Pasqual d’Aragó-Cardona-Córdoba i Fernández de Córdoba
Pasqual d'Aragó-Cardona-Córdoba i Fernández de Córdoba (Mataró, 1626-Madrid, 1677)[1] també conegut com a Pasqual Fernández de Córdoba i Aragó, va ser un religiós català, president del Consell d'Aragó i arquebisbe de Toledo.
.jpg)  | |
| Biografia | |
|---|---|
| Naixement | 1626 Mataró |
| Mort | 28 setembre 1677 (50/51 anys) Madrid |
| Sepultura | província de Toledo |
 Arquebisbe de Toledo | |
| 28 febrer 1666 – ← Baltasar Moscoso y Sandoval – Luis Manuel Fernández Portocarrero → Diòcesi: arquebisbat de Toledo | |
 Inquisidor general d'Espanya | |
| Conseller del Consell Suprem de la Corona d'Aragó | |
| | |
| Dades personals | |
| Religió | Església Catòlica |
| Formació | Universitat de Salamanca |
| Activitat | |
| Ocupació | sacerdot catòlic (1655–) |
| Carrera militar | |
| Comandant de (OBSOLET) | Coronelia de la Guàrdia del Rei |
| Consagració | Gabriel Adarzo de Santander |
| Família | |
| Pare | Enric d'Aragó-Cardona-Córdoba i Enríquez de Cabrera |
| Germans | Pere Antoni d'Aragó, Antoni d’Aragó-Cardona-Córdoba i Fernández de Córdoba i Lluís Ramon d'Aragó |
 | |
Biografia modifica
Era fill d'Enric d'Aragó, cinquè duc de Sogorb i sisè de Cardona. Va estudiar a la Universitat de Salamanca, on va ocupar la càtedra d'institucions canòniques el 1649. De la seva carrera eclesiàstica, el 1647 esdevé canonge de la catedral de Toledo i ardiaca de Talavera. El 1651 va ser promotor fiscal de la inquisició i, dos anys després regent de Catalunya al consell d'Aragó.[1]
El 1655 va ser ordenat sacerdot i nomenat cardenal de la corona el 1660. Traslladat a Roma, allà hagué d'intervenir en l'enfrontament entre Lluís XIV i el Papa, per la qüestió de la immunitat diplomàtica. Entre 1664-1666 va ser virrei interí de Nàpols després de la revolta de Tommaso Aniello.[1]
Finalment, el 1665 va ser nomenat inquisidor general d'Espanya i, el 1666, arquebisbe de Toledo, càrrec que ocupà fins a la seva mort el 1677. Durant aquest període va estar implicat en les qüestions de Juan Everardo Nithard, a qui ordenà finalment sortir de Madrid, i en les de Joan Josep d'Àustria i el privat Fernando de Valenzuela, als quals va fer front en nom de la reina Maria Anna d'Àustria. Poc abans de la seva mort es va retirar a Aranjuez.[1]
Referències modifica
| A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Pasqual d’Aragó-Cardona-Córdoba i Fernández de Córdoba |
- ↑ 1,0 1,1 1,2 1,3 «Pasqual d'Aragó-Cardona-Córdoba i Fernández de Córdoba». Gran Enciclopèdia Catalana. [Consulta: 17 març 2014].
| Precedit per: Gaspar de Bracamonte y Guzmán |
Virrei de Nàpols 1664 - 1666 |
Succeït per: Pere Antoni d'Aragó |
| Precedit per: Diego de Arce y Reinoso |
Inquisidor general d'Espanya 1665 |
Succeït per: Juan Everardo Nithard |
| Precedit per: Baltasar Moscoso y Sandoval |
Arquebisbe de Toledo 1666 - 1677 |
Succeït per: Luis Manuel Fernández Portocarrero |