Oedipe

*Oedipe*
	;
Títol original	Œdipe
Forma musical	òpera
Compositor	George Enescu
Llibretista	Edmond Fleg
Llengua del terme, de l'obra o del nom	francès
Basat en	Èdip Rei i Èdip a Colonos (Sòfocles )
Data de publicació	segle XX
Gènere	tragèdia lírica
Parts	4 actes
Catalogació	Op. 23
Personatges	Antigone (en) , Creon (en) , High priest (en) , Jocasta (en) , Laïos (Laius) (en) , le Veilleur (en) , Mérope (en) , Œdipe (Oedipus) (en) , Old man (en) , Phorbas (en) , Shepherd (en) , The Sphinx (en) , Thésée (Theseus) (en) i Tirésias (en)
Estrena
Estrena	13 març 1936
Escenari	Òpera Garnier

Oedipe (Œdipe), op. 23, és una òpera en quatre actes del compositor romanès George Enescu, ambientada en un llibret francès d'Edmond Fleg. Es basa en el conte mitològic d'Èdip, tal com explica Sòfocles a Èdip Rei.

Oedipe, a diferència de les altres creacions musicals que s'han acostat a aquest emblema de la mitologia grega, tracta la trajectòria completa de l'infortunat Rei de Tebes, des del seu naixement fins a la seva mort.^[1]

Enescu va tenir la idea de compondre una òpera inspirada en Èdip fins i tot abans de trobar un llibret i va començar a dibuixar-hi música el 1910. El primer esborrany de llibret de Fleg va arribar el 1913. Enescu va completar la música el 1922 i l'orquestració el 1931. L'òpera va rebre l'estrena mundial a París el 13 de març de 1936.^[2] La primera producció romanesa va ser dirigida per Constantin Silvestri a Bucarest el 22 de setembre de 1958, mitjançant una traducció al romanès d'Emanoil Ciomac.^[3] La primera producció alemanya va tenir lloc a Berlín el 1996, en una producció que posteriorment va viatjar a l'Òpera de l'Estat de Viena.^[4] L'estrena als Estats Units va ser el 2005 a la Universitat d'Illinois a Urbana-Champaign.^[5] La primera actuació al Festival de Salzburg va tenir lloc durant l'estiu del 2019 amb Christopher Maltman en el paper principal, amb l'⁣Orquestra Filharmònica de Viena dirigida per Ingo Metzmacher, amb John Tomlinson com a Tiresias i Anaïk Morel com a Jocaste.^[6]

Aquest tractament musical dramàtic del mite d'Èdip és inusual perquè intenta cobrir tota la història de la vida d'Èdip, des del naixement fins a la mort. L'acte III recull la història d'Èdip Rex. L'acte IV se solapa en la trama amb Èdip a Colonos, encara que amb un tractament psicològic divergent dels darrers dies d'Èdip en comparació amb l'original. Generalment es considera l'obra mestra d'Enescu.

Origen i contextModifica

Al començament de la seva carrera com a compositor, Enescu va estar influït per diverses tendències musicals. Hi va haver obres que tendien cap al neoclassicisme, mentre que en d'altres es poden observar tendències neoromàntiques o neobarroques. Amb 35 anys, però, Enescu va experimentar un canvi radical. A partir de llavors va buscar un llenguatge musical individual que finalment va trobar. Fonamentalment, es va mantenir a la tonalitat clàssica, però la va ampliar mitjançant certs canvis d'harmonia i mitjançant l'ús de quarts de to, com els que s'havien utilitzat durant segles en la música popular de la seva Romania natal, per remuntar-se possiblement a l'antiguitat. Així i tot, el llenguatge musical d'Enescu va estar marcat per una qualitat especial: tot flueix, està en constant moviment, no se sent cap tema per segona vegada en la seva forma original, però sempre és variat i canviat.^[7]

Entre les obres en què el llenguatge musical d'Enescu es pot escoltar amb la màxima claredat es poden comptar la tercera simfonia, les tres sonates per a violí i l'òpera Oedipe, l'única obra escènica que va escriure. Aquesta òpera és el seu gran opus, l'obra més estimada per a ell. El procés creatiu es va estendre durant gairebé un quart de segle. Ja el 1906 Enescu va decidir escriure una òpera, però no va ser fins tres anys després que el tema subjacent de l'òpera li va quedar clar. Després d'una actuació a la Comedie-francaise de París, on va veure l'Oedipus Rex de Sòfocles, va decidir utilitzar aquest mite. Ara calia buscar un llibretista. Enescu el va trobar finalment amb l'escriptor francès Edmond Fleg, que va escriure el llibret en francès. Es divideix en quatre actes, a diferència de la tragèdia de Sòfocles que ofereix a l'espectador el passat en narrativa, un gran arc des del naixement d'Èdip fins a la seva mort. El primer i el quart acte tenen un caràcter èpic bastant tranquil, mentre que els dos actes centrals fomenten el drama.^[7]

La col·laboració amb el llibretista Edmond Fleg va ser interrompuda al principi per la Primera Guerra Mundial. Enescu va tornar a Romania on, després del final de la guerra, va fer molt per construir la vida musical del país. El 1921 ell i Fleg van reprendre el treball, amb la composició acabada en gran part el mateix any. No obstant això, havien de passar deu anys més abans que Enescu pogués completar la instrumentació.^[7]

En la seva partitura, el compositor ofereix audaços sons inusuals. L'escena de la cruïlla està impregnada d’una atmosfera misteriosa. Se sent el so d’un tro, en un rerefons del qual el pastor fa sonar una cançó queixosa a la seva flauta travessera. Segueix un monòleg d’Èdip en què maleeix els déus. Ara esclata la tempesta, s’escolta una màquina de vent i, en el clímax, quan l’orquestra deixa anar tota la seva força, Èdip mata al rei Lai. La següent escena, amb l’Esfinx, és brillantment eficaç. El despertar de l’Esfinx s’acompanya d’una música d’autèntica esplendor i refinament gairebé excessiu, el seu crit de mort reprès i continuat per una serra musical.^[7]

RepresentacionsModifica

La primera representació d'Oedipe va tenir lloc el 13 de març de 1936 a l'Òpera de París i va tenir un gran èxit. Malgrat això, no es va poder mantenir en el repertori, ja que la seva interpretació exigia considerables esforços. Només el 1955, directament després de la mort d'Enescu, hi va haver una producció radiofònica a França i tres anys després es va reproduir per primera vegada a Bucarest en una traducció al romanès. Allà va entrar immediatament al repertori com l’òpera més important del país. A poc a poc, Oedipe va guanyar el reconeixement fora de Romania com una de les òperes més fascinants del segle XX.^[7]

Es tracta d'una obra que es representa molt poc, entre altres raons perquè no és gens fàcil muntar-la tant en l'aspecte musical com en l'escènic. La colossal obra ha de trobar un protagonista que estigui a l’altura tant pel que fa al vocal com en l’interpretatiu i, a més, una abundant galeria de secundaris a càrrec de papers curts, però fonamentals en la història.^[1]

RolsModifica

Paper	Tipus de veu	Repartiment de l'estrena, 10 de març de 1936 ^[8] Director: Philippe Gaubert
Antígona	soprano	Jacqueline Courtin
Creont	baríton	Pierre Froumenty
Jocasta	mezzosoprano	Marisa Ferrer
L'Esfinx	mezzosoprano	Jeanne Montfort
Laïos (Laius)	tenor	Edmond Chastenet
Pastor	tenor	José De Trevi
Gran sacerdot	baix	Armand Narçon
Vell	baix
Mérope	contralt	Marie-Antoinette Almona
Œdipe (Èdip)	baríton	André Pernet
Thésée (Teseu)	baríton	Charles Cambon
Phorbas	baix	Jean Claverie
Tirésias	baix-baríton	Henri Etcheverry
le Veilleur		Medus
Chorus - Thebans

Anàlisi musicalModifica

La composició d'Enescu és absolutament monumental. Narra la història del protagonista des del seu naixement fins a la seva mort a Colonos, als afores d'Atenes, en un prat que és recinte sagrat de les Eumènides i sobre el cant d'aquestes. La sumptuosa orquestració, depuradíssima, pròdiga en detalls, que combina ressons de folklore popular romanès amb un ric cromatisme, profunda grandiositat i transcendència de filiació wagneriana, es combina amb la creació d'un gran personatge, d'una profunda humanitat, Èdip, protagonista absolut de l'òpera (al costat del cor), sent els altres papers, episòdics, però de gran importància.^[1]

EnregistramentsModifica

Oedipe al Royal Opera House de Londres - ovacions (24 de maig de 2016).

Clau dels rols (‡): antigone / jocaste / sphinx / créon / oedipe / tirésias

Arxiu INA (Institut nacional de l'audiovisuel) (viu a París el 1955 ): Monmart / Moizan / Gorr / Lovano / Depraz / Vessières (‡); Charles Bruck, director d'orquestra
Electrecord EDC 269/270/271 (enregistrat el 1964 en un estudi de Bucarest, en romanès): Sindrilaru / Cernei / Pally / Iordăchescu / Ohanesian / Hvorov (‡); Brediceanu, director d'orquestra
EMI Classics 7 54011-2 (enregistrat el 1989 amb la Salle Garnier de Montecarlo com a estudi): José van Dam, Gabriel Bacquier, Marjana Lipovšek, Brigitte Fassbaender, John Aler, Nicolai Gedda, Marcel Vanaud, Barbara Hendricks, Gino Quilico, Jocelyne Taillon, Cornelius Hauptmann, Laurence Albert, Jean-Philippe Courtis, Isabelle Vernet; Orfeon Donostiarra; Orquestra Filharmònica de Montecarlo ; Lawrence Foster, director d'orquestra ^[9]
Naxos 8.660163-64 (enregistrament d'una versió incompleta donada a Viena el 1997 ): Monte Pedersen, Marjana Lipovšek, Egil Siliņš, Yu Chen, Davide Damiani, Ruxandra Donose, Walter Fink, Josef Hopferwieser, Peter Koves, Michael Roider, Goran Simic, Mihaela Ungureanu; Vienna Boys Choir ; Orquestra i Cor de l' Operapera Estatal de Viena ; Michael Gielen, director d'orquestra ^[10]
Albany Records TROY861-62 (enregistrat en directe a Urbana a l' estrena dels Estats Units el 2005 ): Stefan Ignat, Ricardo Herrera, Bradley Robinson, Harold Gray Meers, Michael York, Ben Jones, Darren T. Blaha, Ashmani Jha, Stephanie Chigas, Jan Patrice Helms, Jennifer Proulx; Singers de Cambra de la Universitat d'Illinois; Sinfonia da Camera; Ian Hobson, director d'orquestra
Vídeo transmès per Internet (de La Monnaie / De Munt a Brussel·les el 2011 ): Eerens / Petrinsky / Lemieux / Bork / Henschel / Rootering (‡); Leo Hussain, director; s'esperava que s'emetés com a DVD el 2012

ReferènciesModifica

↑ ^1,0 ^1,1 ^1,2 Chamorro, Raúl. ««Edipo» de Geroge Enescu en Amsterdam, bajo la dirección deMark Albrecht» (en castellà). Codalario. [Consulta: 1r agost 2021].
↑ Burroughs, Bruce. Oedipe. Georges Enesco (en anglès). The Opera Quarterly. Volume 9, Issue 3, 1993, p. 188–190.
↑ Noel Malcolm, George Enescu: His Life and Music, preface by Sir Yehudi Menuhin (Toccata Press, 1990): 145, 159.
↑ James Helme Sutcliffe, "Multicultural 'Oedipe' in Berlin". International Herald Tribune, 21 February 1996.
↑ Mitchell, Melissa. «American premiere of Enescu opera to take place at Illinois». University of Illinois News bureau, 28-09-2005. [Consulta: 14 agost 2016].
↑ John Allison. Report from Salzburg. Opera, November 2019, Vol.70 No.11, p1403.
↑ ^7,0 ^7,1 ^7,2 ^7,3 ^7,4 Blaha, Peter. «Ressenya del disc» (en anglès). Naxos. [Consulta: 1r agost 2021].
↑ Encyclopédie de l'art lyrique français, entry for Œdipe. Accessed 20 April 2017.
↑ Calum MacDonald, Review of George Enescu: His Life and Music by Noel Malcolm and of EMI Classics CD release 7 54011-2. Tempo (New Ser.), 178, pp. 42-43.
↑ Andrew Clements, "Enescu: Oedipe, Pederson/ Silins/ Damiani/ Lipovsek/ Vienna State Opera/ Gielen". The Guardian, 3 February 2006.

Enllaços externsModifica

[Chamorro-1] 1,0 ^1,1 ^1,2 Chamorro, Raúl. ««Edipo» de Geroge Enescu en Amsterdam, bajo la dirección deMark Albrecht» (en castellà). Codalario. [Consulta: 1r agost 2021].

[Burroughs-2] Burroughs, Bruce. Oedipe. Georges Enesco (en anglès). The Opera Quarterly. Volume 9, Issue 3, 1993, p. 188–190.

[3] Noel Malcolm, George Enescu: His Life and Music, preface by Sir Yehudi Menuhin (Toccata Press, 1990): 145, 159.

[4] James Helme Sutcliffe, "Multicultural 'Oedipe' in Berlin". International Herald Tribune, 21 February 1996.

[5] Mitchell, Melissa. «American premiere of Enescu opera to take place at Illinois». University of Illinois News bureau, 28-09-2005. [Consulta: 14 agost 2016].

[6] John Allison. Report from Salzburg. Opera, November 2019, Vol.70 No.11, p1403.

[Blaha-7] 7,0 ^7,1 ^7,2 ^7,3 ^7,4 Blaha, Peter. «Ressenya del disc» (en anglès). Naxos. [Consulta: 1r agost 2021].

[8] Encyclopédie de l'art lyrique français, entry for Œdipe. Accessed 20 April 2017.

[9] Calum MacDonald, Review of George Enescu: His Life and Music by Noel Malcolm and of EMI Classics CD release 7 54011-2. Tempo (New Ser.), 178, pp. 42-43.

[10] Andrew Clements, "Enescu: Oedipe, Pederson/ Silins/ Damiani/ Lipovsek/ Vienna State Opera/ Gielen". The Guardian, 3 February 2006.

[1]

[2]

[3]

[4]

[5]

[6]

[7]

[8]

[9]

[10]

Estrena

Títol original	Œdipe
Forma musical	òpera
Compositor	George Enescu
Llibretista	Edmond Fleg
Llengua del terme, de l'obra o del nom	francès
Basat en	Èdip Rei i Èdip a Colonos (Sòfocles )
Data de publicació	segle XX
Gènere	tragèdia lírica
Parts	4 actes
Catalogació	Op. 23
Personatges	Antigone ^(en) , Creon ^(en) , High priest ^(en) , Jocasta ^(en) , Laïos (Laius) ^(en) , le Veilleur ^(en) , Mérope ^(en) , Œdipe (Oedipus) ^(en) , Old man ^(en) , Phorbas ^(en) , Shepherd ^(en) , The Sphinx ^(en) , Thésée (Theseus) ^(en) i Tirésias ^(en)
Estrena	13 març 1936
Escenari	Òpera Garnier