Obre el menú principal

Nicolau II de Lorena

(S'ha redirigit des de: Nicolau Francesc de Lorena)

Nicolau II de Lorena (en francès Nicolas François de Vaudémont) va néixer a Vervins (França) el 6 de desembre de 1609 i va morir a Reims el 25 de gener de 1670. Era fill del duc Francesc II de Lorena (1572-1632), comte de Vaudémont, i de Cristina de Salm (1575-1627). Fou cardenal i bisbe de Toul des de 1624 a 1634 quan va assumir, encara que només per uns mesos (del 19 de gener a l'1 d'abril del 1634), els títols de duc de Lorena i duc de Bar en abdicar el seu germà gran Carles IV. Va estudiar filosofia i teologia a la Universitat de Pont-à-Mousson (1622-1629).

Infotaula de personaNicolau II de Lorena
Nicolas-François-duc-de-Lorraine.jpg
Nom original (fr) Nicolas François de Lorraine
Biografia
Naixement Nicolas François de Vaudémont
6 de desembre de 1609
Vervins
Mort 25 de gener de 1670(1670-01-25) (als 60 anys)
Reims
  Duc de Lorena
1634 – 1661
Dades personals
Religió Església Catòlica
Activitat
Ocupació Aristòcrata i sacerdot catòlic
Altres
Títol Abat de Saint-Pierre de Senones
Bisbe de Toul
Cardenal
Casa reial Lorraine Arms 1538.svg Casa de Lorena
Cònjuge Clàudia de Lorena
Fills Carles V de Lorena
Anne Marie Thérèse of Lorraine Tradueix
Ferdinand Philip de Lorraine Tradueix
Anne Eleanor de Lorraine Tradueix
Pares Francesc II de Lorena
Cristina de Salm
Germans Carles IV de Lorena, Marguerite de Lorraine i Enrichetta di Lorena Tradueix

Escut d'armes Nicolau II de Lorena
Modifica les dades a Wikidata

BiografiaModifica

Nascut el dia de la festa del sant patró de Lorena, va rebre el seu nom. En principi destinat a una carrera eclesiàstica, va esdevenir bisbe de Toul des de 1624 i cardenal el 1626 sense ser ordenat sacerdot la qual cosa era freqüent al món aristocràtic de l'època.

El germà del ducModifica

El seu germà Carles IV, Duc de Lorena i de Bar, es va aliar amb l'Emperador Ferran II i va sostenir a França als opositors al primer ministre, el cardenal de Richelieu sobretot autoritzant el matrimoni de la seva germana Margarida de Lorena amb Gastó d'Orleans, germà i hereu del rei Lluís XIII de França.

Va ser el pretext que va permetre al rei de França fer envair el Barrois i Lorena el setembre de 1633. Nicolau Francesc era més apreciat dels francesos que el duc Carles IV i aquest va jutjar preferible d'abdicar a favor del seu germà el 19 de gener de 1634.

DucModifica

Nicolau Francesc es va concedir per provisió una dispensa per a un matrimoni amb la seva cosina Clàudia de Lorena (1612-48), filla del duc Enric II de Lorena, o va enviar l'endemà al papa una carta per assenyalar les raons per a les quals renunciava al cardenalat, es va fer rellevar dels seus vots i es va casar el 8 de març de 1634 amb la seva cosina, contrarestant els projectes del rei de França, perquè aquesta no fos casada amb un príncep estranger, ja que la llei sàlica no s'aplicava a Lorena i Barrois.

La població dels ducats va ser profundament hostil a l'ocupant francès, en la imatge de Pierre Fourier, sacerdot de Mattaincourt reputat per la santedat de la seva vida i qui morirà en exili o de Jacques Callot, artista gravador, que, en resposta a la demanda de Lluís XIII de França de gravar una placa commemorativa de la presa de Nancy, va respondre que preferia «perdre el braç».

L'exiliModifica

El matrimoni inopinat del «cardenal», va incitar els francesos a posar la família ducal en residència vigilada. Nicolau Francesc i la seva esposa van aconseguir escapar-se l'1 d'abril de 1634 i es van refugiar al Franc Comtat, terra espanyola. Van anar llavors a Toscana amb la seva tia Cristina de Lorena, esposa del gran duc, després amb el seu oncle, el duc de Baviera Maximilià I a Munic l'agost de 1636 i finalment a Venècia on es van quedar divuit anys.

L'alliberament dels ducatsModifica

El 1654, després de la detenció del seu intrigant germà per les tropes del rei d'Espanya, va agafar el comandament de l'exèrcit Lorena. Davant el rebuig espanyol a alliberar el duc, es va unir a França i es va il·lustrar amb el seu fill Carles V de Lorena a la batalla de les Dunes el 14 de juny de 1658. Les seves victòries van permetre l'alliberament del seu germà, i la seva col·laboració amb el regne de França va permetre la restitució dels ducats (1661).

Va morir el 1670.

Matrimoni i fillsModifica

El 17 de febrer de 1634, després d'haver-li estat acceptada la renúncia com a cardenal pel Papa Urbà VIII, es va casar a Lunéville amb la seva cosina Clàudia de Lorena (1612-1648), filla del duc Enric II (1563-1624) i de Margarida Gonzaga de Màntua (1591-1632). El matrimoni va tenir els següents fills:

BibliografiaModifica

  • Henry Bogdan: La Lorraine de ducs, sept siècles d’histoire, 2005
  • Georges Poull : La maison ducale de Lorraine, 1991

Enllaços externsModifica