Pied-noir

(S'ha redirigit des de: Pieds-noirs)

Un pied-noir (en francès) o peu-negre[1] és un colon europeu a Algèria. Encara que majoritàriament francesos, un nombre considerable eren alacantins o menorquins, a més dels rossellonesos (catalans de ciutadania francesa).[1]

Infotaula de grup humàPied-noir · Peu negre
Tipusètnia Modifica el valor a Wikidata
LlenguaFrancès, català, italià, i en alguns casos, àrab
ReligióCatolicisme, judaisme, protestantisme
Grups relacionatsFrancesos, valencians, menorquins, occitans, italians
Regions amb poblacions significatives
França França
Espanya Espanya
Algèria Algèria

HistòriaModifica

L'origen etimològic és incert. L'explicació més estesa fa referència a les botes utilitzades per l'exèrcit i els colons francesos, en contraposició a les sandàlies algerianes. Una altra explicació vindria del fet que els treballadors dels vaixells a vapor, sovint algerians, caminaven peus nus per les bodegues plenes de carbó.[2] La denominació es va fer popular a França, després de la independència d'Algèria, usada de forma pejorativa envers els repatriats.[1] Aviat, però, va ser adoptada pels propis pieds-noirs com a denominació d'identitat.[1]

Encara que amb freqüència s'aplica el terme a tots els repatriats d'Algèria (i fins i tot d'altres excolònies), cal assenyalar que entre les persones que van haver de sortir d'Algèria hi havia musulmans (als quals es denominava harki; molts eren militars i les seves famílies) i no musulmans, uns d'origen europeu i altres pertanyents a la important i nombrosa comunitat jueva local. El terme pied-noir es pot aplicar amb propietat a aquests dos últims grups.

Es calcula que més del 50% dels europeus d'Algèria no eren d'origen francès, i molts d'ells procedien de diverses parts dels Països Catalans, fonamentalment de les comarques litorals de la Marina i l'Alacantí i de l'illa de Menorca, a més dels habitants de la Catalunya del Nord.[1] En menor quantitat, provenien de la costa de Múrcia i Almeria, d'Itàlia i de la resta d'Europa.[1] Malgrat la naturalització i la progressiva assimilació, van mantenir la llengua catalana anomenada patuet, amb influències àrabs i amb ortografia francesa.[1] Actualment, al Rosselló i a la Marina i l'Alacantí es poden trobar nuclis importants d'antics colons francesos provinents d'Algèria, arribats a Europa després de la Guerra de la Independència que acabà en la independència del país el 1962.[1] La influència algeriana és present també en el costum d'algunes famílies valencianes del sud de preparar cuscús, plat típicament magribí, i l'ús de paraules franceses dins del valencià meridional i valencià alacantí, sobretot a la costa, com ara xapó, malló, etc.[1]

Alguns pieds-noirs famososModifica

Vegeu tambéModifica

ReferènciesModifica

  1. 1,0 1,1 1,2 1,3 1,4 1,5 1,6 1,7 1,8 MENAGES MENAGES, Àngela-Rosa, i MONJO MASCARÓ, Joan-Lluís, 2007, Els Valencians d'Algèria 1830-1962, Edicions del Bullent, Picanya (País Valencià) ISBN 978-84-96187-60-3
  2. Le Trésor de la Langue Française informatisé (francès)

BibliografiaModifica

  • Antoni Seva. Alacant, 30.000 pieds-noirs. Ed. 3i4, València, 1970
  • Marie Cardinal, Les Pieds-Noirs, Place Furstenberg éditeurs, París, 1994
  • Raphaël Delpard, L'histoire des pieds-noirs d'Algérie (1830-1962), Michel Lafon, Neuilly-sur-Seine, 2002
  • Pierre Goinard Algérie, l'œuvre française ISBN 2 906 431 29-X, 2001
  • Marcel Gori, L'algérie illustrée, Editions Campanile, Sophia-Antipolis, 2005
  • Jean-Jacques Jordi, 1962: L'arrivee des Pieds-Noirs, Autrement, París, 2002.
  • Jean-Jacques Jordi, De l'exode à l'exil: Rapatriés et pieds-noirs en France : l'exemple marseillais, 1954-1992, L'Harmattan, París, 2000.
  • Daniel Leconte, Les pieds-noirs, Histoire et portrait d'une communauté, Le Seuil, París, 1980
  • Cécile Mercier, les Pieds-Noirs et l'exode de 1962, à travers la presse française, L'Harmattan, París, 2003
  • Jean-Pax Méfret, Bastien-Thiry: Jusqu’au bout de l'Algérie française, Pygmalion
  • Pierre Nora, les Français d'Algérie, Julliard, París, 1961
  • Jeannine Verdès-Leroux "Les Français d'Algérie, de 1830 à aujourd'hui" ISBN 2-213-60968-3, 2001.
  • Jean-Jacques Viala "pieds noirs en algérie après l'indépendance" ISBN 2-7475-0890-0, 2001.
  • MARFANY SIMÓ, Marta, 2007, Els menorquins d'Algèria, Publicacions de l'Abadia de Montserrat, ISBN 84-8415-366-5

Enllaços externsModifica