Obre el menú principal

Partit Socialista d'Alliberament Nacional

El Partit Socialista d'Alliberament Nacional dels Països Catalans (PSAN) és un partit independentista d'inspiració comunista. Va ésser creat l'any 1968 a conseqüència d'una escissió del sector més esquerrà del Front Nacional de Catalunya com a partit independentista i revolucionari català d'orientació marxista.[1] Inicialment només tingué implantació al Principat de Catalunya, però posteriorment també a la Catalunya Nord (setembre de 1971), al País Valencià (juliol de 1974) i a les Illes (febrer de 1976). El 2015 anuncià la fi de les seves activitats públiques.[2]

Infotaula d'organitzacióPartit Socialista d'Alliberament Nacional
Ca psan2.png
Dades bàsiques
Tipus entitat partit polític català
Ideologia marxisme-leninisme i independentisme català
Posició política esquerra
Història
Escissió de Front Nacional de Catalunya
Fundació 1968
Dissolució 20 octubre 2015
Activitat
Organització i govern
Seu central 
Secretariat Josep Guia i Marín
Persona clau Josep Guia, Núria Cadenes
Òrgan de premsa Lluita
Afiliacions Bloc d'Esquerra d'Alliberament Nacional (1979–1979)
Moviment de Defensa de la Terra (1984–1989)
Catalunya Lliure (1989–1996)
Solidaritat Catalana per la Independència (2010–2015)

Web Lloc web oficial
Facebook: PSAN.Cat Twitter: psan_cat
Modifica les dades a Wikidata

Contingut

HistòriaModifica

Fundació i lluita antifranquistaModifica

PrecedentsModifica

Als anys 60, els joves del Front Nacional de Catalunya, presents a la Secció Universitària i al Comitè de Barcelona, es van allunyar ideològicament i estratègicament de la resta de FNC.[3]

En el terreny ideològic, el FNC era socialista, però anticomunista. En canvi, els joves es van convertir al marxisme. En aquest procés va destacar Josep Maria Ferrer i Ferrer, que havia tingut contactes amb el PSUC a la universitat. Una altra innovació ideològica respecte el FNC va ser l'adopció dels Països Catalans com a marc nacional.[3]

En el terreny estratègic, els joves consideraven que el FNC es limitava a fer agitació i mantenir contactes amb les direccions d'altres partits antifranquistes. Per contra, els joves defensaven que calia participar en les lluites obreres i socials. És per això que els joves van entrar a participar a les Comissions Obreres.[3]

A l'abril del 1966, Josep Ferrer va presentar un document anomenat «Sobre la teoria i la pràctica del Front Nacional de Catalunya» al Consell Nacional del FNC, on es defensava la necessitat d'un canvi ideològic i estratègic. El debat entre els dos sectors va continuar en articles a Ara, la publicació del FNC. Al juny del 1968, Josep Ferrer va tornar a presentar un document crític al Consell Nacional ampliat.[3]

Amb això, els joves havien intentat canviar el partit. Però, encara que tinguessin la percepció de ser majoria a les bases, la direcció guanyava totes les votacions sobre els documents crítics. Davant d'aquest estancament, el setembre de 1968 una comissió paritària entre els dos sectors va redactar un document on es pactava la ruptura.[3]

FundacióModifica

 
Primera bandera del PSAN

El març del 1969 es va reunir l'Assemblea constituent amb dissidents del FNC (Carles Castellanos, Joan Josep Armet i Coma, Josep Ferrer i Ferrer), que acceptaren el document presentat al Consell Nacional com a base teòrica organitzativa, i decidiren prendre el nom de Partit Socialista d'Alliberament Nacional dels Països Catalans o les sigles PSAN, amb connotacions tercermundistes. Josep Ferrer i Ferrer va treure el document Documents d'estudi i discussió, que sota la influència de Joaquim Maurín (consciència nacional burgesa), Jaume Vicens i Vives, Karl Marx i Vladímir Lenin es defineixen com a nacionalistes i socialistes. Es proposen com a objectius principals l'expulsió de les forces d'ocupació, la unitat territorial dels Països Catalans, la creació d'un Estat Socialista Català i la constitució d'una societat socialista catalana dins una societat socialista internacional.[4] Com a línia estratègica per a aconseguir-ho es proposen:

  • Conscienciació de la doble opressió nacional i social
  • Organització de la classe treballadora i d'altres sectors populars
  • Autonomia organitzativa i generalització de la lluita

Tanmateix van establir uns punts mínims per a pactar amb altres partits: llibertat sindical, dret de vaga, l'estatut de Núria de 1932 com a mínim assolible i també estatuts semblants per al País Valencià i les Illes Balears. Critiquen el FNC per estar ancorat en el passat i estableixen un nou model organitzatiu:

  • Bases d'Enquadrament, dividides en fronts (estudiants, sindical, ensenyament, comarques i barris) i un servei de propaganda i estudis, que s'encarrega de les publicacions, entre elles, de la seva revista, Lluita, apareguda des d'agost del 1969.
  • Assemblea de representants, comitè central del partit (15 a 20 membres)
  • Consell Executiu, encarregat de la direcció política, la coordinació del partit i l'aparell de propaganda. Els primers membres foren Josep Ferrer i Ferrer, Josep Joan Armet, Enric Padrosa, Blanca Serra i Puig, Teresa Alabèrnia, Carles Castellanos, Rafael Castellanos, Salvador Casanova, Pere Terrado i Josep Ribas.

Els seus militants eren concentrats a Barcelona, el Vallès Oriental (Granollers i l'Ametlla del Vallès), el Vallès Occidental, el Maresme, Lleida, el Tarragonès, l'Alt Camp i el Gironès, malgrat els contactes que van mantenir a Mallorca i València. Potser tenia entre 50 i 100 militants, principalment estudiants, alguns obrers autòctons, botiguers, pagesos i alguns treballadors del sector terciari.[4]

Lluita antifranquistaModifica

Des de l'11 de setembre del 1969 participaren en la col·locació d'estelades (adoptada pel partit), pintades i papers, raó per la qual en foren detinguts Josep Serra Kiel, Josep Ribas i Joan Gallart. Alhora, cap a desembre de 1969 foren convidats a formar part de la Comissió Coordinadora de Forces Polítiques de Catalunya, però ho rebutjaren perquè no volien donar suport a la burgesia i perquè es conformaven amb l'estatut de 1932.[4]

El setembre del 1970 es publicà el document intern El partit i les organitzacions de masses. Línia política del PSAN en els diversos sectors on proposen aprofitar accions concretes per a reforçar les bases, i criden els militants a afiliar-se a Comissions Obreres. Participaren en les manifestacions de l'1 de maig i organitzaren els Comitès d'Acció d'Ensenyants, intent de constituir un sindicat en l'ensenyament que manté contactes amb el Moviment Socialista de Catalunya. Influïts pel Procés de Burgos i ETA, es plantegen crear una secció d'acció directa i es manifesten en solidaritat amb els lluitadors bascs. També s'hi integrà l'Acció Socialista Independentista de Catalunya (ASIC) de Fèlix Cucurull i Tey, grup petit però que aportà militants experimentats. També mantingueren contactes amb l'Esquerra Catalana dels Treballadors (ECT), el Partit Socialista Valencià (PSV), Germania Socialista i el Comitè Rossellonès d'Estudis i d'Animació (CREA).[4]

El 16 de gener del 1971 convocà una manifestació al carrer Rogent de Barcelona en solidaritat amb els jutjats en el Procés de Burgos, amb 200 participants. Alhora, es mostren partidaris de participar en l'Assemblea de Catalunya per tal de no quedar-se aïllats i perdre incidència. Joan Josep Armet i Coma en serà el portaveu i es proposen enfortir-ne el caràcter popular i paraticipatiu, i aprofundir en el seu caràcter nacional. També fan una crida a les forces democràtiques del País Valencià i de les Illes Balears per tal que facin el mateix.[4]

El 1972 el partit entrà en crisi perquè creix poc, sobretot el sector sindical, i alguns militants creuen que cal canviar moltes formes i hàbits del partit per a dinamitzar les seccions. Tot i així, entre 1972 i 1973 publiquen diverses revistes com Barris en Lluita, Vallès en Lluita, Estudiants en lluita, Obrers en Lluita, El Camp en lluita o El Pla en Lluita. El juny del 1972 es forma la secció juvenil, Joventuts Revolucionàries Catalanes (JRC), i durant l'11 de setembre convocaren actes a Granollers i manifestacions a l'Hospitalet de Llobregat i pintades. En foren detinguts els militants Agustí Viades i Joan Tarabal. Alhora, participen en la Concentració a Ripoll pel Primer Aniversari de l'Assemblea de Catalunya i donaren suport als militants del FAC jutjats, tot i que critiquen la manca de contingut polític de l'organització.[4]

Després de la Segona Sessió Plenària de l'Assemblea de Catalunya del 1973, s'enfronten políticament tant al PSUC com a Bandera Roja, acusant-los d'espanyolistes. Les JRC proposen constituir-se com a Moviment d'Alliberament Popular Català amb diversos fronts, però la manca de consolidació en el món sindical i la defensa de la via insurreccionista per part d'alguns provocà els primers enfrontaments.[4]

L'agost del 1973 va establir contactes a Prada de Conflent i el març del 1974 organitzà una cèl·lula a Vedat de Torrent (País Valencià), on aconseguí captar militants de gran vàlua com Josep Guia, Gonçal Castelló o Manuel Tarín.

Escissió del PSAN-PModifica

El març de 1973 va patir una escissió d'un grup més radical que donà lloc al PSAN-provisional el 1974, qui l'acusava d'ideologisme, seguidisme i acomodament petit burgès.

TransicióModifica

Espais unitaris antifranquistesModifica

Malgrat que el 1969 havien refusat entrar a la Comissió Coordinadora de Forces Polítiques de Catalunya, el 1975 el PSAN sí que va participar en la fundació del Consell de Forces Polítiques de Catalunya, que succeïa la CCFPC. Els portaveus del partit al Consell seran, successivament, Joan Armet, Claris Matheu, Jordi Moners i Xavier Bru de Sala.[5]

L'abril de 1975[cal citació] el PSAN va entrar al Consell Democràtic del País Valencià. El 24 de juny es van detenir els participants de la tercera reunió per a constituir el Consell, entre els quals hi havia ells militants del PSAN Josep Guia i Francesc Candela. Posteriorment, el Consell es va fusionar amb la Junta Democràtica d'Espanya per a formar la Taula de Forces Polítiques i Sindicals del País Valencià, on el PSAN també va participar.[5]

El 1976 Antoni Serra i Joan Quetgles constituïren una cèl·lula del PSAN a les Illes Balears,[cal citació] que va participar a l'Assemblea Democràtica de Mallorca.[5]

Escissió del Col·lectiu Comunista d'AlliberamentModifica

El desembre de 1975 es va celebrar un Comitè Central on es va renovar tot l'Executiu. Durant la primavera del 1976 prepara una nova Declaració Política de Principis sense fer declaracions públiques.[6]

Durant aquesta primavera el PSAN va provar de fer un front d'esquerres amb el Moviment Comunista de Catalunya i el Partit Carlí de Catalunya a Catalunya i amb el Moviment Comunista del País Valencià i el Partit Carlista del País Valencià al País Valencià. El front no va reeixir i el representant del PSAN a Barcelona, Claris Matheu, va passar al MCC.[6]

Dins del PSAN es van anar definint dos sectors. Un sector és liderat per Josep Guia. L'altre està format per tots els dirigents històrics i liderat per Joan Armet. Les diferències entre els dos sectors eren de caràcter ideològic, tàctic i sindical.[6]

A nivell ideològic, tots dos sectors eren marxistes i comunistes. Però el sector de Josep Guia era leninista, defensava la dictadura del proletariat i una organització ortodoxa del partit, amb una disciplina forta. En canvi, el sector de Joan Armet era més heterodox i considerava dogmàtica l'altra postura.[6]

A nivell tàctic, el sector de Joan Armet considerava que el Manifest per la Ruptura de l'Assemblea de Catalunya ja no s'adequava a la situació i que s'havia de participar a les institucions sorgides de la reforma política per a evitar caure en la marginalitat. En canvi, el sector de Josep Guia considerava que no s'havia de participar en res que provingués de la reforma.[6]

A nivell sindical, el sector de Josep Guia defensava que s'havia de crear un sindicat propi, nacional i de classe. En canvi, el sector de Joan Armet defensava que calia continuar participant en les Comissions Obreres.[6]

El juliol de 1976 es va aprovar la nova Declaració Política de Principis on el PSAN passava a definir-se com a partit comunista i s'imposaven les tesis del sector de Josep Guia. L'altre sector, liderat per Joan Armet, no tenia ningú a l'Executiu i va ser expulsat del Comitè Central. El gener del 1977 van abandonar el partit per fundar el Col·lectiu Comunista d'Alliberament. Al cap de pocs mesos es va fusionar amb el Col·lectiu Combat per a formar el Moviment d'Unificació Marxista. Per la seva banda, el 1977[cal citació] el PSAN va impulsar la creació del seu propi sindicat nacional i de classe, els Col·lectius de Treballadors.[6]

Eleccions generals espanyoles de 1977Modifica

El 15 de desembre de 1976 es va aprovar la Llei per a la Reforma Política sense el suport dels partits antifranquistes. El govern d'Adolfo Suárez va convocar les eleccions generals espanyoles de 1977 que se celebrarien el 15 de juny, abans que hi hagués una constitució amb drets i llibertats democràtics. En aquestes eleccions no s'hi van poder presentar ni els partits a l'esquerra del PSUC, ni els republicans, ni els independentistes.[7]

Alguns partits propers al PSAN que s'hi van poder presentar van ser el Partit Socialista del País Valencià i el Partit Socialista de les Illes. Altres partits encara il·legals van promoure altres candidatures. Una d'elles va ser la Candidatura d'Unitat Popular pel Socialisme, impulsada pel Moviment Comunista de Catalunya, independents de l'Assemblea de Catalunya i intel·lectuals vinculats al Moviment d'Unificació Marxista. Una altra va ser Esquerra de Catalunya, una coalició d'Esquerra Republicana de Catalunya i el Partit del Treball d'Espanya amb el suport d'Estat Català i l'Associació Catalana de la Dona.[7] I una altra era el Frente para la Unidad de los Trabajadores, impulsat per la Lliga Comunista Revolucionària i altres partits comunistes.

El PSAN, que encara no havia aconseguit la legalització, no s'hi va poder presentar. Tampoc no va donar suport oficialment a cap altra candidatura ni va cridar a l'abstenció. En una carta interna als militants deia que, si es demana, els militants haurien de recomanar votar o la CUPS o Esquerra de Catalunya a Catalunya, al PSPV o al FUT al País Valencià i al PSI o al FUT a les Balears.[7]

Lluís Maria Xirinacs es va presentar com a candidat independent al Senat d'Espanya. La campanya electoral va ser coordinada majoritàriament per grups cristians de base i pacifistes. El PSAN va donar suport a la candidatura i va participar activament de la campanya. Xirinacs va aconseguir ser el quart senador elegit per Barcelona.[7]

Intents d'unió de l'Esquerra IndependentistaModifica

Un cop produïda l'escissió del Col·lectiu Comunista d'Alliberament, convertit en el Moviment d'Unificació Marxista, al PSAN Oficial ja no hi ha gairebé cap dirigent que es va enfrontar amb el PSAN-Provisional el 1973. D'aquesta manera, entre el febrer i el juny del 1977 hi va haver reunions per unificar en un nou partit els dos PSAN. El PSAN Oficial va proposar que el nou partit es digués PSAN reunificat (PSAN (r)) i que tingués als òrgans directius quotes proporcionals entre els PSAN anteriors. El PSAN-P ho va rebutjar perquè les quotes proporcionals els convertien en clara minoria i perquè el PSAN Oficial no va acceptar el compromís d'impulsar conjuntament els Col·lectiu d'Obrers en Lluita, el sindicat del PSAN-P.[8]

L'Onze de Setembre de 1977 al matí diverses organitzacions independentistes van convocar un acte polític al Fossar de les Moreres amb oradors com Fèlix Cucurull i Jordi Carbonell. Els convocants eren el Front Nacional de Catalunya, el PSAN, el PSAN-Provisional, el Moviment d'Unificació Marxista i altres grups més petits com el Bloc Obrer i Camperol, el Col·lectiu de Coordinació Socialista, ERC (històrica), Esquerra Catalana dels Treballadors, Esquerra Nacional, Estat Català, el Front d'Alliberament de Catalunya, Gent Nacionalista Independent, les JERC i el Partit Federalista Europeu dels Països Catalans. L'acte va reunir unes 30.000 persones, superant les expectatives dels organitzadors. A la tarda hi va haver la Manifestació per l'Estatut convocada pels partits majoritaris. Els partits independentistes, malgrat no compartir els motius de la convocatòria, també hi van participar.[8]

Durant els següents mesos diverses organitzacions independentistes van fer uns quants comunicats conjunts. El 12 i 13 de novembre de es va celebrar la primera Conferència d'Organitzacions de l'Esquerra Independentista dels Països Catalans a proposta del PSAN-Provisional. Hi van assistir uns 200 representants de Comunistes Catalans Independents, Esquerra Catalana dels Treballadors, Esquerra Nacional, Gent Nacionalista Independent, el Grup Socialista Independent, el Moviment d'Unificació Marxista, el PSAN, el PSAN-P i Socors Català. Aquestes organitzacions eren les organitzacions marxistes que participaven de ple dret a la Conferència. A la Conferència també hi van assistir altres organitzacions com a observadores pel fet de no ser marxistes o estar vinculades a altres partits. Les organitzacions observadores van ser el Col·lectiu Comunista Català, el col·lectiu EINA, el Col·lectiu per la Independència i el Socialisme, el Col·lectiu d'Obrers en Lluita, ERC (històrica), Estat Català (ortodox), el Front d'Alliberament de Catalunya, el Front Nacional de Catalunya, les JERC, les Joventuts Revolucionàries Catalanes, les JSAN i el Partit Federalista Europeu dels Països Catalans.[8]

A la Conferència es va passar un qüestionari sobre diversos temes de debat a cada organització, es va redactar un comunicat final resumint les ponències sobre els temes de debat i es va crear una Comissió Permanent. Però la unitat no va anar més enllà. Només es va poder percebre la proximitat entre un grup al voltant del PSAN-P que defensava la necessitat d'una defensa política dels encausats pel cas Bultó, cosa que rebutjaven la resta d'organitzacions.[8]

Després de la Conferència, el PSAN, el PSAN-P, Gent Nacionalista Independent, el Grup Socialista Independent i Esquerra Nacional van començar reunions per unificar-se en un sol partit, excloent-ne expressament el Moviment d'Unificació Marxista. El PSAN va abandonar les reunions aviat.[8]

Constitució espanyola de 1978Modifica

Els diputats elegits a les eleccions generals espanyoles de 1977 van elaborar la Constitució espanyola de 1978. El PSAN no tenia cap diputat, però el senador Lluís Maria Xirinacs col·laborava tant amb el PSAN com amb el Bloc Català de Treballadors, un partit provinent del Moviment d'Unificació Marxista. Xirinacs va presentar dotzenes d'esmenes a la Constitució i les va perdre totes. Per a fer-ho, va haver de sortir del grup parlamentari de l'Entesa dels Catalans, per a no haver de seguir la disciplina de grup en la presentació d'esmenes. Finalment, Xirinacs va votar contra el text final de la Constitució.[9]

El PSAN va donar suport a un manifest que demanava votar no al Referèndum per a la ratificació de la Constitució Espanyola de 1978. El manifest també va rebre el suport del Bloc Català de Treballadors, la Lliga Comunista Revolucionària, el Moviment Comunista de Catalunya, l'Organització Comunista d'Espanya (Bandera Roja), l'Organització d'Esquerra Comunista i el Partit del Treball de Catalunya. Tant a Espanya com als Països Catalans va guanyar àmpliament el suport a la Constitució espanyola.[9]

Eleccions generals espanyoles de 1979Modifica

Després de l'aprovació de la Constitució espanyola de 1978, es van convocar les eleccions generals espanyoles de 1979. Es van celebrar el 1r de març i ja s'hi van poder presentar tots els partits.[10]

El Bloc Català de Treballadors i un grup d'independents encapçalats per Lluís Maria Xirinacs van impulsar una candidatura per a les eleccions anomenada Bloc d'Esquerra d'Alliberament Nacional, on també s'hi va afegir el PSAN.[10] El BCT provenia de la fusió del Moviment d'Unificació Marxista amb escissions del Partit del Treball d'Espanya i del Partit Socialista de Catalunya-Congrés. Encara que el MUM provenia parcialment d'una escissió del PSAN, en el moment de la creació del BEAN la majoria d'exmilitants del PSAN ja havien abandonat el BCT.[6] Al País Valencià la coalició també va rebre el suport del Partit Obrer d'Unificació Marxista de Castelló i el Col·lectiu Socialista del País Valencià, una escissió del Partit Socialista del País Valencià. A les Illes Balears es va intentar que el Partit Socialista de Mallorca i el Partit Socialista de Menorca es presentessin dins la coalició del BEAN, però finalment es van presentar separats en una candidatura anomenada Socialistes de Mallorca i Menorca.[10]

Els primers llocs de la llista de Barcelona van ser ocupats per Xirinacs (independent), Fèlix Cucurull (independent), Jordi Moners (PSAN) i Joan Anton Sànchez (BCT). En total, el PSAN va tenir 13 candidats a la llista, hi va haver 12 independents i el BCT en va tenir 11. A les altres circumscripcions, el PSAN va tenir més caps de llista perquè era el partit amb més presència fora de Barcelona. Concretament, els caps de llista van ser Pere Crosses a Girona, Maria Mercè Marçal a Lleida, Xavier Romeu a Tarragona, Helena Nomdedéu a Castelló, Josep Guia a València i l'independent Toni Miró a Alacant.[10]

El BEAN va aconseguir més de 40.000 vots a les eleccions, però no va obtenir cap diputat. El PSAN va ser crític amb la coalició. De bon principi ja hi va haver tensions internes pels primers llocs de la llista i pel possible ús abusiu de la imatge de Xirinacs. Després de les eleccions, el PSAN va valorar positivament els vots obtinguts, però dubtava si hagués aconseguit els mateixos presentant-se en solitari. Per altra banda, la resta de la coalició va criticar al PSAN que presentés les seves sigles als mítings i que digués que la coalició no continuaria activa a les pròximes eleccions municipals.[10]

Eleccions municipals espanyoles de 1979Modifica

El 3 d'abril de 1979 es van celebrar eleccions municipals. La coalició del Bloc d'Esquerra d'Alliberament Nacional ja s'havia trencat i el PSAN en va registrar les sigles per a les eleccions municipals. El PSAN es va presentar amb el seu nom a Catalunya i com a Bloc d'Esquerra d'Alliberament Nacional-País Valencià al País Valencià. Més enllà de les candidatures en solitari, també va participar en diverses candidatures independents i coalicions. En total, el PSAN va aconseguir 32 regidors, 18 de Catalunya i 14 del País Valencià. Els resultats van ser inferiors als esperats.[11] Els resultats en solitari a Catalunya van ser els següents:[12]

Municipi Vots % Regidors
Barcelona 3.773 0,48
0 / 43
Malgrat de Mar 962 17,21
3 / 17
Manresa 1.974 6,27
1 / 25
El Prat de Llobregat 735 3,21
0 / 25
Sant Boi de Llobregat 1.434 5,06
1 / 25

I al País Valencià van ser els següents:[12]

Municipi Vots % Regidors
Algemesí 343 2,91
0 / 21
Oliva 505 4,82
0 / 17
València 1.181 0,35
0 / 33

El 8 de juliol es va celebrar la primera trobada de la Coordinadora de Batlles i Regidors Nacionalistes, Independents i d'Esquerres, impulsada pel regidor del PSAN a Manresa, Ignasi Perramon. A la coordinadora hi van participar una setantena de regidors del PSAN, del Front Nacional de Catalunya i independents, entre els quals hi havia els Independents Progressistes i Nacionalistes, de Ponent. Als següents anys la coordinadora passarà a ser propera a Nacionalistes d'Esquerra.[11]

Estatuts d'autonomiaModifica

El PSAN feia temps que demanava un estatut d'autonomia per Catalunya, el País Valencià i les Illes Balears. Per a Catalunya demanava la recuperació de l'Estatut de 1931. Al País Valencià va participar en la redacció de l'Estatut d'Elx, elaborat a l'octubre de 1975, que només va rebre el suport del PSAN. També va donar suport a l'Estatut del Consell de 1976, redactat pel Consell Democràtic del País Valencià, però finalment també només va rebre el suport del PSAN. A les Illes Balears també va participar en la redacció de l'Estatut de Cura.[13]

A Catalunya, l'Assemblea de Parlamentaris, formada pels diputats i senadors catalans elegits a les eleccions generals espanyoles de 1977, van crear una comissió per redactar el que serà l'Estatut de Sau. El PSAN es va mostrar crític amb aquest estatut per mancances com la conservació de les províncies, les poques atribucions financeres i la falta de competències en justícia i ordre públic. Lluís Maria Xirinacs es va abstenir a la votació de l'Assemblea de Parlamentaris sobre l'Estatut.[13]

Un cop redactat l'Estatut, s'havia d'aprovar a les Corts Generals, on va ser retallat. Això farà que el PSAN i altres grups independentistes com la Coordinadora d'Esquerra d'Alliberament Nacional, impulsada pel mateix PSAN, facin campanyes durant l'estiu de 1979 contra l'Estatut retallat, sense reivindicar l'Estatut original de Sau. Tres dies abans de l'Onze de Setembre es va celebrar un acte unitari independentista al Fossar de les Moreres on es va criticar l'Estatut. A la tarda de l'Onze de Setembre a la manifestació fins al monument a Rafael Casanova els autonomistes i independentistes ja van anar separats.[13]

El 25 d'octubre es va celebrar el referèndum estatutari. La part del Comitè Executiu del PSAN que posteriorment donarà suport a Nacionalistes d'Esquerra defensava que s'havia de votar sí a l'aprovació de l'Estatut de manera crítica, però el Comitè Central va decidir promoure l'abstenció. Al referèndum va guanyar àmpliament el sí a l'aprovació de l'Estatut.[13]

Escissió dels partidaris de Nacionalistes d'EsquerraModifica

Després dels mals resultats en les diferents eleccions, el PSAN perd militants i nuclis territorials i té deutes econòmics. Dins del PSAN tornen a definir-se dos sectors. Un defensa continuar oposant-se a la Reforma Política i defensar la ruptura, i és liderat per Josep Guia. L'altre sector defensa aprofitar les possibilitats de nova situació i és liderat per Josep Huguet i Francesc Codina a Catalunya i per Josep Lluís Blasco al País Valencià.[14]

Josep Huguet era responsable de relacions internacionals i va fer un informe que es va aprovar al Comitè Central amb moltes abstencions que criticava que el PSAN volgués imitar acríticament el País Basc i donés suport a la lluita armada en mítings públics.[14]

Durant els anys 1977 i 1978 diversos intel·lectuals van proposar unificar l'Esquerra Independentista. El setembre de 1979 van publicar una proposta anomenada «Candidatura contra el desencant». Entre aquests intel·lectuals, Jordi Carbonell acabarà impulsant la creació de Nacionalistes d'Esquerra. L'objectiu principal és obtenir representació a les primeres eleccions al Parlament de Catalunya després de l'aprovació de l'Estatut d'Autonomia de Catalunya de 1979, per evitar que l'Esquerra Independentista caigui en la marginalitat.[15]

Durant l'estiu de 1979 Jordi Carbonell havia parlat amb exmilitants del PSAN que s'havien escindit del partit el 1977 i que havien abandonat esglaonadament el Bloc Català de Treballadors i el Bloc d'Esquerra d'Alliberament Nacional. Bona part dels fundadors del PSAN van afegir-se així a Nacionalistes d'Esquerra. També va parlar amb els dirigents del PSAN que podien ser més partidaris a Nacionalistes d'Esquerra.[15]

El 16 de desembre Nacionalistes d'Esquerra va celebrar la seva Assemblea Constituent, on hi van assistir un miler de persones, comptant adherits i observadors. Segons Nacionalistes d'Esquerra, en poques setmanes va rebre més de 2.300 adhesions i es van crear 40 nuclis territorials. El 31 de desembre s'elegeix el Consell Polític i el Secretariat de Nacionalistes d'Esquerra en una assemblea a Barcelona on assisteixen 300 delegats.[15]

Inicialment el PSAN va participar a Nacionalistes d'Esquerra. Els representants del PSAN dins la formació valoraven positivament la participació que hi estaven fent. Malgrat això el sector de Josep Guia no volia participar-hi si no es complien un seguit de condicions. Així doncs, es va portar a votació si mantenir el suport a Nacionalistes d'Esquerra. El Comitè Central hi va votar a favor i el Comitè Executiu en contra.[16]

Després d'algunes expulsions, es va acordar redactar un nou Manifest Programa per aclarir l'estratègia del partit i així solucionar la crisi interna. El sector de Josep Huguet va presentar un document anomenat «Per una política comunista de combat» i el sector de Josep Guia un anomenat «La lluita obrera comunista i independentista als Països Catalans».[14]

A l'Assemblea de Representants que havia de votar el Manifest Programa només hi tindrien dret a vot els militants que estiguessin al dia de pagar les quotes. Com que la Secretaria de Finances estava sota el control de Josep Guia, les seccions territorials del PSAN que eren favorables a Nacionalistes d'Esquerra es van negar a pagar, per evitar perdre'ls després de la previsible escissió.[16]

Els dies 12 i 13 de gener de 1980 es van celebrar a Vinaròs dues Assemblees de Representants simultànies, una de cada sector. Cada sector va aprovar el seu Manifest Programa amb una majoria àmplia. Per poca diferència, la majoria de militants van anar amb el sector de Josep Guia, però gairebé tots els intel·lectuals i regidors van anar amb el sector de Josep Huguet.[16]

El 20 de març es van celebrar les eleccions al Parlament de Catalunya, on el PSAN de Josep Guia va demanar l'abstenció i el PSAN de Josep Huguet va demanar el vot a Nacionalistes d'Esquerra, que no va obtenir representació.[17]

Durant més d'un any, tots dos sectors van mantenir les sigles del PSAN, fins que el sector de Josep Huguet a Catalunya es va dissoldre dins de Nacionalistes d'Esquerra i al País Valencià el 1982 va fundar Agrupament d'Esquerra del País Valencià.[16]

Integrant de l'MDT i Catalunya LliureModifica

El 1983 el PSAN es va convertir en l'eix del Moviment de Defensa de la Terra (MDT), creat el 1984 per mitjà de la unió amb Independentistes dels Països Catalans (IPC), nom adoptat pel PSAN-Provisional.

L'agost de 1987 la Coordinadora Nacional del MDT i la del PSAN, reunides a Vinaròs, aprovaren la teoria del Front Patriòtic. El desembre de 1987 les Joventuts del PSAN i els Joves del Front Patriòtic Català (vinculades llavors del PSAN) s'uneixen i formen els Maulets el maig de 1988.

 
Josep Guia (esquerra) amb Jordi Fornas (SI) al març del 2013, durant una conferència dins les jornades polítiques del PSAN.

L'abril de 1989 Terra Lliure propugna una candidatura única a les eleccions europees. Aquesta candidatura, anomenada Catalunya Lliure, rep el suport del PSAN i MDT i dels Maulets. El Moviment de Defensa de la Terra es dissol en favor de Catalunya Lliure (agost de 1989). El PSAN va participar en l'organització fins al 1996, quan va retirar els seus representants de la Coordinadora Nacional de Catalunya Lliure.

DecliviModifica

Des del 1996, el PSAN impulsa la pròpia organització, mitjançant treball de formació amb diverses jornades formatives anuals, aplecs a l'Horta, el Baix Camp i el Vinalopó Mitjà i el manteniment continuat de la revista Lluita.

Integrant de SIModifica

L'octubre de 2010, el PSAN va acordar donar suport a la candidatura Solidaritat Catalana per la Independència amb l'objectiu de potenciar una candidatura obertament independentista a les eleccions al Parlament de Catalunya. Segons l'acord, representants del PSAN tancaren les llistes de les circumscripcions de Barcelona, Tarragona, Lleida i Girona[18] alhora que s'estudià la possibilitat de repetir la coalició a les eleccions a les Corts Valencianes.

Aturada de les activitats públiquesModifica

L'octubre de 2015 el PSAN emeté un comunicat anunciant la suspensió de les seves activitats públiques a causa de la manca de mitjans econòmics, així com l'edició d'un darrer número de la revista Lluita. En el mateix comunicat però assegurava llur continuïtat tant en l'estructura interna com en la finalitat del partit.[2]

Resultats electoralsModifica

Eleccions generals espanyolesModifica

Any Lloc Candidatura Congrés dels Diputats Senat
Vots % Diputats Senadors
1977[12] Barcelona Agrupació d'electors
1 / 4
1979[12] Catalunya Bloc d'Esquerra d'Alliberament Nacional 46.962 1,59
0 / 47
0 / 16
País Valencià Bloc d'Esquerra d'Alliberament Nacional 9.620 0,51
0 / 29

Eleccions municipalsModifica

Any Lloc Candidatura Vots % Regidors
1979[12] Catalunya PSAN 8.878 0,33
5 / 8.223
País Valencià BEAN-PV 2.029 0,12
0 / 5.343

ReferènciesModifica

  1. Vicenç Relats, Del naixement del PSAN fins a la Transició (1968-1978), Avui 16/06/2009
  2. 2,0 2,1 «El PSAN anuncia l’aturada de les activitats públiques». vilaweb.cat, 20-10-2015.
  3. 3,0 3,1 3,2 3,3 3,4 Buch i Ros, 2010, p. 77-79.
  4. 4,0 4,1 4,2 4,3 4,4 4,5 4,6 Rubiralta i Casas, 1988.
  5. 5,0 5,1 5,2 Buch i Ros, 2010, p. 99-101.
  6. 6,0 6,1 6,2 6,3 6,4 6,5 6,6 6,7 Buch i Ros, 2010, p. 115-117.
  7. 7,0 7,1 7,2 7,3 Buch i Ros, 2010, p. 105-107.
  8. 8,0 8,1 8,2 8,3 8,4 Buch i Ros, 2010, p. 117-119.
  9. 9,0 9,1 Buch i Ros, 2010, p. 121-122.
  10. 10,0 10,1 10,2 10,3 10,4 Buch i Ros, 2010, p. 123-124.
  11. 11,0 11,1 Buch i Ros, 2010, p. 126-127.
  12. 12,0 12,1 12,2 12,3 12,4 «Consulta de resultados electorales» (en castellà). Ministeri de l'Interior d'Espanya. [Consulta: 18 juny 2019].
  13. 13,0 13,1 13,2 13,3 Buch i Ros, 2010, p. 128-130.
  14. 14,0 14,1 14,2 Buch i Ros, 2010, p. 134.
  15. 15,0 15,1 15,2 Buch i Ros, 2010, p. 135-137.
  16. 16,0 16,1 16,2 16,3 Buch i Ros, 2010, p. 137-138.
  17. Buch i Ros, 2010, p. 141.
  18. Avui, El PSAN s'afegeix a la candidatura de Solidaritat Catalana, Dijous, 14 d'octubre del 2010

BibliografiaModifica