Guatlla culroja
La guatlla culroja[1] (Perdicula asiatica) és una espècie d'ocell de la família dels fasiànids (Phasianidae) que habita zones de matoll i arbusts de l'Índia i Sri Lanka.[2]
Perdicula asiatica  | |
|---|---|
 Perdicula asiatica asiatica | |
| Dades | |
| Pes | 5,6 g 80 g |
| Nombre de cries | 5,5 |
| Període d'incubació de l'ou | 17 dies |
| Estat de conservació | |
 | |
| Risc mínim | |
| UICN | 22678997 |
| Taxonomia | |
| Superregne | Holozoa |
| Regne | Animalia |
| Fílum | Chordata |
| Classe | Aves |
| Ordre | Galliformes |
| Família | Phasianidae |
| Gènere | Perdicula |
| Espècie | Perdicula asiatica Latham, 1790 |
| Distribució | |
 | |
.svg){kind=icon}
Descripció
modificaLa guatlla culroja és una espècie petita de guatlla, de 15 a 18 cm de llargada i amb un pes de 57 a 82 g. Els mascles adults tenen un mantell, esquena, escapulars i ales de color marró apagat, amb ratlles beix i taques marró negre. Els pits, els flancs i la part superior del ventre són blanquinosos amb franges negres estretes, mentre que la part inferior del ventre i les cobertores caudals són de color beix vermellós. El front, les lores i el supercili són de color marró vermellós fosc, i el supercili es torna blanc-beix darrere de l'ull cap a la part posterior del coll. La part superior del cap i la part posterior del coll són de color marró vermellós fosc amb taques marró negre, mentre que les cobertores auriculars són de color marró fosc. La barbeta i la gola també són de color marró vermellós fosc i estan separades de les cobertores auriculars per un bigoti de color blanc beix.[3]
L'espècie mostra un dimorfisme sexual significatiu, les femelles tenen les parts inferiors de color marró rosat apagat, ales més uniformes i menys barrades amb menys taques, i el color del bigoti és més apagat. Algunes femelles més grans poden desenvolupar franges pàl·lides al pit. Els joves són similars a la femella, però tenen ratlles blanquinoses al costat del cap, la gola i el pit. Les parts superiors tenen més marques i les primàries estan clapejades i barrades. Els mascles desenvolupen barres a les parts inferiors durant el seu primer hivern, al voltant dels tres mesos d'edat. El bec és negrós en els mascles adults i gris marró apagat en tots els altres plomatges. Les potes són de color rosat a vermell apagat i són més vermelles en els mascles. L'iris és de color pàl·lid a marró ataronjat.[3]
És poc probable que la guatlla culroja es confongui amb les guatlles dels gèneres Turnix o Coturnix, però es pot confondre amb la guatlla roquera. Aquesta última espècie té menys dimorfisme sexual i difereix en el patró de la franja ocular, que és més curta i blanca, i la gola, que és de color blanc vermellós amb una franja blanca al bigoti.[3][4]
Vocalitzacions
modificaEl reclam de la guatlla culroja és un «txi-txi-txuc», «txi-txi-txuc» aspre i rítmic que és similar al crit d'un drongo reial en disputa. Quan els grups se separen, es tornen a reunir utilitzant un «tiri-tiri-tiri» o «whi-whi-whi-whi-whi» fluixet i xiulant. Els grups també poden emetre notes borbollejants o aspres que s'acceleren fins a convertir-se en una frenesia. Altres reclams inclouen com un riure fluix que es fa quan s'excitai o notes aspres com a crit d'alarma.[3][4]
Distribució i hàbitat
modificaLa guatlla cuaroja és originària del subcontinent indi, on es troba a tota l'Índia peninsular al nord de Gujarat, Orissa i els contraforts de Caixmir, juntament amb Sri Lanka. També s'ha informat de la seva presència al Nepal, però no s'hi ha registrat des del segle XIX. Va ser introduïda a la illa de la Reunió cap al 1850 i a Maurici cap al 1860, però l'espècie ara està localment extingida en aquesta última illa.[3][4][5]
Habita zones seques amb coberta arbustiva o rocosa, en hàbitats que van des de praderies primes fins a boscos caducifolis densos. Es troba a altituds de fins a 1.200 m, però a 1.500 m als Ghats Occidentals i al sud de l'Índia. Generalment, no és migratòria, però possiblement és una migrant al Nepal.[3][4]
Comportament i ecologia
modificaLa guatlla culroja es veu normalment en grups de 6 a 25 ocells (anomenats estols) mentre es banyen en la pols dels camins o busquen menjar a les praderies. Els estols es desplacen per camins ben fressats per beure al matí i al vespre, i mentre ho fan creen rastres semblants a túnels a través de l'herba alta. L'espècie prefereix caminar o fugir del perill potencial, i només vola com a últim recurs. Quan s'alarmen, s'asseuen a la base d'un arbust abans de volar explosivament en diferents direccions. Al cap de poc temps, comencen a córrer i es reagrupen reunint-se en sentir els crits dels altres. Descansen a terra.[3][4]
Dieta
modificaLa guatlla culroja s'alimenta de llavors, com ara les d'herba, males herbes, gramínies i mills, juntament amb petits insectes com els tèrmits i les seves larves.[3][4]
Cria
modificaLa temporada de cria de la guatlla culroja comença amb el final de les pluges i dura fins al final de la temporada freda, amb un període exacte que varia: de gener a març a Karnataka, d'octubre a març a l'altiplà de Deccan, d'agost a abril al centre de l'Índia i de març a abril a l'est del centre de l'Índia i Sri Lanka. A Reunió, la cria té lloc al novembre.[3][4]
L'espècie és aparentment monògama. Els nius són clots poc profunds folrats d'herba situats a la coberta de la base de l'herba. Les postes poden contenir de 4 a 8 ous, però normalment en tenen de 5 a 6. Els ous són de color blanc cremós a beix pàl·lid i mesuren de 24 mm a 28,4 mm × 18,4 mm a 22 mm. La incubació dura de 16 a 18 dies en estat salvatge i de 21 a 22 dies en captivitat, i només la fa la femella. Després que els ous desclouen, el mascle ajuda a protegir i criar els pollets.[3][4]
Paràsits i patògens
modificaS'ha observat que la guatlla culroja està parasitada pel nematode Primasubulura alata.[6] A l'abril també s'ha registrat que està infectada pel patogen fúngic Alternaria alternata.[7]
En la recerca
modificaLa guatlla culroja s'ha utilitzat en experiments sobre l'efecte de la melatonina en la immunitat i la reproducció,[8][9] l'efecte del medi ambient sobre la glàndula pineal, les glàndules suprarenals i les gònades,[10] la variació diària dels receptors de melatonina i andrògens durant la temporada de cria,[11] i la immunitat associada amb els pulmons.[7]
Estat de conservació
modificaLa guatlla culroja està catalogada com a espècie de risc mínim per la Unió Internacional per a la Conservació de la Natura (UICN) a la Llista Vermella de la UICN a causa de la seva àmplia distribució i població estable.[12] Generalment, és comuna a tota l'Índia, tot i que és poc freqüent a Kerala, i localment extingida en parts de Gujarat i a Uttara Kannada, Karnataka. A Sri Lanka, segons s'informa, era comuna fins a la dècada del 1950, però ara només és localment abundant als turons de la província d'Uva. No s'ha registrat des del Nepal des del segle XIX, i els informes d'allà i de Cachar a Assam poden ser erronis. La població introduïda a la Reunió està disminuint, però encara és localment comuna, mentre que la de Maurici està extingida.[3][4]La guatlla culroja es caça per alimentar-se a les regions rurals.[11]
Taxonomia i sistemàtica
modificaLa guatlla culroja va ser descrita originalment com a Perdix asiatica per John Latham el 1790 basant-se en exemplars de la "regió de Mahratta".[13] El 1837 Brian Hodgson la va ser traslladada al gènere Perdicula, del qual és l'espècie tipus.[14]
El nom genèric Perdicula és un diminutiu llatí modern del gènere Perdix i significa “perdiu petita”. L'epítet específic asiatica prové del llatí «asiaticus», que significa “asiàtic”.[15]
Subespècies
modificaHi ha cinc subespècies reconegudes:[16]
- P. a. punjaubi (Whistler, 1939) - nord-oest de l'Índia. És més pàl·lida que la subespècie nominal, amb les parts superiors més sorrenques amb marques negres menys perceptibles.[3]
- P. a. asiatica (Latham, 1790) - nord i centre de l'Índia. És la subespècie nominal.[16]
- P. a. vidali (Whistler & Kinnear, 1936) - sud-oest de l'Índia, té les parts superiors més vermelloses que la subespècie nominal, especialment a la part superior del cap, i té barres més amples a les parts inferiors en els mascles.[3]
- P. a. vellorei (Abdulali & Reuben, 1965) - sud de l'Índia.[16]
- P. a. ceylonensis (Whistler & Kinnear, 1936) - Sri Lanka. Les parts superiors i la gola són molt més fosques que les d'altres subespècies i les parts inferiors contrasten menys fortament amb les parts superiors.[3]
Referències
modifica- ↑ «Guatlla culroja». Cercaterm. TERMCAT, Centre de Terminologia. [Consulta: 19 maig 2025].(català)
- ↑ «2024 Citation & Downloadable Checklists». Clements Checklist. [Consulta: 19 maig 2025].
- ↑ 3,00 3,01 3,02 3,03 3,04 3,05 3,06 3,07 3,08 3,09 3,10 3,11 3,12 3,13 McGowan, Phil. Pheasants, Partridges and Grouse: Including Buttonquails, Sandgrouse and Allies. 1st ed. Londres: Bloomsbury Publishing PLC, 2010, p. 247–248. ISBN 978-1-4081-3565-5.
- ↑ 4,0 4,1 4,2 4,3 4,4 4,5 4,6 4,7 4,8 McGowan, Philip J.K.; Kirwan, Guy M. Jungle Bush-Quail (Perdicula asiatica) (en anglès). Cornell Lab of Ornithology, 2020-03-04. DOI 10.2173/bow.jubqua1.01.
- ↑ Lever, Christopher; Gillmor, Robert. Naturalised birds of the world. Londres: T & A D Poyser, 2010, p. 44–46. ISBN 978-0-7136-7006-6.
- ↑ Kumari, M. S. S. «The activity of transaminases in Primasubulura alata (Nematode) parasitizing in Perdicula asiatica» (PDF). vol.4(3) p. 16–118. International Journal of Fauna and Biological Studies, 2017. [Consulta: 19 maig 2025].
- ↑ 7,0 7,1 Kharwar, R.K.; Haldar, C. «Annual variation in lung associated immunity and season dependent invasion of Alternaria alternata in lungs of Indian jungle bush quail, Perdicula asiatica». Animal Biology, 62, 3, 2012, pàg. 301–314. DOI: 10.1163/157075611X618237. ISSN: 1570-7555.
- ↑ Singh, Shiv Shankar; Haldar, Chandana «Peripheral melatonin modulates seasonal immunity and reproduction of Indian tropical male bird Perdicula asiatica» (en anglès). Comparative Biochemistry and Physiology Part A: Molecular & Integrative Physiology, 146, 3, 3-2007, pàg. 446–450. DOI: 10.1016/j.cbpa.2006.12.024.
- ↑ Singh, Shiv Shankar; Haldar, Chandana «Melatonin prevents testosterone-induced suppression of immune parameters and splenocyte proliferation in Indian tropical jungle bush quail, Perdicula asiatica» (en anglès). General and Comparative Endocrinology, 141, 3, 5-2005, pàg. 226–232. DOI: 10.1016/j.ygcen.2005.01.005.
- ↑ Sudhakumari, C.C.; Haldar, C.; Senthilkumaran, B. «Seasonal changes in adrenal and gonadal activity in the quail, Perdicula asiatica: involvement of the pineal gland» (en anglès). Comparative Biochemistry and Physiology Part B: Biochemistry and Molecular Biology, 128, 4, 4-2001, pàg. 793–804. DOI: 10.1016/S1096-4959(01)00302-5.
- ↑ 11,0 11,1 Yadav, S.K.; Haldar, C.; Singh, S.S. «Variation in melatonin receptors (Mel1a and Mel1b) and androgen receptor (AR) expression in the spleen of a seasonally breeding bird, Perdicula asiatica» (en anglès). Journal of Reproductive Immunology, 92, 1-2, 12-2011, pàg. 54–61. DOI: 10.1016/j.jri.2011.08.003.
- ↑ IUCN «Perdicula asiatica: BirdLife International» (en anglès). The IUCN Red List of Threatened Species 2018, 07-08-2018. DOI: 10.2305/iucn.uk.2018-2.rlts.t22678997a131873750.en.
- ↑ Latham, John. Index ornithologicus, sive, Systema ornithologiae : complectens avium divisionem in classes, ordines, genera, species, ipsarumque varietates : adjectis synonymis, locis, descriptionibus, &c. v.2 (1790). Londres: Sumptibus authoris, 1790, p. 649–650.
- ↑ Cottrell, G. William,. Check-list of birds of the world. v.2 (1934). Cambridge: Harvard University Press, 1934, p. 97.
- ↑ Jobling, James A. The Helm Dictionary of Scientific Bird Names: From Aalge to Zusii. Londres: Christopher Helm, 2010, p. 297, 57. ISBN 978-1-4081-2501-4 [Consulta: 19 maig 2025].
- ↑ 16,0 16,1 16,2 Gill, Frank; Donsker, David. «Pheasants, partridges, francolins – IOC World Bird List» (en anglès). IOC World Bird List v15.1, 20-02-2025. [Consulta: 19 maig 2025].
