Obre el menú principal

Montserrat Avilés i Vila Barcelona (1936-2017) fou una advocada laboralista catalana. Amb el també advocat Albert Fina i Sanglas constituïren un despatx laboralista de referència en la defensa dels drets dels treballadors durant el franquisme.

Infotaula de personaMontserrat Avilés i Vila
Biografia
Naixement 1936 (82/83 anys)
Barcelona
Activitat
Ocupació Jurista i advocada
Partit Partit Socialista Unificat de Catalunya
Modifica les dades a Wikidata

Contingut

Biografia[1]Modifica

Nascuda a Barcelona el 1936 en una família de professionals, liberal i catalana, és filla de l'advocat Gabriel Avilés. Va fer els estudis primaris i secundaris a les monges Concepcionistes. Els estudis universitaris els cursarà a la Universitat de Barcelona on es llicenciarà en Dret. El 1959 es col·legiarà en el Col·legi d'Advocats de Barcelona. Començarà la vida professional al despatx del seu pare.

Montserrat coneixerà Albert Fina i Sanglas, l'any 1959 amb el motiu de la mort del pare Gabriel Avilés. Començaren una relació ìntima i intel·lectual que els portà a contraure matrimoni el 1960[1] inicien una marxa en comú, absolutament identificats en el polític, en el social, en el treball i en la família. Tindran uns anys més tard una filla, Anna Maria. Obren despatx conjunt a Barcelona i a Mataró. (en el transcurs dels anys el despatx canviarà d'ubicació plaça Letamendi, c/Casp, c/Girona, c/Bruc, Rondas, i disposarà de delegacions a Vilanova i la Geltrú, Terrassa, Cornellà, etc.).

S'afiliaran al FLP, precedent del Front Obrer de Catalunya, participaran en activitats com la campanya de boicot a La Vanguardia per l'assumpte Galinsoga, en la campanya contra la tortura i maltractaments de la policia, de la qual van resultar processats de Josep Dalmau, Urenda i alguns més.

L'any 1962 se salvaran de la caiguda més important del FLP a Catalunya. Van ser detinguts quasi tots els seus amics: Juan Ignacio Sardá,Rudolf Guerra i Fontana, Lluis Avilés, Isidre Molas i Batllori, José Ignacio Urenda i Bariego, Josep Font, Angel Abad, Josep Verdura, Chicharro, etc. El Consell de Guerra celebrat a Madrid, l'any 1963, els condemnà a tots ells a penes d'entre dos a vuit anys de presó.

Montserrat Avilés i Albert Fina s'implicaran en la tasca de democratitzar el Col·legi d'Advocats de Barcelona fins aquell moment anquilosat i impregnat de franquisme en la forma i en l'activitat de les juntes de govern. Junt amb altres advocats de les noves generacions que no havien fet la guerra va començar el procés, lent en el temps, de democratització, no sense tensions internes. A les eleccions a Degà i altres càrrecs de la Junta, de l'any 1962, en la candidatura de Frederic Roda i Ventura, van entrar Montserrat Avilés i altres companys joves. El deganat de Roda Ventura (1963-67) va suposar l'inici d'una marxa, per part del Col·legi d'Advocats, camí llarg però constant en demanda d'una major democràcia interna, més lliure dels poders públics, més independent i, sobretot més solidari amb els problemes dels ciutadans, amb els represaliats, els detinguts, els presos polítics o els condemnats a mort.... Montserrat Avilès romandrà 6 anys la Junta, i aconseguirà que el Col·legi intervingués de forma directa en els greus esdeveniments, cada vegada més nombrosos, provocats per la repressió franquista. A partir d'aquesta junta el Col·legi d'Advocats de Barcelona, sabrà mantenir la seva independència, solidaritzar-se amb els greus problemes i emparar als col·legiats quan van ser víctimes de la repressió, com en el cas d'Albert Fina i Montserrat Avilés; ja que el mateix Degà, Miquel Casals i Colldecarrera es va brindar a defensar-los davant el Tribunal d'Ordre Públic. I no només va beneficiar als col·legiats, sinó, la qual cosa era més compromès, va permetre reunions, moltes vegades multitudinàries amb motiu de detencions massives (com les del 113 i el 67 de l'Assemblea de Catalunya, les penes de morts injustes, (Salvador Puig i Antich, Txiqui), els assassinats d'advocats laboralistes d'Atocha i altres esdeveniments importants.

El 1968 Montserrat i Albert Fina i ingressaran en el Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC).[1] La seva militància política es realitzarà en el seu camp d'actuació: el dret laboral i en defensa de la classe obrera. L'any 1964 s'havien creat les Comissions Obreres el que serà el germen del sindicat de classe, i que centren en reivindicacions molt concretes (increment de salaris, falta de mesures de seguretat, hores extres, jornades, etc.) a l'empresa, però que després passen a permanents i porten reclamar el dret de vaga, d'associació, de reunió, etc.

El despatx Montserrat i Albert Fina, no era el despatx de Comissions Obreres, però en la pràctica portaven els assumptes més importants de les grans empreses en què intervenien les Comissions. En conseqüència, van haver d'ampliar la seva plantilla, i es convertí en interdisciplinars amb economistes, sindicalistes, i especialistes de tota classe. Els més importants problemes laborals i sindicals d'aquells anys (recordem les vagues, seguides d'acomiadaments massius van ser plantejats des del seu despatx. La trajectòria de Montserrat Avilés,Fina, unida sempre a la de l'advocat i marit, Albert Fina, arriba a la culminació entre 1965 y 1975, amb la seva participació com advocats en els conflictes col·lectius de grans empreses: La Maquinista Terrestre y Marítima, Harry Walker, la SEAT. La vaga de SEAT de 1971, acompanyada d'una mobilització obrera en tota la conca metal·lúrgica del Baix Llobregat, consagraren[1] a Fina i Avilés com els mediadors laboral del sindicat Comissions Obreres.

Durant aquests anys el despatx restà en el punt de mira de la policia franquista, així el 15 de febrer de1971 el seu despatx serà objecte d'un assalt[2][3] per part d'un escamot de la Brigada Político-Social amb destrucció i crema de documents. Cal tenir en compte que i Montserrat Avilés i Albert Fina apareixen en el llistat dels 462 catalans més vigilats per la policia franquista.[4]

En l'interregne, Montserrat Avilès i Albert Fina participaran en altres esdeveniments i realitats de la política d'oposició antifranquista un exemple és la seva la detenció dels 113 l'any 1973 de la Comissió Permanent de l'Assemblea de Catalunya, a l'església Sta Maria Mitjancera. passaran tres mesos a la Presó Model i Albert Fina serà multat amb 350.000 pts. el màxim de les sancions decretades.[5]

L'any 1976 ja en plena transició democràtica Montserrat Avilès i Albert Fina juntament amb Isidor Boix i Lluch,[6] responsable del món obrer del Comitè Executiu del PSUC, vinculat en aquell moment al seu despatx, i part dels dirigents obrers del Baix Llobregat, participaran en un dels debats més importants al si del partit i de CCOO. Defensaven la necessitat de bastir el nou sindicat obrer en democràcia a partir de les posicions assolides en l'aparell dels sindicats verticals. La idea inicial de Comissions Obreres, sostinguda per Montserrat Avilès i Albert Fina i el seu despatx era la creació i potenciació d'una gran Central Sindical Unitària. Per contra la resta de dirigents de CCOO i de la majoria Comitè Central del PSUC defensaven la continuïtat de CCOO com organització pròpia, i sols a partir d'aquesta organització convocar un congrés d'unitat sindical ja en democràcia. El debat portat al límit finalitzà en ser Isidor Boix, rellevat de les seves responsabilitats en el Comitè Executiu i del Secretariat del Comitè Central del PSUC i de posteriorment, en persistir en les seves posicions, ser expulsat del partit en gener de 1976. Montserrat Avilès i Albert Fina arran d'aquest afer abandonaran el PSUC[7] després de nou anys de militància activa. Cap dels dos tornen a militar en cap partit. Aquests esdeveniments no variaren, però, el treball del despatx amb CCOO i en defensa dels treballadors.

En l'etapa democràticaModifica

A partir de 1977 coincidint amb la sortida a la llum de partits i sindicats, Fina i Avilés van mantenir el seu bufet independent i va refusar[8] convertir-se en assessors jurídics de Comissions Obreres. Des de llavors la seva activitat professional havia anat declinant quantitativament, ja que són els mateixos sindicats els que condueixen els conflictes col·lectius. En aquesta última etapa del despatx Montserrat Avilès i Albert Fina ha estat un exemple d'independència i d'ètica professional.

La malaltia i[1] els últims anys d'Albert FinaModifica

Des del seu servei militar l'any 1957, Albert Fina patia una malaltia crònica, una broncopneumopatia crònica que li afectà els pulmons. Anys després la malaltia se li tornarà a manifestar en diverses ocasions per l'estrès, el desordre en els menjars, el tabac, manca de son, etc. pròpies del treball del despatx. Viurà episodis greus els anys 1962,1969, 1889, 1891 i el 1996. El 1994 se li diagnostica un càncer de còlon. Montserrat Avilés acompanyarà el seu marit Albert en els últims anys en la lluita contra aquesta malaltia. Mentre continuava dirigint el despatx. Acompanyà el seu marit en la seva mort el març de 1997 a Barcelona .[9]

Tancament del despatxModifica

El despatx Albert Fina & Montserrat Avilés continuà com despatx laboralista ara dirigit per Montserrat Avilès fins al 2013, quan va donar per finalitzada la seva actuació, El despatx amb els amics, clients, col·laboradors i col·legues organitzaren un acte commemoratiu del tancament.[10]

El fons històric del despatxModifica

El sis de maig de 2013 Montserrat Avilés titular del despatx Albert Fina & Montserrat Avilés Associats signà un conveni amb la Fundació Cipriano Carcía de cessió dels arxiu-fons del despatx perquè sigui gestionat per l'Arxiu Històric de la Fundació Cipriano García.[11][12]

GuardóModifica

El 25 de gener de 2004 el govern de la Generalitat li va atorgar la Medalla President Macià[13] de mèrit al treball.

BibliografiaModifica

  • Vazquez Montalban M, Avilés, M. y otros. Albert Fina ed. La Factoria Cultural, Barcelona (2001).

ArticlesModifica

  • Manuel Vázquez Montalbán “El imprescindible Albert Fina”[14]
  • Jordi Pujol "Un merecido homenaje"[15]
  • Maria Ángeles López Esteban “Albert Fina: Periodistas en su despacho”[16]
  • Pedro López Provencio “Albert Fina: Los raros clientes”[17]
  • Antonio Martín Martín “Albert Fina: La dimensión humana”[18]
  • Ernest Maragall “Albert Fina: Una ciudad agradecida”[19]
  • Miquel Roca Junyent “Albert Fina: Al servicio de una causa”[20]
  • José Luis López Bulla “Albert Fina: Maestro y creador del derecho laboral”[21]
  • Isidre Molas “Albert Fina: El amor a la profesión”[22]
  • Manuela Castrillo Moreno“Albert Fina: Abogados laboralistas de Madrid y Barcelona”[23]

ReferènciesModifica

  1. 1,0 1,1 1,2 1,3 1,4 Antonio Martin Martin article “La dimensión humana” a “Revista La Factoria” no. 14-15 febrer -març 2001
  2. Francisco Rui Azevedo article “Los abogados laboralistas bajo el franquismo” a “Revista memòria històrica del Baix Llobregat no 10
  3. Ignasi Fina i Sanglas article “Albert Fina Sanglas (1933-1997)”
  4. Revista "Sapiens""Llista completa del 462 catalans més vigilats pel franquisme"
  5. Ignasi Fina i Sanglas
  6. Carme Molinero i Pere Ysàs “Els anys del PSUC. Els anys de l'antifranquisme(1956-1981)” editorial L'Avenç Barcelona 2010
  7. Albert Fina “Des del nostre despatx” ed. Dopesa. Barcelona (1978)
  8. Diari El País Josep Maria Cortés 22 de març 1997 article “Albert Fina abogado”
  9. El País Josep Maria Cortés 22 de març 1997
  10. Notícia "El despatx laboralista “Albert Fina-Montserrat Avilés”, protagonista en una etapa i d'una experiència especial en el moviment obrer, finalitza la seva activitat"]
  11. Cessió Fons Despatx A, Fina -M.Aviles
  12. «Censo-Guía de Archivos de España e Iberoamérica». Contenido detallado del fondo del Despacho A. Fina-M. Avilés
  13. Acords la concessió de les medalles i plaques President Macià 2004
  14. «Albert Fina: El imprescindible Albert Fina. AUTOR: Manuel Vázquez Montalbán. La Factoría, revista social.».
  15. «Albert Fina: Un merecido homenaje. AUTOR: Jordi Pujol. La Factoría, revista social.».
  16. «Albert Fina: Periodistas en su despacho. AUTOR: Maria Ángeles López Esteban. La Factoría, revista social.».
  17. «Albert Fina: Los raros clientes. AUTOR: Pedro López Provencio. La Factoría, revista social.».
  18. «Albert Fina: La dimensión humana. AUTOR: Antonio Martín Martín. La Factoría, revista social.».
  19. «Albert Fina: Una ciudad agradecida. AUTOR: Ernest Maragall. La Factoría, revista social.».
  20. «Albert Fina: Al servicio de una causa. AUTOR: Miquel Roca i Junyent. La Factoría, revista social.».
  21. «Albert Fina: Maestro y creador del derecho laboral. AUTOR: José Luis López Bulla. La Factoría, revista social.».
  22. «Albert Fina: El amor a la profesión. AUTOR: Isidre Molas. La Factoría, revista social.».
  23. «Albert Fina: Abogados laboralistas de Madrid y Barcelona. AUTOR: Manuela Carmena Castrillo. La Factoría, revista social.».