Obre el menú principal

Olimpíada d'escacs de 1960

L'olimpíada d'escacs de 1960 fou la catorzena Olimpíada oficial d'escacs. Organitzada per la FIDE, es va celebrar entre el 26 d'octubre i el 9 de novembre a Leipzig, llavors a la RDA (l'edició anterior havia estat a Munic, a la RFA). Simultàniament es va organitzar una mostra sobre la història dels escacs, que va tenir gran èxit. L'única competició disputada fou un torneig obert.[1]

Infotaula de competició esportivaOlimpíada d'escacs de 1960
Tipus Olimpíades d'escacs
Esport escacs
Organització Federació Internacional d'Escacs
Nombre de participants 232
Lloc i data
Lloc Leipzig
Estat Alemanya
Data 1960
Edició 14
Estadístiques
Partits jugats 1.600
Modifica les dades a Wikidata
Fischer-Tal, cinquena ronda de la Final A, 1 de novembre de 1960

TorneigModifica

Hi participaren 232 jugadors de 40 països, que foren dividits en quatre grups de deu equips; al final de la primera fase es programaren tres finals (una pels tres primers classificats de cada grup, una pels successius tres, i l'última pels altres quatre): com que la Final C era composta per 16 equips en comptes de 12, en comptes d'un round robin es va fer servir el sistema suís, per tal que tots els equips juguessin el mateix nombre de matxs.

L'equip de la Unió Soviètica incloïa quatre jugadors que havien estat o serien campions del món: Tal, Botvínnik, Smislov i Petrossian, el primer tauler dels Estats Units era en canvi un jove (de disset anys) Bobby Fischer: el Gran Mestre Samuel Reshevsky va rebutjar la convocatòria, en negar-se a perdre el primer tauler.

Primera faseModifica

En el primer grup no hi va haver batalla per les tres primeres posicions, mentre que Indonèsia i Israel van lluitar per accedir en la Final B, plaça que va ser guanyada finalment per aquests últims. En el segon grup, després de la Unió Soviètica i l'Argentina, s'enfrontaren els Països Baixos, Àustria i Polònia per la tercera plaça d'accés a la Final A: per a la classificació dels primers foren decisives dues victòries consecutives per als holandesos: 3,5-0,5 contra Àustria i contra Itàlia a la darrera ronda.

La classificació del grup tres es va decicir quan Txecoslovàquia vencé Suècia per 4-0; a la darrera ronda hi va haver una gran batalla entre Xile, Espanya i Romania, els primers van perdre l'esperança quan van ser derrotats 4-0 pels Estats Units, mentre que els altres dos empataren en l'última ronda, resultat que classificava els romanesos.

A la següent taula, cada columna representa un grup, s'indiquen en negreta els equips classificats per a la Final A, i en cursiva aquells que van participar en la Final B.

Segona faseModifica

La medalla d'or va ser per als soviètics, que abassegaren a la competició en les primeres rondes, vencent els seus rivals més temuts (Iugoslàvia, els Estats Units, Hongria i Argentina - el dos últims per a 3,5 a 0,5) en les primeres rondes. El seu triomf va ser realçat per medalles individuals: tots els jugadors va guanyar una medalla, i quatre d'elles d'or. Els Estats Units foren segons sense arriscar massa, cinc punts rere els soviètics, però amb un avantatge de dos punts sobre els iugoslaus, que van obtenir el bronze.

El resultat de l'Argentina, va ser més aviat decebedor, ja que només va aconseguir el vuitè lloc, mentre que els amfitrions de la República Democràtica Alemanya ho feren pitjor que l'anterior edició, tot passant de la sisena a la novena posició, i quedarren darrere els alemanys de l'oest.

Resultats absolutsModifica

Final AModifica

Pos. Equip Jugadors Punts[2]
    Unió Soviètica GM[3] Mikhaïl Tal, GM Mikhaïl Botvínnik, GM Paul Keres, GM Víktor Kortxnoi, GM Vassili Smislov, GM Tigran Petrossian 34
    Estats Units GM Robert Fischer, GM William Lombardy, MI[4] Robert Byrne, GM Artur Bisguier, GM Nicolas Rossolimo, Raymond Weinstein 29
    Iugoslàvia GM Svetozar Gligorić, GM Aleksandar Matanović, GM Borislav Ivkov, MI Mario Bertok, Mato Damjanović, Milan Vukčević 27
4   Hongria GM László Szabó, MI Lajos Portisch, GM Gedeon Barcza, MI István Bilek, Levente Lengyel, MI Gyula Kruger 22,5
5   Txecoslovàquia GM Luděk Pachman, GM Miroslav Filip, MI Jiří Fichtl, Vlastimir Hort, MI Július Kozma, Maximilián Ujtelky 21,5
6   Bulgària MI Milko Bobotsov, Nikola Padevsky, MI Oleg Neikirch, MI Atanas Kolarov, MI Nikolai Minev, MI Zdravko Milev 21
7   Argentina GM Miguel Najdorf, GM Erich Elikases, MI Bernardo Wexler, Osvaldo Bazán, Samuel Schweber, Alberto Foguelman 20,5
8   RFA GM Wolfgang Unzicker, GM Lothar Schmidt, MI Klaus Darga, Heinz Lehmann, Wolfram Bialas, MI Gerhard Pfeiffer 19,5

Final BModifica

Pos. Equip Jugadors Punts[2]
13   Suècia GM[3] Gideon Ståhlberg, MI[4] Erik Lundin, Martin Johansson, Zandor Nilsson, Kristian Sköld, Sven Buskenström 27,5
14   Israel MI Yosef Porath, MI Moshe Czerniak, Izak Aloni, Raaphi Persitz, Yair Kraidman, Emanuel Guthi 26,5
15   Àustria MI Karl Robatsch, MI Alfred Beni, MI Josef Lovkenc, Karl Janetschek, Kurt Kaliwoda, Werner Groiss 24,5

Final CModifica

La final C es jugà per sistema suís per tal que es jugués el mateix nombre de partides que a les altres finals.

Pos. Equip Jugadors Punts[2]
25   Filipines Florencio Campomanes, Melitón Borja, Renato Naranja, Ruben Rejes, Edgar De Castro, Villanueva, Secundino Avecilla[5] 28,5
26   Indonèsia Max Wotulo, Arovah Bachtiar, Baswedan, Tan Hiong Liong, Hasian Panggabenan 27,5
27   Mongòlia Naidan Namzhil, Suren Momo, Gonchich Chalkhasuren, Lhamsuren Myagmarsuren, Baldandorsh, G. Badamgarav 27,5

Resultats individualsModifica

Primer taulerModifica

Jugador País Final Punts Partides Percentatge
 " MI[4] Karl Robatsch   Àustria B 13,5 16 84,4
  GM[3] Mikhaïl Tal   Unió Soviètica A 11 15 73,3
  GM Robert Fischer   Estats Units A 13 18 72,2

Segon taulerModifica

Jugador País Final Punts Partides Percentatge
  GM Mikhaïl Botvínnik   Unió Soviètica A 10,5 13 80,8
  Arinbjörn Guðmundsson   Islàndia B 11,5 16 71,9
  MI Artur Pomar Salamanca   Espanya B 8,5 12 70,8

Tercer taulerModifica

Jugador País Final Punts Partides Percentatge
  GM Paul Keres   Unió Soviètica A 10,5 13 80,8
  MI Robert Byrne   Estats Units A 12 15 80
  GM Borislav Ivkov   Iugoslàvia A 12 16 75

Quart taulerModifica

Jugador País Final Punts Partides Percentatge
  Lhamsuren Myagmarsuren   Mongòlia C 16,5 20 82,5
Tan Hiong Liong   Indonèsia C 16,5 20
  GM[3] Víktor Kortxnoi   Unió Soviètica A 10,5 13 80,8

Cinquè tauler (primer suplent)Modifica

Jugador País Final Punts Partides Percentatge
  GM Vassili Smislov   Unió Soviètica A 11,5 13 88,5
  Mato Damjanović   Iugoslàvia A 7 10 70
Samuel Schweber   Argentina A 7 10

Sisè tauler (segon suplent)Modifica

Jugador País Final Punts Partides Percentatge
  GM Tigran Petrossian   Unió Soviètica A 12 13 92,3
  Emanuel Guthi   Israel B 9 13 69,2
  MI[4] Gyula Kluger   Hongria A 6,5 10 65

Notes i referènciesModifica

  1. Generalment denominat masculí, però era en realitat obert a qualssevol jugadors.
  2. 2,0 2,1 2,2 Només els de la fase final.
  3. 3,0 3,1 3,2 3,3 Gran Mestre
  4. 4,0 4,1 4,2 4,3 Mestre Internacional
  5. Tercer suplent admès per l'organització per substituir un jugador retirat.

Enllaços externsModifica

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a:Olimpíada d'escacs de 1960