Partenogènesi

Replicació genética entre óvuls sense cap fecundació previa.

La partenogènesi (del grec παρθένος parthénos = 'verge' + γένεσις génessis = 'origen') en sentit estricte és la generació d'un nou individu a partir d'un òvul sense fecundar.[1] Va ser descoberta per Charles Bonnet al segle xviii.[2]

L'òvul se segmenta sense fecundar. Això és produït per diversos factors ambientals (com ara l'arribada d'una determinada estació de l'any en què el nou ésser pugui desenvolupar-se en bones condicions). Hi ha algunes espècies de peixos d'aigua dolça que necessiten el contacte amb la cèl·lula masculina perquè comenci la fecundació (gitonogàmia). Tot i això, els gens del gàmeta masculí no seran heretats pel nou individu.[3] És freqüent entre alguns insectes, com ara les abelles, les vespes i les formigues.[4]

TipusModifica

A més a més, segons la dotació cromosòmica de l'òvul, la partenogènesi pot ser:

  • Haploide (n) o arrenotoca: els òvuls sense fecundar (n) sempre generen mascles i els fecundats (2n), femelles. Es dona en abelles i en altres himenòpters, en alguns coleòpters i en zigentoms, i sempre és facultativa. El control del sexe de la descendència és un procés clau en l'evolució de les estructures colonials en insectes socials. Sí que hi ha meiosi, cosa que implica que la descendència tindrà la meitat de material genètic que el seu progenitor, per tant, aquesta és genèticament diferent (mitjos clons). No obstant això a vegades es pot produir una recuperació de la dotació a través, per exemple, de la duplicació.[5]

ReferènciesModifica

  1. «partenogènesi». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  2. Tu, Shi-Ming. Origin of Cancers: Clinical Perspectives and Implications of a Stem-Cell Theory of Cancer (en anglès). Springer, 2010, p. 49. ISBN 1441959688. 
  3. Díaz i Santos, 1998, p. 32.
  4. Savage, Thomas F. «A Guide to the Recognition of Parthenogenesis in Incubated Turkey Eggs». Oregon State University, 12-09-2005. Arxivat de l'original el 2006-11-15. [Consulta: 11 octubre 2006].
  5. Barrientos Llosa, Zaidett. Zoología General. Madrid: EUNED, 2003. ISBN 9789968311908. 
  6. «Partenogènesi arrenotoca». [Consulta: 13 juny 2019].

BibliografiaModifica

  • Díaz, J.; Santos, T. Zoología: Aproximación evolutiva a la diversidad y organización de los animales (en castellà). Editorial Síntesis, 1998. ISBN 84-7738-591-2. 

Vegeu tambéModifica