Obre el menú principal

Orquestra Simfònica de Girona

L'Orquestra Simfònica de Girona és una orquestra fundada el 1929 a Girona.[1]

Infotaula d'organitzacióOrquestra Simfònica de Girona
Dades
Tipus orquestra simfònica
Història
Creació 1929
Organització i govern
Seu 
Modifica les dades a Wikidata

HistòriaModifica

Va fer el primer concert el 5 de juliol de 1929 sota la batuta del director Ismael Granero. El programa comtà amb obres de L. van Beethoven, J. S. Bach, J. Sibelius, F. Schubert, W. A. Mozart, A. Juncà, N. Rimsky Korsakov, N. Rimsky Korsakov i E. Morera.[2]

El dia 24 de febrer de 1932 es va fer el concert de comiat del director Granero, on es va fer una versió del Vals trist de Sibelius, la Inacabada de Shubert, la Simfonia militar de Haydn i l'Scherzo del Somni d'una Nit d'Estiu de Mendelsshon.[3] El 22 de juny de 1932 es va fer el concert de presentació del nou director Ricard Lamote de Grignon. Entre els músics hi havia Enric Oliva, Josep Saló i Francesc Casellas.[4]

Al voltant del març del 1932 la Junta Directiva es va reunir per prendre decisions que afectessin a l'estabilitat de l'orquestra: renovar i modificar els càrrecs directius, buscar un nou director d'orquestra de renom, organitzar anualment dos concerts (un a la primavera i l'altre a la tardor) i crear una mútua per a garantir la baixa en cas de malaltia dels músics de l'orquestra.[5]

Al juny del 1932 es va estrenar nou director, Ricard Lamote de Grignon.

Els músicsModifica

Les comarques que envolten Girona s’havien caracteritzat, des de les dècades centrals del segle xix, per la creació d’una mena de retícula de petites cobles de músics, especialment densa a la zona de l’Empordà i en alguns indrets de la Garrotxa i la Selva, on cada població mínimament important comptava amb un grup de músics locals, molt lligats a la comarca, i sovint com a resultat de tradicions familiars.[6]

Per altra banda, hi havia un altre tipus d'artista: el músic de vila. Un intèrpret «autònom», que no servia de manera estable ni el poder religiós ni el poder municipal, per bé que podia participar en els oficis de les esglésies, i es beneficiava del lloguer per part dels ajuntaments quan era el cas. A diferència del músic rural o bosquetà, oral i individual, que podia formar grups com a molt de dos o tres intèrprets, el músic de vila disposava de certa formació acadèmica, com a fruit tardà d’unes capelles de música que ja estaven en franca decadència, o bé com a resultat d’un incipient ensenyament laic de la música, que ell mateix protagonitzava, i tocava dos o tres instruments diferents, adaptats a les diverses situacions musicals i socials en les quals intervenia. La seva activitat musical a les cobles es complementava habitualment amb alguna altra de caràcter artesanal o menestral –sabaters, espardenyers, basters, cadiraires o sastres– vinculada a la botiga o el taller, que en els dies en què calia anar a tocar quedava a càrrec de la dona o d’altres membres de la unitat familiar.[6]

Quasi en paral·lel al naixement del Sindicat d’Orquestres de la Província, però amb una incidència restringida gairebé a la capital gironina, s’havia constituït a principi de 1920 la Unió Musical Gironina, de vida més curta i formada exclusivament per socis individuals, entre els quals es van aplegar molts futurs integrants de la Simfònica: Tomàs Sobrequés, Josep Baró Güell, Josep Maria Jaumeandreu, Josep Saló, Principi Romaguera, Joan Clá, Rafael Roig, Ferran Prunell, Josep Maria Carbonell, Josep Pla, Antoni Bohigas, Josep Gibert, Enric Oliva o Joaquim Vidal.[6]

Aquest era el medi natural, doncs, del qual havien sorgit els músics que van protagonitzar els diversos intents de crear formacions orquestrals i de cambra a Girona durant el primer terç del segle xx, i que es van retrobar el 1929 i fins a la Guerra Civil a l’Orquestra Simfònica de Girona. Pot- ser no eren ben bé «músics de vila» en un sentit estricte, però sí que en conservaven molts trets i encara responien a aquesta tipologia heretada del xix. Amb les singularitats i diferències, més enllà de la casuística individual, l’estudi de les dades que han permès traçar les trajectòries humanes i professionals condueix a plantejar la qüestió de si responien a una mena de perfil comú, a una tipologia de «músic urbà», resultat de la reiteració de característiques compartides.[6]

El músic major va ser també el director de l’orquestra que s’havia creat expressament per a l’ocasió, però va renunciar a la intenció inicial d’incorporar-hi membres de la banda militar, que era vista pels grups intel·lectuals i catalanistes com l’encarnació d’unes idees i uns models estètics exactament oposats als seus. El 1916, quan va organitzar-se de nou una formació simfònica per a la «Festa de l’Any Nou dels Artistes» i per a les dues úniques sessions de la Societat Gironina de Concerts, els impulsors van planificar altre cop la participació de músics de la banda. En aquell cas, però, la qüestió no va ser conflictiva, probablement pel prestigi i la personalitat del director Antoni Juncà, igualment músic major del regiment però empordanès i ben relacionat amb tot l’entramat de les institucions gironines, entre elles la mateixa societat Athenea, on va jugar un paper molt rellevant com a vocal de música. L’any 1929 el moment històric era ben diferent i, en una situació política condicionada per la dictadura de Primo de Rivera, el protagonisme dels militars, més que un inconvenient, potser va acabar essent un aval per a l’èxit de l’empresa.[6]

Dit això, cal ponderar aquesta participació militar en termes reals: dels quaranta-quatre músics inscrits en el programa de mà del concert inicial de l’Orquestra Simfònica de Girona, eren dotze els que procedien de la banda del regiment, tots ells a les seccions de vent excepte un, Casimir Cemborain, que formava part dels violins segons i que el 1931 va marxar de la ciutat. Això suposa una mica més de la quarta part de la composició inicial de la formació, concretament un 27,25%, dins del qual cal distingir situacions gens uniformes, sobretot pel contrast entre militars professionals –alguns establerts a Girona durant molts anys– al costat de joves amb un destí recent a la guarnició, o que hi havien arribat només per complir amb el servei militar. Així, per exemple, Josep Garrido representaria el cas més clar de militar professional arrelat a Girona, on va arribar el 1908 amb vint anys acabats de fer, i va restar-hi fins a la seva mort, el 1966. Durant aquest temps, va intervenir tant a l’orquestra d’Athenea el 1916 com a la Simfònica el 1929 i, després de la Guerra Civil, a l’Orquesta Filarmónica que es va crear el 1941. A l’altre extrem, en canvi, hi hauria els casos de joves com Antoni Rolando, Ramon Borja, Bartolomé Muñoz o Maurici Herraiz, que no van ser professionals i només van passar a Girona el temps del servei militar.[6]

Les dones a l'OrquestraModifica

Ni tan sols en el cas de l’arpa, que a l’Orquestra Pau Casals i a la majoria d’orquestres simfòniques de l’època estava a càrrec d’intèrprets femenines, la plaça en l’orquestra gironina no va ser ocupada per cap dona sinó que es va optar per la substitució de l’arpa per un pianista, una pràctica que sembla que es va fer habitual en les funcions del teatre. En el cas de la Simfònica de Girona, aquest pianista va ser sempre Francesc Casellas que, a més, va tenir un paper amb força protagonisme en diversos concerts, per exemple acompanyant Joan Manén, o bé en l’estrena de la instrumentació del primer moviment de Suburbis, de Mompou i també presentant obres de composició pròpia, que van ser estrenades per l’orquestra.[6]

Si el 100 % dels integrants de l’Orquestra Simfònica de Girona van ser homes, un segon tret que ajuda a definir-ne el perfil és el percentatge de músics militars que en van formar part. No era una orquestra de militars ni estava pensada per a un públic vinculat amb la guarnició de la ciutat, que va arribar a vorejar els dos milers d’individus. Ja ha quedat clar que va ser creada com una institució al servei del conjunt de la ciutat, responent a una projecció del que havia de ser un pla cultural modern i urbà, impulsat des de diversos sectors socials, però a través del lideratge dels grups que dominaven també altres aspectes de la vida col·lectiva.[6]

ReferènciesModifica

  1. Josep Gonzàlez Agàpito. Tradició i renovació pedagògica, 1898-1939: història de l'educació : Catalunya, Illes Balears, País Valencià. L'Abadia de Montserrat, 2002, p. 387–. ISBN 978-84-8415-300-9. 
  2. BRUGUÉS i AGUSTÍ, Lluís. La música a Girona. Història del conservatori Isaac Albéniz (en català). Primera edició: 2008. Girona: Diputació de Girona, 2008, p. 74. ISBN 978-84-96747-34-0. 
  3. Civil Castellví, Francesc «Orquestra Simfònica de Girona». Diario de Gerona de Avisos y Noticias, 01-03-1932, pàg. 1.
  4. BRUGUÉS I AGUSTÍ, LLUÍS. La música a Girona. Història del conservatori Isaac Albéniz (en cATALÀ). GIRONA: DIPUTACIÓ DE GIRONA, 2008, p. 75-76. ISBN 978-84-96747-34-0. 
  5. «Musica». Diario de Gerona de Avisos y Noticias, 10-03-1932, pàg. 2.
  6. 6,0 6,1 6,2 6,3 6,4 6,5 6,6 6,7 Gay i Puigbert, Joan. L'Orquestra Simfònica de Girona (1929-1937). Un projecte de regeneració cultural a través de la música (Tesi) (en català), 2018. Barcelona: Universitat Autònoma de Barcelona, 2018, p. 231-243. 


Enllaços externsModifica