Obre el menú principal

Nicolás Achúcarro

metge espanyol

Nicolás Achúcarro i Lund (Bilbao, 14 de juny de 1880 - Getxo, 23 d'abril de 1918) va ser un metge i neurocientífic espanyol, especialista en malalties mentals.

Infotaula de personaNicolás Achúcarro
Nicolás Achúcarro.png
Biografia
Naixement (es) Nicolás Hilario Severino Basilio Juan Achúcarro y Lund
14 juny 1880
Bilbao (Biscaia)
Mort 23 abril 1918 (37 anys)
Getxo (Biscaia)
Formació Universitat de Marburg
Activitat
Camp de treball Trastorn mental
Ocupació Metge i neurocientífic
Ocupador Universitat Fordham
Professors Miguel de Unamuno y Jugo, Severino de Achúcarro y Mocoroa i Santiago Ramón y Cajal
Família
Parents Severino de Achúcarro y Mocoroa (oncle patern)
Modifica les dades a Wikidata

Va néixer al carrer Bidebarrieta del Casc Vell de Bilbao, en el si d'una família acomodada i il·lustrada. El seu pare va ser l'oftalmòleg Aniceto Achúcarro de l'Hospital d'Achuri i la seva mare Juana Lund Ugarte, de procedència noruega. Va ser el primogènit de quatre germans: Juan Luis (1883), mort en la seva joventut de tuberculosi, la qual cosa va marcar per a tota la vida a Nicolás; María Federica (1886) i Severino (1893). Va ser batejat el 16 de juny de 1880 a la Catedral de Santiago, rebent els noms de Nicolás Hilario Severino Basilio i Juan.

Va estudiar a l'Institut de Bilbao aconseguint brillants resultats tant en ciències com en lletres, tenint com a professor de llatí i retòrica a Don Miguel de Unamuno. També va estudiar música, literatura, art i idiomes inspirat per l'humanisme del seu oncle Severino Achúcarro, il·lustre arquitecte de Bilbao.

Amb una forta vocació per la medicina, va viatjar per primera vegada a Alemanya amb el seu pare (1895) i va completar la seva formació preuniversitària en el Gimnasium alemany de Wiesbaden, allotjant-se durant 16 mesos a la casa del director de l'Orquestra de Wiesbaden.

Es va examinar de Selectivitat a Saragossa i el 1897 va començar la carrera de metge al Col·legi de Sant Carlos, Facultat de Medicina de la Universitat Central de Madrid, on va ser deixeble de Juan Madinaveitia i del seu futur col·lega Santiago Ramón y Cajal, en aquells dies professor d'Histologia. Va aconseguir llavors el Premi Martínez Molina pels seus coneixements d'anatomia i el Premi Fourquet, tots dos per designació dels seus companys.

Va entrar en contacte amb els corrents més innovadors de la filosofia i la pedagogia per mitjà de Francisco Giner de los Rios i de la Institució Lliure d'Ensenyament. Giner li va presentar a Luis Simarro, socialista i membre de la Maçoneria, i qui havia introduït a Espanya la nova psicologia experimental i els corrents psiquiàtriques alemanyes. Va començar la seva carrera d'investigador en el laboratori de Simarro, qui el va formar en neuroanatomia i anatomia patològica del sistema nerviós, introduint-li al mateix temps en la psiquiatria i la neurologia.

A la tardor de 1899, davant el clima de pessimisme per la pèrdua de les colònies, va buscar a Europa l'excel·lència científica i va viatjar amb el seu germà Juan Luis a Alemanya, on va cursar les assignatures de patologia, química i fisiologia a la Universitat de Marburg. La malaltia del seu germà, que després moriria per tuberculosi, el va obligar a tornar a Madrid, on cursaria per lliure els tres últims anys de la llicenciatura en Medicina.

Des de 1902 i encara com a estudiant de Medicina, va freqüentar el departament de Juan de Madinaveitia a l'Hospital Provincial de Madrid. A Madrid també es va relacionar amb Gregorio Marañón, José Ortega y Gasset i Juan Ramón Jiménez, amb qui va mantenir una estreta amistat.[1] Col·laborador de la Residencia de Estudiantes, en participar en la creació del seu laboratori, va ser habitual dels cercles anticlericals i agnòstics i va estar a favor dels aliats durant la Primera Guerra Mundial.[2]

Va realitzar estades de recerca a París -on visità la clínica de Pierre Marie a l'Hospital de la Salpêtrière, i a Joseph Babinsky a l'Hospital de la Pitié- i a Alemanya, on treballa amb el neuròleg Lewandonsky i l'italià Catola. Per recomanació d'aquest viatja a Florència i a la Clínica de Sant Salvi col·labora amb Ernesto Lugaro i Eugenio Tanzi, aprofundint en l'estudi de les malalties mentals. Torna de nou a Alemanya on romangué tres anys a Munic, treballant a la clínica d'Emil Kraepelin i en el laboratori d'Alois Alzheimer on prepara la seva tesi doctoral “Contribución al estudio de la anatomía patológica de la rabia” que presentaria a Madrid el 1906, per tornar ràpidament a Alemanya.

Fotografia del Dr Alois Alzheimer i el seu grup de col·laboradors el 1909-1910. Achúcarro és el segon començant per la dreta en la fila d'a dalt. Al seu costat està el Dr Alzheimer

En 1908 va ser convidat pel govern federal nord-americà  mitjançant la recomanació d'Alois Alzheimer, per fer-se càrrec del departament d'Anatomia patològica del Government Hospital for Insane de Washington, l'hospital psiquiàtric federal, amb més de sis mil pacients.

Enamorat de la seva cosina Lola Artajo, torna a Madrid el 1910 i ocupa diversos llocs com neuropsiquiatra en la medicina privada, fins que s'incorpora al laboratori de Ramón y Cajal, la qual cosa alterna amb la seva experiència clínica. El 1911 es casa amb la seva cosina, amb l'oposició dels seus pares que no van assistir a les noces, i aconsegueix la plaça per oposició de Metge a l'Hospital Provincial de Madrid.[3] Des de 1912 va dirigir el Laboratori d'Histopatologia del Sistema Nerviós, que després s'integraria en l'Institut de Recerques Biològiques. També en 1912 va ser convidat al costat de Jung i altres psiquiatres americans a donar una sèrie de cursos sobre malalties mentals a la Universitat de Fordham (Nova York), i va ser nomenat Doctor honoris causa per la Universitat Yale.

El seu ull clínic li va permetre diagnosticar a Ramón y Cajal la malaltia de arterioesclerosis cerebral i a ell mateix la malaltia de Hodgkin, una leucèmia linfocítica, després de sofrir els primers símptomes el 1916. Després d'una malaltia duríssima va morir el 23 d'abril de 1918 a la seva casa de Neguri, als 37 anys.

Va ser molt conegut per les seves recerques sobre neuroglia, alcoholisme, malaltia d'Alzheimer i la paràlisi general, així com pel procediment que porta el seu nom, i que consistia a impregnar el teixit nerviós de taní i òxid de plata amoniacal. Molt benvolgut pels pensadors més influents de la seva època era considerat el continuador de l'escola de Santiago Ramón y Cajal.[4][5]

Articles acadèmics i científicsModifica

  • Achúcarro, N. (1910). Algunos datos relativos a la naturaleza de las células en bastoncitos de la corteza cerebral humana obtenidos con el método de Cajal.
  • (1911). Neuroglia y elementos intersticiales patológicos del cerebro, impregnados por los métodos de reducción de plata o por sus modificaciones.
  • (1911). Algunos resultados histopatológicos obtenidos con el procedimiento del tanino y la plata amoniacal. Nicolás Moya.
  • (1912). Nuevo método para el estudio de la neuroglia y el tejido conjuntivo.
  • (1912). Las células amiboides de la neuroglía teñidas con el método de plata reducida.
  • (1912). Sobre los núcleos de las células gigantes con un glioma.
  • (1913). Notas sobre la estructura y funciones de la neuroglia y en particular de la neuroglia de la corteza cerebral humana.
  •  (1913). La estructura secretora de la glándula pineal humana.
  • (1914). Alteraciones del ganglio cervical superior simpático en algunas enfermedades mentales. Nicolás Moya.
  •  (1915). De lévolution de la néuroglie, et spécialement de ses rélations avec l appareil vasculaire.
  • (1915). Contribución al estudio gliotectónico de la corteza cerebral: el asta de Ammon y la fascia dentata. Imprenta de Hijos de Nicolás Moya.
  •  Achúcarro, N. & Sacristán, J. M. (1912). Investigaciones histológicas e histopatológicas sobre la glándula pineal humana.
  • Achúcarro, N. & Gayarre, M. (1914). Contribución al estudio de la neuroglia en la corteza de la demencia senil y su participación en la alteración celular de Alzheimer.
  • Achúcarro, N., & Calandre, L. (1913). El método del tanino y la plata amoniacal aplicado al estudio del tejido muscular cardíaco del hombre y del carnero.

ReferènciesModifica

NotesModifica

  1. Respecto a su relación de amistad con Juan Ramón Jimenez, V. Iñaki Márquez: “Nicolás Achúcarro en la vida de Juan Ramón Jiménez”.
  2. Revista Renovación española, 1918, artículos. http://www.filosofia.org/hem/med/m037.htm
  3. Su prima sufría reumatismo deformante, una enfermedad degenerativa.
  4. Tanto Ortega y Gasset en El Sol, como Gregorio Marañón en El Liberal y Ramón y Cajal le dedicaron sentidos artículos tras su muerte prematura.
  5. Escribió Ramón y Cajal en sus memorias: La ciencia española ha sufrido pérdida irreparable con la prematura muerte de N. Achúcarro.