Obre el menú principal

El musclo zebrat o popularment anomenat musclo zebra (Dreissena polymorpha) és un mol·lusc bivalve d'origen rus (de la mar Càspia). Més petit que els seus cosins marins, es nodreix de plàncton per filtració de l'aigua.

Infotaula d'ésser viuMusclo zebrat
Dreissena polymorpha
Dreissena polymorpha3.jpg
Musclo zebrat
Estat de conservació
Status iucn3.1 LC-ca.svg
Risc mínim
UICN 155495
Taxonomia
Super-regneEukaryota
RegneAnimalia
FílumMollusca
ClasseBivalvia
OrdreVeneroida
FamíliaDreissenidae
GènereDreissena
EspècieDreissena polymorpha
Pallas, 1771
Modifica les dades a Wikidata

Contingut

AspecteModifica

El musclo zebrat es caracteritza per tenir una forma triangular. Generalment pot arribar a una llargada d'entre 26 i 40 mm i una amplada d'entre 17 i 20 mm. La closca acostuma a ser de color marró fosc fins a negre, amb línies de color marró clar.

El musclo zebrat és l'únic d'entre els musclos d'aigua dolça que, en estat larvari, no es fixa enlloc (té unes potes especials) i pot flotar (transport).

OrigenModifica

Les restes més antigues de musclo zebrat són del Miocè. Fins al segle XVIII, la població a Europa minva gradualment. El trànsit marítim i fluvial n'afavoreix la reproducció i el musclo s'estén des de la mar Negra riu Danubi amunt. Els musclos viatgen enganxats al buc o, en forma de larva, a l'aigua de llast dels vaixells. A causa del creixent transport marítim, cap a la dècada del 1980 aquests musclos van començar a expandir-se pels llacs de Nord-amèrica.

ProblemàticaModifica

El musclo zebrat és una espècie molt competitiva, que s'enganxa a les plantes aquàtiques i a musclos més grossos. Això provoca una pertorbació i un perill per a la diversitat dels ecosistemes. A més, com a fouling, provoquen desperfectes en els sistemes de canalització i refrigeració en centrals hidroelèctriques i similars; encara que això es pot evitar mitjançant l'ús de determinats tipus de filtres. Fa part de la llista de les 100 espècies invasores més dolentes d'Europa[1] i del Catálogo español de especies exóticas invasoras.[2]

Ànecs i altres ocells aquàtics, en canvi, treuen profit d'aquesta nova font d'aliments.

ReferènciesModifica

  1. «100 of The Worst» (en anglès). Daisie, 2012.
  2. Andreu, Jara; Pino, Joan. Centre de Recerca Ecològica i Aplicacions Forestals (Creaf) (ed.). El projecte EXOCAT - Informe 2013. Barcelona: Generalitat de Catalunya, 2013, p. 95.