Obre el menú principal

La Petite messe solennelle és una missa composta per Gioachino Rossini l'any 1863, originalment escrita per a quatre solistes, cor mixt, dos pianos i un harmònium. Es va estrenar el 14 de març de 1864 a la capella privada de la residència particular del comte Alexis Pillet-Will, situada a la rue Moncey de París.[1] Posteriorment va ser orquestrada pel mateix Rossini.

Infotaula de composicióPetite messe solennelle
Gioacchino Rossini, by Francesco Hayez.jpg
Gioachino Rossini, retrat de Francesco Hayez (1870), Pinacoteca di Brera
Forma musical Missa
Compositor Gioachino Rossini
Data de publicació 1864
Durada

1h 30'

  • 1. Kyrie - cor
  • 2. Gloria
    • Gloria in excelsis Deo - cor
    • Et in terra pax - solistes, cor
    • Gratias agimus tibi - solistes (contralt, tenor, baix)
    • Domine Deus - tenor sol
    • Qui Tollis - solistes (soprano, contralt)
    • Quoniam - baix sol
    • Cum Sancto Spiritu - cor
  • 3.Credo
    • Credo - solistes, cor
    • Crucifixus - soprano sola
    • Et resurrexit - solistes, cor
    • Et vitam venturi - cor
  • 4. Offertorium (Prélude religieux) - piano sol
  • 5. Sanctus - cor
  • 6. O salutaris hostia - soprano sola
  • 7. Agnus Dei - contralt sola, cor
  • Solistes vocals: soprano, contralt, tenor, baix)
  • Cor (sopranos, contralts, tenors, baixos)
  • Dos pianos
  • Harmònium
  • II versió: solistes, cor i orquestra
Dedicat a Comtessa Pillet-Will
Estrena
Data d'estrena 14 de març de 1864
Modifica les dades a Wikidata

Rossini va escriure aquesta missa quatre anys abans de morir, pel que és considerada com el seu testament i part del que ell va anomenar Pecats de vellesa. Aquesta peça, refinada i elegant, evita l'opulència sentimental de la major part de les obres litúrgiques contemporànies.[2]

Petite messe solennelle és una composició molt inusual que prové del darrer període creatiu de Rossini, separat de la seva carrera com a compositor d'òpera per un interval de gairebé trenta anys i per un qüestionament radical del propòsit de la composició, que ha estat acompanyat per una igualment espectacular renovació de l'estil musical.[3] Petita tan sols pel nombre d'executants, aquesta és una missa solemnis, canònica en tota regla i amb una duració pròxima als noranta minuts, i l'últim dels antulls d'un geni que va passar quasi els últims quaranta anys de la seva vida donant-se capritxos.[4]

Origen i contextModifica

El catàleg de la producció sacra de Rossini és força desconegut però crida l'atenció per l'elevat nombre de peces, per com d'hora va començar i per la seva continuïtat en el temps. En ell hi figuren, entre altres composicions, la Missa de Lugo, una missa «virtual», que s'ha reconstruït, seguint l'ordre litúrgic, a partir de fragments sacres compostos entre 1802 i 1808, quan l'adolescent Rossini residia en aquella ciutat italiana; la Missa de Bolonya, escrita el 1808 per estudiants del Liceo Musicale, i a la qual el compositor va aportar tres peces; la Missa de Ravenna, anomenada també de Milà, obra col·lectiva, encarregada per Agostino Triossi en aquell mateix any, amb l'aportació rossiniana de tres peces; la Missa de Rimini, per a quatre veus i petita orquestra, de 1809; i la Missa de Glòria, composta a Nàpols, el 1820, per a solistes, cor i orquestra. A part d'aquestes, altres peces sacres havien familiaritzat el llenguatge de Rossini amb el món religiós, però aquest llenguatge, après en l'adolescència i madurat al llarg de la seva carrera, es va veure renovat extraordinàriament en l'última de les misses que va escriure: la Petite messe solennelle.[5]

Rossini fou un dels compositors més reconeguts i més admirats en vida. La preponderància de la seva producció musical en el món de l'òpera, que aleshores dominava l'àmbit de la música (els teatres foren el lloc de reunió per excel·lència de la societat burgesa), va fer que el gran públic i més concretament la classe social emergent, la burgesia, fessin d'ell un ídol.[6] No obstant això, Rossini va abandonar la composició operística després de Guillaume Tell (1829), amb només trenta-set anys i quan havia escrit més de 40 òperes i era considerat com el millor compositor del món.[6][7]

 
Olympe Pélissier, segona dona de Rossini, a qui va ajudar a superar les seves malalties

Es va retirar a viure a Itàlia, principalment a Bolonya, on va assessorar el Liceo Musicale, i a Florència. Durant els anys següents es va veure afectat per prolongades i doloroses malalties. La seva esposa, Isabella Colbran, va morir el 1845 i l'any següent es va casar amb Olympe Pélissier, amb qui havia viscut durant 15 anys i que l'acompanyà a través de la seva mala salut. Pélissier va ser decisiva per a aconseguir el que en aquell moment semblava impossible: la curació de les malalties que patia Rossini. Amb paciència i tenacitat, la nova esposa del compositor va aconseguir tirar endavant l'il·lustre malalt i portar-lo a París, on les noves teràpies varen arrencar al mestre de la postració.[8]

Gairebé no va compondre res durant aquest període, fins que va tornar a París el 1855. L'última etapa de la seva vida va estar envoltada de petites satisfaccions. Venerat pel públic de París, la seva influència en l'esfera musical seguia sent important i era objecte de constants visites i atencions. Rossini va construir una mansió a Passy i allà, en cèlebres reunions musicals, donava consells, tocava el piano quan estava d'humor i componia peces vocals i instrumentals per delectar els convidats.[9] A partir d'aquí la seva alegria i la seva salut milloraren notablement i van fer que tornessin els desitjos de compondre, així va escriure nombroses peces per a piano (unes 150) i obres vocals de petit format. Aquestes obres foren d'ús exclusiu per a vetllades particulars amb els seus amics i protectors. Entre aquestes, només tingueren una certa envergadura l'Stabat Mater, compost l'any 1841, i la Petite messe solennelle.[10]

Rossini es negà a publicar-les i es referia a elles com «els pecats de la meva vellesa». Caracteritzades per l'enginy, la paròdia, la gràcia i el sentiment, aquestes peces varen influir en la generació més jove de compositors francesos, entre els quals Saint-Saëns i Chabrier. Va morir, universalment honorat, el 1868.[10]

La coronació de tota aquesta labor compositiva va ser la Petite Messe Solennelle, durant l'any 1863 en la seva habitual estada estiuenca a la vila de Passy, als afores de París.[5] No hi ha constància que fos un encàrrec del comte Alexis Pillet-Will, el seu banquer i íntim amic, encara que sí que està dedicada a la seva esposa la comtessa Louise,[11] i es va estrenar amb motiu de la consagració de la capella privada a la nova mansió que els comtes van erigir en el núm. 12 de la parisenca rue de Moncey. Aquesta família tingué una relació d'amistat amb Rossini des que va tornar d'Itàlia el maig del 1855. D'altra banda, el fill gran del comte s'ocupà de les finances de Rossini.[6]

Amb setanta-un anys, Rossini va acabar aquesta obra singular, en la qual desplega tot el seu talent i tanca la seva contribució al món de la composició. La producció de música religiosa en el seu catàleg no és molt nombrosa: algunes petites obres per a cor, una missa de joventut d'acord amb els models de Haydn i Mozart i l'obra més destacable, el seu Stabat Mater, compost el 1841 per a solistes, cor i orquestra.[12]

Inicialment, la partitura instrumental de la missa fou per a dos pianos i harmònium. Sembla estrany, no és una instrumentació usual per a una missa, però s'ha de tenir compte el seu context com a peça de saló. També segueix la tradició napolitana del segle XVIII.[13] Arran d'una observació del crític de Le Siècle (que va declarar que hi havia prou foc a la peça per a fondre una catedral de marbre quan la partitura fos ampliada per un cor ple i orquestra), Rossini va procedir a orquestrar la peça en els anys 1866 i 1867. Aquesta orquestració, però, fa molt poques concessions al color de l'orquestra i no afegeix res a l'alçada de l'obra, que depèn principalment de la melodia, la línia i el ritme. Per una banda, aquesta adaptació li havia estat requerida en diverses ocasions, però sobretot era conscient que si després de la seva mort algun compositor en feia l'orquestració, l'obra podia perdre la personalitat que ell li havia atorgat.[10]

Al respecte, va indicar el següent a la partitura:

« "Petite Messe Solennelle" en quatre parts, amb acompanyament de dos pianos i un harmònium. Composta a la meva vil·la de Passy (nota: localitat pròxima a París). Només calen dotze cantants de tres sexes —homes, dones i castrati[14]— per a la seva execució. Vuit per al cor, quatre solistes; un total de dotze querubins: Déu em perdoni la comparació següent. Dotze també són els Apòstols del famós fresc de Leonardo anomenat El Sant Sopar, qui ho hauria de creure! Entre els vostres seguidors, n'hi ha que donen la nota falsa! Senyor, us ho asseguro, us prometo que no hi haurà Judes al meu Sopar i que els meus cantaran entonats i amb amor les vostres lloances d'aquesta petita obra que és, dissortadament, l'últim pecat mortal de la meva vellesa. »
— Gioachino Rossini, Passy, 1863

Després d'acabar l'obra, va escriure:

« Heus aquí finalment acabada aquesta pobra petita missa. És música sagrada això que he fet? O bé és sagrada música? Jo vaig néixer per a l'òpera bufa, ja ho sabeu! Una mica de silenci, una mica de cor… tot és aquí. Beneït sigueu, Senyor i obriu-me les portes del paradís. »
— Gioachino Rossini, Passy, 1863[15]

Així doncs, la Petite messe pot ser considerada el testament espiritual de Rossini, potser degut al presagi de la seva pròxima mort.[2]

RepresentacionsModifica

 
Luigi Agnesi, el baix que va estrenar la missa

L'assaig general es realitzà el diumenge 13 amb la supervisió de l'autor,[6] que en canvi no va assistir[11] a la primera actuació que va tenir lloc l'endemà, el dilluns 14 de març de 1864 a les 10 del vespre[11] amb motiu de la consagració[16] de la capella familiar del palau parisenc d'Alexis Pillet-Will,[2] que fou un important mecenes, marit de la comtessa Louise Pillet-Will (nascuda Roulin), a qui va ser dedicada i propietària del saló artístic i literari situat al núm. 12 del carrer Moncey i el qual freqüentava el compositor.[4] D'aquí ve el caràcter cambrístic de la composició.[16] Aquesta família tingué una relació d'amistat amb Rossini des que va tornar d'Itàlia el maig del 1855. D'altra banda, el fill gran del comte s'ocupà de les finances de Rossini.[6] Va comptar amb la presència d'un grapat de convidats i d'algun crític. L'assistència va ser només per invitació.[11] Malgrat que l'obra es gaudeix plenament en la seva versió instrumental original, el mestre, passat un temps, realitzaria una orquestració de l'obra, més que res, va dir, per tal d'evitar que algú altre, amb menys talent, s'atrevís a fer-la.[17]

 
Les germanes Marchisio, als anys 1860, que varen crear els papers de soprano i mezzosoprano

Entre els intèrprets de l'estrena destacaren les germanes Carlotta i Barbara Marchisio, soprano i contralt respectivament, amigues personals de Rossini i per a les quals creà papers a La Cenerentola o Semiramide, el tenor fou Italo Gardoni i el baix Louis Agniez (Luigi Agnesi),[18] el cor el formaren quinze alumnes del conservatori, a més dels quatre solistes (malgrat les indicacions de Rossini que només volia vuit coristes més els solistes), al primer piano Georges Mathias i al segon Andrea Peruzzi, a l'harmònium el jove Albert Lavignac, que més tard seria un important teòric i professor, tots sota la direcció de Jules Cohen.[6]

El crític de Le pays va escriure: «Rossini [que no estava present] hauria gaudit d'un espectacle rar que algunes persones atentes van notar: una missa, una peça religiosa, interpretada a les 10 de la nit davant d'una audiència de dones vestides com nines per inaugurar la mansió d'un patrici protestant, davant el nunci papal, que va parlar amb bona cortesia a l'ambaixador de Turquia, mentre que un artista jueu [Jules Cohen] va dirigir l'orquestra.»[11]

Entre el selecte públic convidat: Auber, Meyerbeer, Ambroise Thomas,[19] el Baron Taylor, i altres aristòcrates, banquers, ambaixadors, el nunci del Papa, però no va estar-hi present el compositor, encara que sí a l'assaig general, per no rebre aclamacions.[5] Meyerbeer, que va quedar impressionat, va tornar a la representació de l'endemà.[1] Al cap de gairebé un any, el 2 de maig, en la mort de Meyerbeer, Rossini va compondre Chant funèbre.[1]

Només hi va haver una altra actuació de la Messe durant la vida de Rossini, fou el 24 d'abril de 1865 en circumstàncies pràcticament idèntiques a les de l'estrena.[11] Es va interpretar amb els mateixos intèrprets, i el comte Alexis Pillet-Wills va fer venir expressament de Florència les germanes Marchisio pel concert.[6] Els afortunats oients d'aquella memorable estrena i els de la reestrena a l'any següent, es quedarien desconcertats i esglaiats per la novetat d'aquella música que combinava ritmes obstinats, amb meditacions corals, fugues, melodies, trames contrapuntístiques, arcaismes i audàcies mai abans escoltades.[5]

Les expectatives que havia aixecat l'estrena foren amplament assolides i l'obra va agradar i sorprendre el selecte públic assistent. París esperava les notícies de la darrera obra d'un dels compositors més afamats, i sobretot després de tants d'anys d'inactivitat. El compositor a la seva maduresa deixà així el seu legat per a la posteritat: tot el seu enginy, talent i inspiració estan plasmats en aquesta obra que el mateix Rossini va qualificar de «pobra i insignificant».[6]

L'any següent, el 1864, es tornà a interpretar l'obra amb els mateixos intèrprets, el comte Alexis Pillet-Will va fer venir expressament de Florència les germanes Marchisio pel concert.[6]

Tanta modernitat potser no va ser compresa, i molts dels admiradors de Rossini el van instar perquè l'orquestrés. Al principi, el músic s'hi va resistir, i encara el 1866, poc abans de morir, encara dubtava si fer-ho o no, segons es llegeix a la carta que va escriure al seu amic i terratinent Luigi Grisostomo Ferrucci, el 23 de març d'aquest any, perquè convencés Pius IX de la necessitat d'una nova butlla que permetés cantar junts a homes i dones, ja que tenia composta una Messa Solenne (omet el de petita) amb accompagnamento provvisorio de dos pianos, etc.[5]

 
Maurice Strakosch, que va ser el responsable de la primera execució orquestral, el 24 de febrer de 1869, al Théâtre-Italien de París

Sobre l'orquestració de l'obra, està clar que Rossini no n'era partidari, però davant les pressions dels editors va fer una orquestració, segons es diu perquè ningú altre la fes. Rossini, no obstant això, es va assegurar que en vida seva no s'interpretés. Així doncs a la seva mort, el 13 de novembre de 1868, la seva vídua va vendre els drets d'execució de la missa al pianista i empresari Maurice Strakosch que va ser el responsable de la primera execució orquestral, el 24 de febrer de 1869,[11] tres mesos després de la seva mort, a la Salle Ventadour de París per la companyia del Théâtre-Italien, amb els solistes Gabrielle Krauss, Marietta Alboni, Ernest Nicolas i Luigi Agnesi.[20][21] La Salle Ventadour era un lloc completament secular necessari pel fet que el Papa, malgrat les nombroses peticions a favor de Rossini al voltant de 1866, es va negar a permetre la participació de cantants en la representació de la música sacra en una església catòlica.[11]

Va ser aleshores quan la firma parisenca Brandus & Dufour va publicar la partitura completa, així com una partitura vocal per a piano i harmònium. Chappell a Londres, Oliver Ditson a Boston i Ricordi a Milà van publicar versions similarment redactades aproximadament al mateix temps. La portada de l'edició de Ditson s'anunciava com l'única «còpia autoritzada publicada amb permís de Maurice Strakosch». La realització de la versió original de la Messe es va complicar encara més a la dècada de 1870, quan Ricordi va publicar edició amb una versió per a un piano i harmònium basat, no en el manuscrit de Rossini (ara allotjat a Pesaro), sinó en una reducció de l'editorial de la partitura orquestral completa. La versió Ricordi va ser reimpresa 26 vegades entre el 1888 i el 1970 i va servir de base per a l'actual versió de Kalmus (Kalmus també publica la partitura orquestral completa).[11]

Recuperació del manuscrit originalModifica

El treball de revisió de la versió original de la Petite messe solennelle per part del musicòleg estatunidenc Philip Gossett va ser no només laboriós, sinó que també, per moltes raons, va estar ple de sorpreses. Com va contar el mateix Gossett en una entrevista,[22] Rossini, per indicació del comte Pillet-Will —qui li havia encarregat d'obra— va estrenar la Missa a la capella del comte. Al final de la representació, el compositor va donar al comte una còpia del manuscrit per a cor, solistes, dos pianos i harmònium.

En els darrers anys, l'investigador estatunidenc va patir moltes dificultats per resseguir a París el rastre dels hereus de Pillet-Will. Només de manera fortuïta, amb ocasió d'un dinar de treball a la Universitat de Chicago va entrar en contacte amb persones que coneixien personalment membres de la família parisenca, els quals, a més, estaven a punt de visitar els Estats Units en un termini breu. Així va ser com a Gosset li va ser possible conèixer els hereus de Pillet-Will i visitar-los a la seva mansió familiar al nord de París, on va poder recuperar una còpia del preciós manuscrit.[6]

La versió original de la Petite messe va ser interpretada per primera vegada en temps moderns al Rossini Opera Festival de Pesaro l'any 1997, i l'execució va ser justament dedicada a la memòria del comte Jacques Pillet-Will, mort un any abans.[23][24]

Entre el manuscrit dedicat que va rebre la família Pillet-Wills i la còpia de l'obra en poder de la Fundazione Rossini de Pesaro, hi ha diferències en petites coses. Però el que sembla evident és que les altres «versions» que circulen sí que difereixen en aspectes notables. A part d'aquests dos originals encara haurien d'existir-ne més (material d'execució: director, pianistes, coristes, etc.). L'original no contenia l'O salutaris Hostia, sembla que Rossini el va escriure com una obra independent. Unes altres diferències destacables són les parts del segon piano i de l'harmònium.[6]

Altres diferències provenen del fet que Rossini va orquestrar l'obra per pressions dels editors i això va fer que incorporés algunes petites diferències. Els editors van fer la impressió de la mateixa i aportaren el material i feren una reducció de les veus amb piano i harmònium per a assajar la missa, d'aquí que les versions que s'utilitzaven eren en realitat una reducció orquestral amb harmònium i no l'obra original que s'estrenà a París. Cal pensar que el mateix Rossini (molt pulcre amb els manuscrits) acceptà aquests canvis o els adaptà; no obstant això, la recuperació del manuscrit original mostra tota l'essència i la singularitat d'aquesta obra.[6]

EstructuraModifica

La partitura, que és una obra de llarga durada, ja que sobrepassa l'hora i mitja, es divideix en dues parts de set nombres cadascuna (catorze en total) i es barregen ritmes i tempos majestuosos sobre harmonies de vegades sorprenents.[25] La primera inclou:

  • Kyrie-Christe, solistes i cor
  • Gloria-Laudamus, solistes i cor
  • Gratias, tercet per contralt, tenor i baix
  • Domine Deus, tenor sol
  • Qui tollis, duo per a soprano i contralt
  • Quoniam, baix sol
  • Cum Sancto Spiritu, solistes i cor.

I la segona està conformada per:

  • Credo, solistes i cor
  • Crucifixus, soprano sola
  • Et Resurrexit, solistes i cor,
  • Et vitam venturi, cor
  • Preludi religiós, per harmònium durant l'Ofertori
  • Sanctus, solistes i cor
  • O salutaris, soprano sola
  • Agnus Dei, contralt sola i cor.

Anàlisi musicalModifica

Petite messe solennelle va ser un veritable testament musical. Al costat del Rossini de sempre, es nota en la seva partitura la preocupació per l'obra de Bach, que Rossini va conèixer de gran, gràcies a les publicacions de la Bach Gesellschaft, que inicià la seva tasca el 1850. El mateix Rossini va parlar de Bach a Wagner durant la cèlebre visita que aquest va fer al músic a París el 1860, quan el compositor alemany buscava suports per presentar Tannhäuser a l'Opéra, cosa que va fer l'any següent.[9]

Aquesta missa és una obra escrita a contracorrent de la moda i que, alhora, ret un homenatge crepuscular a la tradició d'arrel italiana dels primers anys del segle XIX. És intimista, en un moment en el qual la música religiosa s'entenia grandiosa de mitjans i d'efectius, ja que Rossini la concep per a un grup ideal de dotze cantors dels tres sexes [sic] -dones, homes i castrats-, dels quals vuit havien de ser coristes, i quatre, solistes.[4] Les seves instruccions són que els solistes també han de cantar les parts de cor quan no estiguin involucrats de forma individual. De totes maneres, en les actuacions subsegüents en general ha participat un cor més gran i amb solistes independents.[10] A la partitura original de Rossini s'indica que els solistes han de cantar també en companyia del cor. A aquestes veus s'hi unien dos pianos i un harmònium -acceptat per Rossini a contracor, ja que volgué escriure aquesta part per a un acordió i donar-li així, clarament, un toc parisenc-.[4] Per al segon piano no hi ha una part independent, sinó que dobla o reforça el primer.

Obra novella, gairebé temerària per als anys en què imperava el Romanticisme amb la seva melodia, només més tard serà considerada una de les obres mestres de Rossini: anticipa els temps de la música moderna, tot suggerint nous camins estètics i formes futuristes que es desenvoluparan a partir de la segona meitat del segle XIX i les primeries del segle XX.[26]

Concebuda d'acord amb la formació clàssica de cor mixt a quatre veus i quatre solistes, s'estructura amb l'ordre propi de l'ordinari catòlic.[16] Es compon de catorze peces riques en inventiva harmònica i melòdica i s'insereix entre les obres d'acusada originalitat, caracteritzada per l'alternança de música de caràcter religiós i de caràcter profà: el Kyrie per a solistes, cor, pianos i harmònium; el Gloria per a soprano sola i cor, piano i harmònium; el Gratias agimus, un tercet per a contralt, tenor i baix; el Domine Deus, pàgina encomanada al tenor i precedida d'una introducció pianística; el Qui tollis, duet entre soprano i contralt introduït també pel piano; el Cum Sancto Spiritu per a solistes i cor, que conclou la primera part de l'obra.[5]

El Credo, pel cor, representa l'inici de la segona part de la missa. Segueix el Crucifixus, amb introducció del piano i participació de la soprano; l'Et resurrexit per a solistes i cor; el Preludi religiós per a piano sol, el fragment instrumental més llarg de l'obra, amb una durada de gairebé vuit minuts; el Sanctus, un cor a cappella; l'O salutaris Ostia, penúltim fragment per a soprano i piano; i finalment l'Agnus Dei que tanca la seqüència dels fragments de la missa, ple d'intensa melodia que presagia una visió de pau duradora, entonat per la contralt, a la qual li fa eco el cor sol, seguits amb la unió de les veus de la solista i el cor, acompanyats pels instruments, que condueixen a la fi de l'obra.[5]

EnregistramentsModifica

Solistes Orquestra / Instrumentistes Cor Director Any Companyia discogràfica
Renata Scotto (soprano), Fiorenza Cossotto (mezzosoprano), Alfredo Kraus (tenor), Ivo Vinco (baix) Franco Verganti i Gianluigi Franz (pianos), Luigi Benedetti (harmònium) Coro Polifonico di Milano Giulio Bertola 1960 Ricordi Record[27]
Mirella Freni (soprano), Lucia Valentini-Terrani (mezzosoprano), Luciano Pavarotti (tenor), Ruggero Raimondi (baix) Leone Magiera (piano), Vittorio Rosetta (harmònium) Cor Polifònic del Teatro alla Scala Romano Gandolfi 1971 Decca[28]
Katia Ricciarelli (soprano), Margarita Zimmermann (mezzosoprano), Josep Carreras (tenor), Samuel Ramey (baix) Craig Sheppard (piano), Richard Nunn (harmònium) The Ambrosian Singers Claudio Scimone 1984 Decca[29]
Daniela Dessì (soprano), Gloria Scalchi (mezzosoprano), Giuseppe Sabbatini (tenor), Michele Pertusi (baix) Orquestra del Teatro Comunale de Bolonya Cor del Teatro Comunale de Bolonya Riccardo Chailly 1995 Decca[30]
Maria Radoeva (soprano), Milena Storti (mezzosoprano), Jun Ho You (tenor), Frank van Hove (baix) Davide Cabassi, Tatiana Larionova (piano), Dora Bizjak (harmònium) Saint Ephraim Male Choir & Schola Cantorum Budapestiensis Tito Ceccherini 2012 Stradivarius[31]

ReferènciesModifica

  1. 1,0 1,1 1,2 Gallo, 2002, p. XXXI.
  2. 2,0 2,1 2,2 «Informació de l'obra» (en castellà). Auditorio Nacional del Sodre. [Consulta: 15 agost 2018].
  3. «Ressenya disc dirigit per Dantone» (en anglès). Naxos. [Consulta: 24 novembre 2015].
  4. 4,0 4,1 4,2 4,3 Alonso Soriano, Anselmo. «L'últim pecat de la vellesa: la sagrada música». Les Arts. [Consulta: 30 març 2019].
  5. 5,0 5,1 5,2 5,3 5,4 5,5 5,6 Cortines, Jacobo. «Programa de mà: El último pecado» (pdf) (en castellà). Orcam. [Consulta: 25 novembre 2015].
  6. 6,00 6,01 6,02 6,03 6,04 6,05 6,06 6,07 6,08 6,09 6,10 6,11 «Programa de mà concert núm. 2 temporada 2009/2010». Fundació Studium Aureum. [Consulta: 23 novembre 2015].
  7. Primera plana. Editorial Danoti, S.R.L., 1967. 
  8. Alier, 1986, p. 107.
  9. 9,0 9,1 Alier, 1986, p. 108.
  10. 10,0 10,1 10,2 10,3 Creasy, Barry. «Notes del programa» (en anglès). choirs.org. [Consulta: 23 novembre 2015].
  11. 11,0 11,1 11,2 11,3 11,4 11,5 11,6 11,7 11,8 Hurwitz, David. «Comentari crític de l'obra». Center for Italian Ope ra Studies, The University of Chicago, juliol 2010. [Consulta: 23 novembre 2015].
  12. Rogers, Graham. «Ressenya del disc a bbc.co.uk» (en anglès). [Consulta: 16 agost 2018].
  13. Fleming, 1990, p. 15.
  14. No s'havien sentit castrats en l'escena francesa recentment; només el cor del papa Pius IX encara contenia castrats.
  15. Paxman, 2014, p. 456.
  16. 16,0 16,1 16,2 «L'Orfeó Català interpreta la Petite Messe Solennelle de Rossini al Palau de la Música Catalana». Palau de la Música. [Consulta: 30 març 2019].
  17. Boada, Òscar. «El proper repte del Cor Vivaldi la Petite messe solennelle de Rossini». Cor Vivaldi. [Consulta: 30 març 2019].
  18. Fleming, 1990, p. 17.
  19. Macdonald, 2014, p. 101.
  20. Wolff, 1869.
  21. Casaglia, 2005.
  22. Entrevista a Philip Gossett a Julliard.edu
  23. «Petite Messe Solennelle» (en italià). Rossini Opera Festival, 1997. [Consulta: 31 agost 2019].
  24. Gossett, Philip.. Divas and scholars : performing Italian opera (en anglès). Chicago: University of Chicago Press, 2006. ISBN 0226304825. 
  25. Claire Delamarche, «Gioacchino Rossini» a François-René Tranchefort (dir.), Guide de la musique sacrée et chorale profane de 1750 à nos jours pp. 884-894.
  26. «Programa de mà». Auditori Enric Granados de Lleida. [Consulta: 1r setembre 2019].
  27. «Informació del disc». Discogs. [Consulta: 1r setembre 2019].
  28. «Informació del disc». Discogs. [Consulta: 1r setembre 2019].
  29. «Informació del disc». Discogs. [Consulta: 1r setembre 2019].
  30. «Informació del disc». Discogs. [Consulta: 1r setembre 2019].
  31. «Informació del disc». Discogs. [Consulta: 1r setembre 2019].

BibliografiaModifica