Pedro de Alcántara Álvarez de Toledo y Salm-Salm

polític espanyol

Pedro de Alcántara Álvarez de Toledo y Salm-Salm (Madrid, 20 de juliol de 1768 - 27 de novembre de 1841), XIII duc de l'Infantado, IX duc de Pastrana, IX duc d'Estremera, X duc de Francavilla i XII marquès de Távara, entre altres títols nobiliaris, cavaller de la Insigne Orde del Toisó d'Or, va ser un polític i militar espanyol.

Infotaula de personaPedro de Alcántara de Toledo y Salm-Salm

Pedro de Alcántara Álvarez de Toledo retratat per Vicente López Portaña. Museu del Prado. Modifica el valor a Wikidata
Nom original(es) Pedro de Alcántara Álvarez de Toledo, XIII duque del Infantado Modifica el valor a Wikidata
Biografia
Naixement(es) Pedro de Alcántara Álvarez de Toledo y Salm-Salm Modifica el valor a Wikidata
20 juliol 1768 Modifica el valor a Wikidata
Madrid Modifica el valor a Wikidata
Mort27 novembre 1841 Modifica el valor a Wikidata (73 anys)
Madrid Modifica el valor a Wikidata
Secretari d'Estat
24 octubre 1825 – 19 agost 1826
← Francisco Cea BermúdezManuel González Salmón →
Ambaixador d'Espanya al Regne Unit de Gran Bretanya i Irlanda
Duc d'El Infantado
Count of Real de Manzanares (en) Tradueix
Duc de Lerma
Modifica el valor a Wikidata
Activitat
OcupacióPolític i diplomàtic
Carrera militar
Rang militarCapità General de l'Exèrcit Modifica el valor a Wikidata
ConflicteGuerres Napoleòniques Modifica el valor a Wikidata
Altres
TítolDuc d'El Infantado
Duc de Lerma
Count of Real de Manzanares (en) Tradueix Modifica el valor a Wikidata
ParesPedro de Alcántara Toledo y Silva Modifica el valor a Wikidata  i Princess Marie Anne of Salm-Salm (en) Tradueix Modifica el valor a Wikidata
Premis
Escut del XIII duc de l'Infantado.

Biografia

modifica

Va ser fill del matrimoni entre Pedro de Alcántara Álvarez de Toledo y Silva, XII duc de l'Infantado, i de la princesa Maria Anna Viktoria Wilhelmine zu Salm-Salm, pertanyent a una família de la noblesa del Sacre Imperi Romanogermànic.[1] El fet que el seu pare fos el primer Infantado que va casar amb una estrangera va tenir conseqüències a la seva educació il·lustrada,[2] i que la família passés llargues temporades a París, on va viure també el seva preceptor, el botànic valencià Antonio José Cavanilles.[3]

El seu pare va morir l'1 de juny de 1790 a prop de Frankfurt del Main quan fugia dels camperols que havien assaltat el seu castell després de la Revolució Francesa[4] i als vint-i-dos anys es va convertir en el cap de la Casa de l'Infantado. Durant la seva joventut va mostrar interès per alguns projectes industrials als quals la noblesa il·lustrada espanyola ja no era tan poc inclinada, com la fàbrica de filatures de Torrelavega[5] o el projecte de construcció de canals dels «quatre Grans d'Espanya», en el qual va participar juntament amb els ducs de Medinaceli i Osuna i el marquès d'Astorga.[6]

Va participar en la guerra del Rosselló contra els revolucionaris francesos com a coronel del Regiment de voluntaris de Castella, organitzat a la seva costa en 1793, i en la guerra de les Taronges en 1800. Resultat de la seva participació en la guerra contra la Convenció va ser el seu ascens a brigadier. En 1795 va ser nomenat mariscal de camp i en 1802, tinent general.[7] Era un dels favorits de qui després regnaria com Ferran VII d'Espanya des de la conspiració antigodoyista de 1807 que va desembocar en el procés d'El Escorial. El fiscal Simón de Viegas va demanar per a ell la pena de mort però va resultar absolt en la sentència. Malgrat això, va ser suspès del seu rang militar i Carles IV d'Espanya el va bandejar a Écija.[8]

Després del motí d'Aranjuez, Ferran VII el va nomenar President del Consell de Castella i Coronel cap de la Guàrdia espanyola. Alguns informes de qui havia estat ambaixador de França a Madrid, François de Beauharnais, atribuint-li el lideratge de la resistència espanyola, van posar sota la seva pista a Joachim Murat, que havia arribat a la capital al març de 1808. No obstant això, el duc de l'Infantado va acompanyar al nou rei en el viatge que es va iniciar el 10 d'abril i que va acabar, malgrat el seu consell advers, en les abdicacions de Baiona.[9]

Al seu retorn de França, encara que ho va fer acompanyant Josep I, es va passar al bàndol espanyol, raó per la qual Napoleó Bonaparte va confiscar tots els seus béns mitjançant decret de 12 de novembre de 1808,[10] el que explica que l'emperador utilitzés el seu palau de Chamartín de la Rosa al desembre d'aquest mateix any per instal·lar-se amb el seu Estat Major abans de la capitulació de Madrid.[11]

El duc, nomenat comandant en cap de l'Exèrcit del Centre, va participar en la derrota espanyola a la batalla d'Uclés en 1809, que li va suposar ser rellevat del comandament.[12] Posteriorment, va ser nomenat ambaixador a Londres, càrrec que va exercir fins que les Corts el van designar membre de la Regència de 1812 o del Quintillo, així anomenada en estar formada per cinc persones.[10] Acabada la guerra i retornat el Desitjat, va ser de les poques persones del cercle del monarca que li van exposar les seves reserves respecte a derogar la Constitució de 1812, la primera redactada a Espanya.[13]

Va formar part del govern nomenat per Ferran VII en 1814. Va ser president del Consell de Regència en 1823 i del Govern entre 1825 i 1826. Va morir a Madrid en 1841.

En la seva joventut, sent solter, va tenir un fill i dues filles. En morir, el seu testament va ser impugnat i va donar lloc al judici de testamentària més important de l'època. El seu fill, Manuel Álvarez de Toledo Lasparre Salm-Salm y Valledor, hagut de la seva relació amb Manuela Lasparre Valledor, nascut a Guadalajara en 1805, reconegut pel seu pare i legitimat per Real Rescripte en 1825,[14] va ser XII duc de Pastrana, XIII duc de Francavilla i XIII marquès de Cenete, per cessió, realitzada en 1852, del XI duc de Pastrana, Mariano Téllez-Girón i Beaufort Spontin.

Títols nobiliaris concedits

modifica

XIII duc de l'Infantado, IX duc de Pastrana, IX duc d'Estremera, X duc de Francavilla, XI marquès de Távara, marquès de Santillana, marquès del Cenete, marquès d'Almenara, marquès de Cea, marquès de Campoo, marquès d'Algecilla, marquès d'Argüeso, comte de Saldaña, comte de Villada, comte del Real de Manzanares i comte del Cid.[14]

Ancestres

modifica

Referències

modifica
  1. Miroslav Marek. «Fürst zu Salm-Salm». Genealogy.eu. [Consulta: 17 agost 2012].
  2. Carrasco Martínez, 2007, p. 309.
  3. Moxó, 1977, p. 572.
  4. Carrasco Martínez, 2007, p. 310.
  5. Moxó, 1977, p. 573.
  6. La Parra López, Emilio. La alianza de Godoy con los revolucionarios. Madrid: Consejo Superior de Investigaciones Científicas, 1992, p. 123-124. ISBN 84-00-07246-4 [Consulta: 25 maig 2012]. 
  7. Moxó, 1977, p. 573-574.
  8. Sánchez Mantero, Rafael. Fernando VII. Madrid: Arlanza, 2001, p. 54. ISBN 84-95503-23-9. 
  9. Moxó, 1977, p. 577.
  10. 10,0 10,1 Moxó, 1977, p. 578.
  11. Fraguas, Rafael «Huellas de Napoleón en Chamartín». El País, 06-06-2008 [Consulta: 24 abril 2012].
  12. de la Rada y Delgado, José Amador de los Rios, Juan de Dios. Historia de la villa y corte de Madrid. vol.4. Ferra de Mena, 1864, p. 391. 
  13. Moxó, 1977, p. 579.
  14. 14,0 14,1 García Pinacho, 1998, p. 85.

Bibliografia

modifica
  • Carrasco Martínez, Adolfo «El XIII Duque del Infantado, un aristócrata en la crisis del antiguo régimen». La España Medieval, Anejo I, 2007 [Consulta: 19 agost 2020].
  • García Pinacho, María Pilar. Los Álvarez de Toledo: nobleza viva. Junta de Castilla y León, Consejería de Educación y Cultura, 1998, p. 85. ISBN 9788478467754. OCLC 40913829. 
  • Moxó, Salvador de «El duque del Infantado Don Pedro Alcántara de Toledo y Salm-Salm: un personaje de la nobleza en la transición del antiguo régimen a la época contemporánea». Hispania, 37, 137, 1977, pàg. 569-599 [Consulta: 24 maig 2012].


Càrrecs públics
Precedit per:
Arias Mon y Velarde
Restablert
President del Consell de Castella
 

1808-1809
Succeït per:
suprimit
Ignacio Martínez de Villela
Precedit per:
Francisco de Eguía
(President de la Junta Provisional de Govern d'Espanya i Índies)
President de la Regència
 

1823
Succeït per:
Antonio Vargas Laguna
(Secretari d'Estat per habilitació de la Reina Maria Cristina)
Precedit per:
Francisco Cea Bermúdez
Secretari d'Estat
 

1825-1826
Succeït per:
Manuel González Salmón
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Pedro de Alcántara Álvarez de Toledo y Salm-Salm