Viquipèdia

Es crema París?

(S'ha redirigit des de: Paris brûle-t-il ?)

Es crema París? (títol original en francès: Paris brûle-t-il ?) és una pel·lícula franco-estatunidenca de 1966, dirigida per René Clément per petició del productor Paul Graetz i adaptat del best-seller homònim de Larry Collins i Dominique Lapierre. Ha estat doblada al català.[1]

Infotaula de pel·lículaEs crema París?
Paris brûle-t-il ? Modifica el valor a Wikidata
Fitxa
DireccióRené Clément Modifica el valor a Wikidata
Protagonistes
Jean-Paul Belmondo
Charles Boyer
Leslie Caron
Jean-Pierre Cassel
George Chakiris
Bruno Cremer
Claude Dauphin
Alain Delon
Kirk Douglas
Glenn Ford
Gert Fröbe
Daniel Gélin
Hannes Messemer
Harry Meyen
Yves Montand
Anthony Perkins
Michel Piccoli
Wolfgang Preiss
Claude Rich
Simone Signoret
Robert Stack
Jean-Louis Trintignant
Pierre Vaneck
Orson Welles
Helmuth Schneider
Pierre Dux
Billy Frick
Ernst Fritz Fürbringer
Konrad Georg
Joachim Hansen
Günter Meisner
Sacha Pitoëff
Serge Rousseau
Marie Versini
Bernard Fresson
Pierre Collet
Michael Lonsdale
Paul Crauchet
Félix Marten
Georges Staquet
Georges Géret
Jean Négroni
Michel Etcheverry
E. G. Marshall
Billy Kearns
Claus Holm
Karl-Otto Alberty Modifica el valor a Wikidata
ProduccióPaul Graetz Modifica el valor a Wikidata
Dissenyador de produccióWilly Holt Modifica el valor a Wikidata
GuióGore Vidal, Francis Ford Coppola, Jean Aurenche, Pierre Bost i Claude Brulé Modifica el valor a Wikidata
MúsicaMaurice Jarre Modifica el valor a Wikidata
FotografiaMarcel Grignon Modifica el valor a Wikidata
MuntatgeRobert Lawrence Modifica el valor a Wikidata
VestuariJean Zay (en) Tradueix Modifica el valor a Wikidata
ProductoraParamount Pictures Modifica el valor a Wikidata
DistribuïdorParamount Pictures i Netflix Modifica el valor a Wikidata
Dades i xifres
País d'origenFrança i Estats Units d'Amèrica Modifica el valor a Wikidata
Estrena1966 Modifica el valor a Wikidata
Durada175 min Modifica el valor a Wikidata
Idioma originalfrancès
anglès Modifica el valor a Wikidata
Versió en catalàSí Sí
RodatgePersan-Beaumont Airport (en) Tradueix, Rue de Rivoli, quai de l'Horloge (en) Tradueix, pont au Change, rue de Sévigné (en) Tradueix, place des Vosges, Notre-Dame de París, parvis Notre-Dame - place Jean-Paul-II, boulevard du Palais, place de l'Hôtel-de-Ville - Esplanade de la Libération, Petit-Pont, pont de la Tournelle, quai Saint-Michel (en) Tradueix, place Saint-Michel (en) Tradueix, rue de la Bûcherie, boulevard Saint-Michel (en) Tradueix, rue de la Huchette (en) Tradueix, place Saint-Sulpice (en) Tradueix, rue Casimir-Delavigne (en) Tradueix, place Edmond-Rostand (en) Tradueix, rue de Médicis (en) Tradueix, rue de Vaugirard, Camp de Mart, quai Anatole-France, rue de Varenne (en) Tradueix, Hôtel Matignon, Els Invàlids, pont Alexandre III, plaça de la Concorde, Avenue de Marigny (en) Tradueix, Avinguda dels Camps Elisis, avenue Winston-Churchill (en) Tradueix, porte Saint-Martin, place Denfert-Rochereau (en) Tradueix, Île aux Cygnes, pont de Grenelle, Plaça del Trocadéro i avinguda de la Grande-Armée Modifica el valor a Wikidata
Coloren color i en blanc i negre Modifica el valor a Wikidata
Descripció
Gèneredrama i cinema bèl·lic Modifica el valor a Wikidata
TemaSegona Guerra Mundial Modifica el valor a Wikidata
Lloc de la narracióParís Modifica el valor a Wikidata
Època d'ambientació1944 Modifica el valor a Wikidata
Premis i nominacions
Nominacions
IMDB: tt0060814 FilmAffinity: 845166 Allocine: 2801 Rottentomatoes: m/is_paris_burning Letterboxd: is-paris-burning Allmovie: v25423 TCM: 79428 AFI: 23754 TMDB.org: 4708
Musicbrainz: ccecf3df-e32d-47d7-b52a-b709fafca9ad Modifica el valor a Wikidata

Argument

modifica

Es crema París? és un fresc històric que mostra els fets de Resistència i les accions militars que, l'agost de 1944, condueixen a l'Alliberament de París i a la rendició del general von Choltitz, comandant en cap de la Wehrmacht a París.

La pel·lícula posa en escena els principals personatges històrics d'aquest període: a més de von Choltitz, el general americà Patton, Jacques Chaban-Delmas, llavors un dels caps de la resistència, el general Philippe d'Hauteclocque Leclerc, etc. El final de la pel·lícula insisteix en l'ordre donada per Adolf Hitler a l'exèrcit d'ocupació d'arrasar París abans de capitular, fent saltar els ponts i els monuments. Von Choltitz, per càlcul, desobeeix finalment a aquesta ordre i es rendeix sense condicions als Aliats.[2]

Repartiment

modifica

Actors que surten als crèdits

modifica

Actors que no surten als crèdits

modifica

Al voltant de la pel·lícula

modifica
  • Claude Rich interpreta dos papers en aquesta pel·lícula: el general Leclerc (amb bigoti) i el tinent Pierre de La Fouchardière (sense bigoti); als crèdits finals només li és atribuït el paper del general Leclerc. El fet que encarni el jove tinent no és un atzar. En efecte, durant l'alliberament de París, Claude Rich, jove adolescent, va sòcorrer a un dels homes de l'oficial que havia estat ferit durant els combats.[4] Clement l'havia contractat per a aquest paper, quan es va adonar durant les proves de maquillatge que faria un "general Leclerc" convincent.[5]
  • Kirk Douglas no va acceptar el paper fins a saber que Jean-Paul Belmondo formaria igualment part del casting. No van tenir tanmateix cap escena junts.[6]
  • Jean-Paul Belmondo havia d'interpretar el paper del coronel Rol-Tanguy. Però aquest, conseller tècnic de la pel·lícula, s'hi va oposar per raons no elucidades. René Clement va pensar llavors en Bruno Cremer la semblança del qual amb l'antic cap FFI és colpidora. El cineasta va convidar Henri Rol-Tanguy i la seva esposa a visionar la pel·lícula La 317a secció de Pierre Schoendoerffer que acabava de sortir, i en la qual Bruno Cremer té un dels papers principals. Després de la projecció, l'ancià FFI va donar el seu acord perquè el seu personatge fos interpretat per Bruno Cremer.
  • El tema musical compost per Maurice Jarre va transformar-se en una cançó d'èxit i emblemàtica de París, « Paris en colère », gràcies a la lletra de Maurice Vidalin i a la interpretació de Mireille Mathieu.
  • La pel·lícula va ser rodada en blanc i negre, ja que les autoritats van refusar que verdaderes banderes nazis onegessin sobre els edificis oficials de París. Van acceptar només banderes blanques i negres, amb la creu gammada.

Rodatge

modifica

Darryl F. Zanuck productor de la 20th Century Fox va voler fer primer una pel·lícula sobre l'assumpte, per renovar l'èxit del Dia el més llarg utilitzant les memòries del general von Choltitz. Però el rodatge no es va poder desenvolupar en el temps marcat, i va ser Paul Graetz de la Paramount qui el va portar, volent produir un equivalent europeu del Dia més llarg[7][8] És aquest productor, que morirà poc abans de l'estrena de la pel·lícula, que proposa a René Clement l'adaptació del llibre de Lapierre i Collins. René Clement amb qui Graetz havia treballat per a Monsieur Ripois va ser escollit pel productor per realitzar la pel·lícula; per a Clement, era l'ara o mai, els treballs d'urbanització del centre de ciutat de París canviarien la decoració dels fets passats.[8]

Rodada en el segon mandat de Charles de Gaulle en la presidència de la República francesa, la pel·lícula requeria nombroses autoritzacions, tant de part dels protagonistes encara vius i representats a la pantalla, com de part de les autoritats oficials (prefectura de Policia i ministeris de l'Interior i de la Cultura) com pels llocs de rodatge.[9] El PCF, delegant Henri Rol-Tanguy com a conseller històric de la pel·lícula, es distingia igualment per la seva voluntat de vigilar el contingut de la pel·lícula. El projecte rival de Zanuck havia fracassat d'altra banda davant l'oposició de la Federació nacional dels sindicats de l'espectacle de l'audiovisual i de l'acció cultural de la CGT, de la CGT: aquesta havia fet publicar un comunicat en el qual s'oposava a

« una falsificació històrica que consistiria, per a un productor americà, a rodar una història de la resistència francesa, segons el llibre escrit per un general alemany[10] »

. Aquest doble control difícilment era sentit per Gore Vidal, que no podia utilitzar tots els elements del llibre, sense arriscar ofendre o a de Gaulle o als comunistes.[11]

Les personalitats presents a la pel·lícula i encara actives en la vida política de 1966 són privilegiades: Jacques Chaban-Delmas és interpretat per Alain Delon, i els guionistes subratllen la seva influència sobre els esdeveniments; Edgard Pisani, ministre d'Agricultura del govern Georges Pompidou, i l'acció del qual va ser més modesta durant la batalla, és posat en escena. A alguns mesos de les legislatives de 1967, certs diaris d'oposició van veure a la pel·lícula un trampolí electoral per certes personalitats gaullistes; igualment, altres personalitats més polèmiques desapareixien de la intriga (sobretot Georges Bidault).[9] Aquesta ocultació de Bidault és de fet una constant de la història oficial dels anys 1958-69.[9]

Cent vuitanta llocs de rodatge han estat necessaris, principalment els carrers de París (exceptuat les batalles en el carrer de Rivoli rodades als estudis)[8] durant l'estiu de 1965, entre les 5 i les 7 del matí per no molestar la circulació, els carrers maquillats.[12] L'escena de la sortida del tren de deportats a Pantin (Sena-Saint-Denis) el dimarts 15 agost de 1944 ha estat rodada sobre els mateixos, en l'indet ferroviari anomenat "Quai aux Bestiaux".

Un únic anacronisme reconegut: Yves Montand va portar una gorra militar en lloc d'una boina negra, cosa que li va suposar nombroses crítiques d'antics Boines Negres de l'Exèrcit francès.[8] Es veu també córrer davant els alliberadors elegantes parisenques de 1960. D'altra banda, els jeeps són M.201 Hotchkiss de 1960, reconeixibles per a la xapa de protecció dels neteja parabrises, fixada a dalt del parabrisa. Durant una escena que té lloc a la Prefectura de Policia, Belmondo i Delon (que Clement ha dirigit diverses vegades), ben ajudats per Gélin i Piccoli, fan enfadar Clement. Aquest no es va poder venjar sobre Belmondo, el rodatge és acabat per a l'actor, i sobre Delon cau la fúria del realitzador en una escena a continuació.[13]

Un reportatge de François Reichenbach sobre el rodatge de la pel·lícula va ser utilitzat per l'ORTF per promocionar la pel·lícula i difós el 18 d'octubre de 1966. Aquest document ha estat trobat recentment,[14] és un dels primers making-of. L'"estrena" el 24 va ser l'ocasió d'una quasicerimònia oficial, els invitats són acollits per la guarda republicana, i una reconstrucció de l'arribada de la columna Leclerc a París va ser posada en escena, mentre els monuments principals de París van ser il·luminats.[7][9] Un foc d'artifici, previst al final de la projecció, va ser anul·lat per la violenta tempesta que es va abatre aquell vespre sobre Paris.[9]

Premis i nominacions

modifica

Nominacions

modifica

Referències

modifica
  1. ↑ «Es crema París?». esadir.cat.
  2. ↑ «Paris brûle-t-il ?». The New York Times.
  3. ↑ 3,0 3,1 Fitxa de ‘‘Paris brûle-t-il ?’’,’’Encyclociné’’
  4. ↑ "Pierre de la Fouchardière, alliberador de París, viu a les Marquéses"[Enllaç no actiu], La Voix du Nord, 21 juny 2010.
  5. ↑ Matthieu Ruard Anàlisi de París crema? Courte focale, 15 de setembre de 2011.
  6. ↑ Philippe Durant, Destins creuats: Delon - Belmondo , edicions Carnot, 2004, 351 pàgines, p.59.
  7. ↑ 7,0 7,1 Marie-Noëlle Tranchant. «Paris brûle-t-il ? enfin en DVD». Le Figaro, 24-08-2011.
  8. ↑ 8,0 8,1 8,2 8,3 Marie el Douaran. «Cinq choses a savoir a Paris brûle-t-il ?». L'Express, 24-08-2011.
  9. ↑ 9,0 9,1 9,2 9,3 9,4 Sylvie Lindeperg "La Resistència reinterpretada. Usos gaullistes del cinema", Politix, volum 6, número 24, 1993, p.144 a 152.
  10. ↑ France Soir, 25 desembre de 1964, citat per Sylvie Lindeperg "La Resistència reinterpretada. Usos gaullistes del cinema", Politix, volum 6, n°24, 1993, pàg. 144.
  11. ↑ Citat per René Chateau a Lui, maig 1966.
  12. ↑ Gauthier Jurgensen, París brûle-t-il? de René Clement, finalment en DVD! Història, actors immensos, records i testimoniatges essencials: què més demanar-ne? , Canal Academie, 23 d'octubre de 2011
  13. ↑ Michel Wyn "A la salut dels germans Lumière: cinquanta anys d'amor amb les càmeres"[Enllaç no actiu], Yris, 2005.
  14. ↑ [1][Enllaç no actiu]
  15. ↑ «Anècdotes del film « Paris brûle-t-il ? »». Allociné.[Enllaç no actiu]
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Es_crema_París%3F&oldid=32453267»