Nacionalitat d'origen
La nacionalitat originària o nacionalitat d'origen és la nacionalitat que s'atribueix al moment de la naixença.[1] Cada Estat estableix en els seus sistemes jurídics els aspectes per mitjà dels quals es determina la nacionalitat originària, sovint una combinació de:[2]
- ius sanguinis (dret de sang): el fill rep la nacionalitat del pare o mare sense importar el lloc del naixement; i
- ius soli (dret de sòl): l'individu rep la nacionalitat del lloc del naixement, sense importar la nacionalitat del(s) pare(s).
La nacionalitat per dret de sang predomina a Europa, mentre que la nacionalitat per dret de sòl predomina als països anglosaxons i a l'Amèrica Llatina—sovint en combinació amb la nacionalitat per dret de sang.[2][1] Als països on la nacionalitat originària s'atribueix predominantment per dret de sang, aquesta també pot atribuir-se als individus fills de pares estrangers si a aquests no se'ls atribueix cap nacionalitat; és a dir si són apàtrides.
La nacionalitat que no s'atribueix al moment de la naixença es coneix com la nacionalitat derivativa, o la "nacionalitat no originària". Cada Estat determina si la nacionalitat originària es conserva o es perd quan un individu adquireix la nacionalitat derivativa d'un altre Estat.
Referències modifica
- ↑ 1,0 1,1 «Nacionalitat d'origen». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
- ↑ 2,0 2,1 Nacionalidad Arxivat 2009-03-07 a Wayback Machine.. MSN Encarta en español. [Consulta: 1 d'agost de 2008]