Playtime

pel·lícula de 1967 dirigida per Jacques Tati

Playtime és una pel·lícula franco-italiana dirigida per Jacques Tati, rodada entre 1964 i 1967 i estrenada el 1967. Ha estat doblada al català.[2]

Infotaula de pel·lículaPlaytime
Fitxa
DireccióJacques Tati
Protagonistes
Director artísticEugène Roman
GuióJacques Tati
Jacques Lagrange
MúsicaFrancis Lemarque (orquestració de François Rauber)
David Stein (tema Take my hand)
James Campbell (tema africà)[1]
FotografiaJean Badal
Andréas Winding
MuntatgeGérard Pollicand
VestuariJacques Cottin
ProductoraSpecta Films (França)
Jolly Films (Itàlia)
Dades i xifres
País d'origenFrança
Itàlia
Estrena1967
Durada124 minuts
Idioma originalfrancès
Doblada al catalàSí
Coloren color
Descripció
GènereComèdia
Lloc de la narracióParís

IMDB: tt0062136 Filmaffinity: 475746 Allocine: 1363 Rottentomatoes: m/playtime Allmovie: v106237 TCM: 813134 TV.com: movies/playtime
Modifica les dades a Wikidata

Argument[3]Modifica

Playtime està organitzada en sis seqüències, enllaçades entre elles gràcies a la utilització de dos personatges que es creuaran en el transcurs del relat: Barbara, una jove turista americana en visita a París i el Senyor Hulot, que té una cita amb un personatge important. Les seqüències són les següents :

  • A l'aeroport: un grup de turistes americanes arriba a Orly i descobreix un París futurista fet d'immobles de vidre i d'acer, fred i impersonal.
  • Els despatxos: M. Hulot espera una cita important, però es perd en un laberint de despatxos i s'acaba trobant en una exposició.
  • L'exposició dels invents: M. Hulot i les turistes americanes descobreixen noves invents, entre els quals una porta silenciosa i una escombra equipada amb fars.
  • Els pisos-aparador: A la caiguda de la nit, el Sr. Hulot troba un company de regiment que el convida al seu pis ultra-modern.
  • El Royal Garden: M. Hulot, que ha escapat al seu amic, i ha trobat llavors finalment per casualitat l'home amb el qual tenia una cita abans, es troba a la inauguració del restaurant Royal Garden en companyia de les turistes americanes. Però els treballs tot just han acabat i el club nocturn té alguns problemes de posada a punt. De bon matí, alguns supervivents de la boja nit, clients i empleats, es troben en un drugstore, on els obrers arriben a fer els seus primers cafès.
  • El carrousel dels cotxes: La ciutat es torna al treball, en un ballet de cotxes, i les turistes americanes agafen la carretera de l'aeroport.

ComentariModifica

Fracàs comercial a la seva estrena, alguns crítics com Henry Chapier la qualifica de «nyap monumental[4]», però és considerada per molt com l'obra mestra del cineasta i fins i tot, per a alguns (David Lynch per exemple), com a una de les principals pel·lícules de la història. És una pel·lícula ambiciosa en la seva forma (diàlegs secundaris, moviments geomètrics i circulars mil·limetrats fregant l'abstracció, jocs de reflexos incessants, metàfores encadenades) i que va ser tanmateix saludat a la seva estrena per Le Monde o Le Nouvel Observateur. Tati s'havia mostrat extremadament perfeccionista en el transcurs del rodatge, fins a arribar a esgotar de vegades el seu equip.[4] Havia fet reconstituir una ciutat moderna sencera («Tativille») sobre un terreny prop dels Estudis de Joinville-le-Pont, per un centenar d'obrers en un edifici on van utilitzar 1200 m2 de vidres, 3500 m2 de revestiments plàstics, 3000 m3 de fusta i 45000 m3 de formigó. El rodatge va durar prop de tres anys (octubre de 1964 a octubre de 1967). Més tard, va voler transformar aquests decorats en una escola de cinema, certs productors ho havien sol·licitat per rodar-hi altres pel·lícules. A conseqüència del fracàs comercial (rebuig del mercat americà de distribuir-lo malgrat el seu Oscar per a El meu oncle) i del cost enorme de la pel·lícula (entre 30 i 100 milions d'euros actuals segons el crític Stéphane Goudet), la societat de producció de Tati va fer fallida i va ser un temps desposseït dels seus drets: trigarà prop de deu anys a intentar recobrar la seva independència financera, però caurà malalt. Va poder no obstant això realitzar altres dues pel·lícules, com Trafic amb l'immortal M. Hulot. Les autoritats responsables dels terrenys i de Joinville no el deixaran quedar-s'hi, Tati serà detingut, i per despit, llançarà el manuscrit del seu guió sota els decorats en el transcurs de les operacions de demolició, tirats a terra malgrat la promesa d'André Malraux que podrien ser reciclats per altres usos.[4]

RepartimentModifica

Banda sonoraModifica

  1. Au drugstore - F. Lemarque
  2. Manège - F. Lemarque
  3. Paris autrefois - F. Lemarque
  4. Thème africain - James Campbell
  5. Musique strand - F. Lemarque
  6. Super market - F. Lemarque
  7. Paris circus - F. Lemarque
  8. Play Time - F. Lemarque

Font:[5]

Premis i nominacionsModifica

  • 1968: Étoile de Cristal (Grand Premi de l'Académie du Cinema), Paris
  • 1969: Medalla d'Argent, Festival de Moscou
  • 1969: Premi del Festival de cinema de Viena
  • Aquesta pel·lícula forma part de la Llista del BFI de les 50 pel·lícules a veure abans de tenir 14 anys establerta el 2005 pel British Film Institute.

ReferènciesModifica

  1. : http://www.sudplanete.net/pays.php?menu=pers&no=10517
  2. «Playtime». esadir.cat.
  3. «Playtime». The New York Times.
  4. 4,0 4,1 4,2 Jean-Philippe Guerand, Jacques Tati , Gallimard / Foli - Biografia s
  5. Planeta Musical- Jacques Tati - Bandas sonoras

Enllaços externsModifica