Obre el menú principal

El mossàrab de les Illes Balears és la varietat lingüística romànica parlada a les Illes Balears a partir de l'evolució del llatí vulgar. Aquesta parla, que forma part del conjunt lingüístic mossàrab, es consolidà en l'alta edat mitjana i fou la llengua col·loquial d'ús comú de la població balear fins que a partir del 903, amb la plena incorporació de les illes a l'emirat de Còrdova, s'intensificà el procés de substitució lingüística a favor de l'àrab.

Contingut

El mossàrab balear en el context romànicModifica

Els parlars romànics que empraven els mossàrabs i els muladites o indígenes renegats del cristianisme no era uniforme arreu de la península. L'existència d'una heterogeneïtat ètnico-cultural antiga, l'ús exclusiu com a llengua escrita de l'àrab i la inexistència d'una pauta lingüística unitària durant l'època islàmica va determinar l'aparició de parlars prou diferenciats. El mossàrab de la Catalunya Nova, País Valencià i Illes Balears tenia trets similars, amb moltes coincidències amb el de Múrcia i Granada, i era prou diferenciat del de Toledo. Els trets fonètics del romanç precatalà de les Illes Balears l'aproximen al conjunt de parles del mossàrab oriental.[1]Manuel Sanchis Guarner diu que els parlars mossàrabs de les Balears i País Valencià no arribaren a la conquesta jaumina[1] i tampoc no tengueren un ús escrit. Per a la seva descripció cal basar-se en l'estudi de la toponímia, les fonts medievals (Llibres del Repartiment), documents notarials i administratius dels segles XIII i XIV i textos com el Vocabulista in arabico atribuït a Ramon Martí.

VocalismeModifica

Els diftongs ai, ei, ui
  • El diftong ai es mantenia inalterat (Albaynhayra<art, àrab+BALNEARIA, Llenaira. Moncaire, Cotaina).
  • El diftong ei es mantenia inalterat (Banderola < Meneirola, Corbera < Corbeyra < CORVARIA, Gomera < Gomeira).
  • Un sol cas d'article ui (Rafal Culuina < COLONIA).[2]
El diftong au, ua
  • Conservació del diftong au (Auriolhez> Orioles, Oriolet, Sent Laurenz, Aurient, Paula, GAUDENTIUS > Algaudents > Galdent).
La -o final
Trobam casos de conservació (Campos, Muro) i casos de pèrdua (Morell, Portopí).[3] A les Balears semblen predominar més els casos de pèrdua que no els de conservació.
Síncope
N'hi ha alguns casos (Albranca < BARRANCA, Monestrell < *MONASTERIELLO).

ConsonantismeModifica

Palatalització dels grups ce, ci:
  • Els grups ce, ci es palatalitzen i es mantenen com a sords (Albranxella < BARRANCA + sufix -ella, Camp Cucurutx< CAMPO CRUCIS, Montixelo < MONTICELLU, Petruixella < PETROSA + -ella).
Palatalització d'alveolar sorda en posició inicial
  • Fontxica < FONTE SICCA, Xorrigo < SUB REGUS).
Pas de labiodental a bilabial
  • Bàlitx < VALLES, Bila Noua < VILLA NOVA, Bilella' < VILLA + -ella, Oliber < OLIVARIO.
Conservació dels grups nd i mb
  • Cala Pregonda < PROFUNDA, Solanda, Garonda).
  • Alpalumbar < PALUMBA + -ariu, Colombar < COLUMBA + -ariu.
Grups intervocàlics -tr- i -dr-
  • Es mantenen els dos grups (Petrutxella, Petra, però no sempre Capdepera[4]
Conservació de les oclusives sordes intervocàliques
  • Superna, Capocob, Campanet < CAPANNA.
  • Camarata < FONTE CAMARATA, Catí < CATINUS.
  • Locoplan LOCU PLANU.
No palatalització de nasals
  • Les nasals geminades no palatalitzen (Canet < CANNETUS, Canotells, Pina< PINNA).
Palatalització de la l- inicial
  • Llenaira, LINARES> Llinàritx, LUCUS > Lluc.
Africacions (-itx, -atx i -utx)
  • Joan Coromines proposa[cal citació] -ares > -àritx (VALLES > Bàlitx, FAVARES > Favàritx)
  • -os > -utx (CUCULLOS > Cugulutx, ALTOS > Artrutx).
  • -as > -atx (BARBAS > Berbatx, CRESTAS > Crestatx).

MorfologiaModifica

El sufix -ETU, -ETA
  • Trobam exemples com Caubet, Fonoieta i Oriolet. En alguns casos es poden tractar de plurals aràbics en -at sobre una base romànica.
El sufix -ARIU
  • De vegades passa a -eri per influència de l'àrab (imela) i d'aquí a -iri. MONTUARIU> Montueri> Montuiri, SANCTUARIU > Santueri> Santuïri.
  • En altres casos passa a -er. OLIVARIU> Olivair > Oliber.

Discussió sobre la palatalització de la L- inicialModifica

Sanchis Guarner[5] conclou que la L- inicial no es palatalitzava : Lavanó (Escorca), Labritja (Sant Joan d'Eivissa). Galmes de Fuentes[6] és del mateix parer i aporta topònims del Llibre del Repartiment com Locoplan, Laucarige, Lomnar, Lopatar, molin de Luelh, Laurariex i Lupu, però obre la porta a la possibilitat d'una palatalització. L'àrab no pot representar gràficament una l- inicial palatalitzada i els hàbits ortogràfics dels escrivans catalans del s. XIII eren de representar el so de l- palatal per l- i no per ll-. Joan Coromines[7] nega per complet la palatalització. D'altra banda molts de topònims vius d'arrel mossàrab presenten la l- palatalitzada: Lluc, Llenaire, Llinàritx, Llombards, etc. La palatalització ha estat defensada entre altres per Harri Meier, R. Lapesa, A. Kuhn i A. Zamora. L'han negada Gerhard Rohlfs i David A. Griffin.[8]

Discussió sobre la conservació de la -o finalModifica

Sanchis Guarner diu que de manera general la conservava (Muro, Porto Petre, Campos). Tanmateix constata la seva pèrdua en determinats casos (Canet).[9] Nadal i Prats[10] també es refereixen a aquesta dualitat de casos i els interpreten com que el mossàrab mantenia les -o finals i que va ser la influència de l'àrab i el costum lingüístic dels escrivans el que va afavorir l'eliminació de la -o. Galmés de Fuentes escriu el mateix. Amb tot crida l'atenció que en la toponímia d'origen mossàrab que ha perviscut hi ha molt pocs casos de -o final absoluta la qual cosa fa pensar que la llei fonètica vigent en el mossàrab balear era l'apòcope.

Mossàrab i toponímia balearModifica

La toponímia mossàrab a les Illes Balears té un pes molt notable, sobretot en la toponímia major. Entre 25 i 30 municipis sobre un total de 67 presenten en el seu nom formes pròpies del romànic balear antic. A continuació ve la toponímia catalana amb 19 o 20 noms de municipis, 8 o 9 més són preromans i el component més escàs és l'aràbic amb 7 o 8 noms. L'arrelament dels noms d'origen mossàrab s'explica per la profunditat de la romanització (més de mil anys front a tres segles d'arabització) i la major proximitat amb la llengua dels pobladors catalans. La dificultat per a l'estudi del mossàrab a partir de la toponímia és que els noms de lloc han estat alterats primer per la influència aràbica i després per la catalana.

El mossàrab i la llengua catalana parlada a les BalearsModifica

És molt probable que el 1229 l'antic llatí de les Balears ja no fos una llengua viva. Si hagués sobreviscut en una part de la població la seva fusió amb la llengua catalana va ser total. El català de les Balears, com el del País Valencià, té totes les característiques de llengua implantada pels fets militars i polítics que dugueren a la incorporació d'aquests territoris dins la Corona d'Aragó. Les traces singulars del mossàrab de les illes són inexistents en el català insular, a excepció d'alguns centenars de topònims. Amb tot i això, el llatí vulgar de l'actual àrea catalanoparlant previ a l'expansió islàmica devia tenir unes afinitats evidents. Entre els mossarabismes lèxics propis del català de les balears podem assenyalar: xítxero 'pèsol', baldritxa 'ocell marí', alatxa 'peix semblant a la sardina', càrritx, gamba 'cama', punxar 'picar', tàpera 'caparra', xinxa 'insecte'.

Vegeu tambéModifica

ReferènciesModifica

  1. 1,0 1,1 Gran Enciclopèdia Catalana. Vol. 10. Enciclopèdia Catalana: Barcelona, 1977
  2. Aguiló, Cosme El romanç andalusí a Mallorca i Menorca a: La toponomàstica de les illes del mediterrani occidental XXXV Col·loqui de la Societat d'Onomàstica, L'Alguer, maig del 2008 Ed. Denes: Paiporta, 2011. P.15-33
  3. Galmés de Fuentes, Álvaro Dalectología mozárabe Gredos: Madrid, 1983
  4. Galmés de Fuentes, Álvaro Dialectología mozárabe Gredos: Madrid, 1983
  5. Sanchis Guarner, Manuel Aproximació a la història de la llengua catalana Salvat Editores SA, 1980, p. 95
  6. Galmés de Fuentes, Álvaro Dialectología mozárabe Gredos: Madrid, 1983, p.145-147
  7. Joan Coromines Entre dos llenguatges Vol. I. Curial: Barcelona, 1976.
  8. David A. Griffin, "Los mozarabismos del Vocabulista atribuido a Ramón Martí" Al Andalus XXIII i següents (1958-1960)
  9. Sanchis Guarner, Manuel Aproximació a la història de la llengua catalana Salvat Editores SA, 1980, p. 94
  10. Josep M. Nadal i Modest Prats Història de la llenguia catalanaEd. 62: Barcelona, 1982