Partit Liberal del Canadà
El Partit Liberal del Canadà[1] (en anglès: Liberal Party of Canada; en francès: Parti libéral du Canada) és un partit federal al Canadà. Ha estat en el poder gran part del temps en el passat segle.
(en) Liberal Party of Canada (fr) Parti libéral du Canada  | |||||
|
|||||
| Dades | |||||
|---|---|---|---|---|---|
| Sobrenom | Grits | ||||
| Tipus | partit polític | ||||
| Ideologia | socioliberalisme liberalisme al Canadà | ||||
| Alineació política | centrisme centreesquerra | ||||
| Història | |||||
| Reemplaça | Clear Grits Partit Roig | ||||
| Creació | 1861 | ||||
| Fundador | George Brown | ||||
| Activitat | |||||
| Membre de | Internacional Liberal | ||||
| Membres | 300.000 (2014) | ||||
| Governança corporativa | |||||
| Seu | |||||
| Presidència | Mark Carney (2025–) | ||||
| Líder | Mark Carney | ||||
| Joventuts | Joves Liberals del Canadà | ||||
| Filial | Partit Liberal de Nova Escòcia Partit Liberal d'Alberta Associació Liberal de Nova Brunsvic Partit Liberal de Saskatchewan Partit Liberal de l'Illa del Príncep Eduard Partit Liberal dels Territoris del Nord-oest Partit Liberal del Quebec Partit Liberal de Terranova i Labrador Partit Liberal de Yukon Partit Llibertat d'Ontàrio Partit Liberal de Manitoba Partit Liberal de la Colúmbia Britànica (–1987) | ||||
| Senat del Canadà | 0 / 105 | ||||
| Cambra dels Comuns del Canadà | 156 / 338 | ||||
| Altres | |||||
| Color | | ||||
| Lloc web | liberal.ca | ||||
     | |||||
Història
modificaEl NPD va aconseguir un rècord de 43 diputats a les eleccions federals del Canadà de 1988 però el Partit Liberal del Canadà va recollir la majoria dels beneficis d'oposar-se al Tractat de Lliure Comerç del Canadà i els Estats Units i emergir com l'alternativa al govern. La pluja d'atacs dels conservadors contra els liberals, així com la divisió de vots entre el Nou Partit Democràtic (NDP) i els liberals, els va ajudar a guanyar una segona majoria consecutiva.
En 1990 Jean Chrétien va convertir-se en el líder del partit,[2] i nomenat primer ministre després de les eleccions federals del Canadà de 1993, quan derrotà amb el 49% del vot popular[3] la conservadora Kim Campbell, i revalidà el càrrec per majoria absoluta als comicis de 1997 i el 2000. Durant el seu mandat es va constituir la nova província de Nunavut (1999), primera amb majoria de població indígena, i se celebrà un segon referèndum al Quebec (1995), que guanyaren els contraris al sobiranisme per un escàs marge de vots.
Paul Martin va succeir el 14 de novembre de 2003 a Jean Chrétien com a líder del Partit Liberal i esdevingué en primer ministre el 12 de desembre d'aquell mateix any.[4] Després de les eleccions federals del Canadà de 2004, Martin va mantenir el poder tot i que passà a liderar un govern en minoria amb el suport extern del Nou Partit Democràtic (NPD) de Jack Layton.[5] Sota el lideratge de Martin, el govern federal va arribar a l'Acord de Kelowna de 2006, un consens amb els pobles indígenes, nacions métis i líders inuits del Canadà per eliminar els dèficits de les Primeres Nacions en finançament, salut, educació i habitatge.[6]
Forçat per una moció de confiança de Partit Conservador del Canadà (PCC), Bloc Québécois i NPD el 28 de novembre de 2005,[7] convocà eleccions anticipades el 2006, que van ser guanyades amb un estret marge pels conservadors de Stephen Harper, que formà govern en minoria.[8] Els mals resultats a les eleccions van provocar que Martin refusés convertir-se en líder opositor, continuant com a líder del partit liberal fins una nova convenció del partit lliurant les seves funcions parlamentàries al líder provisional Bill Graham.[9] i el 18 de març de 2006 dimití com a líder del partit, deixant el càrrec en mans de Graham.
Michael Ignatieff es va proposar per a líder del Partit Liberal, sent vençut per Stéphane Dion, però va renunciar pels mals resultats a les eleccions federals de Canadà de 2008
Ignatieff va ser líder interí des de novembre fins que finalment va ser elegit líder el maig de 2009,[10] però també va dimitir pels mals resultats a les eleccions federals del Canadà de 2011,[11] i Bob Rae va agafar el relleu de manera provisional[12] fins que l'abril de 2013 Justin Trudeau va ser escollit nou líder amb el 80,1% dels 104.000 vots emesos[13] competint amb cinc altres candidatures, Martin Cauchon, Deborah Coyne, Martha Hall Findlay, Joyce Murray i Karen McCrimmon.
El partit va guanyar amb majoria absoluta a les eleccions federals del Canadà de 2015 i Justin Trudeau va convertir-se en primer ministre.[14] Tant a les eleccions federals del Canadà de 2019[15] com en les del 2021,[16] el partit va ser reelegit fent un govern en minoria encapçalat per Trudeau. A principis de setembre de 2024 el NDP li va retirar el suport, i tot això va suparar una moció de confiança del partit conservador el 25 de setembre,[17] però finalment el 6 de gener de 2025 va dimitir com a primer ministre i com a líder del partit liberal,[18] sent rellevat per Mark Carney, exgovernador del Banc del Canadà i del Banc d'Anglaterra i que es va imposar a l'exviceprimera ministra de Finances Chrystia Freeland.[19] Carney va guanyar les eleccions federals de Canadà de 2025, instal·lant un nou govern liberal en minoria.[20]
Membres destacats
modificaReferències
modifica- ↑ «Partit Liberal del Quebec». ésAdir. [Consulta: 15 març 2025].
- ↑ Simpson, Jeffrey. «Are we witnessing the strange death of Liberal Canada?» (en anglès). The Globe and Mail, 27-06-2015. [Consulta: 19 febrer 2025].
- ↑ Turnbull, Lori. «The Bloc and the Beau Rêve of 1993» (en anglès). Policy, 30-09-2024. [Consulta: 27 gener 2025].
- ↑ «Paul Martin sucede a Chrétien al frente del gobierno de Canadá» (en castellà). La Nacion, 13-12-2003. [Consulta: 26 novembre 2024].
- ↑ «Layton surprises locals: Supporters 'blown away' by win over Blaikie, Nystrom». Star-Phoenix, 27-01-2003, p. A1.
- ↑ «Charest calls on Harper to honour Kelowna aboriginal accord» (en anglès). Canada.com, 04-03-2007. [Consulta: 21 abril 2025].
- ↑ «The vote that toppled Paul Martin's minority government» (en anglès). CBC, 28-11-2018. [Consulta: 20 novembre 2024].
- ↑ Harrison, Trevor W. «Conservative Party» (en anglès). The Canadian Encyclopedia, 16-11-2011. [Consulta: 20 novembre 2024].
- ↑ «Martin to split duties with interim leader Bill Graham» (en anglès). CBC, 01-02-2006. [Consulta: 24 març 2025].
- ↑ «Ignatieff named interim Liberal leader». CBC News, 10-12-2008 [Consulta: 22 agost 2011].
- ↑ «After crushing loss, Ignatieff resigns as Liberal leader» (en anglès). Canoe News, 03-05-2011. [Consulta: 22 agost 2011].
- ↑ «Bob Rae chosen as Canada Liberal Party interim leader» (en anglès). BBC, 25-05-2011. [Consulta: 11 novembre 2024].
- ↑ «Justin Trudeau se convierte en el nuevo líder del Partido Liberal de Canadá» (en castellà). Noticias Mont-real, 14-04-2013 [Consulta: 18 octubre 2015].
- ↑ Zurcher, Anthony «Trudeau brings Liberals back on top». BBC News, 20-10-2015.
- ↑ «Trudeau descarta un gobierno de coalición tras su victoria en Canadá» (en castellà). AFP, 23-10-2019. [Consulta: 25 octubre 2019].
- ↑ «« Ça ne vous tente plus qu’on parle de politique ou d’élections », constate Trudeau» (en francès canadenc). Radio Canada. [Consulta: 21 setembre 2021].
- ↑ «Justin Trudeau survives confidence vote but other problems still loom» (en anglès). The Guardian, 25-09-2024. [Consulta: 25 setembre 2024].
- ↑ Ramajo, Malena. «Justin Trudeau dimiteix com a primer ministre del Canadà després de 9 anys al poder». El Nacional, 06-01-2025. [Consulta: 6 gener 2025].
- ↑ Sánchez Iranzo, Marta. «Mark Carney rellevarà Justin Trudeau com a líder del partit liberal i primer ministre del Canadà». El Nacional, 10-03-2025. [Consulta: 10 març 2025].
- ↑ Murphy, Jessica. «Canada's Carney unveils cabinet of familiar and fresh faces amid US trade war» (en anglès). BBC, 14-05-2025. [Consulta: 21 maig 2025].
