Plutoni (santuari)

Un plutoni (del grec antic, Πλουτώνιον, ploutonion, literalment "lloc de Plutó", o del llatí plutonium) és un santuari especialment dedicat al déu grec i romà Plutó (en grec antic, Πλούτων, Ploutōn i en llatí, Pluto), més conegut pel seu nom antic, Hades.

Persèfone i Plutó en un pínax de Locri, Museu Nacional de la Magna Grècia
El xiquet diví Plutos, s. I
Plutoni d'Eleusis
Plutoni de Hieràpolis anomenat Porta de Plutó

Només alguns d'aquests santuaris són coneguts per fonts clàssiques, generalment en llocs que produeixen emissions verinoses i que es creu que representen una entrada a l'inframón.[1][2]

EleusisModifica

A Eleusis, Plutos era prop de l'entrada nord al recinte sagrat (tèmenos). Pisístrat el construí al s. VI ae i fou reconstruït dos segles més tard, quan els misteris d'Eleusis estaven en l'apogeu. La cova es considerava tradicionalment el lloc del naixement de nen diví Plutos.[3]

Nisa (Acharaca)Modifica

El geògraf grec Estrabó esmenta tres llocs on hi havia plutonis. Un era en un pujol entre Aydin i Nisa, en un llogaret anomenat Acharaca. El recinte abastava un bosc sagrat, un temple dedicat a Plutó i Persèfone, i una cova contigua anomenada Caronteon o Caronia a l'Àsia Menor, que prové de Caront, el barquer dels morts. Segons Estrabó, "posseïa algunes propietats físiques singulars" i servia de santuari per a la curació i com a oracle dels somnis (incubació).[4]

HieràpolisModifica

La Porta de Plutó, l'entrada a l'inframon, el plutoni de la Hieràpolis frígia d'Àsia Menor (actual Pamukkale), estava connectada amb el culte local de Cíbele. Es deia que inhalar-ne els vapors era letal per a tots els éssers vius, excepte per als gals (galli), els sacerdots eunucs d'aquesta dea. Durant l'era imperial romana, el culte a Apol·lo absorbí els llocs religiosos existents allí, inclòs el plutoni. Les excavacions arqueològiques de la dècada de 1960 mostraren que el plutoni estava situat dins del recinte sagrat d'Apol·lo: "constava d'una obertura natural en una paret de travertí que conduïa a una gruta on brollava aigua calenta que alliberava una exhalació nociva". Aquest lloc també s'associava a un oracle dels somnis. El neoplatònic Damasci va somiar que era Atis acompanyant la Gran Mare.[5][6]

AvernModifica

Estrabó diu, a més, que el llac Avern a Itàlia havia estat assumit com un plutoni perquè els gasos que produïa eren tan nocius que feien caure els ocells que hi volaven damunt. Segons altres fonts més antigues, es deia que era l'oracle dels morts (nekumanteion) buscat per Odisseu en el llibre 11 de l'Odissea. Així i tot, Estrabó no considerava l'Avern com a plutoni.[7]

ReferènciesModifica

  1. Karl Kerényi, Princeton University Press, 1967, p. 80. Eleusis: Archetypal Image of Mother and Daughter. Consultat el 23 de febrer de 2018.
  2. Christiane Sourvinou-Inwood, "Reconstructing Change: Ideology and the Eleusinian Mysteries," en Inventing Ancient Culture: Historicism, Periodization and the Ancient World (Routledge, 1997), p. 137.
  3. Bernard Dietrich, "The Religious Prehistory of Demeter's Eleusinian Mysteries," en La soteriologia dei culti orientali nell' Impero Romano (Brill, 1982), p. 454.
  4. Estrabó, 14.1.44; "Summaries of Periodicals," American Journal of Archaeology 7 (1891), pàg. 209 en línia.
  5. Ian Rutherford, "Trouble in Snake-Town: Interpreting an Oracle from Hierapolis-Pamukkale," en Severan Culture (Cambridge University Press, 2007), p. 449.
  6. Frederick E. Brenk, "Jerusalem-Hierapolis. The Revolt under Antiochos IV Epiphanes in the Light of Evidence for Hierapolis of Phrygia, Babylon, and Other Cities," en Relighting the Souls: Studies in Plutarch, in Greek Literature, Religion, and Philosophy, and in the New Testament Background (Franz Steiner, 1998), pàgs. 382-384 en línia, citant Foci, Vida d'Isidor, 131 en el somni.
  7. Estrabón C244-6, citado por Daniel Ogden, Magic, Witchcraft, and Ghosts in the Greek and Roman Worlds: A Sourcebook (Oxford University Press, 2002), pp. 190-191.