Partit dels Treballadors del Kurdistan

Organització independentista kurda

EL Partit dels Treballadors del Kurdistan (en kurd, Partîya Karkerên Kurdistan, PKK), també conegut com a KADEK i Kongra-Gel, és una organització política militant kurda i un moviment guerriller armat, que històricament ha operat en tot el Gran Kurdistan, però que actualment té la seva base principal a les regions muntanyenques de majoria kurda del sud-est de Turquia i el nord de l'Iraq. Des de 1984, el PKK ha participat en el conflicte turco-kurd (amb alto el foc en 1999-2004 i 2013-2015), utilitzant la guerra asimètrica per a buscar l'autonomia i també demana l'igualtat de drets per als kurds dins de Turquia, si bé inicialment el seu objectiu era la independència del Kurdistan.[13][14][15]

Infotaula d'organitzacióPartit dels Treballadors del Kurdistan
(ku) Partiya Karkêren Kurdistan Modifica el valor a Wikidata
Flag of Kurdistan Workers' Party.svg Flag of Kurdistan Workers' Party.svg
PKK female fighter.jpg
Modifica el valor a Wikidata
Dades
Nom curtPKK Modifica el valor a Wikidata
Tipusorganització armada
organització terrorista Modifica el valor a Wikidata
Ideologia políticaNacionalisme kurd

Socialisme llibertari[1][2][3][4][5][6]
Municipalisme llibertari[7][8]
Confederalisme Democràtic[8][9][10]

Comunalisme[11]
Alineació políticaextrema esquerra Modifica el valor a Wikidata
Història
Creació27 novembre 1978 Modifica el valor a WikidataZiyaret Modifica el valor a Wikidata
Activitat
Àmbit
Governança corporativa
Seu
Seu
PresidènciaMurat Karayılan
Hülya Oran (en) Tradueix
Abdullah Öcalan (1978–1999)
Cemil Bayık (1999–) Modifica el valor a Wikidata
Líder de factoCemil Bayik
Branca paramilitarForces de Defensa del Poble (HPG)
Branca paramilitar femeninaUnitat Femenina Lliure (YJA-STAR)
Entitat matriuKoma Komalên Kurdistan Modifica el valor a Wikidata
Afiliació nacionalMoviment Unitari Popular Revolucionari[12]
Afiliació internacionalKoma Civakên Kurdistan (KCK)
Altres
Color     Modifica el valor a Wikidata

Lloc web
Manifestació a Londres el 2003 en favor del PKK

El PKK va ser fundat al novembre de 1978 al poble de Fis (prop de Lice), per un grup d'estudiants kurds dirigits per Abdullah Öcalan, que va ser elegit secretari general.[16][17] Va anunciar la seva existència a l'any següent.[18] La ideologia del PKK era originalment una fusió del socialisme revolucionari i el marxisme-leninisme amb el nacionalisme kurd, buscant la fundació d'un Kurdistan comunista independent. Les raons inicials adduïdes pel PKK per a això eren l'opressió dels kurds a Turquia i sota el capitalisme.[19][20] En aquesta època, l'estat turc va prohibir l'ús de la llengua, la vestimenta, el folklore[21] i els noms kurds, incloses les paraules «kurds» i «Kurdistan».[22] Després del cop d'estat del 1980 per part de l'exèrcit turc, la llengua kurda va quedar oficialment prohibida en la vida pública i privada.[23] Molts dels quals parlaven, publicaven o cantaven en kurd van ser detinguts i empresonats.[24] El PKK es va crear com a part del creixent descontent per la repressió dels kurds de Turquia, en un esforç per establir drets lingüístics, culturals i polítics per a la minoria kurda.[25]

El PKK ha estat involucrat en enfrontaments armats amb les forces de seguretat turques des de la seva fundació, però la insurrecció a gran escala no va començar fins al 15 d'agost de 1984, quan el PKK va anunciar un aixecament kurd.[26] Des que va començar el conflicte, han mort més de 40.000 persones, la majoria d'elles civils kurds.[27][28] En 1999, el líder del PKK, Öcalan, va ser capturat i empresonat.[29] Al maig de 2007, membres en actiu i antics del PKK van crear la Unió de Comunitats del Kurdistan (KCK), una organització que agrupa les organitzacions kurdes del Kurdistan turc, iraquià, iranià i sirià. En 2013, el PKK va declarar un alto el foc i va començar a retirar lentament als seus combatents al Kurdistan iraquià com a part d'un procés de pau amb l'Estat turc. L'alto el foc es va trencar al juliol de 2015.[30] El març de 2016, el PKK es va unir al Moviment Unit Revolucionari dels Pobles, una aliança amb l'objectiu d'enderrocar al govern turc de Recep Tayyip Erdoğan.[31]

Tant el PKK com l'estat turc han estat acusats de participar en tàctiques de terror i d'atemptar contra la població civil. El PKK ha bombardejat històricament els centres de les ciutats,[32][33][34] mentre que Turquia ha cremat milers de pobles kurds i ha massacrat a kurds en un intent d'erradicar als militants del PKK.[35][36][37][38][39] És considerat com una organització terrorista per Turquia,[40][41] la UE, els Estats Units, el Japó i Austràlia.[42][43][44] No obstant això, la qualificació del PKK com a organització terrorista és controvertida, ja que una sèrie d'organitzacions, persones i ONG sostenen que el PKK no realitza activitats terroristes organitzades ni ataca sistemàticament als civils.[45][46][47][48][49][50][51] En 2008 i en 2018, el Tribunal de Justícia de la Unió Europea va dictaminar que el PKK estava classificat com a organització terrorista amb falta de garanties processals.[52][53] No obstant això, la UE continua classificant al PKK com a organització terrorista.[54] En 2019, els tribunals belgues van determinar que el PKK no era una organització terrorista, i en el seu lloc van qualificar al PKK com un «actor de conflicte armat intern».[55][56][57][58]

OrganitzacióModifica

El 1984 es va alçar en armes[59] contra el govern turc i amb aquesta finalitat va crear l’Arteşa Rizgariya Gelî Kurdistan (Exèrcit Popular d'Alliberament del Kurdistan, ARGK), guerrilla amb un comandament centralitzat; es divideix en cinc seccions (Merdin, Sirt, Batman, Muradiye i Garzon), cadascuna amb uns efectius que varien entre els 600 i els 2.000 homes dividits en 20 unitats, i que comptaven amb camps d'entrenament a Diyarbekir, Bhotan, Rihe i Hekari. No "alliberen" cap territori en concret per tal d'evitar repressions indiscriminades contra civils i genocidis, sinó que s'amaguen a les muntanyes i recapten "impostos" a les zones que controlen. El 1996 fou reanomenat Hozên Rizgariya Kurdistan (Exèrcit d'Alliberament del Kurdistan, HRK), milícia pròpia del PKK dividida en quatre zones: Dersim, llac Van, frontera amb Iraq i frontera amb Iran.

El 21 de març del 1985 crearen l'Eniya Rizgawa Netewa Kurdistan (Front d'Alliberament Nacional del Kurdistan, ERNK), xarxa de suport popular a la guerrilla que pretenia englobar tots els partidaris de la independència, però que a la llarga ha estat un fracàs. Inclou sindicats, organitzacions d'estudiants, de dones i de totes les religions kurdes. Convoca manifestacions, organitza el newruz i vol assumir la representació política dels kurds de Turquia a la major part dels països europeus.

Té una secció femenina anomenada Moviment de Dones Unides del Kurdistan (Tevgera Azâdia Jinen Kurdistan, TAJK), però que formalment es diu Unió de Dones Patriotes del Kurdistan (Yekitîa Jinen Welatpazeren Kurdistan, YJWK), així com el sindicat estudiantil Unió d'Estudiants del Kurdistan (Yekitîya Xwendekarên Kurdistan, YXK).

A l'interior de Turquia, el PKK es divideix en Parti Eyalet Orgutu (Organització Provincial del Partit) i en Parti Yerel Komiteleri (Comitè Regional del Partit). Pel que fa als kurds exiliats de Turquia, el PKK és qui té el major suport organitzatiu. Hi edita els seus diaris, Serxwebun (Independència), Rewsen, Welat i Ozgur Politika. A Alemanya, on són més nombrosos, compta potser amb uns 8.300 militants actius, té la seu de l'ACM (Comitè Central a Europa) i es divideix en set eyalets: Baden, Baviera, Berlín, Nord, Nord-oest, Sud-oest i Mig; i ha organitzat diverses associacions de caràcter cultural i polític que li serveixen de pantalla.

HistòriaModifica

Fou fundat el 27 de novembre del 1978 a Fis, districte de Lice (Província de Diyarbakir),[60] per Abdullah Öcalan Apo (1951), originari de Şanlıurfa, la seva esposa Kesire Yildirim, Hakki Karer, Kelman Pir, Cemil Bavik, Ali Haydar Kaytan, Mazlum Doğan, Sahin Domnez, Mehmet Karasunger, Mehmet Hayri Durmus i 10 més, tots estudiants de ciències polítiques a la universitat d’Ankara. El nou grup s'inscriví dins una òrbita marxista-leninista d'alliberament nacional, partidari de la independència total i que decideix col·laborar amb els armenis d’ASALA contra el govern turc, facilitat pel fet que les reivindicacions kurdes no tiren endavant per culpa del marc institucional, troben poca comprensió en l'esquerra turca i els DDKO han tingut un escàs marge de maniobra; per aquest motiu aviat elipsaran els altres grups d'esquerra kurda, com el KUK, Rizgari, Kawa i Ozgurluk Yolu. El 1979 van traslladar la seva base a Damasc i la vall de la Bekaa, on li cedeixen un antic camp palestí controlat pel drus Walid Jumblatt. El 1980 començaren a reclutar partidaris entre els exiliats europeus.

L'abril del 1981 foren jutjats 570 dirigents del PKK i torturats en públic (extorsions i falaka) a Dicle i Hani, vora Diyarbakir. El 15 de juliol del 1981 se celebrà el I Congrés del PKK, que advoca per fer propaganda de al lluita armada. El II Congrés del PKK, celebrat a Damasc, acorda a partir del 1983 instal·lar llurs bases a la frontera entre Turquia i Iraq, en territori controlat pel PDK. El març i setembre del 1982 moriren assassinats a la seva cel·la de Diyarbakir els membres del comitè central del PKK Mehmet Hayri Durmus, Mazlum Doğan (1955-1982) i Kemal Pîr (d'origen laz).

 
Bandera del KADEK que va substituir al PKK l'abril del 2002

El 15 d'agost de 1984 a Eruh, vora Sirnak, i Sedamli, el PKK atacà dues posicions de l'exèrcit turc i matà 24 soldats, tot agafant de sorpresa els serveis secrets turcs, i iniciant així la lluita armada contra el govern turc. Els seus objectius eren l'estat i els seus agents, els feixistes i l'esquerra turca per a no reconèixer-los, així com la classe dominant kurda, que els veu com a antislàmics perquè les dones no usen el vel. La lluita armada es va intensificar des del 1985, raó per la qual Ocalan creà l'ARGK. Comptarà amb un comandament centralitzat, dirigit per Ocalan, i amb seccions específiques a Mardin, Siirt, Batman, Muradiye i Garzon. Cadascuna tindrà un comandament amb 600 o 2.000 homes dividits en 20 unitats. Les tropes són destacades en la mitja lluna Mardin-Sedimli-Eruh. Tenen campaments d'entrenament a Diyarbakir, Boghtan, Lice i Hekari, de 600 a 700 soldats. Decideixen no ocupar llogarrets específics per no provocar represàlies indiscriminades de l'exèrcit turc, però encoratjar la serhildan (similar a la intifada palestina). D'aquesta manera, s'aixoplugaran a les muntanyes i recaptaran impostos.

A partir dels anys 90, amb la caiguda de la Unió Soviètica, va disminuir la seva característica socialista, i el 1996 va canviar la seva política i les tàctiques en les accions armades. Alguns atemptats suïcides van provocar la inclusió del partit en les llistes d'organitzacions terroristes. El 1999 va declarar l'altó el foc. L'abril del 2002 va esdevenir el Congrés de la Democràcia i la Llibertat dels Kurds (KADEK) i també el 2002 la branca armada va agafar el nom de Hezen Parastina Gel (Forces de Defensa del Poble).

El nom KADEK que va durar menys de dos anys i a finals del 2003 va començar a ser conegut com a Congrés Popular del Kurdistan (Kongra Gele Kurdistan, abreujat Kongragel o Kongra-Gel). El juny del 2004 va reprendre la lluita. El partit es va integrar l'1 de juny de 2005 a un front més ampli anomenat Koma Komalên Kurdistan. Va declarar un nou alto el foc el 2 d'octubre del 2006. Es va trencar altre cop el 2008 però el partit va anunciar un nou alto el foc unilateral l'abril del 2009. Les iniciatives per la pau van ser respostes amb l'empresonament dels membres del Grup de la Pau, i el 2010 l'alto el foc es va trencar de nou.

Després del segrest d'Öcalan a Kenya per les autoritats turques i el seu empresonament de per vida (1999), el líder actual és Murat Karayılan.

Sospites de tràfic de droguesModifica

El 14 d'octubre de 2009, l'Oficina de Control d'Actius Estrangers (OFAC) del Departament del Tresor dels Estats Units posà en el seu punt de mira els principals dirigents del PKK, i qualificà com a destacats narcotraficants estrangers, Murat Karayilan, el cap del PKK i els membres d'alt rang Ali Rıza Altun i Zübeyir Aydar. De conformitat amb la Kingpin Act, la designació congela els béns que aquestes tres persones puguin tenir sota jurisdicció dels EUA i prohibeix els nord-americans de realitzar-hi transaccions financeres o comercials.[61]

ReferènciesModifica

  1. Fitzherbert, Yvo «A new kind of freedom born in terror». OpenDemocracy, 26-08-2014 [Consulta: 30 setembre 2015].
  2. Kolokotronis, Alexander «The No State Solutiolin: Institutionalizing Libertarian Socialism in Kurdistan». New Politics, 02-11-2014 [Consulta: 30 setembre 2015].
  3. Taylor, Rafael «The new PKK: unleashing a social revolution in Kurdistan». ROAR Magazine, 17-08-2014 [Consulta: 30 setembre 2015].
  4. Tax, Meredith «The Revolution in Rojava». Dissent, 22-04-2015 [Consulta: 30 setembre 2015].
  5. Jones, Owen «Why the revolutionary Kurdish fight against Isis deserves our support». The Guardian, 10-03-2015 [Consulta: 30 setembre 2015].
  6. Legard, Sveinung; David Graeber «We Have a Lot to Learn». New Compass, 17-09-2015 [Consulta: 30 setembre 2015].
  7. Hozat, Bese. «Bese Hozat: PKK is a social system today». pkkonline.com, 25-11-2013. [Consulta: 18 juny 2015].
  8. 8,0 8,1 Jongerden, Joost. «Rethinking Politics and Democracy in the Middle East» (PDF). [Consulta: 8 setembre 2013].
  9. «Bookchin devrimci mücadelemizde yaşayacaktır» (en turkish), 26-08-2006. Arxivat de l'original el 2 de desembre 2013. [Consulta: 8 setembre 2013].
  10. Wood, Graeme «Among the Kurds». The Atlantic, 26-10-2007 [Consulta: 8 setembre 2013].
  11. «Rethinking Politics and Democracy in the Middle East format=PDF» (en anglès). E-Kurd. [Consulta: 2016].
  12. «Peoples' United Revolutionary Movement established for a joint struggle», 12-03-2016. Arxivat de l'original el 2016-03-14. [Consulta: 14 març 2016].
  13. White, Paul. The PKK: Coming Down from the Mountains (en anglès). Zed Books Ltd., 2015. ISBN 9781783600403. 
  14. Stanton, Jessica A.. Violence and Restraint in Civil War: Civilian Targeting in the Shadow of International Law (en anglès). Cambridge University Press, 2016, p. 217. ISBN 9781107069107. 
  15. «Turkish lecturer to be put on trial for posing exam question on PKK leader». The Guardian, 02-02-2016.
  16. «Lice'nin Fis köyünde PKK'nın kuruluşunu kutladılar». Hürriyet Daily News, 27-11-2014.
  17. Özcan, Ali Kemal. Turkey's Kurds: A Theoretical Analysis of the PKK and Abdullah Ocalan (en anglès). Routledge, 12 octubre 2012, p. 97. ISBN 978-1-134-21130-2. 
  18. Jongerden, Joost; Akkaya, Ahmet Hamdi «The Kurdistan Workers Party and a New Left in Turkey: Analysis of the revolutionary movement in Turkey through the PKK's memorial text on Haki Karer» (en anglès). European Journal of Turkish Studies. Social Sciences on Contemporary Turkey, 14, 01-06-2012. DOI: 10.4000/ejts.4613. ISSN: 1773-0546.
  19. Understanding Turkey's Kurdish Question. Lexington Books, 2013, p. 90. ISBN 9780739184035. 
  20. Balci, Ali. The PKK-Kurdistan Workers' Party's Regional Politics: During and After the Cold War. Springer, 2016, p. 96. ISBN 978-3319422190. 
  21. Hannum, Hurst. Autonomy, sovereignty, and self-determination: the accommodation of conflicting rights. Rev.. Philadelphia: Univ. of Pennsylvania Press, 1996, p. 187–9. ISBN 0-8122-1572-9. 
  22. «Kurdish Language Policy in Turkey | Kurdish Academy Of Languages» (en anglès britànic).
  23. Toumani, Meline. Minority Rules, New York Times, 17 February 2008
  24. Aslan, Senem. Nation Building in Turkey and Morocco. Cambridge University Press, 2014, p. 134. ISBN 978-1107054608. 
  25. Joseph, J.. Turkey and the European Union internal dynamics and external challenges. Basingstoke [England]: Palgrave Macmillan, 2006, p. 100. ISBN 0230598587. 
  26. White, Paul. The PKK. Londres: Zed Books, 2015, p. 20. ISBN 9781783600373. 
  27. Michael, Gasper. The Middle East. CQ Press, 2019, p. 37. ISBN 978-1544358215. 
  28. «Why Is Turkey Fighting Syria's Kurds?». Foreign Policy, 17-10-2019.
  29. Abdullah Öcalan, "Prison Writings: The Roots of Civilisation", 2007, Pluto Press. (p. 243-277)
  30. «PKK group says Turkish ceasefire over». Rudaw.
  31. Behdinan. «Peoples' United Revolutionary Movement established for a joint struggle», 12-03-2016. Arxivat de l'original el 14 de març 2016.
  32. «No Security Without Human Rights». Amnesty International.
  33. Roth, Mitchel P.; Sever, Murat «The Kurdish Workers Party (PKK) as Criminal Syndicate: Funding Terrorism through Organized Crime, A Case Study». Studies in Conflict & Terrorism, 30, 10, 2007, pàg. 901–920. DOI: 10.1080/10576100701558620.
  34. «Child Soldiers Global Report 2001 - Turkey». Child Soldiers International.
  35. https://www.nytimes.com/2003/10/24/world/kurds-are-finally-heard-turkey-burned-our-villages.html
  36. https://ahvalnews.com/northern-iraq/turkey-must-face-reckoning-its-crimes-iraqi-kurdistan
  37. «As a part of their continued violations in the area .. pro-Turkey factions kidnap a pharmacist in Tal Abyad as he refused to sell prohibited analgesic drugs for them • The Syrian Observatory For Human Rights», 05-12-2019.
  38. Ferhad Ibrahim, Gülistan Gürbey. The Kurdish conflict in Turkey: obstacles and chances for peace and democracy, Palgrave Macmillan, 2000. pg. 167. ISBN 0-312-23629-8
  39. Dahlman, Carl. The Political Geography of Kurdistan Arxivat 2008-10-03 a Wayback Machine. pg. 11
  40. «Turkey spy agency denies role in Paris Kurds murder, launches probe». Radio France Internationale, 16-01-2014.
  41. «Rewards for Justice - Wanted for Terrorism - Cemil Bayik» (en anglès).
  42. «Turkey 2019 Report» p. 5.
  43. department, Attorney-General's. «Listed terrorist organisations» (en anglès australià).
  44. «Archived copy». Arxivat de l'original el 6 abril 2013.
  45. https://www.washingtonexaminer.com/opinion/no-president-trump-the-pkk-terrorist-group-is-not-worse-than-isis
  46. Casier, Marlies «Designated Terrorists: The Kurdistan Workers' Party and its Struggle to (Re)Gain Political Legitimacy». Mediterranean Politics, 15, 3, 2010, pàg. 393–413. DOI: 10.1080/13629395.2010.517105.
  47. https://kurdistantribune.com/acknowledge-pkk-as-freedom-fighters-partner-for-peace/
  48. https://www.theguardian.com/commentisfree/2019/oct/22/kurdish-women-ypg-isis-turkey-trump-erdogan-putin
  49. https://www.globalrights.info/2018/10/pkk-is-not-a-terrorist-organization/
  50. https://newrepublic.com/article/119939/pkk-not-terrorist-organization-theyre-fighting-isis-terrorists
  51. https://www.lawfareblog.com/case-delisting-pkk-foreign-terrorist-organization
  52. Schomberg, William «EU was wrong to include PKK on terror list». Reuters (UK), 03-04-2008.
  53. «European Court: decisions placing the PKK on the list of terrorist organizations annulled» (en neerlandès).
  54. tagesschau.de. «EU-Gericht: PKK zu Unrecht auf EU-Terrorliste» (en alemany).
  55. https://www.kurdistan24.net/en/news/93c71fbc-6634-4d2c-8729-2d2ea1f0bdd8
  56. https://ekurd.net/pkk-not-terrorist-organization-2020-01-29
  57. https://defendonsrojava.noblogs.org/post/2020/02/01/belgium-supreme-court-pkk-is-not-a-terrorist-organization/
  58. https://www.brusselstimes.com/belgium/92787/belgian-government-defies-ruling-of-its-supreme-court-on-pkk/
  59. S. J. Laizer. Martyrs, Traitors, and Patriots: Kurdistan After the Gulf War. Zed Books, 1996, p. 99–. ISBN 978-1-85649-396-3. 
  60. «1978-1980: La declaración oficial del PKK y el golpe militar» (en castellà). PKK. [Consulta: 27 novembre 2017].
  61. Press Center «Treasury Designates Three Leaders of the Kongra-Gel as Significant Foreign Narcotics Traffickers». Departament del Tresor dels Estats Units, 14 octubre del 2009 [Consulta: 23 abril del 2011]. (anglès)

Vegeu tambéModifica

Enllaços externsModifica

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Partit dels Treballadors del Kurdistan