Obre el menú principal

El Museu de Ceràmica de Manises (MCM) va ser fundat l'any 1967 per exposar els objectes d'art i ceràmica llegats a l'Ajuntament per José Casanova Dalfó i Pilar Sanchis Causa. Està instal·lat en la casa senyorial del segle xviii que aquest matrimoni tenia com a residència d'esbargiment al nostre poble, inclosa també en el llegat. Amb els anys, la col·lecció inicial va créixer i es va especialitzar principalment amb peces recuperades en excavacions, donacions, dipòsits i compres. A més, des de 1972 els fons augmenten regularment per la celebració del Concurs Nacional de Ceràmica de Manises, que, actualment s'ha convertit en una biennal d'abast internacional. El resultat és un patrimoni ceràmic de més de 5.500 peces, produïdes principalment a Manises, amb una cronologia que comprén des del segle xiv fins al xx, així com ceràmica contemporània de creació. Una selecció d'aquesta col·lecció és el que trobarà el visitant al llarg del seu recorregut pel Museu.

Infotaula d'organitzacióMuseu de Ceràmica de Manises
Museo de Cerámica de Manises.jpg
Façana del Museu de Ceràmica de Manises
Dades
Tipus museu
Forma jurídica
Creació 1967
Activitat
Àmbit Museu Comarcal
Organització i govern
Seu 
Gerent/director Sara Blanes Ibáñez
Altres dades
Transport públic Estació de Metro de Manises

Lloc web Museu de Ceràmica de manises
Modifica les dades a Wikidata

Les instal·lacions i l'exposició actuals són fruit de l'ampliació i del nou pla museogràfic inaugurats l'any 1989. Els darrers anys, l'MCM treballa per adaptar-se a les noves funcions dels museus i a les recents necessitats del públic, i centra els seus esforços a oferir una major contextualització i una interpretació més actual de la col·lecció per aconseguir la seua comprensió d'una manera més amena i eficaç. En aquest sentit, el Museu organitza activitats que intenten implicar a la comunitat i pretén, a llarg termini, dur a terme una nova ampliació que permetrà reestructurar les obres i el discurs expositiu en el nou espai disponible. A més, estableix relacions amb altres museus i institucions culturals i educatives i avui en dia forma part de la Xarxa Local de Museus d'Etnologia i de la Xarxa de Museus de l'Horta. En definitiva, l'MCM vol ser un museu modern, ben dotat i amb voluntat de servei a la societat actual i a les generacions futures.

Història del MuseuModifica

Procés de constitucióModifica

El Museu de Ceràmica de Manises té el seu orige en el llegat instituït a favor de l'Ajuntament de Manises per José Casanova Dalfó i Pilar Sanchis Causa. El matrimoni, tot i residir a València, era propietari d'una casa al carrer Sagrari de Manises i d'un gran nombre d'obres d'art i ceràmica que, a la seua mort i per disposició testamentària, van donar al poble amb la condició de crear un museu municipal. L'acceptació del llegat va tindre lloc en la sessió plenària del dia 7 de març de 1962, en la qual també es va decidir posar el nom de José Casanova Dalfó a un dels carrers de Manises.

No obstant, la fundació de l'MCM es produiria anys més tard, després d'un llarg període d'idees que no es van fer efectives fins al 1967, quan finalment el Museu es va constituir de manera oficial i va ser inaugurat. La creació, un any abans, d'una Junta Local de Cultura i Art en el si de l'Ajuntament, impulsada per José María Moreno Royo i presidida per l'aleshores Regidor de Cultura Vicente Ferrís Soler, va donar l'impuls definitiu al projecte. Des d'ella es van posar en marxa les accions necessàries per fer realitat el Museu. D'una banda, adequar la casa dels Casanova Dalfó – Sanchis Causa com a espai expositiu, per a la qual cosa es van escometre diversos treballs de reforma al llarg de l’any 1967. D'altra banda, realitzar els tràmits oportuns per tal de formalitzar la creació del Museu. D'aquesta manera, en la sessió plenària del dia 3 de novembre de 1967, la Corporació Municipal aprovava per unanimitat la constitució oficial del Museu i dies més tard, el diumenge 26 de novembre, se celebraven els actes inaugurals.

La inauguració del Museu es va fer coincidir amb el II Concurs de Ceràmica organitzat per l’Obra Sindical d’Artesania, del qual, més tard, es lliurarien els premis i diplomes corresponents. Va ser, per tant, un acte multitudinari al qual acudiren nombroses autoritats civils, militars i religioses, així com personalitats de la societat valenciana i del món de la ceràmica. La jornada es va organitzar en diverses parts. En primer lloc, es va dur a terme la benedicció del Museu de càrrec del rector de la parròquia de Sant Joan Baptista, el senyor Bernardo Bañuls Fontana. Seguidament, l’Alcalde de Manises, Francisco Gimeno Adrián i el Governador Civil i Cap Provincial del Movimiento, Antonio Rueda Sánchez-Malo, van pronunciar sengles discursos. En acabar, es van visitar les sales del Museu, les quals acollien el llegat d'art i ceràmica del matrimoni Casanova Dalfó - Sanchis Causa, així com les peces participants en el II Concurs de Ceràmica de l’Obra Sindical d’Artesania. Els actes següents es van desenvolupar a les dependències de l’Ajuntament. Al saló de sessions va tindre lloc l’entrega de premis i diplomes als concursants de l’esmentat certamen, així com una nova roda de discursos de les autoritats presents. Com a colofó, la Corporació Municipal va oferir un vi d’honor.[1] El públic va ser obsequiat amb un pitxeret de ceràmica produït a la fàbrica de Gimeno Martínez, del qual es conserva un exemplar al MCM, donat per Carlos Sanchis (MCM Inv. 4480). Aquesta peça, decorada amb motius vegetals en policromia, portava la següent inscripció commemorativa: “Museo Municipal de Manises. Noviembre 1967”.

DirectorsModifica

Des de 1970 fins a 1977Modifica

JOSÉ ROYO VILAR (Manises, 1934)

Pèrit de Ceràmica Artística per l’Escola de Ceràmica de Manises i empresari ceràmic en aquesta ciutat, on va dirigir diverses fàbriques de ceràmica i on ha desenvolupat també una àmplia labor artística com a dibuixant de portades de revistes i cartells de festes, panells de taulells, etc.[2]

Va ser nomenat director del Museu de Ceràmica de Manises per l’alcalde de la ciutat José Morató Enguídanos, a proposta dels components de la Junta del Museu, en la sessió plenària del dia 1 de juliol de 1970.[3] En 1977, degut a les seues ocupacions particulars, va deixar el càrrec.

Durant els set anys al capdavant del Museu, es va centrar principalment en la recuperació de peces de ceràmica, generalment fragments, soterrades al subsòl de la ciutat per evitar el seu l’espoli i incrementar amb elles els fons del Museu. També va tractar de fomentar l'arribada de peces a través de donacions, per a la qual cosa va establir contactes amb empreses de ceràmica i veïns de Manises.[4]

El documental “Visita a Manises” que ell mateix va realitzar recull algunes imatges de l'interior del Museu als anys 70 i constitueix un valuós testimoni visual de la primera època d'aquesta institució.[5]

Des de 1977 fins a 1979Modifica

ENRIQUE SANISIDRO PAREDES (Riba-roja, 1950)

Pintor, escultor i professor de l'Escola de Ceràmica de Manises i de la Facultat de Belles Arts de València, centres on va realitzar la seua formació. Actualment, té el seu estudi al carrer Guillermo de Osma, núm. 9, de Manises.[6]

Va ser designat director del Museu de Ceràmica de Manises per l’alcalde de la ciutat Vicente Laporta Lorenzo, a proposta dels components de la Junta del Museu, en la sessió plenària del dia 28 de juliol de 1977.[3] Va exercir el càrrec fins al mes de maig de 1979, quan va manifestar la seua impossibilitat de continuar al front del Museu per qüestions de treball. Després de la seua cessació, el nomenament d’un nou director es va deixar en suspens.

L’MCM conserva dos quadres pintats a l’oli sobre llenç per Enrique, qui va ser també l'autor del disseny del cartell del VII Concurs Nacional de Ceràmica de Manises.

Des de 1984 fins a 2013Modifica

JOSEP PÉREZ CAMPS (Cocentaina, 1948)

Llicenciat en Belles Arts per la Universitat Politècnica de València, membre de l'Acadèmia Internacional de Ceràmica i secretari de l'Associació Espanyola de Ceramologia.

Durant els anys 1980-81, va ser contractat com a conservador-restaurador per a la catalogació i estudi de les peces de l'MCM, fins que en 1982 va traure la plaça d’Auxiliar Tècnic de Museu convocada per l’Ajuntament de Manises. Oficialment, es considera que va exercir com a director de l'MCM des de 1984,[7] tot i que de facto feia temps que desenvolupava aquest càrrec, el qual va abandonar l'any 2013 amb la seua jubilació.

Durant la seua direcció, el Museu va experimentar profundes transformacions, com la seua ampliació i reforma (1985-87) i la seua reordenació segons un pla museogràfic elaborat per ell mateix amb col·laboració de Rafael Requena Díez. El seu pas pel Museu també ha deixat nombrosos treballs d'investigació, un avantprojecte per a la recuperació i conservació del barri d’Obradors i la posada en marxa de campanyes sistemàtiques d'excavacions i d'un règim de protecció en el casc antic de Manises.

Des de 2013 fins a l'actualitatModifica

SARA BLANES IBÁÑEZ (Manises, 1958)

Pèrita en Ceràmica per l’Escola de Ceràmica de Manises, llicenciada en Belles Arts per la Universitat Politècnica de València, restauradora del Museu de Ceràmica de Manises i actual tècnica de l'MCM.

Va treballar de manera temporal en diverses ocasions al Museu, on va desenvolupar treballs de consergeria fins que l'any 1989 va aconseguir la plaça de restauradora de l'MCM convocada per l’Ajuntament de Manises. Des de 1990, la restauració va ser la seua tasca al Museu, gràcies a la qual s'ha pogut consolidar i reconstruir gran part del patrimoni ceràmic de la ciutat i ha sigut possible l'estudi i exposició de moltes de les peces que hui en dia ocupen les vitrines del Museu.

L'any 2013, va deixar en segon pla aquesta labor per asumir la direcció del Museu. Els seu projecte es centra en l'adaptació de l'MCM a les noves funcions dels museus i a les recents necessitats del públic. És per això que gran part del seu treball té com a finalitat contextualitzar i interpretar d'una manera més actual la col·lecció per aconseguir la seua comprensió més amena i eficaç. En aquest sentit, aposta per que el Museu siga un lloc on es combinen l'entreteniment i l'aprenentatge, a través de l'organització d'activitats de caràcter divers però amb un objectiu comú: implicar a la comunitat i que el Museu es convertisca en un projecte no només institucional sinó també social. Algunes d'aquestes activitats són l'exposició bianual amb peces cedides temporalment pels veïns del poble i la celebració anual del Dia Internacional dels Museus amb tallers per a xiquets. D'altra banda, Sara defén que la labor del Museu ha de transcendir les seues quatre parets i incloure tots aquells recursos patrimonials vinculats amb la producció ceràmica que encara existeixen als carrers de Manises per tal de conéixer-los i conservar-los.

SeuModifica

EdificiModifica

El Museu de Ceràmica de Manises està ubicat en un edifici del casc antic de la ciutat de Manises compost per dos immobles annexos que formen una única edificació. D'una banda, la casa del carrer Sagrari nº 22, on es situa l'entrada principal. Es tracta d'un habitatge del segle XVIII, alçada a finals d'eixa centúria per Bernardo Ferraro i María Rosa Causa, un important matrimoni d'ascendència genovesa dedicat al comerç de seda a la ciutat de València. A imitació de les cases senyorials de la capital, aquesta construcció consta de planta baixa i dos altures que s’articulen mitjançant una escala interior en forma d’espiral. A l’exterior, la façana deixa traslluir aquesta estructura a través dels seus elements: gran portalada central d’accés a la planta baixa; tres balcons per cada altura amb reixes de forja amb tornapuntes i decoració amb taulells polícroms també de finals del segle XVIII per la part inferior; remat amb ràfel d’ample vol amb entrevigat. Va ser llegada a l'Ajuntament de Manises pels seus últims propietaris, José Casanova Dalfó i Pilar Sanchis Causa amb la intenció de ser destinada a museu municipal.

D'altra banda, una construcció de mitjan dels anys huitanta que es situa sobre l'espai que antigament ocupava el pati posterior de la casa. Es tracta d'una edificació d'estructura i aspecte contemporanis, amb tres altures (semisoterrani, planta baixa i primera) que, adossada a la casa i amb façana recaient al carrer Nord nº 11, forma amb aquesta un únic conjunt de 1.218 m2. La seua construcció és fruit de la necessitat de reforma i ampliació del Museu que, després d'un primer projecte fallit en 1975, va donar lloc a un nou pla arquitectònic redactat per Vicente Lerma Rodrigo i José R. Sanchis Solsona l'any 1983 i executat finalment entre 1985-87.

Primers anys (1967-1983)Modifica

El període comprés entre 1967 i 1970 va ser una etapa de reformes i obres de reparació i condicionament a l'edifici llegat pel matrimoni Casanova Dalfó – Sanchis Causa, necessàries per a adaptar aquesta habitació amb dos segles d'antiguitat a la seua nova funció cultural com a Museu.

Les primeres obres, dutes a terme al llarg de l'any 1967, van permetre la inauguració del Museu a finals d’eixe any. Es van concentrar en la planta baixa i van consistir en diversos treballs d’obra, fontaneria, pintura i electricitat. A més, es va realitzar la pavimentació i el xapat de la cuina i del vestíbul, treball del qual es va encarregar la fàbrica de José Gimeno Martínez. La cuina, amb una decoració en taulelleria que reprodueix l’estil de la ceràmica popular valenciana dels segles XVIII-XIX i dedicada a la memòria de José Gimeno Martínez, va ser i segueix sent una de les imatges més conegudes de l'MCM.

Les obres van continuar una vegada inaugurat el Museu, com ho demostren els pagaments a què va fer front l’Ajuntament de Manises en els anys 1968 i 1969 a càrrec de la partida destinada al Museu. És per això que, dos anys després de l’obertura del Museu, concretament el 4 de maig de 1969, es va fer una nova inauguració de la planta baixa.[8] Per a l'acte, es va editar un catàleg que recollia la col·lecció que en eixe moment s’exhibia als visitants i que estava formada per 301 peces. Prompte van començar també treballs de reforma en els pisos alts, la qual cosa va donar lloc a una nova inauguració el 10 de juliol de 1970.[9]

Amb el temps, l'increment de les col·leccions va posar de manifest que l'edifici era un espai insuficient per a l'exposició adequada de les peces. D'aquesta manera, a principis de 1974 es va contemplar per primera vegada la idea d’ampliar el Museu, és a dir, d’augmentar la seua superfície amb la construcció de nous espais. Es va efectuar així la redacció, per part de l'arquitecte municipal Rafael Tomás Carrascosa, del primer projecte d’ampliació del Museu, l'execució del qual no eixiria finalment endavant.

Renovació (1983-1989)Modifica

La necessitat de reforma i ampliació del Museu va tindre definitivament resposta en 1983. Eixe any es presentava un nou projecte arquitectònic, redactat pels arquitectes Vicente Lerma i José R. Sanchis Solsona i l'Ajuntament aconseguia els recursos necessaris per al finançament de les obres. Concretament, el Consistori va fer una aportació econòmica de 8.492.393 pessetes, mentre que la Diputació Provincial va concedir una subvenció de 7.430.843 pessetes gràcies a la inclusió de l'obra en el seu Programa d’Instal·lacions Culturals. Per últim, el Ministeri d’Administració Territorial va contribuir amb una ajuda de 5.307.746 pessetes.

Els treballs de reforma i ampliació de l’MCM van donar començament en març de 1985 i es van prolongar fins a l'any 1987. El projecte va suposar augmentar les dimensions del Museu fins als 1.218 m², la qual cosa es va fer creant amb l'edifici antic un espai unitari que permetia establir un recorregut seqüencial en espiral ascendent (idoni per a l’exposició cronològica de la col·lecció) i incloent nous serveis com un taller de restauració, magatzems, biblioteca i sala d’usos múltiples. A més, es va efectuar una restauració de l'edifici antic, del qual es van eliminar els elements arquitectònics afegits i es van tractar de recuperar i conservar els elements i sistemes constructius originals.

Coincidint amb l’inici de les obres, l’aleshores director de l'MCM Josep Pérez Camps va començar a redactar el projecte museogràfic del nou Museu. Es disposava així d'un pla raonat per a escometre l'organització i el muntatge del Museu una vegada conclosos els treballs de reforma i ampliació. La seua execució es va dividir en dues fases i es va desenvolupar entre els anys 1987 i 1989. La presentació oficial de la renovada arquitectura i museografia de l'MCM va tindre lloc el dia 9 d’octubre de 1989, data en què es van celebrar els actes d'inauguració.[10]

Col·leccióModifica

Origen i incrementModifica

La col·lecció inicial del Museu de Ceràmica de Manises la van constituir els objectes d'art i ceràmica que, junt amb l'edifici, van ser llegats a l'Ajuntament de Manises per José Casanova Dalfó i Pilar Sanchis Causa. Es tractava d'un conjunt heterogeni d'obres entre les quals hi havia peces de ceràmica, així com de vidre i metall, pintures, etc. L'escriptura d'entrega del llegat recollia el seu inventari i valoració, la qual es va estimar en un preu de 8.000 pessetes.

Respecte al fons de ceràmica, existia una bona mostra de peces del segle XIX i de finals del segle XX. Tanmateix, eren escasses les obres dels segles XV al XVIII i de principis del segle XX.[11] Amb els anys, l'incipient repertori ceràmic ha crescut i s'ha especialitzat amb un objectiu: formar una col·lecció representativa de cadascun dels períodes pels quals ha travessat la producció de ceràmica a Manises durant els seus més de 700 anys d'activitat ininterrompuda.

Les principals vies d'entrada d'obres al Museu han estat i continuen sent les excavacions efectuades al subsòl de la ciutat així com les donacions de veïns i fabricants de la localitat. Una gran part de les peces del Museu, sobretot dels segles XIV al XVII, són restes arqueològiques recuperades dels abundants testars on els tallers de ceràmica de la ciutat dipositaven les peces trencades i defectuoses. Degudament restaurades, moltes d'elles formen part de l'exposició permanent. També gràcies a la vigilància dels enderrocaments s'han pogut rescatar nombroses peces de ceràmica integrada en l'arquitectura, principalment dels segles XIX i XX. Pel que fa a les donacions, van ser molt importants ja des de l'obertura del Museu, com es desprén de documents i notícies dels primers anys d'existència del Museu on els seus responsables demanen la col·laboració dels veïns del poble per augmentar la col·lecció.[12] Des d'aleshores, el foment de les donacions ha sigut constant i han sigut molts els particulars i productors de ceràmica amb els quals el Museu s'ha posat en contacte.

Menys nombroses però no menys importants han sigut les adquisicions. Supeditades als recursos econòmics del Museu, cada any es destina una quantitat per a la compra de peces. Es tracta de compres selectives i raonades amb les quals es completen els buits que existeixen en els fons del Museu i que completen a poc a poc la col·lecció. El Museu compta també amb dipòsits d'institucions o particulars que, sense perdre la propietat sobre les obres, han decidit entregar-les temporalment a l'MCM per a la seua custòdia i exposició.

Per últim, des de 1972, els fons augmenten regularment per la celebració del Concurs Nacional de Ceràmica de Manises, certàmen que l'any 1993 es va convertir en Biennal Europea de Ceràmica i des del 2001 és una biennal de caràcter internacional. Les obres premiades en les diferents edicions d'aquests concursos passen a ser propietat de l'Ajuntament de Manises i ingressen al Museu per a la seua conservació.

El resultat és un patrimoni ceràmic de més de 5.500 peces produïdes principalment a Manises, amb una cronologia que comprén des del segle xiv fins al xx, així com ceràmica contemporània de creació i un conjunt de quasi 1.400 eines i utensilis emprats en els processos de fabricació i decoració de la ceràmica en la localitat. A més, el Museu alberga, per la seua importància i influència en la ceràmica local, mostres de produccions no exclusivament maniseres: taulelleria polícroma procedent de fàbriques de la ciutat de València, peces confeccionades a l'Alcora i, dins de l'apartat de ceràmica d'art, obres dels artistes Alfons Blat i Arcadi Blasco i una representació dels treballs premiats en la Biennal Internacional de Ceràmica de Manises.

Sales del museuModifica

Sala VestíbulModifica

 
Carretó, Manises, 1930 (per transportar pasta)

Constitueix la primera sala del Museu. Ocupa l'espai destinat a cuina-menjador de l'edifici original construït en 1787. Durant les intervencions dutes a terme en 1967 per a habilitar la casa d'habitació com a museu, es va revestir amb un alt sòcol de taulells amb escenes de cuina. Aquesta decoració reprodueix les produccions de les fàbriques valencianes del segle XVIII i va ser realitzada pel taller de José Gimeno Martínez, ceramista local i precursor de la recuperació historicista de la taulelleria valenciana i de la pisa popular manisera dels segles XVIII-XIX. Precisament, la sala es dedica a la seua memòria, com es pot llegir en una inscripció colocada sobre el fumeral: “Sala del Ceramista Manisero José Gimeno Martínez. Artesano Ejemplar”. Per aquest motiu, el vestíbul alberga de manera permanent una selecció de peces elaborades a la seua fàbrica entre 1935 i 1975, així com panells de taulells de temàtica religiosa pintats per seguidors de la seua escola. La sala s'utilitza també per a presentar les últimes peces importants ingressades en el Museu i sol ser el lloc de benvinguda i introducció a la visita per al públic, generalment els grups. Es tracta, potser, de la imatge més coneguda i reconeixible de l'MCM.

Sala TecnologiaModifica

 
Torn de 1930, usat a Manises per modelar peces.

Sala dedicada a explicar la tecnologia que envolta la ceràmica de Manises al llarg dels seus més de set-cents anys d'activitat continuada. L'exposició es divideix en cinc apartats que, de manera resumida mostren els processos de producció i les característiques tècniques més importants: les argiles i la preparació de les pastes, la consecució de la forma, els vidriats, la decoració i la cocció. Tot açò es realitza mitjançant fotografies i eines originals, entre les quals destaquen: una premsa de taulells de finals del segle XIX, procedent de la fàbrica de Leopoldo Mora; un forn per a la cocció de reflex metàl·lic, alçat per l'últim constructor de forns de tipus àrab José Rodrigo Cervera (Manises, 1909-1988); una maqueta d'una fàbrica de pisa de mitjan del segle XX, realitzada per Francisco Tárrega Castellano. Es tracta d'un complement didàctic per entendre millor la col·lecció de ceràmica històrica de Manises que s'exposa a les restants sales del Museu. A més, la sala serveix d'espai per a la celebració de diverses activitats com presentacions o conferències. També es poden veure en ella videos relacionats amb la ceràmica, el Museu i diferents artistes, els quals són projectats en un monitor de televisió durant les visites.

Sala segles XIV-XVIModifica

La següent sala resulta d'especial rellevància per al Museu, doncs acull la ceràmica manisera del període baix medieval, gràcies a la qual la ciutat ocupa un lloc privilegiat en la història. Aquesta producció procedeix, en la seua major part, de troballes i excavacions arqueològiques efectuades en el subsòl Manises. Inclou una notable col·lecció de peces decorades en blau i una important mostra d'obres de reflex metàl·lic, tant blau i daurat com únicament daurat. A més, s'exposa una representació significativa, per la seua quantitat i qualitat, de taulells goticomudèjars i paviments, el muntatge dels quals ha sigut realitzat tractant de respectar la seua disposició original. Resulta també de gran interés la possibilitat de contemplar peces que presenten defectes sorgits durant alguna de les fases de la seua fabricació.

Sala segles XVII-XVIIIModifica

En aquesta sala es pot contemplar la continuació de la producció de ceràmica de reflex metàl·lic a Manises durant els segles XVII-XVIII. És possible apreciar les diferències respecte a les peces del període anterior i contemplar les sèries decoratives més característiques d'aquesta època, entre les quals abunda el tema del pardalot i la clavellina. Hi trobem, a més, una col·lecció de ceràmiques decorades en blau o blau i morat, així com una mostra de la taulelleria polícroma realitzada a les fàbriques de la ciutat de València. D'aquesta producció constitueix una mostra el mateix paviment de la sala, el qual pertany a l'edifici original construït l'any 1787.

Sala segle XIXModifica

La sala es dedica a un segle, el XIX, durant el qual la producció de ceràmica local va aconseguir un nou auge després de superar el període de recessió experimentat al llarg de les dos centuries anteriors. Pel que fa a les peces de forma, la principal producció està formada per objectes utilitaris d'ús domèstic -plats i gerres majoritàriament- però també tenen una forta presència els objectes merament decoratius. En general, es tracta de ceràmiques realitzades amb bona tècnica i una estètica popular, executades amb pinzellada ferma i vibrant colorit. Respecte a la ceràmica de revestiment, trobem mostres de la taulelleria realitzada a les fàbriques maniseres després d'un parèntesi de més de dos segles. La recuperació de l'elaboració de taulells a Manises va estar vinculada a la figura de Rafael González Valls (1800-1853). Aquest industrial valencià va obrir, en la dècada de 1840, una fàbrica de taulells que va actuar com a referent i estímul, de manera que en la segona meitat del segle XIX van arribar a setze les fàbriques dedicades a aquest tipus de producció a Manises. Les peces més destacades de taulelleria són: el grup de làpides mortuòries procedents de l'antic cementeri de Manises, la taulelleria de la fàbrica Rafael González Valls i els panells recuperats de la casa dels Huerta-Gallego, llar d'una família de taulellers de la localitat. Per últim, la sala dedica una de les seues vitrines a l'exposició d'un conjunt d'obres realitzades a la Reial Fàbrica de l'Alcora, amb la finalitat d'il·lustrar la influència que aquest focus ceràmic de gran importància als segles XVIII-XIX va exercir en eixa època sobre els obradors de Manises.

Sala segle XXModifica

Els seleccionats conjunts de peces que s'exposen en aquesta sala reflecteixen la industrialització i el bon nivell que aconsegueix la ceràmica de Manises a la fi del segle XIX i que es consolida durant el primer terç del XX. D'una banda, les mostres de taulells resumeixen les millores en aquest camp, com ara: l'automatització del premsat gràcies a la implantació de les premses semiautomàtiques a partir de 1920; la substitució, en part, dels forns tradicionals intermitents pels de passatge a partir de 1930 i el perfeccionament de la decoració pel sistema de trepes i la incorporació de les decoracions en relleu i tubat. Cal destacar les branques, els sòcols i els cartells publicitaris, d'estil modernista i art decó, realitzades en les fàbriques de Justo Vilar e Hijos, José María Verdejo, Leopoldo Mora i Francisco Lahuerta. D'altra banda, les peces de volum donen mostra de les innovacions que afectaren a la seua producció i decoració: la utilització de la pasta blanca calcària d'aparença semblant a la porcellana o la pisa feldespàtica; l'ús de motles d'escaiola per a simplificar el procés de fabricació de peces en sèrie i la utilització de les trepes i l'aerògraf per a les decoracions. D'entre els objectes de forma tenen una notable rellevància els de caràcter historicista, especialment els d'estil hispanoàrab en reflex metàl·lic i els decorats en policromia sobre pasta blanca. Al final de la sala, una sèrie de vitrines es dediquen de manera monogràfica a la producció de joguets, botiges de fantasia, filtres d'aigua -sistemes Pasteur i Sinaí- i a la porcellana, aquesta última, introduïda tardanament a Manises, a partir de 1943, en la fàbrica Cerámicas la Hispania.

Sala Ceràmica d'artModifica

 
Escultura obra de Bàrbara Balzer, 2011. Primer premi en la X Biennal Internacional de Ceràmica de Manises (o Premi President de la Generalitat en la X Biennal Internacional de Ceràmica de Manises)

L'última sala del Museu es reserva a la ceràmica artística, és a dir, a aquells objectes que deixen al marge la funció utilitària i decorativa que històricament ha tingut la matèria ceràmica per experimentar les seues possibilitats plàstiques i estètiques que permeten la creació d'obres d'art. D'aquesta nova manera d'entendre la ceràmica en van ser precursors a la Comunitat Valenciana Alfons Blat (Benimàmet, 1904 - València, 1970) i Arcadi Blasco (Mutxamel, 1928 – Madrid, 2013), dels quals l'MCM compta amb una bona mostra d'obres ingressades per donació, algunes d'elles exposades en aquesta sala. La ceràmica de creació es troba també representada en aquest espai a través d'una selecció dels treballs premiats en el Concurs Nacional de Ceràmica de Manises, certamen anual que es celebra des de 1972 i que amb els anys s'ha transformat en una biennal d'abast internacional. Una part de la sala s'utilitza també per acollir exposicions temporals organitzades pel Museu.

Activitats del MuseuModifica

GeneralModifica

ExposicionsModifica

DONACIONS ANUALS DEL MUSEU DE CERÀMICA

Cada any, l'MCM organitza una exposició on s'exhibeixen les obres que han passat a formar part del Museu gràcies a la seua donació per part dels ciutadans. La mostra serveix per a agraïr la labor dels donants en l'increment dels fons del Museu i en la conservació de la nostra cultura i història.

PECES CEDIDES TEMPORALMENT PELS VEÏNS

Cada dos anys i amb una temàtica diferent, l'MCM organitza una exposició amb peces cedides temporalment pels veïns. Des de l'inici d'aquesta activitat, el Museu ha acollit les següents mostres: L'escuradeta (2014), Pedestals i Portatestos (2016) i Filtres i Sinaís (2018). Es tracta d'una iniciativa molt important per al Museu, ja que serveix per donar a conéixer el ric patrimoni ceràmic que encara es conserva a les cases dels veïns del poble, així com per a estrènyer llaços amb la ciutadania.

Dia Internacional dels Museus (DIM)Modifica

Cada any des del 1977, l'ICOM (Consell Internacional de Museus) celebra el Dia Internacional dels Museus per a destacar la labor dels museus i concienciar a la ciutadania sobre el seu paper en el desenvolupament de la societat. Amb aquest motiu, els diferents museus organitzen activitats especials. Pel que fa a l'MCM, els últims anys ha apostat per donar la possibilitat als xiquets de les escoles infantils del poble de tindre el seu primer contacte amb el fang, per a la qual cosa ha oferit tallers de torn i modelatge.

Biennal Internacional de Ceràmica de Manises (BICM)Modifica

Organitzada per l'Ajuntament de Manises, la tècnica de l'MCM s'encarrega de la seua coordinació i es gestionada en la seua major part pel personal de l'MCM.

Visites guiadesModifica

L'MCM presta, per al públic en general, un servei de visites a través dels guies de turisme de l'Oficina de Turisme de Manises. Per a públic més expert relacionat directament amb la matèria (escoles de belles arts, de ceràmica, de disseny) es realitzen visites especialitzades a càrrec de la tècnica del Museu.

Altres activitats de caràcter diversModifica

Al llarg de l'any, l'MCM tracta d'organitzar i acollir activitats culturals de diversa índole però amb una finalitat comuna: aconseguir una major contextualització de la col·lecció. L'objectiu és oferir al públic una interpretació i una comprensió dels fons del Museu diferent (més lúdica, més especialitzada, etc.) a la que es pot obtindre d'una visita a l'ús pel Museu. Algunes d'aquestes activitats són conferències, concerts, mostres d'indumentària, presentacions de llibres, etc.

Biennal Internacional de Ceràmica de ManisesModifica

La Biennal Internacional de Ceràmica de Manises és la continuació del Concurs Nacional de Ceràmica de Manises, celebrat per primera vegada l'any 1972. Aquest certàmen, organitzat per l'Ajuntament de Manises amb el patrocini de la família Gallego Vilar, es va convertir en pocs anys en el concurs de ceràmica contemporània més important de l'estat espanyol. La seua rellevància es reflecteix en l'evolució que ha experimentat des de la seua creació i que l'ha portat a transformar-se en un esdeveniment d'abast mundial. Els canvis cap a les dimensions i la transcendència actuals es poden dividir en dues etapes. La primera s'inicia en 1993, quan el concurs es converteix en Biennal Europea de Ceràmica i amplia així el seu àmbit d'actuació, la qual cosa permet establir connexions amb la resta de països europeus. La segona es produeix en 2001, any en què s'internacionalitza i passa a ser Biennal Internacional de Ceràmica. D'aquesta manera es materialitza l'aspiració d'augmentar plenament la seua projecció i s'aconsegueix promocionar el nom de Manises com a ciutat ceramista a nivell mundial.

Durant els seus més de quaranta anys de vida, el concurs ha sigut un potent vehicle per redescobrir la ceràmica com a matèria de noves possibilitats artístiques i ha ajudat a la difusió d'una singular forma d'expressió plàstica que comptava amb menys possibilitats dins de l'art contemporani. Ha servit també per ampliar les referències d'aquella indústria local que buscava una renovació i, en definitiva, ha aconseguit connectar tradició i modernitat, enllaçant el passat de la ceràmica tradicional i centenària de Manises amb el present de l'art contemporani internacional. D'altra banda, el concurs ha permés assolir un altre objectiu no menys important: dotar a l'MCM d'una col·lecció de ceràmica contemporània de primer nivell, ja que les obres premiades en les diferents edicions passen a ser propietat de l'Ajuntament de Manises i ingressen al Museu per a la seua conservació i exposició.

50 aniversariModifica

 
Vista de la façana principal, imatge cedida pel Museu Valenciá d'Etnologia.

A finals del mes de novembre de 2017, el Museu de Ceràmica de Manises complia 50 anys de vida des que va obrir les seues portes el 1967. Mig segle durant el qual ha desenvolupat de manera ininterrompuda la seua activitat i ha dotat Manises d’un espai de recuperació, conservació, investigació, exposició i difusió de la que, fins fa unes dècades, va ser la seua ocupació fonamental: la ceràmica.

Els actes per celebrar aquesta efemèride es van iniciar el 2 de desembre de 2017, amb una cerimònia commemorativa i la projecció d'un vídeo promocional de l'MCM.[13] A l'acte, es va presentar també la programació cultural elaborada amb motiu del 50 aniversari i per la qual el Museu va acollir una intensa activitat al llarg de tot el 2018.

D'una banda, amb la intenció de difondre els fons del Museu, es van organitzar diverses exposicions: L’obra d’inici (març – juliol) on es va exhibir una mostra representativa dels objectes llegats pel matrimoni Casanova Dalfó – Sanchis Causa que van constituir el nucli inicial de les col·leccions del Museu. Manises i Paterna (octubre - desembre) on es van mostrar obres tant de l'MCM com del Museu de Ceràmica de Paterna amb l'objectiu de fer patents les similituds de la producció ceràmica de les dos ciutats. A més, per estendre la imatge de l'MCM en l'exterior, un conjunt de huit panells publicitaris en ceràmica, produïts entre 1927-1936 a la fàbrica de Francisco Lahuerta mitjançant la tècnica del tubat, van ser cedits en préstec al Museu del Disseny de Barcelona per a formar part d'una exposició temporal. Per últim, l’exposició Fotografies de l’MCM va oferir al vestíbul de l'hospital de Manises una mostra fotogràfica d’imatges del Museu.

D'altra banda, es va desenvolupar un pla de difusió d’activitats que, amb caràcter divulgatiu, va incloure diferents activitats. La peça del mes, amb la qual es va realitzar el comentari d'una sèrie de peces que no es troben habitualment exposades a les sales del Museu, quasi totes recuperades en excavacions arqueològiques. Quatre conferències, celebrades amb una periodicitat trimestral, amb què es varen abordar diversos temes relacionats amb la història i la ceràmica de Manises. Finalment, tres visites comentades per diversos emplaçaments significatius de la història de la localitat.

Per completar l'agenda d'actes del 50 aniversari de l’MCM, van tindre lloc dues presentacions. En primer lloc, la de l’associació Amics del Museu de Ceràmica de Manises, entitat creada amb l’objectiu de promoure accions culturals relacionades amb la missió i l’activitat del Museu i de col·laborar en la difusió i el desenvolupament de les seues tasques. En segon lloc, la presentació del catàleg de l’MCM.

Vegeu tambéModifica

ReferènciesModifica

  1. «Inauguración del Museo Municipal y II Concurso Provincial de Cerámica en Manises» (dimarts 28 de novembre de 1967). Levante, p. 24. «II Concurso Provincial de Cerámica en Manises» (dimarts 28 de novembre de 1967). Las Provincias, p.17.
  2. http://www.cronistasoficiales.com/?p=12733
  3. 3,0 3,1 Segons consta al llibre d'actes del Ple de l'Ajuntament de Manises.
  4. Declaracions extretes de l'entrevista realitzada a José Royo Vilar el 13-06-2017 per Ana García Palacios.
  5. El documental pot vore's a la plataforma de videos Youtube.
  6. http://www.enrique-sanisidro.com/
  7. La primera vegada que apareix sota la denominació de director en un document oficial és el 6 de febrer de 1984.
  8. <<Manises: inauguración del Museo Municipal de Cerámica>> (dimarts 6 de maig de 1969). Levante.
  9. "Manises. Programa de actos de las fiestas de la cerámica" (juliol de 1970)
  10. <<Escarré inaugura el nuevo Museo Municipal de Cerámica>> (dijous 12 d'octubre de 1989). Diario de l'Horta.
  11. Dades sobre el fons de ceràmica del llegat Casanova Dalfó – Sanchis Causa facilitades per Josep Pérez Camps en l'entrevista amb Ana García Palacios (agost, 2017)
  12. Els documents a que es fa referència es conserven a l'Arxiu Municipal de Manises i les notícies apareixen publicades als Butlletins d'Informació Municipal dels anys 70.
  13. El video es pot vore a la pàgina web de l'MCM.

Enllaços externsModifica