Nacionalisme occità

Bandera independentista occitana d'esquerra.

El nacionalisme occità és un moviment polític que reivindica la creació de l'Estat d'Occitània secessionat de França. Reivindica bàsicament gran part del sud de França, a més de Mònaco i alguns territoris d'Espanya (la Vall d'Aran) i Itàlia (Valls Occitanes), com a part de la nació occitana. El fonament del nacionalisme és lingüístic i cultural encara que actualment l'occità és minoritari a tot el seu àmbit lingüístic.[1]

Orígens actualsModifica

 
Manifestació occitanista a Carcassona el 2005.

El nacionalisme occità sorgeix com un sentiment de greuge de les regions del sud de França provocat per la reestructuració econòmica i energètica empresa pel gaullisme durant els anys 60, que hauria donat prioritat a les més pròsperes regions del nord. Posteriorment, a partir de 1968 es dóna un ressorgiment cultural occità que, combinat amb la protesta econòmica, desemboca en la dècada dels 70 en una reivindicació nacionalista que considerava que Occitània era una colònia interna de l'Estat centralista francès.[2][3]

L'esdevenir de la conjuntura econòmica internacional en les següents dècades va desbordar l'explicació del colonialisme intern i, com altres moviments nacionalistes tant de la resta de França com d'Europa, l'eix central de la reivindicació va passar a ser la identitat cultural i el dret de les minories.

Durant els anys 80 el nacionalisme occità va retrocedir i va anar perdent influència a la societat a causa bàsicament de la seva fragmentació en nombrosos partits i organitzacions de diferent ideologia, i a la seva incapacitat per poder articular un moviment romanticista que abastés un territori tan ampli (entre un terç i la meitat de França) amb una realitat social molt heterogènia. A partir dels anys 90 el moviment polític occità podria qualificar-se de marginal.[4]

No obstant això, el nacionalisme occità ha guanyat influència, a partir de la creació de Libertat!.

Territori reivindicatModifica

 
Mapa polític d'Occitània segons el nacionalisme occità.

El nacionalisme occità proposa com a capital d'Occitània a la ciutat de Tolosa de Llenguadoc.

A la següent taula es detalla l'extensió i població dels territoris reivindicats pel nacionalisme occità:

Estat
Territori
reivindicat
Extensió
(km²)
Habitants
Espanya
 
  Vall d'Aran (Catalunya) 634 10.000
França
 
  Aquitània (excepte el País Basc del Nord) 38.366 2.800.000
  Alvèrnia 26.013 1.327.000
  Llenguadoc-Rosselló (excepte els Pirineus Orientals) 23.260 2.098.000
  Llemosí 16.942 712.000
  Migdia-Pirineus 45.348 2.687.000
  Provença-Alps-Costa Blava 31.400 4.666.000
Itàlia
 
Guàrdia Piamontesa (Calàbria) 21 2.000
  Valls Occitanes (Ligúria) 4.500 200.000
  Valls Occitanes (Piemont) 4.500 200.000
  Principat de Mònaco 2 33.000
Occitània 190.986 14.735.000

Organitzacions nacionalistes occitanesModifica

Moviments actualsModifica

 
Cartell del Partit Occitan recolzant el projecte de Constitució Europea.
 
Grafit independentista a Tolosa de Llenguadoc.
 
Logo del PNO.
 
Cartell de Libertat !

Moviments desaparegutsModifica

ReferènciesModifica

  1. Fineix la nació occitana a esquerra.cat
  2. Contreras Romero, Valente A. «Volem viure: nacionalisme occità en el sud francès.». Política i cultura, 2006.
  3. "En pays d'Oc, on date généralement le début du processus complexe et timide de convergence entre revendication sociale, occitanisme et opinion de gauche de la grève des mineurs de Decazeville en 1961-62" page 304. Jean Sagnes, Le midi rouge, Éditions Anthropos, 1982, 310 pages. Réimpression Le midi rouge, mythe et réalité. Étude d'histoire occitane, Economica (21 juin 1999), HISTOIRE ET SOC, ISBN 2715710569 ISBN 978-2715710566
  4. Philippe Martel, « Révolutionnaire ou nationaliste ? », Terrain [En ligne], 41 | septembre 2003, mis en ligne le 11 septembre 2008, consulté le 13 janvier 2014. URL : [1] ; DOI : 10.4000/terrain.1652.
  5. Soutien du Partit de la Nacion Occitana
  6. Résultats aux élections sur le site du POC
  7. «Message de LIBERTAT, mouvement de la gauche révolutionnaire d’Occitanie» (en francès). bretagne-info, 17-11-2009. [Consulta: 6 març 2014].
  8. laboratoire politique, culturel et social "Lo laboratòri politic, cultural e social Iniciativa per Occitània a per tòca d'ajudar, per sa reflexion e son accion, a l'emancipacion nacionala d'Occitània, de Borbonés a la Val d'Aran e de Gasconha a las Valadas alpencas de l'estat italian."
  9. La storia dell’Occitania "L’Occitania, o Paese d’Oc, costituisce il modello tipico di “nazione-non nazione” o “nazione proibita” dell’Occidente Europeo, di cui non mancano esempi."
  10. Bernard, Guillaume; Duquesnoy, Éric. Les forces politiques françaises: Genèse, environnement, recomposition; Rapport Anteios (en francès). Presses universitaires de France, 2007, p. 370. ISBN 2130560792. 
  11. Stephens, Meic. Linguistic minorities in Western Europe (en anglès). Gomer Press, 1976, p. 307. 

BibliografiaModifica

  • Lafont, Robert. Petita istoria europèa d'Occitània. Canet : Trabucaire, 2003 (occità).
  • L'occitan, une histoire. Direction scientifique: Hervé Lieutard; Auteurs : Jean-Claude Forêt, Gérard Gouiran, Hervé Lieutard, Philippe Martel, Claire Torreilles, Marie Jeanne Verny. Coproduction : Université Paul-Valéry Montpellier 3, Université Ouverte des Humanités. Etablissements associés : Centre Interrégional de Documentation Occitane (CIRDOC – Béziers), Médiathèque Emile Zola – Agglomération de Montpellier. L'occitan, une histoire - Université de Montpellier 3
  • Philippe Martel, « Révolutionnaire ou nationaliste ? La poésie occitane après 1968. », Terrain [En ligne], 41 | septembre 2003, mis en ligne le 11 septembre 2008, consulté le 26 janvier 2014. URL : [2] ; DOI : 10.4000/terrain.1652