Partit Conservador (Regne Unit)

El Partit Conservador i Unionista (en anglès i oficialment Conservative and Unionist Party), conegut com a Conservadors o en anglès Conservatives, és un dels dos partits majoritaris del Regne Unit i el que ha resultat més reeixit en la seva història política si ens basem en victòries electorals. Es tracta del partit més antic que segueix en actiu en l'actualitat, fins i tot més que el Partit Demòcrata dels Estats Units.

Infotaula d'organitzacióPartit Conservador
(en) Conservative and Unionist Party Modifica el valor a Wikidata
lang=ca
Modifica el valor a Wikidata
Dades
Nom curtCon i المحافظين Modifica el valor a Wikidata
Tipuspartit polític Modifica el valor a Wikidata
Ideologia políticaconservadorisme
unionisme al Regne Unit
liberalisme econòmic Modifica el valor a Wikidata
Alineació políticacentredreta Modifica el valor a Wikidata
Història
Creació18 desembre 1834 (<19 desembre 1834), Londres Modifica el valor a Wikidata
FundadorSir Robert Peel Modifica el valor a Wikidata
Activitat
Membre dePartit dels Conservadors i Reformistes Europeus
Unió Internacional Demòcrata Modifica el valor a Wikidata
Membres172.437 (2022) Modifica el valor a Wikidata
Governança corporativa
Seu
PresidènciaRishi Sunak (2022–) Modifica el valor a Wikidata
Líder Modifica el valor a WikidataRishi Sunak Modifica el valor a Wikidata
JoventutsYoung Conservatives (en) Tradueix Modifica el valor a Wikidata
Filial
Format per
Cambra dels Comuns del Regne Unit
349 / 650
Cambra dels Lords
270 / 808
Parlament Escocès
31 / 129
Parlament gal·lès
16 / 60
Assemblea de Londres
9 / 25
Political make-up of local councils in the United Kingdom (en) Tradueix
5,596 Modifica el valor a Wikidata
Indicador econòmic
FinançadorLubov Chernukhin (en) Tradueix Modifica el valor a Wikidata
Altres
Color     Modifica el valor a Wikidata

Lloc webconservatives.com Modifica el valor a Wikidata
Facebook: conservatives Twitter (X): Conservatives Instagram: conservatives Youtube: UCXNSyuKeoiHOld1OS3kHuVg Modifica el valor a Wikidata

Són membres de la Unió Demòcratica Internacional i de la seva secció europea. Al Parlament Europeu hi ha membres d'un arranjament informal anomenat Demòcrates Europeus, que existeix en forma de coalició amb el Partit Popular Europeu, sota el nom d'EPP-ED. Cameron ha anunciat la seva intenció de tallar el vincle entre els Demòcrates Europeus (de visió més aviat euroescèptica) i el Partit Popular Europeu, tot i que aquesta retirada no ha estat vista amb bons ulls per tots els membres del partit.

Obtenen els millors resultats a Gal·les i el nord d'Anglaterra, que van votar a favor de la sortida del Regne Unit de la Unió Europea en el referèndum de 2016.[1]

Orígens modifica

És un descendent directe del Partit Tory,[2] una de les dues formacions polítiques britàniques dels segles xviii i xix, i els seus membres encara reben el nom de tories avui en dia en referència a la seva encarnació anterior.

El manifest de Tamworth va ser un manifest polític emès per Robert Peel el 1834 a Tamworth, al qual els historiadors reconeixen àmpliament que va establir els principis sobre els quals es basa el modern Partit Conservador Britànic.[3] Els conservadors han estat al govern durant la major part dels segles XIX i xx, amb la notable excepció d'un període de tretze anys de governs laboristes encapçalats per Tony Blair i Gordon Brown (1997-2010).

Margaret Thatcher modifica

El 1975, Margaret Thatcher va derrotar a Heath a les eleccions de lideratge del Partit Conservador per convertir-se en líder de l'oposició, la primera dona a liderar un partit polític important al Regne Unit, i va convertir-se en primer ministre després de guanyar les eleccions generals de 1979, introduint polítiques econòmiques destinades a revertir l'alta inflació i les lluites britàniques arran de l'hivern del descontentament i la recessió que s'aproximava. La seva filosofia política i polítiques econòmiques van emfatitzar la desregulació, especialment del sector financer, la privatització d'empreses de propietat estatal i la reducció del poder i la influència dels sindicats. La seva popularitat en els seus primers anys al càrrec va disminuir enmig de la recessió i l'augment de l'atur, fins a la victòria a la Guerra de les Malvines de 1982 i la recuperació de l'economia va provocar un ressorgiment del suport, el que va resultar en la seva reelecció fulminant a les eleccions de 1983.[4] Va sobreviure a un intent d'assassinat de l'IRA Provisional en l'atemptat del Grand Hotel de Brighton de 1984 i va aconseguir una victòria política contra la Unió Nacional de Treballadors Miners a la vaga de miners de 1984–85. Thatcher va ser reelegida per a un tercer mandat amb un gran victòria el 1987, però el seu posterior suport al càrrec comunitari ("impost sobre les enquestes") va ser àmpliament impopular, i les seves opinions cada cop més euroescèptiques sobre la Comunitat Econòmica Europea no van ser compartides per altres membres del seu gabinet, i va dimitir com a primera ministra i líder del partit l'any 1990, després que es va llançar un repte al seu lideratge.

John Major modifica

El 1990 John Major substituí Margaret Thatcher com a primer ministre arran de la seva dimissió[5] i fou confirmat en el càrrec en les eleccions del 1992 Ds de l'inici del seu mandat sostingué una pugna amb els sectors més antieuropeistes del seu partit i el 1994 signà un acord amb la República d'Irlanda que feu possible l'inici de negociacions per a la pacificació d'Irlanda del Nord.

Travessia del desert modifica

Les eleccions generals de 1997 van deixar el Partit Conservador com un partit només d'Anglaterra, perdent tots els escons escocesos i gal·lesos, i s'enfonsà perdent més de la meitat dels seus escons. Després de la derrota, els conservadors van començar el seu període continu més llarg a l'oposició per a qualsevol encarnació dels conservadors des de la dècada de 1760 i finals de la Supremacia Whig sota els reis Jordi I i Jordi II, que va durar 13 anys, incloent-hi tota la dècada de 2000.[6] Durant tot aquest període, la seva representació als Comuns es va mantenir constantment per sota dels 200 diputats.

Història recent modifica

El 2010, encapçalat per David Cameron fou la força que més escons obtingué per davant del Partit Laborista, tot i que sense arribar a la majoria absoluta que permet governar en solitari.[7] fins que va presentar la seva dimissió arran del resultat del Referèndum sobre la permanència del Regne Unit dins la UE sent substituït per Theresa May el 13 de juliol de 2016.[8]

El 24 de juliol de 2019, l'endemà de l'elecció de Boris Johnson com a líder del Partit Conservador, la reina Elisabet II acceptà la dimissió de Theresa May i nomenà Johnson primer ministre. Johnson esdevingué el segon primer ministre nascut fora de les Illes Britàniques, després del també conservador Andrew Bonar Law. El Partit Conservador liderat per Sunak va perdre més de 1.000 regidors durant les eleccions locals del 2023, mentre que el partit Laborista i els Liberal Demòcrates van obtenir guanys significatius,[9] resultant en els resultats electorals locals més pobres del seu partit des de les eleccions locals del 2019 durant el govern de Theresa May. Les eleccions locals de 2024 van suposar una nova derrota, amb els pitjors resultats en 40 anys i perdent 467 del miler de regidors que optaven a la renovació.[10]

Referències modifica

  1. «UK results: Conservatives win majority». BBC. [Consulta: 13 desembre 2019].
  2. «Partit Conservador (Regne Unit)». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  3. Gash, Norman. Sir Robert Peel (en anglès). Prentice Hall Press, 1972, p. 93-99. ISBN 0582502047. 
  4. «1983: Thatcher triumphs again» (en anglès). BBC News, 05-04-2005 [Consulta: 8 juny 2010].
  5. Reitan, Earl A. The Thatcher Revolution: Margaret Thatcher, John Major, and Tony Blair, and the Transformation of Modern Britain, 1979-2001 (en anglès). Rowman & Littlefield, 2003, p. 95. 
  6. Martin Kettle. «Tories rule: but liberal Tories with a New Labour legacy» (en anglès). The Guardian, 13-05-2010. [Consulta: 3 maig 2024].
  7. «Cameron, nou primer ministre». Avui, 12-05-2010. [Consulta: 12 maig 2010].
  8. «Theresa May ja és primera ministra britànica». Vilaweb, 13-07-2016. [Consulta: 5 abril 2024].
  9. Joshua Nevett i Brian Wheeler. «Local elections 2023: Tory losses a clear rejection of Rishi Sunak, says Labour». BBC, 06-05-2023. [Consulta: 4 abril 2024].
  10. «Carlos Fresneda» (en castellà). El Mundo, 04-05-2024. [Consulta: 4 maig 2024].

Vegeu també modifica

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Partit Conservador