My Fair Lady (pel·lícula de 1964)

film estatunidenc de 1964 dirigit per George Cukor

My Fair Lady és una pel·lícula estatunidenca, dirigida per George Cukor, estrenada el 1964, adaptació de la comèdia musical homònima, inspirada al seu torn en l'obra de George Bernard Shaw, Pigmalió (1914).

Infotaula de pel·lículaMy Fair Lady

Modifica el valor a Wikidata
Fitxa
DireccióGeorge Cukor Modifica el valor a Wikidata
Protagonistes
ProduccióJack Warner Modifica el valor a Wikidata
Dissenyador de produccióGene Allen Modifica el valor a Wikidata
GuióAlan Jay Lerner i George Bernard Shaw Modifica el valor a Wikidata
MúsicaFrederick Loewe Modifica el valor a Wikidata
FotografiaHarry Stradling Modifica el valor a Wikidata
MuntatgeWilliam H. Ziegler Modifica el valor a Wikidata
VestuariCecil Beaton Modifica el valor a Wikidata
ProductoraWarner Bros. i Warner Bros. Pictures Modifica el valor a Wikidata
DistribuïdorWarner Bros. i Netflix Modifica el valor a Wikidata
Dades i xifres
País d'origenEstats Units d'Amèrica Modifica el valor a Wikidata
Estrena1964 Modifica el valor a Wikidata
Durada171 min Modifica el valor a Wikidata
Idioma originalanglès Modifica el valor a Wikidata
RodatgeLos Angeles Modifica el valor a Wikidata
Coloren color Modifica el valor a Wikidata
Pressupost17.000.000 $ Modifica el valor a Wikidata
Recaptació72.000.000 $ Modifica el valor a Wikidata
Descripció
Basat enMy Fair Lady i Pigmalió Modifica el valor a Wikidata
Gènerecinema musical, cinema romàntic, drama i comèdia romàntica Modifica el valor a Wikidata
Temadistinció, fonètica, sociolingüística, educació, mobilitat social, variabilitat lingüística i dialectes de l'anglès Modifica el valor a Wikidata
Lloc de la narracióLondres Modifica el valor a Wikidata
Època d'ambientacióperíode eduardià i segle XX Modifica el valor a Wikidata
Premis i nominacions
Nominacions
Premis

IMDB: tt0058385 Filmaffinity: 317417 Allocine: 1943 Rottentomatoes: m/my_fair_lady Letterboxd: my-fair-lady Mojo: myfairlady Allmovie: v34019 TCM: 84310 Metacritic: movie/my-fair-lady AFI: 22921 TMDB.org: 11113
Discogs: 262822 Modifica el valor a Wikidata

Argument

modifica

Londres, començaments del Segle XX. Eliza Doolittle, una pobra florista cockney demana al pretensiós professor Higgins, que es burla del seu llenguatge "primari", lliçons de fonètica per tal de parlar com una "lady en una botiga de flors". El coronel Pickering, amic i col·lega del professor, aposta amb aquest últim: transformar prou Eliza per fer-la passar per a una gran senyora refinada en una recepció a l'ambaixada de Transsilvània, alguns mesos més tard. Higgins accepta el desafiament i instal·la la noia a casa seva, després d'haver tranquil·litzat el pare d'Eliza, un escombriaire ple de bon sentit que havia anat a preguntar per l'honestedat de les intencions del professor. Les lliçons comencen, sense altre resultat al principi que l'exasperació de l'alumne en qüestió fins que una nit, cap a les quatre del matí, el miracle es produeixi i Eliza aconsegueixi pronunciar correctament la frase fatídica: The rain in Spain stays mainly in the plain.[1] Aquest primer èxit dona lloc a un ball triomfal al final del qual Eliza, reconeixent que hauria pogut ballar tota la nit, cau enamorada del seu Pigmalió.

Algunes lliçons més tard, Higgins i Pickering decideixen mostrar el seu alumne en públic i la condueixen a les carreres d'Ascot, a la llotja que posseeix la rica mare del professor. Però l'experiència està a punt de la catàstrofe quan Eliza deixa anar en un excés d'entusiasme un ressonant « Mou el cul! » dirigint-se al cavall pel qual havia apostat. Els aristòcrates presents queden profundament impressionats a excepció del jove i ingenu Freddy Eynsford-Hill, que cau immediatament sota l'encant de la noia.

Higgins no es desanima i la petita colla torna finalment al ball de l'ambaixada on Eliza enganya tothom, començant per un reputat lingüista hongarès que la defineix hongaresa i de sang reial, amb gran divertiment d'Higgins. De tornada a casa del professor, ell i Pickering es feliciten de l'èxit del projecte, deixant-se però de felicitar la seva principal instigadora: Eliza. Profundament ferida, la noia es refugia a casa de la senyora Higgins, mare del professor, que està molt enutjada pel capteniment del seu fill. Eliza s'assabenta que el seu pare s'ha enriquit de sobte gràcies a una mentida d'Higgins que l'ha recomanat com un brillant filòsof a un multimilionari nord-americà i ha decidit casar-se. L'experiència ha trastornat veritablement les seves existències.

L'endemà, Higgins intenta convèncer Eliza de tornar, però aquesta, massa contenta d'haver trobat la seva independència, refusa la seva mà al pobre Freddy. El professor, aleshores, mentre torna a casa seva moix i solitari, s'adona que s'havia "acostumat" a ella.

Repartiment

modifica

Cançons de la pel·lícula

modifica
  • Why Can't The English? - Rex Harrison, Marni Nixon i Wilfrid Hyde-White
  • Wouldn't It Be Loverly - Marni Nixon
  • I'm An Ordinary Man - Rex Harrison
  • With A Little Bit Of Luck - Stanley Holloway
  • Just You Wait - Marni Nixon
  • Servants' Chorus - Cor
  • The Rain In Spain - Marni Nixon, Rex Harrison i Wilfrid Hyde-White
  • I Could Have Danced All Night - Marni Nixon, Mona Washbourne i Domestiques
  • Ascot Gavotte - Cor
  • On The Street Where You Live - Bill Shirley
  • You Did It - Rex Harrison, Wilfrid Hyde-White, Mona Washbourne i Domestiques
  • Show Me - Marni Nixon i Bill Shirley
  • Get Me To The Church On Time - Stanley Holloway i Cor
  • A Hymn To Him - Rex Harrison
  • Without You - Marni Nixon i Rex Harrison
  • I've Grown Accustomed To Her Face - Rex Harrison

Premis i nominacions

modifica

Nominacions[2]

modifica

Al voltant de la pel·lícula

modifica
  • Audrey Hepburn, encara que no era cantant, va ser preferida a Julie Andrews, creadora del paper a Broadway, però la carrera cinematogràfica de la qual no havia arrencat encara. Aquesta última va ser de seguida contractada per la Walt Disney i propulsada d'un dia a l'altre cap al rang d'estrella gràcies als èxits de Mary Poppins (1964) i de Somriures i llàgrimes[3] (1965).
  • Marni Nixon, que dobla Audrey Hepburn per a les cançons de la pel·lícula, va prestar igualment la seva veu a Deborah Kerr a El Rei i Jo i Natalie Wood a West Side Story. Audrey Hepburn va gravar, tanmateix, diverses cançons que es poden sentir en els DVD de la pel·lícula, i de les quals Wouldn't it be loverly i Show Me que interpreta de manera molt convincent.

Referències

modifica
  1. Une mena d'equivalent anglòfon a setze jutges mengen fetge d'un penjat.
  2. 2,0 2,1 «The 37th Academy Awards» (en anglès). Acadèmia de les Arts i les Ciències Cinematogràfiques. [Consulta: 15 desembre 2023].
  3. Robert Wise, el director de La Melodia de la felicitat va tenir més olfacte que George Cukor ja que va contractar Julie Andrews després d'haver vist només algunes proves de Mary Poppins.