Viquipèdia

Nikolai Karamzín

escriptor, poeta i crític rus

Nikolai Karamzín (rus: Николай Михайлович Карамзин) (Karamzinka, 1 de desembre de 1766 (Julià) - Sant Petersburg, 22 de maig de 1826 (Julià)), nom complet amb patronímic Nikolai Mikhàilovitx Karamzín, rus: Никола́й Миха́йлович Карамзи́н, fou un escriptor rus, poeta, historiador, i crític. Se'l recorda millor per la seva Història de l'Imperi Rus, una història nacional de 12 volums que imita les obres d'Edward Gibbon.

Infotaula de personaNikolai Karamzín

Modifica el valor a Wikidata
Nom original(ru) Николай Михайлович Карамзин Modifica el valor a Wikidata
Biografia
Naixement1r desembre 1766 (Julià) Modifica el valor a Wikidata
Karamzinka (en) Tradueix Modifica el valor a Wikidata
Mort22 maig 1826 (Julià) Modifica el valor a Wikidata (59 anys)
Sant Petersburg Modifica el valor a Wikidata
SepulturaCementiri de Tikhvin Modifica el valor a Wikidata
Dades personals
FormacióUniversitat Imperial de Moscou Modifica el valor a Wikidata
Activitat
Ocupaciólingüista, crític, periodista, prosista, traductor, historiador, escriptor, poeta, periodista d'opinió Modifica el valor a Wikidata
Activitat1781 Modifica el valor a Wikidata –
Membre de
GènerePoesia Modifica el valor a Wikidata
MovimentSentimentalisme Modifica el valor a Wikidata
Nom de plomaА. Б. В. Modifica el valor a Wikidata
Obra
Obres destacables
Família
FamíliaHouse of Karamzin (en) Tradueix Modifica el valor a Wikidata
CònjugeYekaterina Kolyvanova (en) Tradueix Modifica el valor a Wikidata
FillsYekaterina Meshcherskaya (en) Tradueix, Sofya Karamzina (en) Tradueix, Vladimir Karamzin (en) Tradueix, Andrey Karamzin (en) Tradueix, Aleksandr Karamzin (en) Tradueix, Elizaveta Nikolaevna Karamzina‎ (en) Tradueix Modifica el valor a Wikidata
Premis
Find a Grave: 11232 Modifica el valor a Wikidata

BiografiaModifica

Karamzín nasqué al poble de Mikhàilovka, a la gubèrnia d'Orenburg, l'1 de desembre de 1766. El seu pare era un oficial de l'exèrcit rus. Se l'envià a Moscou per estudiar amb el mestre suís-alemany Johann Matthias Schaden; més tard se n'anà a Sant Petersburg, on conegué Ivan Dmítriev, un poeta rus de cert mèrit, i s'ocupà amb la traducció d'assaigs d'escriptors estranger a la seva llengua nativa. Després de residir una temporada a Sant Petersburg se n'anà a Simbirsk, on visqué en un estat de retir fins que va decidir de tornar a visitar Moscou. Allà, en trobar-se enmig de la societat d'homes il·lustrats, reprengué altre cop l'activitat literària.

El 1789 decidí de viatjar, i visità Alemanya, França, Suïssa i Anglaterra. En el seu retorn publicà el seu llibre Cartes d'un viatger rus, el qual va obtenir un gran èxit. Aquestes cartes, fetes a imatge i semblança de les del poeta anglès Laurence Sterne, (1713 - 1768) Viatge Sentimental, van ser primer impreses al Diari de Moscou, on ell publicava, però més endavant se'n va fer un recull i van sortir en sis volums (1797-1801).

Al mateix periòdic Karamzín també publicà traduccions de francès i algunes històries originals, incloent-hi Pobre Liza i Natàlia, la filla del boiar (els dos el 1792). Aquestes històries presentaren als lectors russos el sentimentalisme, i Karamzín va ser aclamat com a l'"Sterne rus".[1]

Karamzín com a escriptorModifica

El 1794 Karamzín abandonà el seu diari literari i publicava una miscel·lània en dos volums titulada Aglaia, en la qual apareixia, entre altres històries L'Illa de Bornholm i Ilya Muromets, aquest darrer una història basat sobre les aventures del conegut heroi de moltes llegendes russes. Des de 1797 a 1799 publicava una altra miscel·lània o almanac poètic, L'Aonides, conjuntament amb Derjavin i Dmítriev. El 1798 compilava El Panteó, una col·lecció de peces de les obres dels autors més famoses, tant antics com moderns, traduïts a rus. Moltes de les seves produccions més lleugeres foren posteriorment impreses per ell en un volum titulat Les meves foteses. Admirat per Aleksandr Puixkin i Vladímir Nabokov, l'estil dels seus escrits és elegant i fluint; en ells imitava les frases fàcils dels prosistes francesos més que els paràgrafs periòdics llargs de la vella escola eslavónica.

En 1802 i 1803 Karamzín edità el diari el Missatger Europeu (Vestnik Evropy). No fou fins després de la publicació d'aquest treball que s'adonà d'on era la seva força, i començà els seus 12 volums de la Història de l'Estat Rus. Per poder acomplir la tasca, s'aïllà durant dos anys a Simbirsk, la ciutat de riu de Volga on Vladímir Ilitx Uliànov, àlies Lenin, (1870 - 1924), va néixer. Aquesta ciutat va ser coneguda llavors, després de Lenin, i durant prop de 60 anys, amb el nom d'Uliànovsk, mentre que Sant Petersburg es convertia en Leningrad fins al voltant de 1990.

Quan l'emperador Alexandre s'assabentà de la causa de la seva retirada, Karamzín va ser convidat a Tver, on llegí els primers vuit volums de la seva història a l'emperador. Era un fort seguidor de les polítiques antipoloneses de l'Imperi Rus, i expressava l'esperança que no hi hauria cap Polònia sota cap forma o nom[2]

El 1816 se'n tornà a Sant Petersburg, on passà els dies més feliços de la seva vida, gaudint del favor d'Alexandre I, el qual llegia, de dalt a baix, els fulls del seu gran treball, als jardins del palau de Tsàrskoie Seló.

No visqué, tanmateix, per dur a terme la seva tasca més enllà de l'onzè volum; l'acabà amb l'ascens al tron de Miquel Romànov el 1613. Morí el 22 de maig (segons el calendari antic) de 1826, al Palau de Tauride. S'erigí un monument en la seva memòria a Simbirsk el 1845.

Karamzín com a historiadorModifica

 
Monument de Karamzín a Simbirsk.

Karamzín escrigué obertament com el panegirista de l'autocràcia; en efecte, el seu treball ha estat descrit com l'èpica del despotisme, i considerava Ivan III com l'arquitecte de la grandesa russa, una glòria que havia assignat abans (potser mentre es trobava més sota la influència d'idees occidentals) a Pere el Gran. (Les accions d'Ivan el Terrible es descriuen amb fàstic, tanmateix.)

En les descripcions de les batalles demostra poders considerables de descripció, i els caràcters de molts dels personatges principals als annals russos es dibuixen en línies fermes i atrevides. Com a crític Karamzín fou de gran servei al seu país; de fet se'l pot considerar com el fundador de la revisió i assaig (en l'estil occidental) entre els russos.

De la mateixa manera, Karamzín es considera de vegades com el pare fundador del conservadorisme rus. A nomenar-lo un historiador estatal, Alexandre en gran manera valorava el consell de Karamzín en temes polítics. la seva visió conservadora s'exposava clarament dins La Memòria a la Vella i Nova Rússia, escrit per a Alexandre I el 1812. Aquest atac mordaç contra les reformes proposades per Mikhaïl Speranski li va suposar convertir-se en una pedra angular de la ideologia oficial de Rússia imperial durant els anys que havien de venir.

Obres seleccionadesModifica

ProsaModifica

FiccióModifica

  • Evgueni i Iúlia (rus: Евгений и Юлия)(1789)
  • Bédnaia Liza (Бедная Лиза) (1792)
  • Natàlia, boiàrskaia dotx (rus: Наталья, боярская дочь) (1792)
  • Prekràsnaia tsarevna i stxastlivi karla (rus: Прекрасная царевна и счастливый карла) (1792)
  • Óstrov Borngolm (rus: Остров Борнгольм) (1793)
  • Afínskaia jizn (rus: Афинская жизнь) (1794)
  • Melódor k Filaletu (rus: Мелодор к Филалету) (1794)
  • Iúlia (rus: Юлия) (1796)
  • Marfa-posadnitsa (rus: Марфа-посадница) (1802)
  • Moià ispoved (rus: Моя исповедь)(1802)
  • Txuvstvitelni i kholodni (rus: Чувствительный и холодный) (1803)
  • Ritsar nàixego vrémeni (rus: Рыцарь нашего времени) (1803)

No-ficcióModifica

  • Pisma rússkogo puteixestvennika (rus: Письма русского путешественника) (1791–92)
  • Zapiska o drévnei i nóvoi Rossiï (rus: Записка о древней и новой России)(1811)
  • Istória gosudarstva Rossískogo (rus: История государства Российского) (1816–26)

PoesiaModifica

  • Darovània (rus: Дарования), (1796)
  • Solovei (rus: Соловей), (1796)
  • Protei, ili Nesoglàsia stikhotvortsa (rus: Протей, или Несогласия стихотворца), )
  • Iego imperatorskomu velítxestvu Aleksandru I, samoderjtsu vserossískomu, na vosxéstvie iego na prestol (rus: Его императорскому величеству Александру I, самодержцу всероссийскому, на восшествие его на престол (1801)
  • Gimn gluptsam (rus: Гимн глупцам), (1802)
  • K Emílii (rus: К Эмилии) (1802)
  • K dobrodeteli (rus: К добродетели), (1802)
  • Osvobojdénie Ievropi i slava Aleksandra I (rus: Освобождение Европы и слава Александра I), (1804)

ReferènciesModifica

  1. ↑ van Sant, Ann Jessie. Eighteenth-Century Sensibility and the Novel (en anglès). Cambridge University Press, 2004, p. 94. ISBN 0521604583. 
  2. ↑ Russia and Ukraine: Literature and the Discourse of Empire from Napoleonic to Postcolonial times McGill-Queen's Press

BibliografiaModifica

  •   Aquest article incorpora text d'una publicació que es troba en domini públic: Chisholm, Hugh. Encyclopædia Britannica (edició de 1911) (en anglès). 11a ed. Cambridge University Press, 1911. 
  • Anderson, Roger B. N.M. Karamzin's Prose: The Teller and the Tale. Houston: Cordovan Press, 1974.
  • Black, J.L. Nicholas Karamzin and Russian Society in the Nineteenth Century: A Study in Russian Political and Historical Thought. Toronto: University of Toronto Press, 1975 (hardcover, ISBN 0-8020-5335-1).
  • Cross, A.G. N.M. Karamzin: A Study of His Literary Career, 1783–1803. Carbondale, IL: Southern Illinois University Press, 1971 (ISBN 0-8093-0452-X).
  • Essays on Karamzin: Russian Man-of-Letters, Political Thinker, Historian, 1766–1826 (Slavistic Printings and Reprintings; 309). Edited by J.L. Black. The Hague; Paris: Mouton, 1975.
  • Grudzinska Gross, Irena. "The Tangled Tradition: Custine, Herberstein, Karamzin, and the Critique of Russia", Slavic Review, Vol. 50, No. 4. (Winter, 1991), pp. 989–998.
  • [Karamzin, N.M.] Selected Prose of N.M. Karamzin. Trans. and Intr. by Henry M. Nebel, Jr. Evanston, IL: Northwestern University Press, 1969.
  • Nebel, Henry M., Jr. N.M. Karamzin: A Russian Sentimentalist. The Hague: Mouton & Co., 1967.
  • Pipes, Richard. Karamzin's Memoir on Ancient and Modern Russia: A Translation and Analysis (Russian Research Center Studies; 33). Cambridge, MA: Harvard University Press, 1959.
  • Fraanje, Maarten. Nikolai Karamzin and Christian Heinrich Spiess: "Poor Liza" in the Context of the Eighteenth-Century German Suicide Story. Study Group on Eighteenth-Century Russia Newsletter Volume 27 (1999).

Enllaços externsModifica

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Nikolai Karamzín
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Nikolai_Karamzín&oldid=31444419»