Pastures del Highveld

ecoregió terrestre (WWF) afrotròpica

El Highveld és un altiplà de Sud-àfrica on es troba la zona metropolitana del Gran Johannesburg. El Highveld està ocupat per zones urbanes i rurals, des de l'est de Johannesburg fins a la frontera de Swazilàndia. Ocupa part de l'altiplà de sud d'Àfrica.

Infotaula de geografia físicaPastures del Highveld
Highveld in Gauteng Province.jpg
modifica
TipusEcoregió modifica
Ubicació
Entitat territorial administrativa
 26° 12′ 13″ S, 28° 02′ 43″ E / 26.2036°S,28.0453°E / -26.2036; 28.0453
Dades i xifres
Superfície400.000 km² modifica

GeografiaModifica

S’eleva de 1.250 m a 1.800 m amb un punt màxim a 2.150 m sobre el nivell del mar, el que correspon al clímax ambiental per mantenir les pastures formant els paisatges típics de Highveld.[1] [2][3]

El seu subsòl consta de sediments, pedres de sorra i esquists, del supergrup Karoo. [2] [4] Els sòls de sorra vermella dominen al nord-est, més freds i humits.

BiogeografiaModifica

Highveld és la llar d'una ecoregió WWF a la qual en dóna el nom: els "prats o pastures d'Highweld". Correspon als límits de l'altiplà en sentit geogràfic per a la seva part oriental, fins al Drakensberg que forma la frontera amb KwaZulu-Natal;[5] a l'oest està delimitat pels deserts de Karoo i Kalahari a través d'una zona de transició on creixen arbustos i arbres, tot i que les herbes encara dominen, i al nord amb l'ecoregió de Bushveld, bosquina de poca alçada.[2]

És una de les regions més contaminades del món en diòxid de nitrogen i diòxid de sofre, principalment a causa de la indústria del carbó.[6]

 
Representació en color verd de la superfície que ocupa l'ecoregió "pastures d'Highveld"

FloraModifica

La vegetació natural del Highveld consisteix en diferents tipus de praderies que depenen de les precipitacions dins de l'àrea: praderies subtropicals i temperades, amb autèntica sabana que no domina els ecosistemes fins a les latituds més tropicals. Les principals espècies d’herba són Hyparrhenia hirta, Sporobolus pyramidalis [2] i Themeda triandra.[1] Arbres i arbustos que mai han prosperat per la freqüència dels incendis durant l'estació eixuta i pel pesat trepitjar (abans per animals salvatges i ara per bestiar).

FaunaModifica

El Highveld acull diversos animals en perill d'extinció, inclosos ratpenats de fruita de color palla; La serp més gran d’Àfrica, la pitó de roca africà (Python sebae); zebres de muntanya; i l’ocell nacional de Sud-àfrica, el crani blau (Anthropoides paradiseus). L’única espècie d’ocell endèmica és l'alosa de Botha (Spizocorys fringillaris) 5 i els dos mamífers endèmics: el ratolí pigmeu (Mus orangiae) i el talp daurat hirsut (Chrysospalax villosa). Altres rèptils són el cocodril del Nil (Crocodylus niloticus), el varà del Nil (Varanus niloticus), el varànid (Varanus albigularis) i el Llangardaix gegant Smaug giganteus.

ReferènciesModifica

  1. 1,0 1,1 White, F. «13 : Végétation des régions floristiques, chap. XIV (« La zone de transition régionale du Kalahari-Highveld. La formation herbeuse du Highveld et les formations associées »)». A: La végétation de l'Afrique : mémoire accompagnant la carte de végétation de l'Afrique Unesco/AETFAT/UNSO, ORSTOM - UNESCO (en francès). AETFAT/UNSO, ORSTOM - UNESCO, 1986, p. 214 (Recherches sur les ressources naturelles. XX). ISBN 92-3-201955-8. 
  2. 2,0 2,1 2,2 2,3 «Montane grasslands and shrublands-Highveld grasslands» (en anglès). WWF. [Consulta: 4 agost 2019].
  3. «Afrique du Sud : géographie physique» (en francès). Larousse. [Consulta: 4 agost 2019].
  4. «Veld - grasslands, Africa» (en anglès). Enciclopèdia Britànica (en línia). [Consulta: 4 agost 2019].
  5. Atlas of Southern Africa, Readers Digest & the Directorate of Surveys and Mapping (en anglès). 1. Reader's Digest Association South Africa, 1984, p. 13. ISBN 9781874912286. 
  6. «Dans l’Afrique du Sud charbonnière, la population est prisonnière d’une pollution mortelle» (en francès). Le Monde, 26-06-2019. [Consulta: 4 juliol 2019]. «Au cœur de la Highveld, l’une des régions au monde les plus polluées en dioxyde d’azote et dioxyde de soufre, on y dénombre pas moins de douze centrales à charbon.»