Normes ortogràfiques

codificació obra de Pompeu Fabra

Les Normes ortogràfiques són un conjunt de 24 regles promulgades per l'Institut d'Estudis Catalans a data del 24 de gener del 1913,[1][2] amb les quals hom intentà regularitzar el sistema ortogràfic del català. Van néixer de la necessitat de modernitzar, depurar i normativitzar la llengua literària i escrita.[3] Aquestes normes van marcar les regles del català modern, que s'equiparava així a les altres llengües europees i el feien apte per al conreu de tots els gèneres literaris i per a tots els àmbits de la comunicació: premsa, ciència, administració, educació, legislació i comerç.[3]

Plantilla:Infotaula esdevenimentNormes ortogràfiques
Imatge
Tipusnorma lingüística
obra Modifica el valor a Wikidata
Vigència24 gener 1913 Modifica el valor a Wikidata - 
Data de publicació24 gener 1913 Modifica el valor a Wikidata
LocalitzacióCatalunya (Espanya) Modifica el valor a Wikidata
EstatEspanya Modifica el valor a Wikidata

Per a l'establiment d'aquestes normes ortogràfiques l'Institut constituí una comissió formada per membres de totes les seves seccions: Antoni Maria Alcover, Josep Carner i Ribalta, Frederic Clascar, Pompeu Fabra, Lluís Segalà i Estalella, Jaume Massó i Torrents, Miquel dels Sants Oliver, Antoni Rubió i Lluch, Pere Coromines i Montanya i Eugeni d'Ors. Pompeu Fabra va ser l'encarregat de preparar un qüestionari que va ser estudiat, discutit i votat pels membres de la comissió.[3] L'Institut, amb les normes, va dotar la llengua catalana d'un instrument bàsic i imprescindible per poder emprendre els treballs de codificació següents sobre la gramàtica (1918) i el diccionari (1932).[3]

Pàgina zero, nota d'advertiment d'una de les primeres editorials que van acceptar i cooperar amb les Normes ortogràfiques. Concretament l'editorial Tipografia de L'Avenç, al llibre n.132 Atlàntiques d'Ignasi Ribera i Rovira dins la col·lecció Biblioteca Popular de L'Avenç, de l'any 1913

Les normes foren adoptades tot seguit per la premsa diària, per diverses revistes i per la majoria d'escriptors. La normativització va facilitar que el català s'ensenyés a l'escola i a la universitat. Enric Prat de la Riba va fer una crida a la unitat i a la disciplina dels catalans en aquest afer i, en conseqüència, les corporacions locals van adoptar la nova ortografia. El paper del món cultural i polític va ser clau per a l'èxit de les Normes, la unitat de la llengua i, en definitiva, per a la seva recuperació.[3]

Malgrat aquest acolliment popular i oficial, les normes foren combatudes en un principi per un nombre no pas reduït de personalitats. Entre els antinormistes cal destacar literats i estudiosos com Francesc Carreras i Candi, Jaume Collell i Bancells, Josep Franquesa i Gomis, Francesc Matheu i Fornells, Apel·les Mestres, Ramon Miquel i Planas, Ernest Moliné i Brasés, entre altres, que el 1915 crearen una Acadèmia de la Llengua Catalana, la qual redactà unes Regles ortogràfiques, publicades el 1916, que no prosperaren.

Vegeu també

modifica

Referències

modifica
  1. Camps, Magí «100 anys d'ortografia». La Vanguardia, 03-02-2013.
  2. «Normes ortogràfiques 1913». IEC. Institut d'Estudis Catalans, 2013. [Consulta: 25 novembre 2020].
  3. 3,0 3,1 3,2 3,3 3,4 «Publicació de les Normes ortogràfiques de l'Institut d'Estudis Catalans». Generalitat de Catalunya. [Consulta: 20 maig 2013].