Mr. Smith Goes to Washington

pel·lícula de 1939 dirigida per Frank Capra

Mr. Smith Goes to Washington és un pel·lícula estatunidenca de Frank Capra, estrenada el 1939.

Infotaula de pel·lículaMr. Smith Goes to Washington
Smith goes2.jpg
Fitxa
DireccióFrank Capra
Protagonistes
Director artísticLionel Banks
ProduccióFrank Capra
GuióLewis R. Foster
Sidney Buchman
MúsicaDimitri Tiomkin
FotografiaJoseph Walker
MuntatgeAl Clark
Gene Havlick
ProductoraColumbia Pictures
DistribuïdorColumbia Pictures
Dades i xifres
País d'origenEstats Units
Estrena1939
Durada129 minuts
Idioma originalanglès
RodatgeWashington DC Modifica el valor a Wikidata
Coloren blanc i negre Modifica el valor a Wikidata
Pressupost1,5 milions de dòlars
Descripció
GènereDrama
Temaidealism (en) Tradueix Modifica el valor a Wikidata
Lloc de la narracióWashington DC Modifica el valor a Wikidata
Premis i nominacions
Nominacions
Premis

IMDB: tt0031679 Filmaffinity: 880623 Allocine: 2640 Rottentomatoes: m/mr_smith_goes_to_washington Mojo: mr.smithgoestowashington Allmovie: v33698 TCM: 3771 TV.com: movies/mr-smith-goes-to-washington Modifica els identificadors a Wikidata

El directorModifica

Encara que nascut a Sicília, Frank Capra, els quals pares emigraren als estats Units quan ell tan sols tenis sis anys, estava cridat a convertir-se en un dels més grans i recordats directors del cinema americà. Dotat d'una extraordinària sensibilitat i d'un domini de l'ofici de narrador poc comú, Capra sabia a més com comunicar-se amb l'americà mitjà, aquest espectador descendent en la majoria dels casos d'emigrants que com ell i la seva família havien arribat als Estats Units a la recerca d'una oportunitat de refer les seves vides. Malgrat tot, el revers del somni americà es convertí per a milions de persones en una autèntic malson ja que el desmesurat creixement dels anys vint, anomenat l'època de la insensatesa per alguns historiadors com Hugh Brogan, desembocà en la crisi més gran que mai havia sofert un país capitalista. A partir de 1929, Estats Units conegué el que fins llavors semblava impossible; la fallida en cadena de desenes de bancs, l'atur massiu, l'enfonsament de la borsa de Wall Street --la vàlua de les accions no tornaria en molts casos a recuperar-se fins als anys cinquanta i seixanta--, l'augment de la delinqüència organitzada i la no menys cridanera eclosió de moviments socials l'agenda reivindicativa es situava a anys llum de la mentalitat de persones del carrer.[1]

Sumit en aquest caos que s'accentuaria a partir de 1932, Frank Capra sabé connectar ideològicament i professionalment amb la impetuosa i sorprenent política posada en marxa a partir de 1933 per Franklin Delano Roosevelt, el qual des de la butaca presidencial proposà als seus conciutadans el desafiament de retornar als Estats Units a la seva grandesa d'antany, deixant en el camí no pocs dels seus defectes més enquistats: l'acció dels monopolis, el culte al vedell d'or, a l'èxit fulgurant i a la ostentació, la manca de control estatal sobre la economia i la absoluta llibertat amb la classe empresarial i les velles oligarquies havien manejat els destins el país a través de les maquinaries dels dos grans partits polítics. A canvi, Roosevelt oferia un nou model de regulació social i una nova escala de valors que donaria en anomenar-se New Deal i que suposaria el naixement d'una mentalitat col·lectiva molt diferent a la que venia forjant-se des dels temps de l'individualisme a ultrança dels vells pioners.[1]

La confiança en el New DealModifica

Quasi immediatament, la intel·lectualitat de la costa est, en concret la de centres de cultura com New York o Boston, i de la costa oest, en particular els professionals de Hollywood, mostraren la seva menor o major simpatia pel New Deal, contribuint amb el seu treball a estendre entre el públic les bases d'aquesta mentalitat canviant. Entre els més entusiastes figurava Frank Capra, qui el 1932, just durant els dies de les grans fallides bancaries, havia dirigit la hilarant i gens subtil American Madness, un film que sense renunciar al seu to originalment còmic mostrava els desoladors efectes d'una crisi financera motivada en part per la cobdícia i la psicosi col·lectiva.[1]

Darrere American Madness i a mesura que la Depressió anava cobrant-se la feina i el benestar de milions d'americans, Hollywood es decantà per dos grans models de producció, els films d'evasió mercès als quals l'espectador podia oblidar durant un parell d'hores les seves penúries quotidianes, i les pel·lícules amb un ampla contingut didàctic. No cal dir que sense descuidar el cinema d'entreteniment, Capra fou un dels valedors d'aquesta tendència, si bé la seva forma d'educar al públic partia d'elements com la tendresa, la solidaritat i la simpatia envers els més dèbils, essers en aparença insignificants en l'interior dels quals i cremava una flama de l'esperança i de la regeneració tant individual com col·lectiva. Aquest era el cas del personatge interpretat per Gary Cooper a Mr. Deeds Goes to Town de 1936, on donava vida a un bondadós provincià agraciat per una milionària herència que malgrat tot no el fa feliç, i el del personatge creat per James Stewart, autèntic alter ego del director, a Mr. Smith Goes to Washington, tal vegada el film que millor reflecteix, junt amb The Grapes of Wrath (El raïm de la ira), de John Ford, l'esperit del New Deal vist pels grans del cinema.[1]

ArgumentModifica

Criat en un entorn semi-rural, on tot el món coneix tot el món, el jove de trenta anys, Jefferson Smith, és poca cosa més que pobre home, amic dels seus amics, al que la vida sembla que no l'ajudat pas massa. Malgrat tot, Smith és per sobre de tot un home honrat al qual el destí posa en el punt de mira dels dirigents locals d'un dels grans partits polítics que a Washington ocupen els seients del Congres i del Senat. Mercès au ardit d'aquests polítics professionals (detall curiós: la pel·lícula no menciona en cap moment ni el Partit Demòcrata ni el Republicà, fent per tant la seva lliçó moral valida per ambdós), Jefferson Smith es designat senador en representació del seu petit estat, un càrrec quasi honorífic que el protagonista considera, malgrat que això pugui generar-li alguna que altra animadversió, de gran utilitat, ja que li permetrà portar fins al centre neuràlgic de la nació els petits i grans problemes que afligeixen els seus conciutadans i amics.[1]

Una vegada a Washington, Jefferson Smith no tarda en adonar-se de que el que considera el millor dels sistemes polítics, la democràcia representativa, no és sinó un joc d'interessos en mans d'una classe dirigent que viu per complet a esquenes dels problemes de l'americà mitjà. Pitjor encara, no tan sols no estan disposats a fer quelcom per solucionar tals problemes, sinó que es mostraran impacients per fer fracassar a l'idealista Jefferson Smith en qualsevulla dels seus intents per millorar tan sols una mica les coses. El menyspreu, la corrupció, els intents de desprestigiar-lo creant al seu voltant un escàndol que serveixi per posar en dubte la seva aparent honorabilitat seran les armes emprades per aquests professionals de la política. Enfront aquesta enorme demostració de poder, Jefferson Smith tan sols comptarà amb la seva voluntat de lluitar contra la injustícia i amb la seva fe en uns ideals que es resumeixen en una de les seves millors frases del cinema americà de tots els temps, quan un grapat de congressistes declaren sense cap mena de vergonya, més o menys literalment, no estar disposats a donar dos centaus per un conjunt de normes polítiques que no tenen en compte al petit home del carrer, i al costat de Joseph Paine polític, trencant totes les travesses polítiques.[1] Han de defensar al Congrés el projecte de la construcció d'una presa, projecte més que sucós per a alguns. Smith descobreix les corrupcions i els compromisos dels homes polítics, i es nega a continuar sent un home de palla.

Lògicament Mr. Smith Goes to Washington es convertí immediatament en un dels majors èxits de critica i públic de la seva època. No obstant, si la seva frescor arriba intacta fins els nostres dies no és tan sols pel seu fort compromís social amb els més desfavorits, ni pel seu missatge ple d'esperança, sinó per la magnifica no gaire comú confluència entre ideologia i professionalitat, aquesta virtut que es tradueix en una impecable posada en escena, en uns diàlegs antològics i una sèrie d'interpretacions que sobre tot en el que respecta al seu protagonista fan possible la identificació de l'espectador amb un heroi armat tan sols pel cor i la paraula. Mai Frank Capra, malgrat de dirigir el 1946 la memorable Que bonic que és viure (It's a Wonderful Life), novament amb James Stewart al front del repartiment, sabria expressar amb tanta claredat les seves idees ni arribaria assolir la sensible fibra de milions d'espectadors.[1]

RepartimentModifica

Al voltant de la pel·lículaModifica

Aquesta pel·lícula constitueix la segona de les tres col·laboracions de Frank Capra i James Stewart, entre No us l'endureu pas (1938) i Que bonic que és viure (1946).

Premis i nominacionsModifica

PremisModifica

NominacionsModifica

GaleriaModifica

Enllaços externsModifica

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Mr. Smith Goes to Washington

ReferènciesModifica

  1. 1,0 1,1 1,2 1,3 1,4 1,5 1,6 Revista de cinema ACCIÖN del mes de juliol de 2012. (ISSN: 2172-0517)