Nisba (onomàstica)

En els noms àrabs, la nisba —en àrab نسبة nisba, ‘relació’, ‘parentiu’ i, en gramàtica, ‘adjectiu de relació’ o ‘adjectiu de pertinença’[1]— és un adjectiu que indica el lloc d'origen, residència o mort, la filiació tribal o l'ancestre d'una persona. S'empra normalment al final del nom i, en general, acaba amb el sufix -í/-iyya (masculí/femení). El mot àrab nisba ha passat a força altres llengües com el turc, el persa o l'urdú, on normalment pren la forma nisbat, que és la pronunciació del mot àrab quan es troba en estat constructe.

Tot i que l'ús de la nisba és pròpia de la tradició onomàstica àrab classica, ha estat adoptat en l'onomàstica iraniana així com en la de moltes comunitats musulmanes de l'Àsia meridional.

Actualment, en molts llocs les nisbes han esdevingut cognoms i fins i tot el mot àrab original ha pres aquest nou significat.[1]

Ús originalModifica

En la gramàtica àrab, nisba és el terme amb què hom es refereix a la sufixació amb -í (ي-, ,[2] masc.) o -iyya (ية-, -iyya, fem.) d'una paraula per tal de convertir-la en adjectiu qualificatiu. Per exemple, del mot bahr (بحر, baḥr), ‘mar’, en derivem bahrí (بحري, baḥrī), ‘marítim’, i bahríyya (بحرية, baḥriyya), ‘marítima’,[3] o de xams (شمس, xams), ‘sol', en derivem xamsí (شمسي, xamsī) i xamsiyya (شمسية, xamsiyya), ‘solar’.[4] El plural d'aquests adjectius és en -iyyun per al masculí i -iyyat per al femení: bahriyyun (بحريون, baḥriyyūn), ‘marítims', i bahriyyat (بحريات, baḥriyyāt), ‘marítimes'.

La formació d'adjectius per nisba és molt comuna i productiva en àrab.

Tot i que la sufixació directa és el sistema més habitual, algunes nisbes escapen a aquesta norma i el mot sufixat pateix alguna adaptació. En són alguns exemples umawí, relatiu a Umayya, és a dir ‘omeia’; sulamí, relatiu a la tribu de Sulaym; bahraní, relatiu a la tribu de Bahrain; badawí, relatiu a al-bàdiya (‘zona desèrtica’), és a dir ‘beduí’; quraixí, relatiu a la tribu de Qurayx, ‘quraixita’; thaqafí, relatiu a la tribu de Thaqif; marwazí, relatiu a la ciutat de Merv, al Turkmenistan; marwarudhí, relatiu a l'antiga ciutat Marw ar-Rudh, a l'Afganistan; hudhalí, relatiu a la tribu de Hudhayl; razí, relatiu a la ciutat de Rayy, a Iran, etc.

Ús en onomàsticaModifica

El sistema de noms tradicional àrab es basa en la filiació o nàssab, és a dir en la indicació, després del nom propi, del nom del pare precedit, normalment, de la partícula ibn (masc.) o bint (fem.), ‘fill' o ‘filla’, respectivament. La filiació es pot estendre a tants avantpassats (generalment paterns) directes (pare, avi, besavi, rebesavi etc.) com es conegui. Mentre més llarga és la cadena, més clarament s'identifica una persona, però quan només es recullen un o dos ancestres la identificació pot resultar difícil; en aquest context és comú afegir un atribut, una nisba, determinada per l'article al-, que permeti distingir dues persones homònimes.

Per exemple, en la llarga llista dels companys del profeta Muhàmmad, és a dir entre els musulmans que el van conèixer en persona, s'esmenten quatre persones amb un mateix nom, Yazid, i un mateix nàssab, ibn Abd-Al·lah. Per distingir-los, en un cas s'empra un grau més en el nàssab, el seu avi: Yazid ibn Abd-Al·lah ibn aix-Xukhayr; en un altre cas s'utilitza un ism mànsab o nom d'ofici, ‘el Cirurgià’: Yazid ibn Abd-Al·lah al-Jarrah; però els dos darrers es distingeixen mitjançant la seva nisba: Yazid ibn Abd-Al·lah al-Bajlí pertanyia a la tribu de Bajila (al-Bajlí, ‘el [de la tribu] de Bajila’), mentre que Yazid ibn Abd-Al·lah al-Kindí era membre dels Kinda (al-Kindí, ‘el [de la tribu] de Kinda’).

En el seu origen, la nisba indicava la tribu, el clan i/o la família a la qual es pertanyia, però amb les transformacions socials que portaren un increment del món urbà i la decadència del sistema tribal, acabà indicant també la procedència geogràfica, el lloc de residència o la pertinença a un determinat grup ètnic, social o religiós. La procedència geogràfica podia ser tant la regió o lloc de naixement com la regió o lloc d'on era originària la família.[5]

Com es pot veure, a diferència d'altres parts del nom, la nisba pot ser atribuïda per terceres persones i també a posteriori, com un element per precisar la identitat d'una persona. En aquest sentit no és estrany que una mateixa persona tingui diverses nisbes, algunes atribuïdes després d'haver mort, que indiquen les seves diverses pertinences: el viatger jueu tortosí Ibrahim ibn Yaqub duia les nisbes al-Israïlí at-Turtuixí, ‘l'Israelita, el Tortosí’, que indicaven la seva adscripció religiosa i el seu origen geogràfic; l'historiador Abd-al-Wàhid al-Marrakuixí duia les nisbes al-Marrakuixí, pel seu lloc de naixement, Marràqueix, i at-Tamimí, ja que la seva família descendia de la tribu àrab dels Banu Tamim; al filòsof Ibn Bajja se li coneixen tres nisbes, at-Tujibí al-Andalussí as-Saraqustí, ‘el Tugíbida, l'Andalusí, el Saragossà’, ja que era nascut a Saraqusta, l'actual Saragossa, aleshores part de l'Àndalus i, tot i tenir probablement ascendència jueva, ell mateix es considerava vinculat a la tribu de Tujib, alguns membres o (suposats) descendents de la qual —els Banu Tujib o tugíbides— s'havien instal·lat a la vall de l'Ebre, que arribaren a governar de forma independent.

Finalment, algunes nisbes poden tenir més d'un «significat». Per exemple, al-Hussayní, és una nisba que duen moltes persones que es consideren descendents de l'imam al-Hussayn ibn Alí, nét del profeta Muhàmmad —per exemple, el gran muftí de Jerusalem Amín al-Husayni, membre d'una important família palestina que es considera descendent del nét del Profeta—, però també és la nisba dels hussàynides o husainites, la família que va regnar a Tunísia del 1705 al 1957, que prenia el seu nom del seu fundador, Hussayn ibn Alí, bei otomà de Tunis, d'origen grec i, per tant, sense cap relació amb l'imam al-Hussayn.

Exemples de nisbesModifica

Les transcripcions que es donen segueixen la transcripció normativa en català del nom en àrab clàssic,[6] tanmateix també se les pot trobar transcrites d'altres formes, bé sigui per influència d'altres llengües, bé perquè se segueixi la pronunciació dialectal, bé encara perquè, atès que el sistema de nisbes s'empra també entre no arabòfons, la nisba s'hagi adaptat a les característiques fòniques i gràfiques de la seva llengua. En persa, a més, no s'empra l'article àrab al- precedint la nisba.

Relatives a una tribu o clan tribalModifica

Relatives a una família o personaModifica

Relatives a un topònimModifica

De l'ÀndalusModifica

De la península AràbigaModifica

D'EgipteModifica

De l'IraqModifica

Del Llevant o XamModifica

Del MagribModifica

De PèrsiaModifica

De TurquiaModifica

D'altres llocsModifica

Relatives a un grup ètnic, social o religiósModifica

ReferènciesModifica

  1. 1,0 1,1 Castells Criballes, Margarida; Cinca Pinós, Dolors. Diccionari Àrab-Català. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 2007, p. s.v. "نسب". ISBN 978-84-412-1546-7. 
  2. Exactament, la terminació masculina és -iyy, però per convenció i ja que en la transliteració s'omet normalment la declinació, es transcriu sistemàticament .
  3. Castells Criballes, Margarida; Cinca Pinós, Dolors. Diccionari Àrab-Català. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 2007, p. s.v. "بحر". ISBN 978-84-412-1546-7. 
  4. Castells Criballes, Margarida; Cinca Pinós, Dolors. Diccionari Àrab-Català. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 2007, p. s.v. "شمس". ISBN 978-84-412-1546-7. 
  5. Beeston, A.F.L. Arabic nomenclature... Arxivat 2009-03-06 a Wayback Machine., p. 5.
  6. Vegeu aquí les normes de transcripció simplificada dels mots àrabs.
  7. En el cas concret d'aquest filòsof, també es diu que la seva nisba vindria del fet que el seu pare venia dàtils a Bagdad, especialment una varietat iraquiana anomenada tawhid, cf. أبو حيان التوحيدي. [Consulta: 3 octubre 2020]