Missa di San Emidio

La Missa di San Emidio, també anomedada Missa Romana per a soprano, contralt, dos cors, dues orquestres i baix continu, és una missa en re major composta per Giovanni Battista Pergolesi i estrenada el 31 de desembre de 1732[1] a l'església de Santa Maria della Stella de Nàpols.[2]

Infotaula de composicióMissa di San Emidio
Forma musicalobra/composició musical Modifica el valor a Wikidata
CompositorGiovanni Battista Pergolesi Modifica el valor a Wikidata

Origen i contextModifica

Pergolesi va compondre diverses òperes, amb poc èxit i avui oblidades. El seu únic triomf rotund en el gènere escènic va ser l'espurnejant òpera bufa La serva padrona, un deliciós vodevil que encara es representa actualment i que, en el seu temps, va encendre una forta polèmica a París entre els partidaris de l'òpera francesa i els de la italiana.

En 1732 Pergolesi estava al servei del príncep Stigliano, a qui va dedicar les Sonates per a trio. Va ser aquest magnat qui, en ocasió d'un terratrèmol que va estremir Nàpols, li va encarregar la Missa solemne en honor de Sant Emidio, bisbe d'Ascoli, recentment nomenat patró de la ciutat perquè intercedís davant de Déu i li demanés que no es repetissin més les catàstrofes.

RepresentacionsModifica

L'obra va causar molta admiració el dia de l'estrena,[3] encara que la seva fama no va traspassar els límits de la societat napolitana. Es tracta d'una petita joia, una Missa breu, amb només el Kyrie i el Gloria, de moda en aquell moment a Nàpols,[1] on la gràcia rococó s'alterna amb una profunda emoció sentimental.

Més exultant és l'atmosfera del Laudate pueri Dominum (Lloeu, fills, el Senyor) sobre el text del Salm 112, compost al voltant de 1734, per encàrrec del duc de Maddaloni, igual que la Salve Regina, en do menor. El to dolorós i suplicant d'aquesta última partitura, escrita en el penúltim any de la seva vida, anuncia ja el seu testament espiritual, el meravellós Stabat Mater.[4] Pergolesi va afegir posteriorment altres cors de la peça. El 1734 es va reestrenar amb el nou format engrandit a Roma, a San Lorenzo in Lucina. Aquesta versió se sol anomenar Missa Romana.[5]

EnregistramentsModifica

ReferènciesModifica

  1. 1,0 1,1 Verga, Davide. Ressenya del disc. 
  2. Degrada, Francesco. Pergolesi Studies, Volum 1. Pendragon Press, 1986, p. 12. ISBN 9780918728791. 
  3. De Rosa, Carlo Antonio. Lettera biografica intorno alla patria ed alla vita di Gio: Battista Pergolese, 1831. 
  4. «El genio meláncolico del Barroco». laverdad.es.
  5. «Ressenya del disc».