Nacionalisme occità

El nacionalisme occità és un moviment polític que reivindica la creació de l'Estat d'Occitània secessionat de França. Reivindica bàsicament gran part del sud de França, a més de Mònaco i alguns territoris d'Espanya (la Vall d'Aran) i Itàlia (Valls Occitanes), com a part de la nació occitana. El fonament del nacionalisme és lingüístic i cultural encara que actualment l'occità és minoritari a tot el seu àmbit lingüístic.^[1]

Orígens actuals modifica

Manifestació occitanista a Carcassona el 2005.

El nacionalisme occità sorgeix com un sentiment de greuge de les regions del sud de França provocat per la reestructuració econòmica i energètica empresa pel gaullisme durant els anys 60, que hauria donat prioritat a les més pròsperes regions del nord. Posteriorment, a partir de 1968 es dona un ressorgiment cultural occità que, combinat amb la protesta econòmica, desemboca en la dècada dels 70 en una reivindicació nacionalista que considerava que Occitània era una colònia interna de l'Estat centralista francès.^[2]^[3]

L'esdevenir de la conjuntura econòmica internacional en les següents dècades va desbordar l'explicació del colonialisme intern i, com altres moviments nacionalistes tant de la resta de França com d'Europa, l'eix central de la reivindicació va passar a ser la identitat cultural i el dret de les minories.

Durant els anys 80 el nacionalisme occità va retrocedir i va perdre influència a la societat a causa bàsicament de la seva fragmentació en nombrosos partits i organitzacions de diferent ideologia, i a la seva incapacitat per poder articular un moviment romanticista que abastés un territori tan ampli (entre un terç i la meitat de França) amb una realitat social molt heterogènia. A partir dels anys 90 el moviment polític occità podria qualificar-se de marginal.^[4]

No obstant això, el nacionalisme occità ha guanyat influència, a partir de la creació de Libertat!.

Territori reivindicat modifica

Mapa polític d'Occitània segons el nacionalisme occità.

El nacionalisme occità proposa com a capital d'Occitània a la ciutat de Tolosa de Llenguadoc.

A la següent taula es detalla l'extensió i població dels territoris reivindicats pel nacionalisme occità:

Estat	Territori reivindicat	Extensió (km²)	Habitants
Espanya	Vall d'Aran (Catalunya)	634	10.000
França	Aquitània (excepte el País Basc del Nord)	38.366	2.800.000
	Alvèrnia	26.013	1.327.000
	Llenguadoc-Rosselló (excepte els Pirineus Orientals)	23.260	2.098.000
	Llemosí	16.942	712.000
	Migdia-Pirineus	45.348	2.687.000
	Provença-Alps-Costa Blava	31.400	4.666.000
Itàlia	Guàrdia Piamontesa (Calàbria)	21	2.000
	Valls Occitanes (Ligúria)	4.500	200.000
	Valls Occitanes (Piemont)	4.500	200.000
Principat de Mònaco		2	33.000
	Occitània	190.986	14.735.000

Organitzacions nacionalistes occitanes modifica

Moviments actuals modifica

Cartell del Partit Occitan donant suport al projecte de Constitució Europea.

Grafit independentista a Tolosa de Llenguadoc.

Logo del PNO.

Partit de la Nación Occitana (PNO), independentista^[5]
Partit Occitan (PÒC), autonomista.^[6]
Aligança Liura Europèa- Partit democratic dels pòbles d'Euròpa (ALE/PDPE), inclòs en el Partit Occitan dins d'una confederació de partits a nivell europeu
Regions e Pòbles Solidaris (RPS), inclòs en el Partit Occitan dins d'una confederació de partits a nivell estatal francès
Libertat!,^[7] grup d'acció independentista d'extrema esquerra i revolucionari
Convergéncia Democrática Aranesa-Partit Nacionalista Aranés, autonomista i centrista, implantat a la Vall d'Aran
Unitat d'Aran, autonomista, socialdemòcrata, implantat a la Vall d'Aran (Catalunya)
Unitat d'Òc, coalició electoral propera al Partit de la Nación Occitana, implantada a Aquitània
Movement Regionalista Lengadocian, coalició electoral propera al Partit de la Nación Occitana, implantada al Llenguadoc
Gardarem la Tèrra, grup d'acció altermundista
Hartèra, grup d'acció d'esquerres i juvenil, amb implantació al Bearn
Iniciativa Per Occitània, grup polític, cultural i social^[8]
Linha Imaginòt, grup d'acció partidari d'una Occitània sota administració francesa, anti-independentista i anticentralista
Occitània Libertària, grup d'acció llibertari, implantat al Llenguadoc
País Nòstre, grup electoral regionalista, implantat al Llenguadoc
Paratge, grup independentista, implantat a les Valls Occitanes i la Provença.^[9]

Cartell de Libertat !

Moviments desapareguts modifica

Volèm Viure Al País (VVAP), autonomista, d'esquerres
Anaram Au Patac^[10] (AAP), independentista, d'extrema esquerra
Lucha Occitana, autonomista, d'extrema esquerra^[11]
Pòble d'Òc, independentista i llibertari
Comitats d'Acción Occitana (CAO), d'esquerres
Partit Provençau, autonomista
Comitat Occitan d'Estudis e d'Acción (COEA), autonomista d'esquerres
Entau País, autonomista, implantat a la Gascunya
Federación Anarquista-Comunista d'Occitània (FACO), independentista, comunista llibertària
Corrent Revolucionari Occitan (CRÒC), independentista, d'extrema esquerra
Movement Autonomista Occitan (MAO), autonomista, implantat a les Valades Occitanes

Referències modifica

↑ Fineix la nació occitana Arxivat 2017-09-16 a Wayback Machine. a esquerra.cat
↑ Contreras Romero, Valente A. «Volem viure: nacionalisme occità en el sud francès.». Política i cultura, 2006.
↑ "En pays d'Oc, on date généralement le début du processus complexe et timide de convergence entre revendication sociale, occitanisme et opinion de gauche de la grève des mineurs de Decazeville en 1961-62" page 304. Jean Sagnes, Le midi rouge, Éditions Anthropos, 1982, 310 pages. Réimpression Le midi rouge, mythe et réalité. Étude d'histoire occitane, Economica (21 juin 1999), HISTOIRE ET SOC, ISBN 2715710569 ISBN 978-2715710566
↑ Philippe Martel, « Révolutionnaire ou nationaliste ? », Terrain [En ligne], 41 | septembre 2003, mis en ligne le 11 septembre 2008, consulté le 13 janvier 2014. URL : [1] ; DOI : 10.4000/terrain.1652.
↑ «Soutien du Partit de la Nacion Occitana». Arxivat de l'original el 2014-01-10. [Consulta: 28 maig 2017].
↑ «Résultats aux élections sur le site du POC». Arxivat de l'original el 2012-06-05. [Consulta: 28 maig 2017].
↑ «Message de LIBERTAT, mouvement de la gauche révolutionnaire d'Occitanie» (en francès). bretagne-info, 17-11-2009. [Consulta: 6 març 2014].
↑ laboratoire politique, culturel et social Arxivat 2013-06-06 a Wayback Machine. "Lo laboratòri politic, cultural e social Iniciativa per Occitània a per tòca d'ajudar, per sa reflexion e son accion, a l'emancipacion nacionala d'Occitània, de Borbonés a la Val d'Aran e de Gasconha a las Valadas alpencas de l'estat italian."
↑ La storia dell'Occitania Arxivat 2013-09-16 a Wayback Machine. "L'Occitania, o Paese d'Oc, costituisce il modello tipico di “nazione-non nazione” o “nazione proibita” dell'Occidente Europeo, di cui non mancano esempi."
↑ Bernard, Guillaume; Duquesnoy, Éric. Les forces politiques françaises: Genèse, environnement, recomposition; Rapport Anteios (en francès). Presses universitaires de France, 2007, p. 370. ISBN 2130560792.
↑ Stephens, Meic. Linguistic minorities in Western Europe (en anglès). Gomer Press, 1976, p. 307.

Bibliografia modifica

Lafont, Robert. Petita istoria europèa d'Occitània. Canet : Trabucaire, 2003 (occità).
L'occitan, une histoire. Direction scientifique: Hervé Lieutard; Auteurs : Jean-Claude Forêt, Gérard Gouiran, Hervé Lieutard, Philippe Martel, Claire Torreilles, Marie Jeanne Verny. Coproduction : Université Paul-Valéry Montpellier 3, Université Ouverte des Humanités. Etablissements associés : Centre Interrégional de Documentation Occitane (CIRDOC – Béziers), Médiathèque Emile Zola – Agglomération de Montpellier. L'occitan, une histoire - Université de Montpellier 3
Philippe Martel, « Révolutionnaire ou nationaliste ? La poésie occitane après 1968. », Terrain [En ligne], 41 | septembre 2003, mis en ligne le 11 septembre 2008, consulté le 26 janvier 2014. URL : [2] ; DOI : 10.4000/terrain.1652

[1] Fineix la nació occitana Arxivat 2017-09-16 a Wayback Machine. a esquerra.cat

[2] Contreras Romero, Valente A. «Volem viure: nacionalisme occità en el sud francès.». Política i cultura, 2006.

[3] "En pays d'Oc, on date généralement le début du processus complexe et timide de convergence entre revendication sociale, occitanisme et opinion de gauche de la grève des mineurs de Decazeville en 1961-62" page 304. Jean Sagnes, Le midi rouge, Éditions Anthropos, 1982, 310 pages. Réimpression Le midi rouge, mythe et réalité. Étude d'histoire occitane, Economica (21 juin 1999), HISTOIRE ET SOC, ISBN 2715710569 ISBN 978-2715710566

[4] Philippe Martel, « Révolutionnaire ou nationaliste ? », Terrain [En ligne], 41 | septembre 2003, mis en ligne le 11 septembre 2008, consulté le 13 janvier 2014. URL : [1] ; DOI : 10.4000/terrain.1652.

[5] «Soutien du Partit de la Nacion Occitana». Arxivat de l'original el 2014-01-10. [Consulta: 28 maig 2017].

[6] «Résultats aux élections sur le site du POC». Arxivat de l'original el 2012-06-05. [Consulta: 28 maig 2017].

[7] «Message de LIBERTAT, mouvement de la gauche révolutionnaire d'Occitanie» (en francès). bretagne-info, 17-11-2009. [Consulta: 6 març 2014].

[8] ratoire politique, culturel et social Arxivat 2013-06-06 a Wayback Machine. "Lo laboratòri politic, cultural e social Iniciativa per Occitània a per tòca d'ajudar, per sa reflexion e son accion, a l'emancipacion nacionala d'Occitània, de Borbonés a la Val d'Aran e de Gasconha a las Valadas alpencas de l'estat italian."

[9] La storia dell'Occitania Arxivat 2013-09-16 a Wayback Machine. "L'Occitania, o Paese d'Oc, costituisce il modello tipico di “nazione-non nazione” o “nazione proibita” dell'Occidente Europeo, di cui non mancano esempi."

[10] Bernard, Guillaume; Duquesnoy, Éric. Les forces politiques françaises: Genèse, environnement, recomposition; Rapport Anteios (en francès). Presses universitaires de France, 2007, p. 370. ISBN 2130560792.

[11] Stephens, Meic. Linguistic minorities in Western Europe (en anglès). Gomer Press, 1976, p. 307.

[1]

[2]

[3]

[4]

[5]

[6]

[7]

[8]

[9]

[10]

[11]