Olimpíada d'escacs de 1939

L'olimpíada d'escacs de 1939 fou la vuitena Olimpíada oficial d'escacs. Organitzada per la FIDE, es va celebrar entre el 24 d'agost i el 19 de setembre a Buenos Aires, Argentina. Fou profundament influenciada per l'esclat de la segona guerra mundial, que va fer que l'equip anglès es retirés, i que no poguessin jugar-se totes les partides de la fase final.[1] Foren a més les primeres olimpíades d'escacs organitzades fora d'Europa.

Infotaula de competició esportivaOlimpíada d'escacs de 1939
TipusOlimpíades d'escacs Modifica el valor a Wikidata
Esportescacs Modifica el valor a Wikidata
OrganitzacióFederació Internacional d'Escacs Modifica el valor a Wikidata
Lloc i data
LlocBuenos Aires Modifica el valor a Wikidata
EstatArgentina Modifica el valor a Wikidata
Data1939 Modifica el valor a Wikidata
Edició8 Modifica el valor a Wikidata
Estadístiques
Partits jugats930 Modifica el valor a Wikidata

La competicióModifica

Al torneig hi participaren 133 jugadors de 27 països. Fou la primera participació de molts països llatinoamericans, entre els quals Cuba (guiada per l'excampió del món José Raul Capablanca), el Brasil i Xile. Els Estats Units, campions de les últimes quatre edicions, no s'hi varen presentar a causa de desacords financers amb l'organització, mentre que l'Alemanya nazi va participar per primer cop en una olimpíada oficial (ja va ser presenta a l'olimpíada de 1936, disputada a Munic alhora que els Jocs Olímpics, una edició no considerada oficial per la FIDE).

Alguns països europeus, com ara Iugoslàvia i Hongria, no hi participaren a causa de les dificultats financeres de sufragar el viatge; Àustria tampoc no hi era present, a causa de la seva annexió a Alemanya (l'austríac Erich Eliskases formava part de l'equip alemany), mentre que Txecoslovàquia hi participà amb el nom de Protectorat de Bohèmia i Moràvia, perquè el país estava ocupat. Els països europeus varen fer el viatge per mar de tres setmanes fins a l'Argentina amb el mateix vaixell, el Priapolis.

Primera faseModifica

A causa de l'elevat nombre d'equips inscrits, en comptes de disputar un round robin com a les edicions precedents, es va decidir de dividir la competició en dues fases: a la primera els equips es dividiren en quatre grups (tres de set i un de sis); els primers quatre de cada grup es classificaven per la fase següent, mentre que els altres competirien per la Copa Argentina.

Les partides d'aquesta fase duraren del 23 al 31 d'agost; no hi hagué gaires sorpreses, i l'Argentina fou l'única que va vèncer els sis matxs.

Cada columna representa un grup; en negreta els equips classificats.

Segona faseModifica

La segona fase va començar el dia 1 de setembre, el mateix dia de l'esclat de la Segona Guerra Mundial. Tres jugadors anglesos van deixar la competició, donant lloc a la retirada del seu equip; tot i que es va proposar la possibilitat d'aturar l'olimpíada, el conjunt dels capitans va decidir continuar. Sis matxs, aquells entre els equips de les nacions en guerra amb els altres, tingueren assignat un 2-2 per acord: tals foren els matxs Alemanya-França, Alemanya-Polònia, Alemanya-Mandat britànic de Palestina, Bohèmia i Moràvia-França, Bohèmia i Moràvia-Polònia i Argentina-Mandat britànic de Palestina, aquest últim per convèncer els alemanys de no jugar el matx amb el Mandat de Britànic de Palestina que creien que podien guanyar fàcilment.

El torneig va ser guanyat per Alemanya, que va estar al primer lloc des de la quarta ronda, després de vèncer els txecs a la ronda anterior. Els polonesos van començar malament, però es van recuperar al final fins a la segona posició i guanyar tres medalles, el bronze va ser atorgat a Estònia, encapçalada per Paul Keres.

Resultats absolutsModifica

Pos. País Jugadors Punts
    Alemanya nazi Erich Eliskases, Paul Michel, Ludwig Engels, Albert Becker, Heinrich Reinhardtt 36
    Polònia Savielly Tartakower, Mieczysław Najdorf, Paulino Frydman, Teodor Regedziński, Franciszek Sulik 35,5
    Estònia Paul Keres, Ilmar Raud, Paul Felix Schmidt, Gunnar Friedemann, Johannes Türn 33,5
4   Suècia Gideon Ståhlberg, Erik Lundin, Nils Bergkvist, Gösta Danielsson, Bengt Ekenberg 33
5   Argentina Roberto Grau, Luis Piazzini, Jacobo Bolbochan, Carlos Guimard, Isaias Pleci 32,5
6   Protectorat de Bohèmia i Moràvia Karel Opočensky, Jan Foltys, Jiří Pelikán, Karel Skalička, František Zíta 32
7   Letònia Vladimirs Petrovs, Fricis Apšenieks, Movsas Feigins, Lucijs Endzelins, Tenis Melngailis 31,5
8   Països Baixos Theo van Scheltinga, Nicolaas Cortlever, Adriaan de Groot, Lodewijk Prins, Chris De Ronde 30,5
9   Mandat britànic de Palestina Moshe Czerniak, Yosef Porath, Victor Winz, Zelman Kleinstein, Meir Rauch 26
10   França Aleksandr Alekhin, Aristide Gromer, Victor Kahn, Barbatto Rometti, Edmond Dez 24,5
11   Cuba José Raúl Capablanca, Alberto López, Miguel Alemán, Rafael Blanco, Francisco Planas 22,5
12   Xile Mariano Castillo, Rodrigo Flores, René Letelier, Julio Salas, Enrique Reed 22
13   Lituània Vladas Mikėnas, Povilas Vaitonis, Markas Luckis, Povilas Tautvaišas, Ksaveras Andrašiūnas 22
14   Brasil Octavio Trompowsky, Adhemar da Silva Rocha, Walter Cruz, Joao de Souza Mendes, Oswaldo Cruz Filho 21
15   Dinamarca Jens Enevoldsen, Christian Poulsen, Alfred Christensen, Ernst Sørensen, Øjvind Larsen 17,5
16   Anglaterra Conel Hugh O'Donel Alexander, George Alan Thomas, Stuart Milner-Barry, Harry Golombek, Baruch Harold Wood (retirats)

Resultats individualsModifica

S'entregaren medalles als millors jugadors (com a percentatge de punts realitzats) de cada tauler, comptant només els resultats de la segona fase.

Primer taulerModifica

Jugador País Punts Partides Percentatge
  José Raul Capablanca   Cuba 8,5 11 77,3
  Aleksandr Alekhin   França 7,5 10 75
  Vladimirs Petrovs   Letònia 9,5 13 73,1
Segon taulerModifica
Jugador País Punts Partides Percentatge
  Yosef Porath   Mandat britànic de Palestina 7,5 10 75
Miguel Najdorf   Polònia 9 12 75
  Erik Lundin   Suècia 8,5 13 65,4
Tercer taulerModifica
Jugador País Punts Partides Percentatge
  Ludwig Engels   Alemanya nazi 9,5 11 86,4
  Paulino Frydman   Polònia 9 12 75
  Jacobo Bolbochan   Argentina 9,5 13 73,1
Quart taulerModifica
Jugador País Punts Partides Percentatge
  Gunnar Friedemann   Estònia 10 13 76,9
  Lodewijk Prins   Països Baixos 7,5 11 68,2
  Teodor Regedziński   Polònia 6 10 60
Cinquè taulerModifica
Jugador País Punts Partides Percentatge
  Isaias Pleci   Argentina 9,5 13 73,1
  František Zíta   Protectorat de Bohèmia i Moràvia 7,5 11 68,2
  Enrique Reed   Xile 7,5 12 62,5

Final BModifica

Els resultats de la segona final (per la Copa Argentina) foren els següents:

Pos. País Jugadors Punts
17   Islàndia Baldur Möller, Ásmundur Ásgeirsson, Jón Guðmundsson, Einar Þorvaldsson, Guðmundur Arnlaugsson 28
18   Canadà John Morrison, Daniel Yanofsky, Haakon Opsahl, Walter Holowach, Abraham Helman 28
19   Noruega Ernst Rojahn, A. Larsen, Sverre Rebnord, Johannes Austbø 27
20   Uruguai Ernest Rotunno, Carlos Hounie Fleurquin, Luis Alberto Gulla, Luis Roux-Cabral, Alfredo Olivera 26
21   Bulgària Alexander Tsvetkov, Oleg Neikirch, Alexandar Kiprov, Mikhail Kantardzhiev, Emil Karastoichev 25,5
22   Equador Neptalí Ponce, Santiago Morales, José Sierra, Miguel Suarez Dávila, Carlos Ayala 21
23   Guatemala Guillermo Vassaux, José Luis Asturias, Domingo Cruz Bulnes, Carlos Salazar 15,5
24   Irlanda John O'Hanlon, John O'Donovan, Gerard Kerlin, William Minnis, William Nash 15,5
25   Perú Alberto Ismodes Dulanto, Felipe Pinzón Solis, René Castro de Mendoza, Domingo Soto, J. Alberto Cayo 14
26   Bolívia Hugo Cordova, Pablo Baender, Jorge Rodríguez Hurtado, Luis Zavala, Victor Reyes Velasco 10
27   Paraguai Juan Silvano Díaz Pérez, Ernesto Espínola, Luis Laterza, Luis Oscar Boettner, Augusto Aponte 9,5

Es varen entregar també premis individuals pels jugadors que participaren en la Final B. Per ordre de taulers, els guanyadors foren Ernst Rojahn (Noruega), Daniel Yanofsky (Canadà), Jón Guðmundsson (Islàndia), Michhail Kantardzhiev (Bulgària) i Guðmundur Arnlaugsson (Islàndia).

Després de les olimpíadesModifica

Un cop acabada l'olimpíada, molts dels participants europeus varen decidir de romandre a l'Argentina o d'anar a algun altre lloc de l'Amèrica del Sud, més que enfrontar-se a un futur incert tot retornant a Europa en mig de la guerra. Els jugadors afectats foren Miguel Najdorf, Paulino Frydman, Gideon Stahlberg, Erich Eliskases, Paul Michel, Ludwig Engels, Albert Becker, Heinrich Reinhardt, Jiří Pelikán, Karel Skalička, Markas Luckis, Movsas Feigins, Ilmar Raud, Moshe Czerniak, Meir Rauch, Victor Winz, Aristide Gromer, Franciszek Sulik, Adolf Seitz, Chris De Ronde, Zelman Kleinstein, Sonja Graf i Paulette Schwartzmann.[2] Molts d'ells eren jueus i havien arribat a Buenos Aires l'agost del 1939 a bord del vaixell de vapor belga "Piriapolis".[3] El vaixell va ser vist des de llavors com a l'epítom de l'Arca de Noè per a tota una generació de jugadors d'escacs.[4][5] Significativament, tots cinc membres de l'equip alemany (Eliskases, Michel, Engels, Becker, Reinhardt) van triar de no retornar a l'Alemanya Nazi.

Notes i referènciesModifica

  1. A causa de l'especial situació causada per l'inici de la guerra, es van disputar només 928 de les 1.012 partides programades.
  2. «Llista completa de jugadors que van romandre a l'Argentina el 1939 (notes en castellà)». Arxivat de l'original el 2004-02-09.
  3. Compagnie Maritime Belge
  4. Michael Negele, Pogromcy Enigmy
  5. Tomasz Lissowski, Frydman i Gombrowicz

Enllaços externsModifica