Paul Whiteman

director d'orquestra de jazz estatunidenc

Paul Whiteman (Denver, Colorado, 28 de març de 1890 - Dallastown, Pennsilvània, 30 de desembre de 1967) fou un director d'orquestra de jazz estatunidenc.[1][2]

Infotaula de personaPaul Whiteman
Whitemanband1921.jpg
Paul Whiteman amb el seu conjunt de jazz el 1921
Biografia
Naixement(en) Paul Samuel Whiteman Modifica el valor a Wikidata
28 març 1890 Modifica el valor a Wikidata
Denver (Colorado) Modifica el valor a Wikidata
Mort29 desembre 1967 Modifica el valor a Wikidata (77 anys)
Doylestown (Pennsilvània) (en) Tradueix Modifica el valor a Wikidata
Lloc d'enterramentFirst Presbyterian Church of Ewing Cemetery (en) Tradueix Modifica el valor a Wikidata
Dades personals
NacionalitatEstats Units
Activitat
OcupacióDirector d'orquestra, líder de banda, músic de jazz, compositor i locutor de ràdio Modifica el valor a Wikidata
Activitat1920 Modifica el valor a Wikidata –
OcupadorAmerican Broadcasting Company Modifica el valor a Wikidata
GènereJazz Modifica el valor a Wikidata
InstrumentViolí Modifica el valor a Wikidata
Segell discogràficColumbia Records Modifica el valor a Wikidata
Família
CònjugeMargaret Livingston (1931–) Modifica el valor a Wikidata

IMDB: nm0925842 IBDB: 64802
Spotify: 1mZm40boQmdGKicfbNkd0r iTunes: 2412362 Last fm: Paul+Whiteman Musicbrainz: b8d920dd-fbd5-477f-9456-1a470b223ff7 Discogs: 299946 Allmusic: mn0000753190 Find a Grave: 1095 Modifica el valor a Wikidata

BiografiaModifica

Se l'anomenà, en termes publicitaris, el Rei del Jazz, sobrenom que, amb raó, les autoritats d'aquest gènere consideren excessiu, o solament fundat en motius econòmics: en la seva època, ell i els seus músics, per raó de la seva popularitat, foren els més ben retribuïts. Format en la tècnica i l'estil del conservatori, no decidí dedicar-se de ple al jazz fins al 1919, època en què, a Los Angeles, formà un conjunt propi, d'elevada perfecció tècnica, dedicat a la música de ball. En aquest s'interpretava només jazz escrit, és a dir, sense improvisació. Atès, per un costat, el seu desconeixement de l'arrel autentica del jazz, i per altre, la indubtable qualitat de la seva orquestra, així com la de cert gènere musical intermedi, del qual era el més perfecte representant Gershwin, s'explica la gosadia de Whiteman en estrenar la Rhapsody in Blue a la Sala Aeolian de Nova York. Aquesta estrena no fou sols un triomf comercial, sinó que comptà amb el beneplàcit de compositors com Milhaud i Stravinski.

Més tard estrenà, també de Gershwin, el Concert en fa i la música d'Un americà a París, entre altres obres. Realitzà una gira a través dels Estats Units (1924-26), acabada la qual, viatjà per Europa. Fou, de fet, el primer i principal representant del jazz simfònic, gènere què, si bé en la seva mescladissa portava el germen de la pròpia mort, no deixà de cultivar amb dignitat no assolida per molts dels seus imitadors. Gershwin i Grofé li proporcionaren la majoria de composicions i arranjaments, i ell mateix fou autor de diverses orquestracions. Va admetre en la seva orquestra a gran quantitat d'homes del jazz, sense discriminació racial, oferint-los amb això un refugi durant l'època de la crisi econòmica: Bix Beiderbecke, Frankie Trumbauer, Jimmy i Dorsey, Joe Venuti, Eddie Lang, Jack Teagarden, Red Norvo, Dick McDonough, Lennie Hayton, Red McKenzie, Mildred Bailey, Johnny Mercer, els Rhytsm Boys (Bing Crosby, Al Rinker, Harry Barris), etc.[1][2]

Temps d'èxitModifica

El temps dels seus grans èxits fou la dècada de 1920-30. Més tard hagué de forçar la seva publicitat mitjançant el cinema. La seva gran època i el que en ella representà havien esgotat la seva actualitat. L'orquestra es va dissoldre el 1940, data l'ingrés de Whiteman en la ràdio ABC, de Nova York, en qualitat de director artístic, càrrec que exercí fins a la seva mort. La seva <manera comercial> arribà a influir sobre figures tant rellevants del jazz genuí com Fletcher Henderson, el qual, si bé eventualment, aspirà a transformar-se en una espècie de <Whiteman negra>. Segons els entesos en jazz, el jazz simfònic de Whiterman era d'un barroquisme vulgar i efectista, dolç i sentimental, apte per un públic de blancs, encara incapaç de comprendre l'art negra, que li sonava dur i agressiu.[2]

Entre els conjunts que més imitaren al de Whiteman cal citar el de Ben Selvin i el de Gus Arnheim. Va intervenir en les obres musicals següents:

  • Ziegfield Follies, comèdia musical,
  • Els escandols de George White, comèdia musical,
  • Jumbo, comèdia musical,
  • El rei del jazz, pel·lícula de cinema, (1930).
  • Stike up the Band, (1940),
  • Rapsòdia en blau, (1945),
  • Els fabulosos Dorsey,
  • Atlantic City,

DiscografiaModifica

  • Whispering, del que se'n vengueren dos milions d'exemplars,
  • There O'Cock in the Morning,
  • When day is done,
  • Wonderfull one, que fou l'única peça que va compondre.

L'orquestra actuà dos anys en el Teatre Paramount (on cobrà la xifra, exorbitant per aquella època, de 12.500 dòlars setmanals), en l'Hipòdrom i en el Club Whiteman, inaugurat expressament per les seves audicions.

ReferènciesModifica

  1. 1,0 1,1 «Paul Whiteman | enciclopèdia.cat». [Consulta: 27 març 2020].
  2. 2,0 2,1 2,2 «Paul Whiteman». Encyclopaedia Britannica. [Consulta: 27 març 2020].

BibliografiaModifica

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Paul Whiteman