Olimpíada d'escacs de 1954

L'olimpíada d'escacs de 1954 fou l'onzena Olimpíada oficial d'escacs, i la tercera després de la Segona Guerra Mundial. Organitzada per la FIDE, es va celebrar entre el 4 de setembre i el 25 de setembre a Amsterdam. L'única competició disputada fou un torneig obert.[1]

Infotaula de competició esportivaOlimpíada d'escacs de 1954
Soviet team 1954 Chess Olympiad.jpg
TipusOlimpíades d'escacs
Esportescacs
OrganitzacióFederació Internacional d'Escacs
Nombre de participants149
Lloc i data
LlocAmsterdam
Data1954
Edició11
Estadístiques
Partits jugats916
Modifica les dades a Wikidata

TorneigModifica

Hi varen participar 149 Jugadors de 26 països; altres quatre països, tot i que estaven inscrits, finalment no hi varen participar. Les absències més destacades foren les dels Estats Units, no inscrits a causa de problemes financers, mentre que els campions regnants, la Unió Soviètica, tenien com a primer tauler el nou Campió del món, Mikhaïl Botvínnik, a la seva primera participació olímpica

Primera faseModifica

Els equips van ser dividits en quatre grups, els tres primers de cada grup es classificaven per la final, mentre que la resta va haver de conformar-se amb la Final "B".

En el primer grup, la Unió Soviètica es va classificar amb facilitat al primer lloc, guanyant tots els matxs menys un empat amb els Països Baixos, que van ocupar el segon lloc, mentre que Islàndia es classificà en vèncer Àustria per 3-1 en el seu matx particular. Al segon grup l'Argentina, Bulgària i Txecoslovàquia van passar fàcilment empatant entre si.

Al tercer grup, Iugoslàvia, tot i la derrota amb el Sarre, va batre els països escandinaus i es va classificar darrere d'Israel. En l'última ronda Colòmbia, Suïssa i Anglaterra van competir pel tercer lloc, i van ser els anglesos qui finalment va aconseguir arribar a la final.

A la següent taula, cada columna representa un grup, i els classificats per a la final es ressalten en negreta.

Segona faseModifica

La Unió Soviètica va dominar la segona fase, guanyant totes les partides llevat d'un empat amb Israel. La batalla per les altres medalles es concentrà entre la República Federal Alemanya, Hongria, Txecoslovàquia, l'Argentina i Iugoslàvia, aquests dos últims arribaren a l'última ronda empatats al segon lloc: Iugoslàvia empatà contra Txecoslovàquia i l'Argentina va guanyar contra Alemanya 2,5-1,5, obtenint així la segona posició.

Fins i tot entre les medalles individuals dominaren els soviètics, que van guanyar tres medalles d'or, una de plata i una de bronze; en particular, al quart tauler, Paul Keres va aconseguir obtenir 13,5 punts de 14 partides, entaulant només la primera partida de la fase final amb el suec Zandor Nilsson.

Resultats absolutsModifica

Final AModifica

Pos. Equip Jugadors Punts[2]
    Unió Soviètica GM[3] Mikhaïl Botvínnik, GM Vassili Smislov, GM David Bronstein, GM Paul Keres, GM Iefim Hèl·ler, GM Aleksandr Kótov 34
    Argentina GM Miguel Najdorf, MI[4] Julio Bolbochán, MI Oscar Panno, MI Carlos Guimard, MI Hector Rossetto, GM Herman Pilnik 27
    Iugoslàvia GM Vasja Pirc, GM Svetozar Gligorić, GM Petar Trifunović, MI Barslav Rabar, MI Andrija Fuderer, MI Aleksandar Matanović 26,5
4   Txecoslovàquia GM Luděk Pachman, MI Miroslav Filip, MI František Zíta, MI Jaroslav Šajtar, Jiří Fichtl, Maximilián Ujtelky 24,5
5   RFA GM Wolfgang Unzicker, MI Lothar Schmidt, Gerhard Pfeiffer, MI Ludwig Rellstab, Klaus Darga, Erich Joppen 23,5
6   Hongria GM László Szabó, MI Gyula Kruger, GM Gedeon Barcza, Béla Sándor, MI Ernő Gereben 23
7   Israel MI Yosef Porath, MI Moshe Czerniak, Menachem Ore, Izak Aloni, I. Kniazer 22
8   Països Baixos GM Max Euwe, MI Jan Donner, MI Nicolaas Cortlever, MI Lodewijk Prins, MI Haije Kramer, MI Theodore Van Scheltinga 21

Final BModifica

Pos. País Jugadors Punts[2]
13   Suïssa Josef Kupper, MI[4] Maximilian Blau, Erwin Nievergelt, Edwin Bhend, Otto Zimmermann, Edgar Walther 37
14   Canadà MI Daniel Janofsky, MI Frank Anderson, MI Paul Valtonis, MI Fedor Bohatirchuk, Maurice Fox, Nathan Divinsky 36
15   Àustria Karl Robatsch, MI Alfred Beni, Aleksandr Premeshuber, MI Josef Lovkenc, Zoltan Kovács 36

Resultats individualsModifica

Primer taulerModifica

Jugador País Final Punts Partides Percentatge
  GM[3] Mikhaïl Botvínnik   Unió Soviètica A 8,5 11 77,3
  Josef Kupper   Suïssa B 10 14 71,4
  MI[4] Bent Larsen   Dinamarca B 13,5 19 71,1

Segon taulerModifica

Jugador País Final Punts Partides Percentatge
  MI Frank Anderson   Canadà B 14 17 82,4
  MI Julio Bolbochán   Argentina A 11,5 15 76,7
  Vassili Smislov   Unió Soviètica A 9 12 75

Tercer taulerModifica

Jugador País Final Punts Partides Percentatge
  GM Gedeon Barcza   Hongria A 12,5 16 78,1
  GM David Bronstein   Unió Soviètica 10,5 14 75
  Palle Nielsen   Dinamarca B 11,5 16 71,9

Quart taulerModifica

Jugador País Final Punts Partides Percentatge
  GM Paul Keres   Unió Soviètica A 13,5 14 96,4
  Edwin Bhend   Suïssa B 10 13 76,9
  Francesco Scafarelli   Itàlia B 12,5 17 73,5

Cinquè tauler (primer suplent)Modifica

Jugador País Final Punts Partides Percentatge
  GM Iefim Hèl·ler   Unió Soviètica A 5 7 71,4
  MI Andrija Fuderer   Iugoslàvia A 8,5 12 70,8
  Zoltan Kovác   Àustria B 9 13 69,2

Sisè tauler (segon suplent)Modifica

Jugador País Final Punts Partides Percentatge
  S. Burstein   França B 8,5 11 77,3
  Edgar Walther   Suïssa B 9,5 13 73,1
  MI Aleksandar Matanović   Iugoslàvia A 6,5 9 72,2

Notes i referènciesModifica

  1. Generalment denominat masculí, però era en realitat obert a qualssevol jugadors.
  2. 2,0 2,1 Només els de la fase Final.
  3. 3,0 3,1 Gran Mestre
  4. 4,0 4,1 4,2 Mestre Internacional

Enllaços externsModifica