Neollatí
El neollatí (o nou llatí, també anomenat llatí modern) és una versió del llatí utilitzada a partir del Renaixement (des de 1500) fins a 1900 en obres originals.
  | |
| Tipus | llengua i cronolecte |
|---|---|
| Classificació lingüística | |
| llengua humana llengües indoeuropees llengües itàliques llengües latino-falisques llatí | |
| Característiques | |
| Estudiat per | Neo-Latin Philology (en)  |
No s'ha de confondre el neollatí amb les llengües romàniques que de vegades es diuen també llengües neollatines. El vocabulari llatí, creat durant aquest període per expressar idees científiques, forma la base de gran part de la terminologia moderna, com són els termes tècnics en la descripció i taxonomia zoològica i botànica. Avui encara es fa servir el que s'anomena llatí contemporani, principalment en el llenguatge científic internacional, la cladística i la sistemàtica. Aquest terme es va popularitzar als anys 1890 entre lingüistes i científics.
Història del neollatíModifica
L'ús del neollatí comença amb el triomf de l'Humanisme, amb escriptors com Erasme de Rotterdam, More, i Colet. Aquests escriptors van alleugerir la gramàtica i l'estil del llatí medieval, acostant-lo a les arrels clàssiques.
La Reforma protestant va treure el llatí de la litúrgia. Una conseqüència va ser que va fer avançar el llatí seglar. Coincidint la Reforma protestant amb la difusió de la impremta, es van publicar molts llibres en neollatí. El llatí va servir de lingua franca en la ciència i l'educació i també, en part, en la diplomàcia. Llibres clàssics com les Principia Mathematica de Newton (1687) van ser escrits en aquest idioma. Les universitats europees requerien un grau de coneixement de llatí suficient per admetre els estudiants.
Cap al principi del segle xviii el neollatí entrà en declivi, com ho exemplifica que el llibre de Newton Opticks (1704) es comencés en llatí i acabés en anglès.[1]
També el francès va substituir gradualment el llatí en la diplomàcia. El darrer tractat internacional redactat en llatí va ser el Tractat de Viena de 1738. El llatí es va començar a considerar una llengua massa difícil comparada amb les vernacles. L'ús del llatí va quedar relegat a certes especialitzacions científiques, com la medicina, zoologia i botànica. L'església catòlica el va continuar usant a la litúrgia fins a les disposicions del Concili Vaticà II de la dècada de 1960, que van obrir-la a les llengües vernacles.
ReferènciesModifica
- ↑ Newton, Isaac. Alan E. Shapiro. The optical papers of Isaac Newton Volume 2. The Opticks (1704) and related papers to it ca.1688–1717 (en anglès). Cambridge [Cambridgeshire]: Cambridge University Press, 25 febrer 2021, p. 20. ISBN 9780521302180.
- IJsewijn, Jozef; Sacré, Dirk. Companion to Neo-Latin Studies. 2 vols. Lovaina: Leuven University Press, 1990-1998.
- Waquet, Françoise. Latin, or the Empire of a Sign: From the Sixteenth to the Twentieth Centuries (en anglès). Verso, 2003. ISBN 1-85984-402-2.
| A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Neollatí |