Nemesio Otaño Eguino

(S'ha redirigit des de: Nemesio Otaño)

Nemesio Otaño Eguino (Azkoitia, Guipúscoa, 19 de desembre de 1880 - Donostia, Guipúscoa, 25 d'abril de 1956) fou un musicògraf i compositor basc.

Infotaula de personaNemesio Otaño
Biografia
Naixement19 de desembre de 1880
Azkoitia, Guipúscoa
Mort25 d'abril de 1956(1956-04-25) (als 75 anys)
Donostia, Guipúscoa
Lloc d'enterramentCementiri de Polloe modifica
Dades personals
NacionalitatEuskadi País Basc
ReligióCatolicisme modifica
Activitat
OcupacióCompositor, eclesiàstic
Orde religiósCompanyia de Jesús modifica
InstrumentOrgue modifica

Musicbrainz: 43b1ae37-2d6a-4068-972a-bb46cd8a0f45 Modifica els identificadors a Wikidata

Havent perdut el seu pare en la seva infantesa, passà a viure a Escoriaza amb els seus oncles els senyors d'Itarte; i a un dels seus cosins dugué que es despertessin en ell les aficions musicals, que foren fomentades amb l'estudi del solfeig i el piano, i l'exercici del cant com a tiple en el cor de la parròquia. Del 1891 al 1896 ja era organista en el Col·legi-preceptoria de Baliarrain. En aquest temps adquirí les primeres nocions d'harmonia, i feu alguna temptativa de composició, com unes Lletanies (1894) i un Zortzico per a piano (1895).

El 1896, José María Nemesio Otaño entrà en la Companyia de Jesús al noviciat de Loiola; i amb ocasió de manejar durant quatre anys el magnífic orgue d'aquell santuari, es familiaritza amb les obres dels grans autors d'orgue. En aquesta època un jesuïta alsacià, company seu, li donà a conèixer les orientacions cecilianes d'Alemanya, encara que no desconegudes a Espanya, no havien, tanmateix, entrat en els famosos camins de la pràctica general, ni constituït estat d'opinió.

De les orientacions de Solesmes i de la iniciada restauració gregoriana s'informà estant a Burgos el 1900, i de l'any 1896 al 1903 va compondre unes 30 o 40 petites obres, de gènere religiós en la seva major part. En elles s'hi observa un bon gust natural i certa assimilació dels models en aquell temps de moda, però i mancava la tècnica, la seguretat.

L'autor mostrà posteriorment molt poc reconeixement per a les obres d'aquest primer període, que ell mateix anomenava de desorientació. El seu trasllat al Col·legi de Sant Josep de Valladolid, el setembre de 1903, per dedicar-se per complet a l'estudi seriós del seu art predilecte decidí la seva vocació per l'apostolat de la reforma de la música religiosa. El prelat d'aquell arxidiòcesi, José María Cos y Macho, que a Espanya era el més decidit propugnador d'aquesta reforma, li comunicà tots els seus entusiasmes i tot el fruit de la seva llarga experiència.

Era mestre de capella en aquella catedral l'insigne compositor Vicente Goicoechea; Otaño es féu deixeble seu, i la influència de tant preclar mestre fou decisiva. Amb els estudis de música sagrada repassà i Otaño completà tots els de tècnica i composició. Per la formació de la seva biblioteca, ara molt important, es valgué dels consells de Felip Pedrell i Cecilio de Roda, amb els quals travà amistat, i per mitjà d'ells es posà en comunicació amb els més eminents musicògrafs de l'estranger.

Per l'abril de 1905 inaugurà la seva propaganda reformadora amb un acte solemne a Valladolid, presidit per l'arquebisbe, en el que explicà i analitzà el Motu proprio de Pius X sobra la música sagrada, i aclarí amb exemples escollits les seves normes i instruccions. A aquest acte li seguí la creació de la Comissió arxidiocesana per la reforma, i entre els seus membres foren assenyalats i el mestre Goicoechea per a redactar el Reglamento sobre música sagrada, promulgat el 22 de novembre de 1905 pels prelats de la província eclesiàstica de Valladolid.

Pel gener del 1907 Otaño començà a publicar un Butlletí quinzenal per preparar un Congrés de música sagrada, sota els auspicis del reverendíssim doctor Cos i amb la col·laboració de la Comissió diocesana. Aquest primer Congrés se celebrà a Valladolid els 26, 27 i 28 d'abril de 1907: a ell acudiren uns 700 congressistes de tota Espanya, i en ell restà sòlidament cimentat el nom d'Otaño, que fou l'ànima del Congrés, i dirigí personalment totes les seccions. Recollint els desitjos del Congrés, convertí el Butlletí en una revista mensual intitulada Música Sacro-Hispana.

El setembre de 1907, Otaño es traslladà al Col·legi d'Oña (Burgos) per acabar la seva carrera eclesiàstica i ordenar-se de sacerdot. Això li impedí assistir al Congrés de música sagrada, celebrat a Sevilla pel novembre de 1908, encara que va intervenir activament en la seva preparació. Acabats els seus estudis fou nomenat director de música de la Universitat, pontifícia de Comillas (Santander), i allà establí definitivament la seva escola (1912), i creà la massa coral Schola cantorum (150 veus), formada per alumnes de la Universitat, les quals execucions i interpretacions cridaren de manera justa l'atenció. Com a director i professor, Otaño, exercí un verdader apostolat en aquest gran centre d'educació eclesiàstica.

Des del 1912 va recórrer totes les principals poblacions espanyoles, donant conferències i cursets sobre músic, especialment religiosa. En el tercer Congres, celebrat a Barcelona (novembre de 1912), prengué part molt activa i pronuncià un important discurs sobre l'orientació moderna de la música religiosa.

Coma compositor, Otaño donà llum a les seves primeres obres religioses en el Salteri Sacro-Hispano de Pedrell (1905). Des de llavors va publicar multitud d'obres que varen ser acollides per la crítica amb admiració. Les seves cançons religioses, moltes de les quals anaren apareixent en la revista Música Sacro-Hispana i en el Repertorio Músico <<Sal Terrae>>, varen tenir un èxit enorme. Mereixen citar-se:

  • 12 cants en honor del Sagrat Cor, (1909)
  • 8 càntics populars a la Santíssima Verge, (1910)
  • Avemaria a cinc veus i orgue (1911)
  • 12 cançons per la Sagrada Comunió (1912)
  • 21 cançons a Maria Santíssima (1917)
  • Diversos himnes, villancets, lletanies i cançons.
  • 1 gran motet a solos i cors amb orgue, Venite populi (1918)
  • 1 Miserere gran a cinc veus i orgue (1918),
  • 1 gran himne a Covadonga (1918)

En el genere poema va escriure:

  • Un quadern de lieder, remembranzas (1911)
  • Sis cançons muntanyeses en forma de lieder (1916)
  • Suite vasca per a cor mixt de sis veus, (1912)
  • Basa chorichu, poemes corals (1911)
  • Negra sombra (1913)
  • Canción del carretero, (1914)
  • Danza de brujas, (1915)
  • El calangrejo, (1915)
  • El soldado, cor militar (1916)
  • Marcha de San Ignacio de Loyola per a gran orquestra i cors (1917).

Algunes peces de piano, adaptacions, etc. Va publicar la gran Antología moderna orgánica espanyola (1911) i l'Antologíalitúrgica práctica de organistas espanyoles contemporáneos (1916). És autor d'un opuscle La música religiosa y la legislación eclesiàstica (1912) i d'un Manual de canto gregoriano, amb col·laboració amb el mestre italià Bas, i els seus articles, estudis i investigacions de musicografia han aparegut en les revistes professionals, en les publicacions catòliques i, sobretot, en la revista que ell dirigia.

AnàlisiModifica

Otaño, com a compositor, es recolza en la tradició popular nacional i en el cant gregorià. Com a tècnic destaca per l'elegància de les formes i per una constant perfecció d'estil i de procediments. Avui està reconegut generalment com el més intel·ligent i actiu campió de la música generalment religiosa, que no acaba de propagar amb la paraula, amb les obres i amb l'educació dels nombrosos deixebles que assistien a les seves classes de Comillas, on residia i, on entre els seus alumnes en tingué alguns que després serien músics destacats com per exemple Valentín Ruiz Aznar (1902-1972).[1]

L'any 1951 es jubilà de director del Conservatori de Madrid i en fou nomenat professor honorari.

BibliografiaModifica

ReferènciesModifica

  1. Edita SARPE, Gran Enciclopedia de la Música Clásica, vol. IV, pàg. 1251. (ISBN|84-7291-226-4)