Organització per a la Seguretat i la Cooperació a Europa

organització intergovernamental per la seguretat

L'Organització per a la Seguretat i la Cooperació a Europa (OSCE), és l'organització intergovernamental de seguretat més gran del món amb estatus d'observador a les Nacions Unides.[1] Té per finalitat garantir la pau, la democràcia i l'estabilitat. Aborda el tema de la seguretat de manera integral des dels eixos politicomilitar, econòmic, mediambiental i humà. Els seus assumptes d'interès són el control d'armaments, el foment de la seguretat i la confiança, els drets humans, les minories nacionals, la democratització, les estratègies policials, l'antiterrorisme, les activitats econòmiques i mediambientals, la bona governança, la seguretat energètica, la llibertat dels mitjans informatius i els drets de les minories.[2]

Infotaula d'organitzacióOrganització per a la Seguretat i la Cooperació a Europa
(en) Organization for Security and Co-operation in Europe Modifica el valor a Wikidata
OSCE logo.svg OSCE flag.svg
Wien, Hofburg -- 2018 -- 3185.jpg
Modifica el valor a Wikidata
Dades
Nom curtOSCE, OSCE, ОБСЕ, OSZE, OSCE, OSCE, OSCE, OBWE, ОБСЄ, AGİT, OVSE, OSCE, OESS, ОЕБС, OEBS, АИХО i ETYJ Modifica el valor a Wikidata
Tipusorganització intergovernamental Modifica el valor a Wikidata
Idioma oficialrus, francès, alemany, anglès, italià i castellà Modifica el valor a Wikidata
Història
Creació1975
Governança corporativa
Seu (2007–)
Seu
Gerent/directorIvica Dačić (2015–)
Helga Schmid (2020–) Modifica el valor a Wikidata
Format per
Altres
Premis

Lloc webosce.org Modifica el valor a Wikidata
Twitter: OSCE Modifica el valor a Wikidata

La majoria dels seus 57 països participats són a Europa, però hi ha uns quants membres d'Àsia i Nord-amèrica. Els països participants comprenen la major part del territori de l'hemisferi nord terrestre. Va ser creada durant la Guerra freda com un fòrum Orient-Occident.[2] L'OSCE és una continuïtat de la Conferència sobre la Seguretat i la Cooperació a Europa (CSCE), oberta el 1973 a Hèlsinki per afavorir el diàleg est-oest en temps de la Guerra Freda. En el marc del Dret internacional, aquesta organització és creada com un organisme regional (capítol VIII de la Carta de les Nacions Unides).

HistòriaModifica

L'Organització té les seves arrels en la Conferència sobre Seguretat i Cooperació a Europa (CSCE) del 1973. Des dels anys 50 s'havia parlat d'una agrupació europea de seguretat, però la Guerra Freda va impedir qualsevol avenç substancial fins que es van iniciar les converses de Dipoli, a Espoo, el novembre de 1972. Aquestes converses es van celebrar a proposta de la Unió Soviètica, que desitjava utilitzar-les per mantenir el seu control sobre els països comunistes d'Europa de l'Est, i el president de Finlàndia, Urho Kekkonen, les va acollir per reforçar la seva política de neutralitat. Tot i això, Europa Occidental va veure en aquestes converses una manera de reduir la tensió a la regió, fomentant la cooperació econòmica i obtenint millores humanitàries per a les poblacions del bloc comunista.

Les conclusions de les converses, en forma de "Llibre Blau", van asseure les bases pràctiques d'una conferència en tres fases anomenada "procés de Hèlsinki".[3] La CSCE es va inaugurar a Hèlsinki el 3 de juliol de 1973 amb l'enviament de representants de 35 estats. La primera fase només va durar cinc dies per acordar el seguiment del Llibre Blau. L'Etapa II va ser la principal fase de treball i es va desenvolupar a Ginebra des del 18 de setembre del 1973 fins al 21 de juliol del 1975. El resultat de l'Etapa II va ser l'Acta Final de Hèlsinki, que va ser signada pels 35 estats participants durant l'etapa III, que va tenir lloc al Finlàndia Hall durant els dies 30 de juliol i 1 d'agost de 1975. Va ser inaugurada pel diplomàtic de la Santa Seu, el cardenal Agostino Casaroli, que va presidir la conferència.

Els conceptes de millora de les relacions i l'aplicació de l'acta es van desenvolupar en una sèrie de reunions de seguiment, amb trobades importants a Belgrad (4 d'octubre de 1977 - 8 de març de 1978), Madrid (11 de novembre de 1980 - 9 de setembre de 1983) i Viena (4 de novembre de 1986 – 19 de gener de 1989).

La caiguda de la Unió Soviètica va exigir un canvi de paper per a la CSCE. La Carta de París per a una Nova Europa, signada el 21 de novembre del 1990, va marcar l'inici d'aquest canvi. El procés va culminar amb el canvi de nom de la CSCE a l'OSCE l'1 de gener del 1995, d'acord amb els resultats d'una conferència celebrada a Budapest el 1994. L'OSCE comptava ara amb una secretaria oficial, un Consell Superior, una Assemblea Parlamentària, un Centre de Prevenció de Conflictes i una Oficina per a les Eleccions Lliures, que més tard es va convertir a l'Oficina d'Institucions Democràtiques i Drets Humans.

El desembre de 1996, la "Declaració de Lisboa sobre un model comú i global de seguretat per a Europa en el segle XXI" va afirmar el caràcter universal i indivisible de la seguretat al continent europeu.

A Istanbul, el 19 de novembre del 1999, l'OSCE va finalitzar una cimera de dos dies demanant un acord polític a Txetxènia i adoptant una Carta per a la Seguretat Europea.

A través de la seva Oficina d'Institucions Democràtiques i Drets Humans (OIDDH), l'OSCE observa i avalua les eleccions als seus Estats membres, a fi de donar suport a processos democràtics justos i transparents, d'acord amb les normes mútues a què s'ha compromès l'organització;[4] entre el 1994 i el 2004 l'OSCE va enviar equips d'observadors per supervisar més de 150 eleccions, centrant-se normalment en les eleccions de les democràcies emergents.[5] El 2004, per invitació del Govern dels Estats Units, l'OIDDH va enviar una missió d'avaluació, formada per participants de sis Estats membres de l'OSCE, que va observar les eleccions presidencials nord-americanes d'aquell any i va elaborar un informe.[6] Va ser la primera vegada que unes eleccions presidencials als Estats Units van ser objecte de supervisió per part de l'OSCE, encara que l'organització ja havia supervisat anteriorment les eleccions nord-americanes a nivell estatal a Florida i Califòrnia, el 2002 i 2003.[5] L'avaluació del 2004 va tenir lloc amb el teló de fons del controvertit recompte de les eleccions presidencials de 2000,[5] i es va produir en gran manera gràcies a la iniciativa de 13 membres demòcrates de la Cambra de Representants dels Estats Units. Aquest grup, que incloïa Barbara Lee, de Califòrnia, i Eddie Bernice Johnson, de Texas, va dirigir inicialment una petició d'observadors electorals a les Nacions Unides, en una carta adreçada a Kofi Annan, el secretari general de l'ONU, però la petició va ser rebutjada.[4] Posteriorment, l'administració del president George W. Bush, a través del Departament d'Estat, dirigit pel secretari d'Estat Colin Powell, va respondre a les preocupacions dels legisladors convidant a la missió de supervisió electoral de l'OSCE.[4]

Països participantsModifica

Les sis llengües oficials de l'OSCE són l'anglès, el francès, l'alemany, l'italià, el castellà i el rus.[7]

 
Països participants a l'OSCE a data 2012
Estat Admissió Adherit a l'Acta Final de Hèlsinki Adherit a la
Carta de París
  Albània 19 juny 1991 16 setembre 1991 17 setembre 1991
  Andorra 25 abril 1996 10 novembre 1999 17 febrer 1998
  Armènia 30 gener 1992 8 juliol 1992 17 abril 1992
  Àustria 25 juny 1973 1 agost 1975 21 novembre 1990
  Azerbaidjan 30 gener 1992 8 juliol 1992 20 desembre 1993
  Bielorússia 30 gener 1992 26 febrer 1992 8 abril 1993
  Bèlgica 25 juny 1973 1 agost 1975 21 novembre 1990
  Bòsnia i Hercegovina 30 abril 1992 8 juliol 1992
  Bulgària 25 juny 1973 1 agost 1975 21 novembre 1990
  Canadà 25 juny 1973 1 agost 1975 21 novembre 1990
  Croàcia 24 març 1992 8 juliol 1992
  Xipre 25 juny 1973 1 agost 1975 21 novembre 1990
  Txèquia 1 gener 1993 [Note 1] [Note 1]
  Dinamarca 25 juny 1973 1 agost 1975 21 novembre 1990
  Estònia 10 setembre 1991 14 octubre 1991 6 desembre 1991
  Finlàndia 25 juny 1973 1 agost 1975 21 novembre 1990
  França 25 juny 1973 1 agost 1975 21 novembre 1990
  Geòrgia 24 març 1992 8 juliol 1992 21 gener 1994
  Alemanya
- com   RFA
- com   RDA
25 juny 1973 1 agost 1975 21 novembre 1990
  Grècia 25 juny 1973 1 agost 1975 21 novembre 1990
  Holy See 25 juny 1973 1 agost 1975 21 novembre 1990
  Hongria 25 juny 1973 1 agost 1975 21 novembre 1990
  Islàndia 25 juny 1973 1 agost 1975 21 novembre 1990
  Irlanda 25 juny 1973 1 agost 1975 21 novembre 1990
  Itàlia 25 juny 1973 1 agost 1975 21 novembre 1990
  Kazakhstan 30 gener 1992 8 juliol 1992 23 setembre 1992
  Kirguizistan 30 gener 1992 8 juliol 1992 3 juny 1994
  Letònia 10 setembre 1991 14 octubre 1991 6 desembre 1991
  Liechtenstein 25 juny 1973 1 agost 1975 21 novembre 1990
  Lituània 10 setembre 1991 14 octubre 1991 6 desembre 1991
  Luxemburg 25 juny 1973 1 agost 1975 21 novembre 1990
  Malta 25 juny 1973 1 agost 1975 21 novembre 1990
  Moldàvia 30 gener 1992 26 febrer 1992 29 gener 1993
  Mònaco 25 juny 1973 1 agost 1975 21 novembre 1990
  Mongòlia 21 novembre 2012[Note 2]
  Montenegro 22 juny 2006 1 setembre 2006
  Països Baixos 25 juny 1973 1 agost 1975 21 novembre 1990
  Macedònia[Note 3][8] 12 octubre 1995 8 juliol 1992
  Noruega 25 juny 1973 1 agost 1975 21 novembre 1990
  Polònia 25 juny 1973 1 agost 1975 21 novembre 1990
  Portugal 25 juny 1973 1 agost 1975 21 novembre 1990
  Romania 25 juny 1973 1 agost 1975 21 novembre 1990
  Rússia (com   USSR) 25 juny 1973 1 agost 1975 21 novembre 1990
  San Marino 25 juny 1973 1 agost 1975 21 novembre 1990
  Sèrbia (com   Yugoslavia) 10 novembre 2000 27 novembre 2000[cal citació] 27 novembre 2000[cal citació]
  Eslovàquia 1 gener 1993 [Note 1] [Note 1]
  Eslovènia 24 març 1992 8 juliol 1992 8 març 1993
  Espanya 25 juny 1973 1 agost 1975 21 novembre 1990
  Suècia 25 juny 1973 1 agost 1975 21 novembre 1990
  Suïssa 25 juny 1973 1 agost 1975 21 novembre 1990
  Tadjikistan 30 gener 1992 26 febrer 1992
  Turquia 25 juny 1973 1 agost 1975 21 novembre 1990
  Turkmenistan 30 gener 1992 8 juliol 1992
  Ucraïna 30 gener 1992 26 febrer 1992 16 juny 1992
  Regne Unit 25 juny 1973 1 agost 1975 21 novembre 1990
  Estats Units 25 juny 1973 1 agost 1975 21 novembre 1990
  Uzbekistan 30 gener 1992 26 febrer 1992 27 octubre 1993
 
Helmut Schmidt, Erich Honecker, Gerald Ford i Bruno Kreisky a la cimera de la CSCE de 1975 a Hèlsinki, Finlàndia

Prioritats bilaterals amb Estats ParticipantsModifica

Estat Prioritats bilaterals Contextos/Declaracions
  Kirguizistan Elections, Rule of Law, Democracy[9]
  Estats Units Elections El secretari general de l'AP de l'OSCE, Roberto Montella, va afirmar que la tasca de supervisió de les eleccions presidencials, al Congrés i als comicis del 2020 als Estats Units, és una de les més importants de la història de l'assemblea de l'OSCE.[10]

Secretari generalModifica

Tot i que el president en exercici és el funcionari més alt de l'OSCE, en el dia a dia el secretari general és el responsable administratiu principal de l'OSCE i, quan ho sol·liciti la Presidència, pot actuar com a representant del president en exercici. Des de la creació de l'oficina l'any 1992, els secretaris generals han estat:

  1.   Wilhelm Höynck (1993–1996)[11]
  2.   Giancarlo Aragona (1996–1999)[12]
  3.   Ján Kubiš (1999–2005)[13]
  4.   Marc Perrin de Brichambaut (2005–2011)[14]
  5.   Lamberto Zannier (2011–2017)[15]
  6.   Thomas Greminger (2017–2020)[16]
  7.   Helga Schmid (2020–)[17]

NotesModifica

  1. 1,0 1,1 1,2 1,3 Txecoslovàquia en va ser membre original
  2. Asia Partners for co-operation
  3. Anteriorment referida per l'OSCE com a "Antiga República Iugoslava de Macedònia"

ReferènciesModifica

  1. «United Nations» (en anglès).
  2. 2,0 2,1 Galbreath, David J. The Organization for Security and Co-operation in Europe (OSCE). New York, NY: Routledge, 2007. ISBN 9780203960943. 
  3. «Final Recommendations of the Helsinki Consultations» (en anglès). Organization for Security and Co-operation in Europe, 03-07-1973. Arxivat de l'original el 18 maig 2015.
  4. 4,0 4,1 4,2 Hammond, Roch. «International Monitoring of US Election Called 'Frightening'». Cybercast News Service, 09-08-2004. Arxivat de l'original el 3 febrer 2008.
  5. 5,0 5,1 5,2 «U.S. invites international observers to Nov. election». USA Today. usatoday.com, 10-08-2004. Arxivat de l'original el 15 maig 2008.
  6. "Presidential Election, 2 November 2004, United States of America Arxivat 30 December 2016[Date mismatch] a Wayback Machine.". OSCE Office for Democratic Institutions and Human Rights. Retrieved 2016-12-30.
  7. «OSCE website now available in six official languages». OSCE Secretariat, 30-06-2017.
  8. «Archived copy». Arxivat de l'original el 9 juliol 2009.
  9. «OSCE Mission Head Cites Lack Of Public Discussion, 'Strong Links' In Kyrgyz Votes». rferl.
  10. «National Security International election observers in the U.S. consider this year the most challenging ever». The Washington Post.
  11. Freire, Maria Raquel. Conflict and Security in the Former Soviet Union: The Role of the OSCE (en anglès). Routledge, 2018-01-17. ISBN 978-1-351-77385-0. 
  12. Scherrer, Christian P. Ethnicity, Nationalism and Violence: Conflict Management, Human Rights, and Multilateral Regimes (en anglès). Routledge, 2017-11-22. ISBN 978-1-351-75917-5. 
  13. Armakolas, Ioannis; Ker-Lindsay, James. The Politics of Recognition and Engagement: EU Member State Relations with Kosovo (en anglès). Springer, 2019-07-05, p. 153. ISBN 978-3-030-17945-8. 
  14. Galbreath, David J. The Organization for Security and Co-operation in Europe (OSCE) (en anglès). Routledge, 2007-05-03, p. 46. ISBN 978-1-134-13353-6. 
  15. Dessì, Andrea; Greco, Ettore. The Search for Stability in Libya: OSCE's Role between Internal Obstacles and External Challenges (en anglès). Edizioni Nuova Cultura, 2018-05-31, p. 28. ISBN 978-88-3365-060-9. 
  16. Dessì, Andrea; Greco, Ettore. The Search for Stability in Libya: OSCE's Role between Internal Obstacles and External Challenges (en anglès). Edizioni Nuova Cultura, 2018-05-31, p. 105. ISBN 978-88-3365-060-9. 
  17. Publications, Europa. The Europa Directory of International Organizations 2022 (en anglès). Taylor & Francis, 2022-07-28. ISBN 978-1-000-77863-2. 

Vegeu tambéModifica

Enllaços externsModifica

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Organització per a la Seguretat i la Cooperació a Europa