Obre el menú principal
Dramatisme a El naufragi en un mar gelat, pintat en 1798 per Caspar David Friedrich, exposat al Kunsthalle d'Hamburg.

Romanticisme: Després del període revolucionari i napoleònic a França, que coincideix amb la fase de predomini del Neoclassicisme, es pot parlar d'una reacció romàntica que sintonitza amb l'oposició burgesa a les restauracions monàrquiques i absolutistes i amb els moviments nacionalistes entre 1820 i 1850 aproximadament.

Aquesta divisió es basa en la consideració dels conceptes clàssic i romàntic com antagònics i excloents. El Neoclassicisme aporta elements nous que podem considerar preromàntics.

Apareix ben aviat símptomes de trencament amb la tradició clàssica. Aquesta ruptura amb la tradició arriba per dos camins:

  • en l'aspecte temàtic o ideològic, per l'aparició de nous temes (històrics, revolucionaris, exaltació de l'heroi contemporani,...)
  • en l'aspecte pictòric, trencament amb la tradició heretada del Renaixement (composicions complexes, punts de vista casuals, predomini del color sobre la línia, pinzellada solta i ràpida,…)

El romanticisme no és només un estil artístic; és una actitud vital que afecta tant l'art com la literatura i altres àmbits de la vida, durant bona part del segle XIX. Les seves arrels ideològiques vénen dels grans pensadors del segle XVIII, especialment Rousseau, i en la filosofia alemanya lligada al naixement del nacionalisme (Fichte).

Trets generalsModifica

  • Diversitat enfront de la uniformitat: exaltació de l'individualisme i de les tradicions i costums nacionals, en comptes de considerar el classicisme com l'únic model acceptable en la creació artística.
  • Aspiració a la llibertat individual i nacional, que connecta directament amb les revolucions burgeses en què prenen part activa molts artistes romàntics.
  • Historicisme com a recerca en el passat de les arrels nacionals i com a presa de consciència de la velocitat dels canvis que s'estan produint en aquell moment agitat i convulsionat.
  • Exaltació de l'exotisme, de l'imaginari i l'irracional. Els països àrabs i l'exòtica Espanya estan de moda, així com una religiositat propera al misticisme. En el mateix sentit hem d'interpretar el gust per l'aventura, pel risc, per la lluita. El romàntic és un personatge sempre insatisfet i sempre a la recerca d'una raó vital.

Les característiques generals de la pintura romànticaModifica

  • Predomini del color sobre el dibuix i tractament de la llum per tal d'esfumar les figures i accentuar el cromatisme (llums de tempesta, aurores, crepuscles,…)
  • Dramatisme de les composicions, amb gran preocupació pel moviment i per la complexitat compositiva. Importància dels gestos violents, dels detalls anatòmics i ambientals. El moviment s'accentua en situar els personatges sobre una base inestable.
  • Tècnica ràpida, amb pinzellades soltes i pastoses, herència dels pintors venecians, dels barrocs flamencs i de Goya.
  • Temes d'actualitat (revolucions, guerres, desastres) i la gran importància del tema històric (la Història és l'actualitat del passat). Tindrà també importància el paisatge, a través del qual apareixen molt sovint les innovacions tècniques.

BibliografiaModifica

  • Ramírez Domínguez, J. A., «Clasicismo y romanticismo en la pintura», en Historia del arte, Anaya, 1986.
  • Carrassat, P.F.R., y Marcadé, I., Movimientos de la pintura, Spes Editorial, S.L., 2004. ISBN 84-8332-596-9
  • Domínguez Ortiz, A., y otros, Historia de las civilizaciones y del arte, Anaya, 1981. ISBN 84-207-1851-3
  • Laneyrie-Dagen, N., Leer la pintura, Larousse editorial, S.L., 2006. ISBN 84-8332-598-5.
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Pintura romàntica