonya), Sigebert el Regne de Reims (la capital del qual es va traslladar a Metz, i esdevindria el Regne d'Austràsia), i Khilperic I el Regne de Soissons (futur Regne de Nèustria).

Sigebert IKhildebert IITeodobert IIGuntramTeodoric II d'AustràsiaSigebert IICaribert IKhilperic IClotari IIMetzOrleansParísSoissons


Els conflictes successoris i les guerres fratricides van continuar, derivant en una guerra entre els regnes rivals de Nèustria i Austràsia. L'any 613, Clotari II de Nèustria va aconseguir derrotar Bruniquilda i el seu besnet Sigebert II, reunificant així els regnes francs.

Tanmateix, el 623 donava el Regne d'Austràsia al seu fill Dagobert I per a apaivagar les demandes d'autonomia de la noblesa austrasiana i també assegurar les fronteres. En succeir el seu pare, Dagobert va seguir aquesta política assignant subreis a Aquitània el 629 i a Austràsia el 634.

Sigebert IIIDagobert IKhilperic d'AquitàniaCaribert IICaribert IIClotari IIAustràsiaAquitàniaBorgonyaNèustria


Dagobert va incorporar a Nèustria el Regne d'Aquitània en morir el seu germanastre, i posteriorment i atenent a les reivindicacions dels nobles locals, va integrar-hi el Regne de Borgonya. El seu fill Clodoveu heretaria Nèustria i Borgonya, mentre que un altre dels seus fills, Sigebert, continuaria com a rei d'Austràsia.

Dagobert IIClodoveu IIIKhilderic IIKhildebert l'AdoptatKhildebert l'AdoptatSigebert IIIDagobert IIIDagobert IIIKhildebert IIIClodoveu IVClodoveu IVTeodoric IIIClotari IIIClodoveu IIAustràsiaNèustria


Khilderic II, breument, i després Teodoric III aconseguirien reunificar el regne dels francs, però el poder reial cada cop es veia més disminuït i augmentava el pes polític dels majordoms de palau. Els reis d'aquest període reberen el qualificatiu de "reis mandrosos" per la seva incapacitat en el govern. Els successius reis es van anar tornant titelles a les mans dels majordoms, i arribaren al punt que, a la mort de Teodoric IV, el majordom Carles Martell no va considerar necessari nomenar un hereu, i es donà pas a un període de set anys d'interregne. El darrer rei, Khilderic III, seria deposat definitivament el 751 per Pipí el Breu, primer monarca carolingi.

Clotari IVClotari IVKhilderic IIIKhilderic IIITeodoric IVKhilperic IIAustràsiaNèustria


Genealogia dels reis merovingisModifica

 
 
 
 
 
 
 
 
Clodió el Cabellut
Rei dels francs salis
vers 428-vers 448
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
Meroveu
Rei dels francs salis
vers 448-vers 458
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
Khilderic I
Rei dels francs salis
vers 458-481
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
Clodoveu
Rei dels francs
vers 481-511
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
Teodoric I
Rei de Reims
511-534
 
Clodomir
Rei d'Orleans
511-524
 
Khildebert I
Rei de París
511-558
 
Clotari I
Rei de:
Soissons 511-561
Reims 555-561
dels francs 558-561
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
Teodobert I
Rei de Reims
534-548
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
Teodebald I
Rei de Reims
548-555
 
Caribert I
Rei de París
561-567
 
Guntram I
Rei d'Orleans
i de Borgonya
561-592
 
Sigebert I
Rei de Reims
i Austràsia
561-575
 
 
 
 
 
Khilperic I
Rei de Soissons
i de Nèustria
561-584
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
Khildebert II
Rei d'Austràsia
575-595
Rei de Borgonya
592-595
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
Teodobert II
Rei d'Austràsia
595-612
 
Teodoric II
Rei de Borgonya
595-613
Rei d'Austràsia
612-613
 
 
 
Clotari II
Rei de Nèustria
584-629
Rei dels Francs
613-629
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
Sigebert II
Rei de Borgonya
i d'Austràsia 613
 
Dagobert I
Rei d'Austràsia
623-639
Rei de Nèustria i
de Borgonya
629-639
 
Caribert II
Rei d'Aquitània
629-632
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
Sigebert III
Rei d'Austràsia
634-656
 
 
 
 
 
 
 
 
 
Clodoveu II
Rei de Nèustria
i de Borgonya
639-657
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
Khildebert III l'Adoptat
Rei d'Austràsia
656-662
 
Dagobert II
Rei d'Austràsia
676-679
 
Biliquida
 
Khilderic II
Rei d'Austràsia
662-675
 
Clotari III
Rei de Nèustria
i de Borgonya
657-673
 
Teodoric III
Rei de Nèustria
i de Borgonya
673-691
Rei dels Francs 679-691
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
Khilperic II
Rei de Nèustria
715-721
 
Clodoveu III
Rei d'Austràsia
675-676
 
Clodoveu IV
Rei dels Francs
690-695
 
Khildebert IV
Rei dels Francs
695-711
 
Clotari IV
Rei d'Austràsia
717-719
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
Dagobert III
Rei dels Francs
711-715
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
Teodoric IV
Rei dels Francs
721-737
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
Khilderic III
Rei dels Francs
743-751
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
Teodoric
 

Cronologia i territorisModifica

Període Austràsia (Reims després Metz) Nèustria (Soissons) Borgonya (Chalon sur Saône)
481-511 Clodoveu I Gondebald
511-516 Teodoric I Clotari I
516-524 Sigismond
524-534 Godomar III
534-548 Teodobert I Teodebert I
548-555 Teodebald I Khildebert I
555-558 Clotari I
558-561 Clotari I
561-575 Sigebert I Khilperic I Guntram de Borgonya
575-584 Khildebert II
584-592 Clotari II
592-596 Khildebert II
596-612 Teodobert II Teodoric II
613 Sigebert II
613-622 Clotari II Clotari II
622-629 Dagobert I
629-639 Dagobert I
639-656 Sigebert III Clodoveu II
656-657 Khildebert III
657-662 Clotari III
662-673 Khilderic II
673 Teodoric III
673-675 Khilderic II
675-679 Dagobert II Teodoric III
679-691 Teodoric III
691-695 Clodoveu IV
695-711 Khildebert IV
711-715 Dagobert III
715-717 Khilperic II Khilperic II
717-719 Clotari IV
719-721 Khilperic II
721-737 Teodoric IV
737-741 Carles Martell (majordom del Palau d'Austràsia
741-743 Pipí el Breu (majordom del Palau de Nèustria i després d'Austràsia)
743-751 Khilderic III

Art merovingiModifica

La dinastia merovíngia va desenvolupar un art propi a l'actual França, un art preromànic que es va caracteritzar per l'ús de la pedra i el maó (en arquitectura) amb construccions senzilles. L'art característic d'aquest període és l'orfebreria. També van desenvolupar la pintura mural sobre frescs i les miniatures. Es conserven molt pocs vestigis i mostres d'art merovingi.

Ascendència divinaModifica

En diversos texts, s'ha especulat sobre l'origen dels merovingis, al·ludint que en realitat es tractaria de la descendència d'una presumpta filla de Jesucrist i Maria Magdalena.

Aquesta teoria, basada tan sols en llegendes i tradicions medievals del sud de l'actual França, va ser popularitzada en el best-seller Sang santa, sant greal, escrit per Michael Baigent, Richard Leigh i Henry Lincoln i, sobretot, per la novel·la best-seller de Dan Brown, El codi Da Vinci. També Umberto Eco en fa ús en El pèndol de Foucault, encara que, com s'esmenta, són només novel·les, texts de ficció.

La teoria postula que Jesús va tenir descendència amb Maria Magdalena, tenint una filla, i que aquesta va migrar des de Judea al sud de França, des d'on s'hauria desenvolupat un llinatge l'estirp del qual va arribar al poder del Regne franc amb els merovingis.

En aquest sentit, els historiadors indiquen que, possiblement, va néixer aquesta llegenda per aconseguir atribuir-li divinitat als merovingis, i d'aquesta manera aquests poguessin governar sense objeccions, ja que tindrien un dret diví que els recolzava.

ReferènciesModifica

  1. «Dinastia merovíngia». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Dinastia Merovíngia