Obre el menú principal

Peranera

Nucli de població del municipi del Pont de Suert (Alta Ribagorça)

Peranera és un antic poble de la comarca de l'Alta Ribagorça. Actualment està quasi del tot deshabitat (habitat ocasionalment a l'estiu), i pertany al terme municipal del Pont de Suert. Antigament pertanyia al terme municipal de Malpàs.

Infotaula de geografia políticaPeranera
El Pont de Suert. Malpàs. Peranera 1.JPG
El poble de Peranera des d'Erillcastell

Localització
 42° 25′ 18″ N, 0° 48′ 57″ E / 42.42159310177°N,0.81584521531416°E / 42.42159310177; 0.81584521531416
EstatEspanya
AutonomiaCatalunya
VegueriaAlt Pirineu i Aran
ComarcaAlta Ribagorça
Municipiel Pont de Suert
Geografia
Altitud 1.301,1 m
Modifica les dades a Wikidata

Està situat a 1.301,1 m. d'altitud, a l'esquerra del barranc de Peranera, afluent, per la dreta, del barranc de Viu, que davalla del Corronco de Durro; la serra de Peranera, contrafort meridional d'aquesta muntanya, separa les valls d'Erta i de Peranera. Es troba a uns dos quilòmetres de Castellars. S'accedeix al poble agafant una pista de grava a Castellars; és l'únic accés amb vehicle.

L'església, d'una nau i amb espadanya de dos ulls al damunt, és dedicada a santa Eulàlia. Tot i que se'n tenen notícies des d'època romànica, el temple actual és modern. El nom de Peranera prové del llatí "pedra negra"; ens ho recorda la roca on s'assenta el poble i les mines de Malpàs, que són ben a prop. A part de l'església, antigament sufragània, a una certa distància al nord-oest del poble hi ha l'ermita romànica de Santa Margarida de Peranera.

EtimologiaModifica

Peranera és un topònim romànic, procedent dels mots catalans pera, equivalent a pedra o roca i nera, de negra. És, doncs, un topònim descriptiu, que es refereix al color de la terra en aquest lloc, on hi ha hagut fins ben recentment mines de carbó. Joan Coromines (op. cit.) corrobora aquesta hipòtesi.

HistòriaModifica

Peranera té el seu origen en el castell homònim, citat ja al segle XI: Petra Nigra. Actualment a penes en queda cap rastre, d'aquest castell.

El 1381 tenia 3 focs (cap a la quinzena d'habitants), i el 1787 en tenia ja 23, dins del domini dels Erill, que tenien la seva primera seu just al davant, a ponent, de Peranera: Erillcastell (o Castell d'Erill). Es mantingué dins d'aquesta baronia, després comtat, fins a l'extinció dels senyorius, el 1831.

Pascual Madoz parla de Peranera en el seu Diccionario geográfico... del 1849. S'hi refereix dient que és en una roca que té una suau inclinació cap a l'est, i el bat el vent del nord amb molta força, cosa que provoca nombrosos refredats; constava de 9 cases, l'església de Santa Eulàlia, sufragània de Sas, amb el cementiri al costat, i una font a un quart d'hora del poble. El terreny és muntanyós, aspre, trencat i de mala qualitat, amb bardisses per a llenya i algunes roures i pomeres. S'hi criaven ovelles. La població era de 3 veïns (caps de família) i 14 ànimes (habitants).

El 1970 Peranera tenia 15 habitants, reduïts a 6 el 1981. El 2006 ja era del tot despoblat.

BibliografiaModifica

  • BOIX, Jordi. "El Pont de Suert". Dins El Pallars, la Ribagorça i la Llitera. Barcelona: Fundació Enciclopèdia Catalana, 1984 (Gran geografia comarcal de Catalunya, 12). ISBN 84-85194-47-0
  • BOIX I POCIELLO, Jordi. "Castell de Peranera" i "Santa Eulàlia de Peranera", a Catalunya romànica. XVI. La Ribagorça. Barcelona: 1996, Enciclopèdia Catalana. ISBN 84-412-2511-7
  • COROMINES, Joan. "Peranera". Dins Onomasticon Cataloniae. Els noms de lloc i noms de persona de totes les terres de parla catalana. V L-N. Barcelona: Curial Edicions Catalanaes i Caixa d'Estalvis i de Pensions de Barcelona "La Caixa", 1996. ISBN 84-7256-844-X
  • GAVÍN, Josep M. Inventari d'esglésies. 2. Baixa Ribagorça, Alta Ribagorça, Vall d'Aran. Barcelona: Arxiu Gavín, 1978. ISBN 84-85180-09-7
  • MADOZ, Pascual. "Peranera". Dins Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España y sus posesiones de Ultramar. Madrid: Establecimiento Literario-Tipográfico, 1845. Edició facsímil Articles sobre El Principat de Catalunya, Andorra i zona de parla catalana del Regne d'Aragó al <<Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España y sus posesiones de Ultramar>> de Pascual Madoz. V. 1. Barcelona: Curial, 1985. ISBN 84-7256-256-5.

Enllaços externsModifica