Musidora

actriu, escriptora, directora i productora cinematogràfica i teatral

Jeanne Roques (París, 23 de febrer de 1889 - ibídem, 7 de desembre de 1957), coneguda artísticament sota el pseudònim de Musidora, va ser una actriu, directora teatral, escriptora, productora i realitzadora cinematogràfica francesa del cine mut, que es va fer famosa per la seva interpretació en la pel·lícula de Louis Feuillade Les Vampires. A més de ser un referent de l'avantguarda, va representar un arquetip de dona fatal i els surrealistes la van adoptar com una de les seves muses.[1]

Infotaula de personaMusidora
Musidora.jpg
Modifica el valor a Wikidata
Biografia
Naixement(fr) Jeanne Roques Modifica el valor a Wikidata
23 febrer 1889 Modifica el valor a Wikidata
5è districte de París (França) Modifica el valor a Wikidata
Mort7 desembre 1957 Modifica el valor a Wikidata (68 anys)
14è districte de París (França) Modifica el valor a Wikidata
Sepulturacementiri de Montmartre Modifica el valor a Wikidata
Activitat
Ocupacióactriu, periodista, actriu de teatre, actriu de cinema, escriptora, directora de cinema, guionista, productora de cinema Modifica el valor a Wikidata
Activitat1909 Modifica el valor a Wikidata –  1950 Modifica el valor a Wikidata
Obra
Localització dels arxius

IMDB: nm0615736 Allocine: 4129 Allmovie: p198561
Find a Grave: 8991394 Modifica el valor a Wikidata

BiografiaModifica

 
Musidora a Les Vampires.
El seu pare, Jacques, compositor i teòric del socialisme, i la seva mare, Marie Clémence, pintora i líder feminista, li van transmetre l'afició per la literatura. També li agradava pintar, escriure i esculpir, però, sobretot, el món del teatre i de l'espectacle. Llegint Théophile Gautier va escollir el nom artístic de Musidora, l'heroïna de Fortunio.

El 1910 va actuar en l'obra de teatre La loupiotte, d'Aristide Bruant i, dos anys més tard, al Bataclan, en la revista Ça grise, en la qual treballava Colette.

Va iniciar la seva carrera cinematogràfica el 1913, amb Les Miseres de l'Aiguille del valencià José Estivalis Calvo (pseud. Armand Guerra); però Louis Feuillade la va descobrir en l'espectacle La Revue Galant al Folies-Bergère, i el 1915 li va oferir el paper d'Irma Vep, el personatge amb el qual es faria famosa, en la pel·lícula Els Vampires –una sèrie de deu episodis–, enfundada en unes malles ajustades de seda negra, avançant-se a la imatge dels herois del còmic, en una època en què, per a una dona, només dur pantalons ja era tota una transgressió.[2][3]

Irma Vep (anagrama de vampire) és una cantant de cabaret que forma part de la societat secreta «els Vampires», un grup de delinqüents. És hipnotitzada per Moreno, un rival de la banda, que la converteix en el seu amant i li ordena que assassini el Gran Vampir. Al final, ella es convertirà en la cap del grup fins que tots plegats són detinguts.

El 1916, torna a treballar amb Luis Feuillade en la sèrie Judex, mentre s'inicia també com a realitzadora amb adaptacions cinematogràfiques de novel·les de Colette: Minne (1916) i La Vagabonde (1917). Va crear aleshores la Société des Films Musidora, a fi de guanyar indepencència econòmica i seguir el camí traçat per les cineastes Alice Guy i Germaine Dulac. Escriuria i filmaria tot seguit La Flamme cachée (1918), amb Roger Lion, i Vicenta (1919), la pel·lícula amb què descobriria Espanya, perquè va ser produïda pel basc Jaime de Lasuen –camuflat sota el pseudònim Jacques Lasseyne, a qui havia conegut a París– i els exteriors es van filmar en diverses localitats del País Basc.[4][5]

Ja filmant La Capitana Alegria (1920), basada en una novel·la de Pierre Benoît, es va enamorar del rejoneador Antonio Cañero i es va quedar a viure a Espanya, on faria encara de guionista, directora, productora i intèrpret de dues pel·lícules més: Sol y Sombra (1922) i La Tierra de los toros (1924). El 1926 tornà a París i va actuar en el film Le berceau de dieu, amb Léon Mathot.[4]

Després de casar-se amb el metge Clément Marot, el 1927, va abandonar el cinema per dedicar-se a la literatura i al teatre fins al 1952. Va publicar dues novel·les, Arabella et Arlequin (1928) i Paroxysmes (1934), moltes cançons i un llibre de poemes, Auréoles (1940). A partir de 1944, va treballar a la Cinémathèque Française, on fou la responsable de la comissió d’investigació històrica i recollí els records dels pioners del cinema.[6]

Musidora va morir a París el 7 de desembre de 1957.

Influx i llegat de MusidoraModifica

André Breton, Louis Aragon i els altres membres del moviment surrealista eren molt admiradors de les sèries de Louis Feuillade i, en particular, d’Els Vampires, per la qual cosa van triar Musidora com la seva musa. Aragon i Breton van escriure el 1929 una obra de teatre que era un homenatge a l'actriu, Le Trésor des Jésuites, en la qual tots els personatges tenien noms que eren anagrames de Musidora (Mad Souri, Doramusi, etc.) Aragon l'anomenà la «desena musa».

Durant els anys en què va viure a Espanya va posar per al pintor cordovès Julio Romero de Torres, i així figura com a diva de la cobla en el quadre Retrato de la Musidora (1922).[4]

Olivier Assayas li retrà homenatge a la seva pel·lícula Irma Vep, el 1996, prenent el nom del seu personatge a Els Vampirs.[6]

Sembla que és aquest personatge de Musidora l'origen del terme vamp –tot i que l’actriu nord-americana Theda Bara també en reivindica la invenció–,[6] un personatge d'ulls fumats que trencaria l'estereotip femení angelical per establir l'estètica pertorbadora d'un cert tipus de dona fatal, forta i misteriosa, i tota una nova fotogènia.[4]

Un col·lectiu de dones cineastes franceses creat el 1973 es va anomenar Musidora, en el seu record.

El realitzador francès Patrick Cazals en va fer un documental: Musidora, la deuxième muse. Amb una durada de 65 minuts, recull entrevistes amb familiars o historiadors i fragments de les seves pel·lícules.[2][3]

La Cinémathèque Française anuncia un cicle-homenatge per a l'hivern del 2020.[4]

ReferènciesModifica

  1. Rodríguez, Begoña «La modelo 'vamp' de Romero de Torres». El Correo, 19-10-2018.
  2. 2,0 2,1 «La ‘femme fatale’ que se enamoró de Antonio Cañero» (en castellà). La voz de Marta, 03-06-2014. [Consulta: desembre 2019].
  3. 3,0 3,1 Guevara, Eugenia. «Musidora, más de cien años de musa inspiradora». Zibilia, 13-10-2017. [Consulta: desembre 2019].
  4. 4,0 4,1 4,2 4,3 4,4 Arantzazu Ruiz, Paula. «Todas las vidas de Musidora» (en castellà). Cinemanía, 26-07-2019. [Consulta: desembre 2019].
  5. Larrañaga, Luís. «Musidora». Auñamendi Eusko Entziklopedia. [Consulta: desembre 2019].
  6. 6,0 6,1 6,2 Dessuant, Anne. «Musidora: bien plus qu’une vamp» (en francès). Télérama, 15/11/2013 (actualitzat: 01/02/2018). [Consulta: desembre 2019].

Enllaços externsModifica

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Musidora