ORTF

L'Office de radiodiffusion-télévision française (ORTF) fou una empresa pública de la República Francesa encarregada dels serveis audiovisuals, creada el 27 de juny de 1964 per la llei núm. 64-621 i dissolta oficialment el 31 de desembre de 1974 per la llei núm. 74-696. La seva organització com a organisme autònom del govern copiava literalment la de la BBC britànica per desig personal del general De Gaulle, que l'havia conegut el 1940 al seu exili de Londres.

ORTF

Dades
Tipus	negoci productora de televisió empresa
Indústria	edició de canals temàtics
Forma jurídica	societat per accions simplificades
Història
Reemplaça	Radiodiffusion-Télévision Française
Creació	1964
Data de dissolució o abolició	1974
Governança corporativa
Seu	París
Gerent/director	Marceau Long
Propietat de	Estat francès
Filial	Régie française de publicité (fr)
Propietari de	ORTF Television Régie française de publicité (fr)

Televisió

El 9 de febrer del 1949, la Radiodiffusion-Télévision Française (RTF) va substuir la RDF Radiodiffusion Française, tant a les cadenes de ràdio com a l'únic canal de televisió. El 27 de juny del 1964, la RTF va ser substituïda, al seu torn, per l'ORTF.

Canal	Logo	Data de creació	Comentari
ORTF 1		9 de febrer de 1949	Cadena generalista en blanc i negre amb desconnexions regionals des del 1950. A partir del 20 de desembre de 1961, es realitzen algunes transmissions de prova en 625 línies en color utilitzant el sistema SECAM a la xarxa VHF del canal en 819 línies, cada dimarts i dijous de 10:00 h a 12:00 h del matí, tractant de convertir directament el canal en 819 línies en un de 625 línies. Es va decidir abandonar el procediment, però a l'època de l'ORTF, fins al 1967, se seguia realitzant.
ORTF 2		21 de desembre de 1963	Cadena generalista en color a partir del 1967, amb desconnexions regionals des del 4 d'abril del 1970. A partir de maig de 1959, es van realitzar diverses proves per a tractar d'emetre un segon canal en 819 línies de VHF perquè els dos canals es pogueren captar amb la mateixa antena. La recepció estava molt fortament interferida en ambdues freqüències i les emissions van fracassar. Entre el 16 de maig de 1963 i el mes de juliol del mateix any, es realitzen diverses proves d'emissió de la segona cadena de la RTF en color SECAM.
ORTF 3		31 de desembre de 1972	Cadena generalista i interregional en color.

Cal destacar que, entre el 17 d'abril del 1949 i el 17 de juliol del 1952, l'antiga RTF va emetre dos programes diferents amb dues programacions diferenciades des de l'emissor de la Torre Eiffel, 14 anys abans de la creació de l'ORTF 2: un programa en 819 línies, que emetia la programació regional de Lilla a partir del 1950 i una capçalera amb una imatge fixa de la Torre Eiffel, i un altre en 441 línies, que només s'emetia a París, amb la carta d'ajust de La Minerva i l'indicatiu Télévision Française ambientat pel Carnaval Romà de Hector Berlioz. La programació separada dels dos programes es va mantindre fins al 1952, però el canal en 441 línies, heretat de la Fernsehsender Paris, es va mantindre fins al 2 de gener del 1956, tot i que ja amb la mateixa programació que la que s'emetia en 819 línies.

Entre el 10 d'abril de 1950 i el mes de febrer del 1952, Télé Lille funciona de manera independent de l'única cadena nacional. Entre el 15 d'octubre de 1953 i el 25 de desembre del mateix any, Télé Strasbourg funciona de manera independent de l'emissora nacional. Entre 1956 i 1962, la majoria de la programació de RTF Algérie és independent. La RTF va fomentar la posada en marxa de la primera televisió marroquina, Telma, que va funcionar de manera semi-independent amb programació de la cadena nacional francesa entre el 28 de febrer de 1954 i el 20 de maig de 1955. A més, les cadenes dels territoris d'Ultramar Francesos funcionaren de manera independent durant tota l'etapa de l'ORTF.

Estructura regional

• Télé Lille (1950) (Lilla i Amiens fins 1967)
• Télévision Française Strasbourg i ORTF Strasbourg (1953) (Estrasburg)
• Télévision Marseille-Provence (1954) (Marsella, Niça i Còrsega)
• RTF Lyon i ORTF Rhône-Alpes (1954) (Lió i Grenoble)
• RTF Algérie (1956-1962) (Alger).
• Télé Toulouse-Pyrénées (1962) (Tolosa i Montpeller)
• Télé Bordeaux-Aquitaine (1962, amb Tolosa) (Bordeus)
• ORTF Lorraine (1963) (Nancy)
• Télé Bretagne-Breiz (1964) (Rennes)
• Télé Loire-Océan (1964) (Nantes i Le Mans)
• Télé Paris-Normandie-Centre (1964) (París, Orleans, Roan i Caen)
• ORTF Auvergne (1964) (Clarmont d'Alvèrnia)
• ORTF Hautvillers-Champagne (1965) (Reims)
• Télé Limoges-Centre-Ouest (1965) (Llemotges i Poitiers)
• ORTF Bourgogne-Franche-Comté (1965) (Dijon i Besançon)
• Télé Martinique (1964) (Martinica)
• Télé Guadeloupe (1964) (Guadalupe)
• Télé Réunion (1964) (La Reunió)
• Télé Tahiti (1965) (Polinèsia Francesa)
• Télé Nouméa (1965) (Nova Caledònia)
• Télé Guyane (1967) (Guaiana Francesa)
• Télé Saint-Pierre et Miquelon (1967) (Saint-Pierre i Miquelon)
• ORTF Picardie (1967) (Amiens)

Ràdio

6 emissores nacionals:

• France Culture (1944). Ràdio nacional cultural. Va començar des dels locals de l'antiga Radio Paris (1924-1944), el primer nom de la qual fou Radiola (1922-1924).
• France Inter (1945). Ràdio nacional generalista.
• Inter-Variétés (1945-1974). Ràdio parisenca fins a 1957 i regional fins a 1963, moment a partir del qual passà a ser una emissora nacional d'entreteniment, que emetia a les freqüències d'ona mitjana de France Inter a les nits entre setmana, i durant el dia als caps de setmana. La seua programació era similar al que posteriorment seria Radiocadena Compàs (de Radiocadena Espanyola) a Espanya als anys 80.
• France Musique (1954). Ràdio nacional dedicada a la música clàssica en FM.
• Radio Sorbonne (1947).
• Ràdio París (1931). Ràdio internacional, anomenada Ràdio París a la resta del món.

30 emissores regionals:

• Toulouse-Pyrénées (1924), actual France Bleu Occitanie.
• Inter-Alsace (1925) (Alsàcia), actual France Bleu Alsace.
• Radio Alger 1 (1926). Primer Radio Alger (1926), i després Alger-France 5 (1958), Radio France Alger (1961) i RTA Chaîne 3 (1962). Actual Alger Chaîne 3.
• Radio Bordeaux (1926) (Gironda), actual France Bleu Gironde.
• Radio Rennes-Radio Bretagne (1926) (Bretanya), actual France Bleu Armorique.
• Radio Limoges Centre-Ouest (1926) (Llemosí), actual France Bleu Limousin.
• Radio Alpes-Grenoble (1927), actual France Bleu Isère.
• Montpellier-Languedoc (1927), actual France Bleu Hérault.
• Radio Nîmes (1927), actual France Bleu Gard Lozère.
• Radio Saint-Denis (1929) (Illa de la Reunió), actual Réunion 1ère.
• Radio Saint-Pierre et Miquelon (1930) (Saint-Pierre i Miquelon), actual Saint-Pierre et Miquelon 1ère.
• Inter Alsace (1930) (Alsàcia), actual France Bleu Elsass.
• Radio Guadeloupe (1937) (Guadalupe), actual Guadeloupe 1ère.
• Radio Nouméa (1937) (Nova Caledònia), actual Nouvelle-Calédonie 1ère.
• Radio Martinique (1937) (Martinica), actual Guadeloupe 1ère.
• Radio Brazzaville (1940-1972) (Àfrica Equatorial Francesa). Després Poste National.
• Radio Clermont-Auvergne (1944) (Puèi Domat), actual France Bleu Pays d'Auvergne.
• Inter Nord-Est (1944) (Lorena), actual France Bleu Sud Lorraine.
• Radio Alger 2 (1944). Primer Radio Alger 2 (1944), i després Alger 2-France 5 (1958), Radio France Alger 2 (1961) i RTA Chaîne 1 (1962). Actual Alger Chaîne 1.
• Ràdio Perpinyà-Rosselló (1945), actual França Blau Rosselló.
• Radio Alger 3 (1948). Primer Radio Alger 3 (1948), i després Alger 3-France 5 (1958), Radio France Alger 3 (1961) i RTA Chaîne 2 (1962). Actual Alger Chaîne 2.
• Radio Tahiti (1949) (Polinèsia Francesa), actual Polynésie 1ère.
• Radio France Asie (1950-1956) (Ciutat Ho Chi Minh i sud-est d'Àsia).
• Radio Guyane (1951) (Guaiana Francesa), actual Guyane 1ère.
• Radio Comores (1961) (Comores), actual Mayotte 1ère.
• Radio Côte Basque (1961), actual France Bleu Pays Basque.
• Inter-Corse (1963) (Còrsega), actual France Bleu RCFM.
• Inter Paris Île-de-France (1963) (Illa de França, actual France Bleu Paris.
• Radio Bourgogne (1965) (Borgonya), actual France Bleu Bourgogne.
• Radio Cherbourg (1966) (Mànega), actual France Bleu Cotentin.

10 emissores regionals musicals:

• FIP-France Inter Paris (1971), encara en funcionament com a FIP.
• FIM-France Inter Marseille (1972).
• FIR-France Inter Reims (1972).
• FIL-France Inter Lorraine (1972).
• FIB-France Inter Bordeaux (1972).
• FIL-France Inter Lyon (1972).
• FICA-France Inter Côte d'Azur (1973).
• FIL-France Inter Lille (1973).
• FIT-France Inter Toulouse (1973).
• FILA-France Inter Loire-Atlantique (1974).

Programació en altres llengües

Àrab

La RTF Télé Alger va emetre simultàniament en àrab i francés des del 24 de desembre del 1956 fins a la independència d'Algèria, el 5 de juliol del 1962, donant origen a la RTA.

A més, la RTF va gestionar la primera televisió marroquina, la Telma, entre el 28 de febrer de 1954 i el 20 de maig de 1955. El canal emetia programació la programació de la RTF una part del temps, tot i que feia desconnexions amb programes propis en àrab.

Flamenc

Al nord de França, la RTF va inaugurar la primera desconnexió regional francesa, l'antena Télé Lille l'any 1950, cobrint les regions de Picardia i Nord - Pas de Calais, i tot Bèlgica. El 20 de juny del 1953 va començar el primer programa de Télé Bruxelles INR-Tele Brussel NRI, en què la RTF programava emissions en flamenc i francés a través de Télé Lille, en desconnexió per a Bèlgica realitzades per l'INR-NRI.

A partir de l'any 1956, començaren els primers informatius de l'INR/NRI, ja separats de la RTF. Amb el pas del temps, l'any 1960, l'INR/NRI es va separar en RTBF i VRT, respectivament.

Occità

La televisió va arribar a la Provença l'any 1954 amb l'antena de la RTF Télé Marseille-Provence. A partir de l'any 1962 es van realitzar programes experimentals de televisió de la RTF Midi-Pyrénées-Aquitaine, que emetien per a una zona molt àmplia que abarcava les regions del Migdia-Pirineus i el Llenguadoc-Rosselló (Télé Toulouse-Pyrénées), i l'Aquitània i el Llemosí (Télé Bordeaux-Aquitaine), que emetien alguns programes conjunts en francès, mentre que, per a l'emissió d'altres programes, es repartien el temps d'emissió fins a l'any 1965 al Llemosí, i 1966 a Aquitània. L'any 1964 es va inaugurar el centre de l'ORTF a Alvèrnia, que es repartia el temps amb el centre de Lió, que emetia informació regional des del 1961.

EL 9 de desembre del 1965 es va escoltar per primera vegada una cançó en occità a l'informatiu Provence Actualités, de l'antena de l'ORTF Télé Marseille-Provence i, a partir del 1970, també se'n van poder escoltar algunes a l'informatiu de Tolosa. No seria fins l'època de FR3 quan la programació en occità arribaria a la televisió.

Basc

El 4 d'octubre del 1971, l'antena de l'ORTF Télé Bordeaux-Aquitaine emetia el primer programa en basc de la història de la televisió, 5 anys abans de l'emissió d'Euskalerria, el primer programa en euskera a TVE Tele Norte, i 11 anys abans del naixement d'ETB. El programa era el magazín Herria, que es va mantindre en antena fins a l'any 1992.

Bretó

A partir del 7 de gener del 1971, els dos canals de l'ORTF emeten el primer programa en bretó, Breiz O Veva, que estigué en antena fins a l'any 1982, ja amb FR3.

Alsacià

L'antena de la RTF a Alsàcia, RTF Télévision Française Strasbourg va començar l'emissió de programes regionals l'any 1954

Des de les primeres emissions es va poder escoltar l'alsacià a programes teatrals i de varietats musicals, presentats per Germain Muller, tot amb l'objectiu de reduir la influència de la televisió alemanya Deutsches Fernsehen, que tenia un 50% d'audiènce a Alsàcia, on encara es parlava majoritàriament la llengua auctòctona. La població alsaciana preferia informar-se amb els programes regionals alemanys que amb els programes de la RTF produïts a París.

Els primers programes regulars en alsacià començaren el 1966. No seria fins a la dècada de 1980 quan els programes en alsacià s'intensificarien.

Llengües criolles

L'any 1973, l'ORTF va començar l'emissió d'alguns programes en llengües criolles.

Bibliografia

• Christian Brochand, Histoire générale de la radio et de la télévision en France, vol.2 (1944/1974), La Documentation française, 1994
• Jérôme Bourdon, Histoire de la télévision sous de Gaulle, París, Anthropos, 1990
• Évelyne Cohen - Marie-François Lévy (dir.), La télévision des Trente Glorieuses, CNRS Éditions, 2007
• Monique Dagnaud, L'Etat et les médias, fin de partie, París, Odile Jacob, 2000
• Jean-Noël Jeanneney (dir.), L'Écho du siècle, dictionnaire historique de la radio et de la télévision en France, París, Hachette Littératures, 1999
• Max Leclerc, La République du Mépris, 1975. El febrer de 2010, les Editions du Masque d'Or reediten aquest llibre amb el títol: La République du Mépris o Le Cimetière des Crabes, per Max-Firmin Leclerc.
• Marie-Françoise Lévy (dir.), La télévision dans la République, Les années 50, París, Complexe, 1999
• Raymond Marcillac, Les dessous de la radio et de la télévision, París, Jacques Grancher, 1994
• Jean-Louis Missika - Dominique Wolton (dir.), La folle du Logis, la télévision dans les sociétés démocratiques, París, Gallimard, 1983
• Jacques Mousseau - Christian Brochand (dir.), L'Histoire de la télévision française, París, Nathan, 1982
• Édouard Sablier, La Télé du Général par un gaulliste non alimentaire, París, Editions du Rocher, 2000
• Aude Vassallo, La télévision sous de Gaulle. Le contrôle gouvernemental de l'information. 1958/1969, INA-De Boeck, 2005