Mikhaïl Fokin

Mikhaïl Mikhàilovitx Fokín (en rus Михаи́л Миха́йлович Фо́кин), conegut també amb el nom afrancesat de Michel Fokine (Sant Petersburg, Imperi Rus, 26 d'abril de 1880 – Nova York, Estats Units, 22 d'agost de 1942), fou un coreògraf rus de dansa clàssica.

Mikhaïl Fokin

Retrat de Mikhaïl Fokin
Nom original	(fr) Michel Fokine
Biografia
Naixement	Mikhaïl Mikhàilovitx Fokin 11 abril 1880 (Julià) Sant Petersburg (Rússia)
Mort	23 agost 1942 (62 anys) Nova York (Estats Units d'Amèrica)
Sepultura	Cementiri de Ferncliff
Dades personals
Nacionalitat	Rússia
Religió	Església Ortodoxa
Formació	Acadèmia Vagànova de Ballet
Activitat
Ocupació	Coreògraf
Professors	Platon Karsavin (en)
Família
Cònjuge	Vera Fokina
Premis  Orde de les Palmes Acadèmiques

Nijinski, primera figura del seu ballet, a L'espectre de la rosa, el 1911

Carrera professional

Als vuit anys entrà en l'escola del teatre Teatre Mariïnski de la seva ciutat nadiua, va tenir per mestres Gert i Legat. Als divuit anys comença a treballar com a primer ballarí en aquell mateix teatre, i als vint-i-dos anys estudia coreografia amb Johansson, mentre es dedicava a l'ensenyança. Poc temps després comença a muntar els seus primers ballets:

• Acis i Galatea (1905)
• La mort del Cigne, sobre la peça de Camille Saint-Saëns, estrenada per Anna Pàvlova
• Somni d'una nit d'estiu (1906)
• La vinya (1906)
• Eunice (1907)
• La Tapisseria encantada (1907), estrenada sota el títol de Pavillon d'Armide (1908)
• Cleopatra (1909)

Totes aquestes obres foren concebudes a Leningrad, però desitjant renovar-se marxà a París a l'encontre dels Ballets Russes de Diaghilev. Allà passà els anys d'activitat més intensa de la seva vida: el 1909, a més de Pavelló d'Armida i Cleòpatra, dóna a conèixer Les Sílfides, sobre música de Chopin, i les danses del Príncep Igor.

• El 1910 presenta:
  • Xahrazad
  • Carnaval
  • L'Ocell de foc
  • Les Orientals
• 1911:
  • Narcís
  • Sadkó
  • Petruixka
  • L'espectre de la rosa
• 1912:
  • Le Dieu bleu
  • Tamara
  • Dafnis i Cloe, sobre la música de Maurice Ravel.

L'any següent el passà en la seva Rússia natal, i retornà a París, on presenta, The Legend of de Sant Jose, Mides i El Gall d'Or. Torna altra vegada a Rússia, per últim cop, on munta Eros i Francesca de Rimini (1915) i Stenka Razin (1917). Retorna a França i més tard anà a la Gran Bretanya, per anar a acabar els seus dies als Estats Units. Però encara muntà les coreografies de:

• Els Elfs (1924) per a Ida Rubinstein
• El 1931: Diana de Poitiers, Semiramis i La Valse, amb música de Maurice Ravel

Per als Ballets de Montecarlo:

• La prova d'amor (1936)
• Don Juan (1936)
• Els Elements (1937)
• Ventafocs (1938)
• Paganini (1939) les dues últimes per als Ballets Russos del Coronel de Basil

Les seves dues últimes coreografies foren Barba-blava i Tinent Kije el (1941).

Anàlisi professional

Anna Pàvlova, una de les icones de Mikhaïl Fokin

Va estar casat amb Vera Antónova (Fókina), ballarina del Teatre Mariïnski que actuà de parella amb el seu marit en nombrosos recitals per Europa i Estats Units. Fokin ha estat considerat el verdader continuador de l'obra de Màrius Petipà, a la que pretén unir la força vital d'Isadora Duncan o de Vàtslav Nijinski, interpretes prodigiosos als quals admirà i pels quals ses sentí influït.

L'empresari Serguei Diàguilev deixà de col·laborar amb ell per considerar-lo reaccionari. La seva coreografia de L'Ocell de foc fou criticada per considerar que en ella no feia més que complicar els passos, sense introduir noves aportacions tècniques. Però arribà l'hora de Fokin quan muntà Petruixka, obra a la que ningú ha gosat modificar ni el més mínim detall, mentre llavors --anys 1930-40-- no existia forma de retornar a les versions d'El llac dels Cignes i La bella dorment.

La seva obra representa la transició entre la dansa clàssica i la moderna, i ara --ja a molts anys de distància-- i vist que no es va fer fins a finals del segle xx, pot comprendre's la verdadera significació de molts dels seus <<reaccionarismes>>. En algunes de les seves declaracions resum els seus principis estètics a l'exigir quelcom més que la simple combinació i successió de passos, i en anar més enllà de certes fórmules estereotipades de mímica.

També cercà i aconseguí l'acord perfecte entre el conjunt i els solistes com a verdadera entitat harmònica, l'alliberament del ballet de la servitud de les altres arts que col·laboren amb ell. Aquests principis, tan lògics, foren les que en el seu temps es discutiren, trobant l'oposició amb què sol entrebancar-se tota actitud revolucionària.

Bibliografia

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Mikhaïl Fokin

• Suplement dels anys 1963-1964, pàgs. 249-50 de l'Enciclopèdia Espasa ISBN 84-239-4596-0.