Obre el menú principal

Pau Salvat i Espasa

arquitecte espanyol

Pau Salvat i Espasa, (Barcelona, 20 de desembre de 1872 - 28 de maig de 1923) va ser un arquitecte modernista i editor.[1] Va ser president de l'Associació d'Arquitectes de Catalunya, de l'Institut Català de les Arts del Llibre i del Centre de la Propietat Intel·lectual.[2] També fou regidor de l'Ajuntament de Barcelona, càrrec al qual renuncià per motius de salut. A més de l'activitat com arquitecte, va dedicar la majoria dels seus esforços a la creixement de Salvat Editors,[2] la casa editorial que heretà del seu pare, ubicada el 1916 en un edifici projectat per ell mateix.

Infotaula de personaPau Salvat i Espasa
Pau Salvat i Espasa.JPG
Biografia
Naixement 20 de desembre de 1872
Barcelona
Mort 28 de maig de 1923(1923-05-28) (als 50 anys)
Barcelona
Lloc d'enterrament Cementiri de Montjuïc 
Activitat
Ocupació Arquitecte, empresari i editor
Moviment Modernisme català
Obra
Projectes principals Parlament de Mèxic
Família
Pare Manuel Salvat i Xivixell
Germans Santiago Salvat Espasa
Modifica les dades a Wikidata

BiografiaModifica

ArquitecteModifica

Fill de Manuel Salvat i Xivixell i Magdalena Espasa Anguera, va titular-se com arquitecte el 1894.[3] Fou arquitecte municipal d'Igualada, on va construir, amb la col·laboració d'Isidre Gili i Moncunill, els edificis de l'Escorxador (1903-1905), el Mercat Cobert, situat a la plaça de l'Ajuntament i anomenat popularment "La Pajarera", (projectat el 1905, edificat el 1910 i actualment desaparegut) i Cal Ratés (1908-1909).[4] En aquesta ciutat també fou autor de l'ampliació del cementiri, que s'anomenà cementiri dels pobres (1909),[5] així com del projecte del Teatre de l'Ateneu Igualadí (1913).[6]

A Barcelona, va fer la casa Oller (1903), a la Gran Via de les Corts Catalanes, núm. 658, on adoptà solucions estilístiques que recorden Puig i Cadafalch. També fou autor de la Clínica Bartrina, a Gràcia[3] l'edifici de l'Editorial Salvat (1916), al carrer Mallorca 39, d'estil modernista, premi del concurs anual d'edificis artístics de l'Ajuntament de Barcelona de 1917, i la casa Salvat, del c/ Calabria, núm. 191-193.

A Lleida va fer el Casino Principal, construït entre el 1913 i el 1920, conjuntament amb Isidre Gili.[7] També fou autor de la refineria de sucre d'Alagó i del projecte del Parlament de Mèxic.[3]

EditorModifica

L'any 1898 el seu pare va separar-se del seu soci Josep Espasa i va crear l'editorial Salvat e hijo, en què hi participava Pau Salvat. Quan el seu pare morí el 1901, Pau, que tenia 9 germans, va succeir-lo com a director de l'empresa Salvat Editors.[8]

Entre 1902 i 1906, Pau Salvat va ocupar la presidència de l'Institut Català de les Arts del Llibre,[3] on fou l'iniciador de l'escola professional.[2] El 1917 fou president de la secció espanyola a l'Exposició internacional de les Arts Gràfiques i de la indústria del llibre de Leipzig, i el mateix any va presidir el Congrés Internacional d'Editors de Barcelona.[3] Va ser succeït al capdavant de l'empresa pels seus germans Ferran i Santiago Salvat i Espasa (Barcelona 1891-1971).[3]

El seu funeral es celebrà l'església de Sant Josep Oriol i fou enterrat al Cementiri nou.[9]

Galeria d'imatgesModifica

ReferènciesModifica

  1. La Vanguardia, 27 de maig de 1924, Un any després de la mort de Don Pau Salvat i Espasa
  2. 2,0 2,1 2,2 La Vanguardia, 29 de maig de 1923, Los que mueren: Pablo Salvat
  3. 3,0 3,1 3,2 3,3 3,4 3,5 «Pau Salvat i Espasa». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  4. Pau Llacuna i Ortínez, L'arquitectura modernista a Igualada
  5. Tríptic "El cementiri vell d'Igualada. Un espai per descobrir". Institut municipal de cultura d'Igualada.
  6. Pobles de Catalunya, Ateneu Igualadí
  7. viscalleida.com, El Casino Principal
  8. Pilar Vélez, L'exaltació del llibre al Vuitcents: art, industria i consum a Barcelona
  9. La Vanguardia, 30 de maig de 1923, Una demostración de duelo...

BibliografiaModifica

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Pau Salvat i Espasa  

«Glossari d'artístes». A: El Modernisme. Vol 2. Barcelona: Ed. Olimpíada Cultural i Lundwerg, 1990. ISBN 84-87647-006.