Norberto Almandoz Mendizabal

Norberto Almandoz Mendizabal (Astigarraga, 5 de juny de 1893 - Sevilla, 7 de desembre de 1970) fou un sacerdot, compositor, organista i musicòleg basc.

Infotaula de personaNorberto Almandoz Mendizabal
Biografia
NaixementNorberto Almandoz Mendizabal
5 juny 1893 Modifica el valor a Wikidata
Astigarraga (Guipúscoa) Modifica el valor a Wikidata
Mort7 desembre 1970 Modifica el valor a Wikidata (77 anys)
Sevilla (Espanya) Modifica el valor a Wikidata
Mestre de capella
Modifica el valor a Wikidata
Dades personals
NacionalitatEuskadi País Basc
ReligióEsglésia Catòlica Romana Modifica el valor a Wikidata
Activitat
OcupacióCompositor de música sacra, reforma musical Vaticana-Composició de cançons basques
AlumnesManuel Castillo Modifica el valor a Wikidata
InstrumentOrgue Modifica el valor a Wikidata
Obra
Obres destacables
Te Deum per la catedral de Sevilla

IMSLP: Category:Almandoz,_Norberto Modifica el valor a Wikidata

VidaModifica

El primer dels nou fills de José Antonio Almandoz Miner i Ysabel Mendizábal Solupe. Des de la seva infancia es notà la seva inclinació musical, afavorida pels dons cantaries de la seva mare.

Els seus estudis musicals van començar amb Domingo San Sebastián (organista i txistulari municipal) i continuaren amb Eduardo Mocoroa a Tolosa, i seguiren amb Beltrán Pagola a San Sebastián. Amb quinze anys va ingressar al Seminari de Vitoria, i es traslladà poc després al Seminari de Comillas per estudiar amb Nemesio Otaño.

Estudià a Donostia amb els mestres Eduardo Mocoroa, Beltrán Pagola, Valdés i el P. José Antonio de Donostia, i en el Seminari de Comillas amb el P. Nemesio Otaño. Pensionat per la Diputació de Guipúscoa, amplia els seus estudis a París amb Eugenio Cools i Gabriel Pierné.

S'ordenà sacerdot el 1918. Poc temps després fou nomenat mestre de capella, per oposició, de la catedral d'Ourense, i més tard, també per oposició, aconseguí el càrrec de primer organista de la catedral de Sevilla (1919) succeint a Juan Bautista Elustiza Gantxegi que feia poc temps havia mort. Des del 1927 va donar classes de música a la Sociedad Económica de Amigos del País a Sevilla. i des del 1930 fou consultor de música del Vaticà.

Mercès als seus coneixements de la música litúrgica i gregoriana, les seves orientacions varen contar molt en la reforma musical empresa pel papa Pius XII i continuada per Joan XXIII.

El 1934 va obtindre la càtedra de Composició musical en el Conservatori de Sevilla, del que en passà a ésser director el 1936, càrrec que conservà fins al 1962, data de la seva jubilació i en el que va tenir entre d'altres alumnes en Luis Lerate Santaella,[1] a Manuel Castillo.[2] El 1939 fou nomenat pel Cardenal Segura, canonge i mestre de capella de la catedral sevillana, on passà a dirigir el cèlebre cor dels Seises, o nens cantors.

A més, va col·laborar en la creació de l’Orquesta Bética de Cámara junt amb Manuel de Falla. També va exercir la crítica musical per l'edició sevillana d'ABC, substuint el mestre Eduardo Torres.[3]

ObraModifica

Va realitzar prop de 200 composicions. La seva obra es caracteritza per una harmonia solida i un gran domini de les tècniques instrumentals i corals. Parteix del moviment cecilià, que primava a les catedrals de l’època amb influències més contemporànies. La corrent impressionista també fou una altre de les tendències apreciables en la seva obra, tot i que amb una interpretació personal.

Hi ha tres etapes que es poden diferenciar en la seva trajectòria: la primera de caire contrapuntístic; la segona amb més variació i molt imaginativa, com a conseqüència de la influencia del seu mestre Otaño i la tercera marcada per el moviment impressionista francès, influït per M. Falla i E. Torres. Després de la seva mort, totes les seves obres es van enviar al Archivo de Músicos Vascos de Rentería.

Va escriure algunes peces per a piano i cançons basques, algunes per a cor i orquestra, però la seva màxima especialitat fou la música sacra: llurs obres més importants són: Christus vincit, Pueri Hebraeorum, Aclamaciones i un magnífic Te Deum per la catedral de Sevilla, on sol interpretar-se tot sovint.

Durant uns anys formà part del jurat dels concursos internacionals que convocava el Conservatori de París.

Música religiosaModifica

  • Te Deum a tres veus
  • Motets al Santísimo, a la Santísima Virgen
  • El Villancet Venid, pastorcillos, a una voz.
  • Dos trisagios a la Santísima Trinidad
  • Misa para Adviento y Cuaresma
  • Salmo CIX
  • Dixit Domninus
  • Salmo CXVI
  • Laudate Dominum omnes gentes
  • Cum Complerentur dies Pentecostes
  • Repleti sunt Omnes Spiritu Sancto
  • Veni Creator
  • Adoro te devote
  • Christus Vincit
  • Domine, non sum dignus
  • Edadooaz Usotxoak
  • Empti enim estis
  • Kristau gatze Maitia
  • O salutaris
  • Odola dario
  • Tantum ergo
  • Tres vuelos de amor
  • Abestu Jainkoari
  • Cantemos al Dios del amor
  • Donostiko aulkia utzik
  • Et incarnatus est
  • Ez negar, maitia
  • Gaba zegon ludiam
  • Kistarrak ixartua
  • Al Nacimiento de Nuestro Señor
  • Adoramus te Christe
  • Ituam

Música profanaModifica

  • Improvisació (Improvisación), per piano, escrita per l’Homenatje pianístic a la memòria de Juan Crisóstomo de Arriaga. Peça escrita sobre la cançó basca Din, dan, boleran
  • Ituna
  • Ay, la, le, lo
  • Pueri hebreorum
  • Urrundik
  • Goizian on
  • Nere maitia lo
  • Bocetos intermedios
  • Berceuse
  • Gora Astigarraga!
  • Cuatro melodías de Iparraguirre
  • Tenebrae factae sunt
  • Pequeña elegía para violoncello y piano
  • Alalá del Cebreiro
  • Anthon Tutuimendi Bombili Bombolo
  • Gabeskilla
  • Gora gizon Askarrak! (Himno a Elcano)
  • Il ripianto, ser de Toselli
  • Alpadeko
  • Artzai jaia
  • Beñat Mardo
  • Historieta
  • Manuela
  • Viva Rioja
  • Ara nun Dira
  • Karnaba
  • Momento musical
  • Elegía
  • Fanfare
  • Retreta alegórica en honor de descubridores y colonizadores de América.

ReferènciesModifica

  1. Edita SARPE, Gran Enciclopedia de la Música Clásica, vol. II, pàg. 699. (ISBN 84-7291-255-8)
  2. Edita SARPE, Gran Enciclopedia de la Música Clásica, vol. I, pàg. 239. (ISBN 84-7291-226-4)
  3. «AUÑAMENDI EUSKO ENTZIKLOPEDIARA».

BibliografiaModifica