Pinus mugo
El Pinus mugo és un pi d'alta muntanya (viu a l'estatge subalpí) i que presenta dues subespècies d'hàbit força diferent, que per alguns autors són dues espècies diferents: el Pinus mugo subsp. mugo, arbustiu i que trobem sobretot als Alps, i el Pinus mugo subsp. uncinata o pi negre que trobem al Pirineu. Ambdues subespècies tenen les agulles agrupades en parells (com la resta de pins europeus) i pinyes petites gairebé sèssils.
  | |
| Dades | |
|---|---|
| Font de | oli de Pinus mugo i oli d'agulles de pi |
| Estat de conservació | |
 | |
| Risc mínim | |
| UICN | 42385 |
| Taxonomia | |
| Super-regne | Eukaryota |
| Regne | Plantae |
| Classe | Pinopsida |
| Ordre | Pinales |
| Família | Pinaceae |
| Gènere | Pinus |
| Espècie | Pinus mugo Turra, 1764 |
El pi negreModifica
El pi negre (per a alguns autors Pinus mugo subsp. uncinata[1][2] i per a d'altres Pinus uncinata)[3] és un arbre de capçada entre allargada i cònica, de fins a 20 metres, amb les branques baixes acostades al sòl, i el tronc normalment recte i gruixut, però de vegades tortuós, ajagut i amb la capçada deformada. Fulles fortes de 4 a 5 cm de longitud, fosques i punxants, molt acostades. Les pinyes són asimètriques , amiden d'entre 5 i 7 centímetres i compten amb esquames prominents.[1][2] L'epítet "uncinata" fa referència precisament a aquest aspecte "ganxut" de les esquames.
Al Pirineu català és molt comú entre els 1.300 i els 2.400 metres,[2] on forma boscos. També es troba al Pirineu aragonès i navarrès, progressivament més escàs com més cap a l'oest, i també apareix en alguns llocs isolats del sistema ibèric.[1]
Ecològicament, ocupa la part superior de l'estatge subalpí, per sobre dels boscos d'avet Abies alba o faig Fagus sylvatica, que hi pot haver a les zones més obagues i en contacte amb el pi roig Pinus sylvestris a les solanes. En aquestes zones de contacte podem trobar exemplars híbrids entre aquestes dues espècies Pinus × rhaetica (sin. Pinus × bougeti [nom. inval.]). Més amunt és l'espècie que marca el límit altitudinal del bosc als Pirineus, encara que individus isolats poden arribar a créixer per damunt dels 2.700 m. És una espècie de creixement lent, amb pocs requeriments ambientals i capaç de colonitzar indrets molt desfavorables. Al límit altitudinal de la seva distribució és normal trobar exemplars molt vells amb un aspecte torturat, creixent en esquerdes de roca, veritables conqueridors de l'alta muntanya. Alguns d'aquests exemplars tenen, malgrat el seu aspecte, més de 700 anys.
Pinus mugo subsp. mugoModifica
- Pinus mugo subsp. mugo (o senzillament Pinus mugo[4] per als autors que consideren que el pi negre és una altra espècie): és un pi arbustiu que té una altura màxima de 3-4 metres. Les pinyes són simètriques, d'apòfisi no prominent, cosa que el diferencia del Pinus mugo subsp. uncinata.
- Pinus mugo subsp. mugo: habita en zones d'alta muntanya centreeuropea, des dels Alps orientals fins als Alps de Transsilvània i els Balcans, entre els 1.500 i els 2.500 m d'altitud. És un arbre més gran, normalment d'un estema de fins a 20 m d'alt amb estròbils asimètrics (les escates són més gruixudes en un costat del con que en l'altre). És una espècie dominant en matolls subalpins densos, per això té un gran valor com a protector del sòl. Apareix també freqüentment en el sotabosc dels boscos de Larix decidua.
Les dues subespècies interactuen en gran manera (subespècie híbrida Pinus mugo ssp. rotundata) en els Alps occidentals i els Carpats septentrionals. Alguns botànics tracten la subespècie occidental com una espècie separada, Pinus uncinata, uns altres com una mera varietat, Pinus mugo var. rostrata. Aquesta subespècie als Pirineus marca la línia d'arbres, el límit de l'hàbitat en el qual els arbres són capaços de créixer.
DistribucióModifica
A Catalunya és la sisena espècie arbòria forestal tant pel nombre d'hectàrees com pel nombre de peus. Només es troba al Prepirineu i al Pirineu, on acostuma a viure fins als 2.400 metres. És abundant en nou comarques: les sis de l'Alt Pirineu, l'Aran (48.000 ha i 48 milions de peus), el Ripollès (6,7 milions de peus), el Berguedà (prop de 5 milions) i el Solsonès (1,5 milions de peus). És l'espècie més abundant a la Cerdanya (10.832 ha i 2,5 milions de peus), però la comarca amb més pi negre és el Pallars Sobirà (15.825 ha i 16 milions de peus).[5]
Es poden trobar pins negres a Transsilvània per la semblança del clima que hi fa.
ImatgesModifica
-
Detall
-
Cons
-
Branca amb pinya
-
Estròbils madurs
-
Escudets de l'estròbil
-
Bosses pol·líniques
ReferènciesModifica
- ↑ 1,0 1,1 1,2 Masclans i Girvès, Francesc. Guia per a conèixer els arbres. (8a. ed. 1988). Barcelona: Montblanc-Martín/CEC, 1958. ISBN 84-85135-41-5.
- ↑ 2,0 2,1 2,2 de Bolòs, Oriol [et al.].. Flora manual dels Països Catalans. 2a edició. Barcelona: Pòrtic, 1993. ISBN 84-7306-400-3.
- ↑ Dades taxonòmiques del Pinus uncinata segons el criteri de la Flora europaea(anglès)
- ↑ Dades taxonòmiques del Pinus mugo segons el criteri de la Flora europaea(anglès)
- ↑ «L'íIFEC, una fotografia dels boscos». PRESÈNCIA, 20 abril del 2006. [Consulta: 15 octubre 2015].
BibliografiaModifica
- Christensen, K. I. (1987). Taxonomic revision of the Pinus mugo complex and P. × rhaetica (P. mugo × sylvestris) (Pinaceae). Nordic J. Bot. 7: 383-408.
- Brummitt, R. K. 2001. Report of the Committee for Spermatophyta: 51. Taxon 50(2): 559–568.
- Nardi, E. & P. Minghetti. 1999. (1416) Proposal to conserve the name Pinus mugo (Pinaceae) with a conserved type. Taxon 48(3): 571–572.
