Octavi Fullat i Genís
Octavi Fullat i Genís (Alforja, Baix Camp 1928) és un sacerdot escolapi i filòsof català. Guardonat amb la Creu de Sant Jordi.
| Biografia | |
|---|---|
| Naixement | 12 gener 1928  (96 anys)Alforja (Baix Camp) |
| Religió | Església Catòlica |
| Formació | Universitat de Barcelona |
| Activitat | |
| Ocupació | Religiós i filòsof |
| Ocupador | Universitat Autònoma de Barcelona Universitat de Barcelona |
| Membre de | |
| Orde religiós | Clergues Regulars de les Escoles Pies |
| Obra | |
| Estudiant doctoral | Joan-Carles Mèlich |
Premis
| |
| Lloc web | octavifullat.com |
Trajectòria
modificaEl 1957 va ser destinat a l'Escola Pia del carrer Diputació, de Barcelona, amb i allí, juntament amb el Pare Josep Almirall i Andreu organitzà el Centre Escolapi de Muntanya (CEM)],[1][2] introductor de l'escoltisme a l'Escola Pia de Catalunya.
El 1961 es doctorà en filosofia a la Universitat de Barcelona, on fou deixeble de Jaume Bofill i Bofill, aleshores catedràtic de metafísica, qui l'inicià en Plató, Sant Tomàs d'Aquino i Johann Eckart. Viatjà força, conegué Albert Camus i Jean-Paul Sartre, estudià amb Claude Lévi-Strauss, Michel Foucault i Jules Vuillemin.
Fou professor ajudant de la Universitat de Barcelona fins al 1966 quan fou expulsat per motius polítics. Va ser un dels 462 catalans més vigilats per la policia[3] durant el franquisme. Del 1970 al 1976 ocupà diversos càrrecs a l'Institut de Ciències de l'Educació i del 1972 al 1998 fou professor a la Universitat Autònoma de Barcelona, de la que en fou catedràtic el 1986. El seu pensament ha evolucionat des de l'escolàstica, per a posteriorment incloure elements marxistes i freudians i elaborar una filosofia de l'educació emmarcada en un catolicisme obert, i en la qual s'especialitzà en tres línies: epistemologia de les ciències de l'educació, antropologia pedagògica i axiologia-teleologia de l'educació.
Ha impartit nombrosos cursos i conferències, ha publicat nombrosos articles al Butlletí de la Societat Catalana de Pedagogia i llibres, centrats generalment en la filosofia de l'educació. Ha estat president del Consell Escolar de Catalunya (1989-1993), del Consell Superior d'Avaluació del Departament d'Ensenyament de la Generalitat de Catalunya (1994-1998) i representant de Catalunya a la Fundació de les Regions Europees per a la Recerca en Educació i en Formació (1991-1998). Des del 1995 forma part de l'Institut d'Estudis Catalans. El 1994 fou guardonat amb la Creu de Sant Jordi i el 1998 amb el premi Jaume Vicens Vives.
Obres
modifica- L'home i Déu (1961)
- La moral atea d'Albert Camus (1963)
- La pedagogia a la Unió Soviètica (1965)
- La joventut actual: el nostre futur (1968)
- La domesticació del sexe (1969)
- Educació i escola, dia rera dia (1973)
- Marx y la religión (1974)
- Educación: desconcierto y esperanza (1976)
- Filosofías de la educación (1978)
- La universitat a trossos (1982)
- Verdades y trampas de la pedagogía (1984)
- Diccionari filosòfic castellà-català / català-castellà (1984) (director)
- Eulàlia la ben parlada (1987)
- Viatge inacabat (1990)
- Final de viatge (1992)
- Filosofía de la educación: concepto y límites (1988)
- La peregrinación del mal (1988)
- Paideusis. Antropologies pedagògiques actuals (1990)
- Antropología filosófica de la educación (1997)
- Filosofía de la educación (1999)
- Pedagogía existencialista y postmoderna (2002)
- La meva llibertat (2006)
Referències
modifica- ↑ Joan Florensa i Parés 1992 article “Centre Escolapi de Muntanya 1952-1957”a International Standing Conference for the History of Education. Conference (14a : 1992 : Barcelona)
- ↑ Florensa i Parés, Joan. Associacions de joves entre els escolapis. "Educació i Història : Revista d'Història de l'Educació". Volum: 6 (2003). Barcelona: Institut d'Estudis Catalans, 2004. p. 80-93.
- ↑ «Revista Sapiens Nº118:Llistat i fitxa dels 462 catalans més vigilats per la policia franquista». Arxivat de l'original el 2013-10-02. [Consulta: 30 maig 2013].