Partit Liberal del Canadà
El Partit Liberal del Canadà[1] (en anglès: Liberal Party of Canada; en francès: Parti libéral du Canada) és un partit federal al Canadà. Ha estat en el poder gran part del temps en el passat segle.
|
|||||
Dades | |||||
---|---|---|---|---|---|
Sobrenom | Grits ![]() | ||||
Tipus | partit polític ![]() | ||||
Ideologia | socioliberalisme liberalisme al Canadà ![]() | ||||
Alineació política | centrisme centreesquerra ![]() | ||||
Història | |||||
Reemplaça | Clear Grits Partit Roig ![]() | ||||
Creació | 1861 | ||||
Fundador | George Brown ![]() | ||||
Activitat | |||||
Membre de | Internacional Liberal ![]() | ||||
Membres | 300.000 (2014) ![]() | ||||
Governança corporativa | |||||
Seu | |||||
Presidència | Mark Carney (2025–) ![]() | ||||
Líder ![]() | Mark Carney ![]() | ||||
Joventuts | Joves Liberals del Canadà ![]() | ||||
Filial | Partit Liberal de Nova Escòcia Partit Liberal d'Alberta Associació Liberal de Nova Brunsvic Partit Liberal de Saskatchewan Partit Liberal de l'Illa del Príncep Eduard Partit Liberal dels Territoris del Nord-oest Partit Liberal del Quebec Partit Liberal de Terranova i Labrador Partit Liberal de Yukon Partit Llibertat d'Ontàrio Partit Liberal de Manitoba Partit Liberal de la Colúmbia Britànica (–1987) ![]() | ||||
Senat del Canadà | 0 / 105 | ||||
Cambra dels Comuns del Canadà | |||||
Altres | |||||
Color | ![]() | ||||
Lloc web | liberal.ca ![]() | ||||
Història
modificaEl NPD va aconseguir un rècord de 43 diputats a les eleccions federals del Canadà de 1988 però el Partit Liberal del Canadà va recollir la majoria dels beneficis d'oposar-se al Tractat de Lliure Comerç del Canadà i els Estats Units i emergir com l'alternativa al govern. La pluja d'atacs dels conservadors contra els liberals, així com la divisió de vots entre el Nou Partit Democràtic (NDP) i els liberals, els va ajudar a guanyar una segona majoria consecutiva.
En 1990 Jean Chrétien va convertir-se en el líder del partit,[2] i nomenat primer ministre després de les eleccions federals del Canadà de 1993, quan derrotà amb el 49% del vot popular[3] la conservadora Kim Campbell, i revalidà el càrrec per majoria absoluta als comicis de 1997 i el 2000. Durant el seu mandat es va constituir la nova província de Nunavut (1999), primera amb majoria de població indígena, i se celebrà un segon referèndum al Quebec (1995), que guanyaren els contraris al sobiranisme per un escàs marge de vots.
Paul Martin va succeir el 14 de novembre de 2003 a Jean Chrétien com a líder del Partit Liberal i esdevingué en primer ministre el 12 de desembre d'aquell mateix any.[4] Després de les eleccions federals del Canadà de 2004, Martin va mantenir el poder tot i que passà a liderar un govern en minoria amb el suport extern del Nou Partit Democràtic (NPD) de Jack Layton.[5] Sota el lideratge de Martin, el govern federal va arribar a l'Acord de Kelowna de 2006, un consens amb els pobles indígenes, nacions métis i líders inuits del Canadà per eliminar els dèficits de les Primeres Nacions en finançament, salut, educació i habitatge.[6]
Forçat per una moció de confiança de Partit Conservador del Canadà (PCC), Bloc Québécois i NPD el 28 de novembre de 2005,[7] convocà eleccions anticipades el 2006, que van ser guanyades amb un estret marge pels conservadors de Stephen Harper, que formà govern en minoria.[8] Els mals resultats a les eleccions van provocar que Martin refusés convertir-se en líder opositor, continuant com a líder del partit liberal fins una nova convenció del partit lliurant les seves funcions parlamentàries al líder provisional Bill Graham.[9] i el 18 de març de 2006 dimití com a líder del partit, deixant el càrrec en mans de Graham.
Michael Ignatieff es va proposar per a líder del Partit Liberal, sent vençut per Stéphane Dion, però va renunciar pels mals resultats a les eleccions federals de Canadà de 2008
Ignatieff va ser líder interí des de novembre fins que finalment va ser elegit líder el maig de 2009,[10] però també va dimitir pels mals resultats a les eleccions federals del Canadà de 2011,[11] i Bob Rae va agafar el relleu de manera provisional[12] fins que l'abril de 2013 Justin Trudeau va ser escollit nou líder amb el 80,1% dels 104.000 vots emesos[13] competint amb cinc altres candidatures, Martin Cauchon, Deborah Coyne, Martha Hall Findlay, Joyce Murray i Karen McCrimmon.
El partit va guanyar amb majoria absoluta a les eleccions federals del Canadà de 2015 i Justin Trudeau va convertir-se en primer ministre.[14] Tant a les eleccions federals del Canadà de 2019[15] com en les del 2021,[16] el partit va ser reelegit fent un govern en minoria encapçalat per Trudeau. A principis de setembre de 2024 el NDP li va retirar el suport, i tot això va suparar una moció de confiança del partit conservador el 25 de setembre,[17] però finalment el 6 de gener de 2025 va dimitir com a primer ministre i com a líder del partit liberal,[18] sent rellevat per Mark Carney, exgovernador del Banc del Canadà i del Banc d'Anglaterra i que es va imposar a l'exviceprimera ministra de Finances Chrystia Freeland.[19] Carney va guanyar les eleccions federals de Canadà de 2025, instal·lant un nou govern liberal en minoria.[20]
Membres destacats
modificaReferències
modifica- ↑ «Partit Liberal del Quebec». ésAdir. [Consulta: 15 març 2025].
- ↑ Simpson, Jeffrey. «Are we witnessing the strange death of Liberal Canada?» (en anglès). The Globe and Mail, 27-06-2015. [Consulta: 19 febrer 2025].
- ↑ Turnbull, Lori. «The Bloc and the Beau Rêve of 1993» (en anglès). Policy, 30-09-2024. [Consulta: 27 gener 2025].
- ↑ «Paul Martin sucede a Chrétien al frente del gobierno de Canadá» (en castellà). La Nacion, 13-12-2003. [Consulta: 26 novembre 2024].
- ↑ «Layton surprises locals: Supporters 'blown away' by win over Blaikie, Nystrom». Star-Phoenix, 27-01-2003, p. A1.
- ↑ «Charest calls on Harper to honour Kelowna aboriginal accord» (en anglès). Canada.com, 04-03-2007. [Consulta: 21 abril 2025].
- ↑ «The vote that toppled Paul Martin's minority government» (en anglès). CBC, 28-11-2018. [Consulta: 20 novembre 2024].
- ↑ Harrison, Trevor W. «Conservative Party» (en anglès). The Canadian Encyclopedia, 16-11-2011. [Consulta: 20 novembre 2024].
- ↑ «Martin to split duties with interim leader Bill Graham» (en anglès). CBC, 01-02-2006. [Consulta: 24 març 2025].
- ↑ «Ignatieff named interim Liberal leader». CBC News, 10-12-2008 [Consulta: 22 agost 2011].
- ↑ «After crushing loss, Ignatieff resigns as Liberal leader» (en anglès). Canoe News, 03-05-2011. [Consulta: 22 agost 2011].
- ↑ «Bob Rae chosen as Canada Liberal Party interim leader» (en anglès). BBC, 25-05-2011. [Consulta: 11 novembre 2024].
- ↑ «Justin Trudeau se convierte en el nuevo líder del Partido Liberal de Canadá» (en castellà). Noticias Mont-real, 14-04-2013 [Consulta: 18 octubre 2015].
- ↑ Zurcher, Anthony «Trudeau brings Liberals back on top». BBC News, 20-10-2015.
- ↑ «Trudeau descarta un gobierno de coalición tras su victoria en Canadá» (en castellà). AFP, 23-10-2019. [Consulta: 25 octubre 2019].
- ↑ «« Ça ne vous tente plus qu’on parle de politique ou d’élections », constate Trudeau» (en francès canadenc). Radio Canada. [Consulta: 21 setembre 2021].
- ↑ «Justin Trudeau survives confidence vote but other problems still loom» (en anglès). The Guardian, 25-09-2024. [Consulta: 25 setembre 2024].
- ↑ Ramajo, Malena. «Justin Trudeau dimiteix com a primer ministre del Canadà després de 9 anys al poder». El Nacional, 06-01-2025. [Consulta: 6 gener 2025].
- ↑ Sánchez Iranzo, Marta. «Mark Carney rellevarà Justin Trudeau com a líder del partit liberal i primer ministre del Canadà». El Nacional, 10-03-2025. [Consulta: 10 març 2025].
- ↑ Murphy, Jessica. «Canada's Carney unveils cabinet of familiar and fresh faces amid US trade war» (en anglès). BBC, 14-05-2025. [Consulta: 21 maig 2025].