Neoexpressionisme

moviment artístic

Nuvola apps kcmsystem.svgEl neoexpressionisme és un estil pictòric que va emergir cap a finals dels setanta del segle XX i va dominar el mercat artístic fins a mitjan anys vuitanta. S'inspira en l'obra dels pintors expressionistes alemanys Emil Nolde, Max Beckmann, George Grosz i altres artistes com ara James Ensor i Edvard Munch.[1]

A Alemanya sovint s'anomenava els neoexpressionistes Junge Wilde o Neue Wilde ('Els nous salvatges'; "Nous Fauves" s'adaptaria millor al significat del terme), a Itàlia l'estil es va identificar amb el nom de Transavantguarda (més enllà de l'Avantguarda) i a França amb el de Figuration Libre. Es caracteritza per una subjectivitat intensa i un maneig rude dels materials, els colors i el volum.[2][3]

HistòriaModifica

El neoexpressionisme es va desenvolupar com a reacció contra l'art conceptual i l'art minimal dels anys setanta. Els pintors neoexpressionistes van tornar a retratar objectes recognoscibles, com el cos humà (encara que de vegades d'una manera abstracta), d'una manera tosca i violentament emocional, sovint utilitzant colors vius.[4] Els primers anys també representaven motius urbans, reprenent les solucions de la pintura expressionista i amb un llenguatge ple de gestos espontanis i exaltats. En tots els casos, l'objectiu era crear una imatgeria personal i simbolica.

S'inspirava obertament en els pintors expressionistes alemanys, com Emil Nolde, Max Beckmann, George Grosz, Ernst Ludwig Kirchner, James Ensor i Edvard Munch.[2] Alguns d'aquests pintors, com Albert Oehlen, Martin Kippenberger, Werner Büttner i Georg Herold, van desmitificar i mantenir una posició desmitificadora i una actitud agitadora respecte de la represa de l'expressionisme pictòric.[5]

El moviment va prendre una dimensió internacional sobretot arran de la Biennal de Venècia de l'any 1980, on es va materialitzar la transvanguarda italiana amb artistes com Sandro Chia, Francesco Clemente, Fernando Leal Audirac o Mimmo Paladino. El retorn a la figuració d'aquests pintors estava a cavall de la subjectivitat de l'expressionisme i la tradició pictòrica, en oposició a la l'abstracció, l'art conceptual i la desmaterialització.[6] Es va extendre també a França, sota el nom Figuration Libre, iniciat pel pintor Robert Combas. A Espanya va estar en mans de pintors com Jorge Rando, Ricardo Pecharromán o José María Sicília i a Ucraïna va estar representat per Oleg Golosiy i Vasyl Ryabchenko.[7]

En el món angloamericà, termes com Bad Painting, New Image Painting o Wild Style es van manifestar com a moviments contraris a l'art conceptual. El neoexpressionisme també s'ha relacionat amb la pintura d'abstracció lírica nord-americana dels anys 60 i 70, el moviment The Hairy Who de Chicago, l'escola figurativa de l'àrea de la badia dels anys 50 i 60, la continuació de l'expressionisme abstracte o la pintura pop. New Image Painting és un terme vague de finals de la dècada de 1970 aplicat als pintors que empraven un estil figuratiu estricte amb imatges de dibuixos animats i un maneig abrasiu a causa del neoexpressionisme. La denominació New Image Painting es va donar a conèixer en una exposició de 1978 que es va presentar al Whitney Museum[2][8] i Wild Style, sorgit cap al 1980, va representar una continuació conceptual del fauvisme europeu i la van emprar sobretot els pintors de l'escena del graffiti de Nova York.[7]

Pintors neoexpressionistes d'arreuModifica

AlemanyaModifica

EspanyaModifica

Estats UnitsModifica

FrançaModifica

ItàliaModifica

AnglaterraModifica

Països BaixosModifica

Sud-àfricaModifica

Països CatalansModifica

AustràliaModifica

ReferènciesModifica

  1. Diccionario de Arte II (en castellà). Barcelona: Biblioteca de Consulta Larousse. Spes Editorial SL (RBA), 2003, p.114. DL M-50.522-2002. ISBN 84-8332-391-5 [Consulta: 5 desembre 2014]. 
  2. 2,0 2,1 2,2 Chilvers, Ian. A dictionary of modern and contemporary art (en anglès). 2nd ed. Oxford: Oxford University Press, 2009, p. 503-504. ISBN 0-19-923965-7. 
  3. «neoexpressionisme | enciclopedia.cat». [Consulta: 28 gener 2023].
  4. Thompson, Graham. American culture in the 1980s. Edinburgh: Edinburgh University Press, 2007, p. 73. ISBN 978-0-7486-2895-7. 
  5. Cantalozella i Planas, Joaquim. Imatge neutra: La fotografia com a model de la pintura de finales del segle XX, La (Tesi: Doctorat). Universitat de Barcelona, 2006-01-19, p. 220. 
  6. Espinós Ferrer, Sara. L'obra de José Luis Pascual. Estudi i catàleg (Tesi: Doctorat). Universitat Rovira i Virgili, 2020-12-09. 
  7. 7,0 7,1 Thomas, Karin. Bis heute : Stilgeschichte der bildenden Kunst im 20. Jahrhundert. 7. erw. und überarbeitete Aufl. Köln: DuMont, 1986. ISBN 3-7701-1939-8. 
  8. «New Image Painting» (en anglès). Oxford Reference. DOI: 10.1093/oi/authority.20110803100231583. [Consulta: 28 gener 2023].