Obre el menú principal

Pompeu Fabra i Poch

lingüista català

Pompeu Fabra i Poch (Gràcia, 20 de febrer de 1868 - Prada de Conflent, 25 de desembre de 1948)[1] va ser un filòleg català conegut com el «seny ordenador de la llengua catalana» per la seva tasca de capdavanter establidor de la normativa moderna de la llengua catalana.

Infotaula de personaPompeu Fabra i Poch
Pompeu fabra.jpg
Pompeu Fabra, el 1933
Biografia
Naixement 20 febrer 1868
Vila de Gràcia (Barcelonès)
Mort 25 desembre 1948 (80 anys)
Prada (Catalunya del Nord)
Lloc d'enterrament Cementiri de Prada de Conflent
Senyal de la Generalitat de Catalunya.svg  Conseller de la Generalitat de Catalunya 

14 setembre 1945 – 22 gener 1948
  President Universitat Autònoma de Barcelona (1933-39)

1933 –
  President Unió Catalana de Federacions Esportives

1933 – 1936
  President Federació Catalana de Tennis

dècada del 1930 –
Logotip IEC.png 6è President de l'Institut d'Estudis Catalans 

1917 – 1939
← Josep Maria Bofill i PichotPere Coromines i Montanya →
Dades personals
Nacionalitat Catalunya
Es coneix per Establidor de la normativa moderna de la llengua catalana
Activitat
Camp de treball Lingüística, planificació lingüística i lexicografia
Ocupació Lingüista, filòleg, enginyer, professor d'universitat, escriptor i químic
Ocupador Universitat de Barcelona (1932–)
Institut del Teatre (1927–)
Diputació de Barcelona (1925–)
Universitat Autònoma de Barcelona
Obra
Família
Cònjuge Dolors Mestre i Climent (1902–1948)
Fills Carola Fabra i Mestre
Teresa Fabra i Mestre
Dolors Fabra i Mestre
Premis
Modifica les dades a Wikidata

Josep Pla escrigué que «Fabra ha estat el català més important del nostre temps perquè és l'únic ciutadà d'aquest país, en aquesta època, que, havent-se proposat d'obtenir una determinada finalitat pública i general, ho aconseguí d'una manera explícita i indiscutible».[2]

BiografiaModifica

InfantesaModifica

Pompeu Fabra va néixer l'any 1868 al número 32 del carrer de la Mare de Déu de la Salut, al barri de la Salut de l'antiga vila de Gràcia, i més tard també va viure al carrer Gran de Gràcia. Era fill de Josep Fabra i Roca i Carolina Poch i Martí. Va tenir dotze germans i ell era el més petit de tots; però en van morir deu i van restar ell i dues germanes. Quan tenia cinc anys (1873) es va proclamar la I República a l'Estat espanyol i el seu pare, que era republicà, va ser elegit batlle de la vila.[3] Encara que la família va mudar a Barcelona quan tenia 6 anys, ell sempre va recordar el seu origen gracienc.[4]

Uns inicis fecunds i polèmicsModifica

Fabra va començar estudis d'enginyeria industrial que progressivament va alternar amb una forta inclinació autodidacta per la filologia. El 1891 l'editorial de L'Avenç li va publicar la gramàtica Ensayo de gramática del catalán moderno, en què, per primera vegada amb metodologia científica, es descriu la llengua parlada amb una acurada transcripció fonètica. Juntament amb Joaquim Casas Carbó i Jaume Massó i Torrents Fabra va emprendre la segona campanya lingüística de la revista L'Avenç,[5] campanyes que van ser els primers intents científics de sistematització de la llengua, intents que van provocar arborades polèmiques i van constituir l'esbós de la futura normativització.

El 1902 guanyà per oposició la càtedra de química de l'Escola d'enginyers de Bilbao, ciutat on va viure de manera continuada fins al 1912. Malgrat l'allunyament del país, durant aquells anys intensificà la seva dedicació a la filologia. En tornar aquell any de Bilbao, Fabra es va traslladar a Badalona, que era aleshores un poble mariner molt apropiat per a un home que havia trobat el gust de viure lluny de les grans ciutats. I ideal per a Teresa, la filla mitjana, a la qual, per la seva poca salut, els metges havien prescrit els aires i els banys de mar. El Mestre hi establí la residència des del 1912 fins al 1939, en què partí a l'exili.

El 1906 va participar en el I Congrés Internacional de la Llengua Catalana amb la comunicació Qüestions d'ortografia catalana. El seu prestigi intel·lectual en va sortir enormement reforçat, fins al punt que Prat de la Riba el cridà per dirigir un projecte de normativització lingüística del català. Aleshores tornà a Catalunya, fou nomenat fundador de la Secció Filològica de l'IEC i ocupà una càtedra dels Estudis Universitaris Catalans. El 1912 edità una Gramática de la lengua catalana, encara en castellà; un any després donà a conèixer les Normes ortogràfiques (1913) –una llarga reforma ortogràfica, promulgada per l'Institut d'Estudis Catalans–,[6] les quals, juntament amb fervoroses adhesions, provocaren un corrent contrari d'opinió.[7] Un dels punts bàsics de l'ortografia defensada per Fabra va ser el respecte envers la pronúncia dels dialectes i l'etimologia dels mots. El Diccionari ortogràfic (1917) completà les Normes del 1913.

Un mestratge eficaçModifica

 
Pompeu Fabra de jove, vist per Ramon Casas (MNAC).

A partir del 1918, amb la publicació de la Gramàtica catalana, adoptada, a la pràctica, com a oficial, s'enceta una etapa que s'enllesteix el 1931[8] amb la publicació del Diccionari general de la llengua catalana. Del mateix any és el Curs mitjà de gramàtica catalana, pensat especialment per a l'escola i reeditat, el 1968, amb el títol d'Introducció a la gramàtica catalana. Les Converses filològiques (1924) sorgiren de l'anhel fabrià de divulgar les seves reflexions lingüístiques. Són articles relativament breus que plantegen i resolen dubtes idiomàtics molt freqüents. L'any següent publicà Les principals faltes de gramàtica.

L'any 1925 va començar a treballar a la Diputació de Barcelona, precisament a la Secció de Foment i Instrucció Pública i Belles Arts. El 1927 va ser nomenat professor de Prosodia Catalana a l'Institut del Teatre.

La presència del mestratge de Pompeu Fabra en alguns indrets de les comarques gironines es concretà a partir dels inicis dels anys 30. La relació amb Mn. Ignasi Enric Jordà (1986-1977), sacerdot i catedràtic de gramàtica catalana a la Normal de Girona (Escola de Mestres de Girona), portà el Mestre a pronunciar conferències i a impartir algunes lliçons, de manera presencial o per correspondència, de gramàtica catalana.

Mereix una menció especial el Curset de Gramàtica Catalana de Santa Coloma de Farners l'estiu de l'any 1931. El text introductori de la butlleta d'inscripció de la comissió organitzadora diu: «Davant del gran interès que ha desvetllat arreu de Catalunya l'ensenyament del català, Santa Coloma no pot quedar enrere, a aquest fi s'ha organitzat un curset de Gramàtica Catalana».[9] Sortosament, de la cloenda del curs comptem amb una fotografia que il·lustra l'èxit de la convocatòria. Hi apareixen, entre altres, Joan Vinyoli i el mateix Mestre.

La consolidació d'una tascaModifica

L'any 1932, Fabra accedí directament, per raó del seu prestigi, a la càtedra de llengua catalana de la Universitat de Barcelona. Amb ell hi entrava oficialment la llengua catalana, per primera vegada a la història. El 1933, Fabra esdevingué president del patronat de la nova Universitat Autònoma de Catalunya, tot just creada. El diccionari del 1932, ja esmentat, i conegut popularment com a Diccionari Fabra o el Pompeu, fou pensat com l'esbós –«canemàs», en digué el mateix Fabra– d'un futur diccionari oficial de l'Institut d'Estudis Catalans. Els criteris que van presidir la confecció del diccionari poden resumir-se així:

  1. Exclusió d'arcaismes i dialectalismes d'àmbits més aviat restringits.
  2. Previsió de bandejar els mots que, amb el temps, perdessin vigència.
  3. No admissió de mots forasters manllevats d'altres llengües que substituïssin mots propis del català o bé que impossibilitessin de crear-ne de nous.
  4. Incorporació de mots tècnics, prèviament catalanitzats, d'origen grecollatí i d'abast universal.

Darrers anysModifica

L'any 1939 deixa Badalona i passa l'estiu a la casa de Sant Feliu de Codines, d'on marxa a l'exili a l'Estat francès.[10] Pompeu Fabra travessà la frontera franco-espanyola el 31 de gener del 1939, cinc dies després que entressin les tropes del general Franco a Barcelona. Després va viure un llarg pelegrinatge amb estades a París, Montpeller, Perpinyà i, finalment, Prada de Conflent, al número 15 del carrer dels Marxants.[11] Entre el 14 de setembre del 1945 i el 22 de gener de 1948 va ser conseller de la Generalitat a l'exili.

Els darrers anys de la seva vida, malgrat les condicions adverses, continuà treballant i enllestí una nova Gramàtica catalana, publicada pòstumament el 1956[10] per Joan Coromines.

L'any 1947 li diagnostiquen un càncer a la seva filla Teresa, un fet que el va trasbalsar; va fer que prengués consciència de la seva edat i comencés a pensar tot sovint en la mort. Tant és així que el 27 de novembre de 1947 va anar a Andorra a fer testament.[12] La mort de la seva filla va afectar moltíssim Pompeu Fabra, que aleshores estava a punt de fer 80 anys.[13] Les paraules de Joan Alavedra al seu enterrament recullen el sentiment de la comunitat de catalans exiliats que estaven preparant una celebració pel vuitantè aniversari del filòleg transmutada en dol per la pèrdua familiar.[14] Amb tot, l'homenatge pel seu vuitantè aniversari es va acabar fent i la comunitat catalana a l'exili li va oferir una medalla d'or adquirida per subscripció popular, amb el seu bust modelat per l'escultor Joan Rebull.[12]

Va morir a la seva residència de Prada el 25 de desembre de 1948.[12]

Pompeu Fabra a TarragonaModifica

Tenim constància de set visites de mestre Fabra a la ciutat de Tarragona entre els anys 1922 i 1933.[15]

La primera visita fou el 24 de maig de 1922. Fabra hi va venir per assistir a l'examen dels alumnes de les classes de català que subvencionava l'Associació Protectora de l'Ensenyança Catalana.

La segona visita, vuit anys després, fou només de pas.

El 17 de juliol de 1931 va ser la tercera vinguda a la ciutat per pronunciar la conferència «L'ensenyança de la llengua catalana» als inspectors de Primera Ensenyança. S'acabava de proclamar la República; era vigent l'anomenat «decret de bilingüisme» i Fabra havia estat designat inspector de l'ensenyament de català a les escoles de mestres. Entre les personalitats que el van acompanyar hi trobem l'alcalde de la ciutat, Pere Lloret.

Només quatre mesos després, Fabra va tornar a Tarragona per pronunciar altra vegada una conferència, «El català, llengua de l'ensenyament», com a president de l'Associació Palestra, entitat patriòtica fundada el 1930, que obria delegació a la ciutat. El president de la delegació i presentador de l'acte va ser Joan Antònio i Guàrdias. El fil conductor de la conferència va expressar la idea que amb l'Estatut d'Autonomia no n'hi hauria prou per normalitzar la llengua, sinó que calia, a més, el compromís dels catalans.

De la cinquena visita hi ha poques notícies: va visitar l'Escola Normal de Mestres el 3 de desembre de 1932 per atendre les demandes dels alumnes que volien que les assignatures s'expliquessin en català.

El 20 de gener de 1933, amb poca diferència de l'anterior, s'esdevingué la sisena visita. Va pronunciar dues conferències: una per als alumnes de l'Escola Normal i l'altra a l'Ateneu, aquesta última amb el títol «La llengua catalana i el patriotisme».

El 21 de maig del mateix any, tornà a la ciutat, per setena vegada i última de què es té constància. Tot i que Fabra anava a Poblet per assistir a la commemoració del primer centenari de la Renaixença, es va aturar a Tarragona per participar en una reunió de la junta de la delegació de Palestra.

La presència de Fabra a Tarragona continua avui dia amb la celebració dels col·loquis internacionals organitzats per la Universitat Rovira i Virgili, la qual compta amb professors especialistes en la seva figura i en la seva obra.

Vida ciutadanaModifica

EsportModifica

Fou elegit president de l'Associació de Lawn Tennis (avui Federació Catalana de Tennis) i després fou, quan es creà l'any 1933, primer president de la Unió Catalana de Federacions Esportives. A més a més, formà part de la secció de tennis del FC Barcelona. Fabra considerava l'esport indispensable per a la formació de la persona i l'articulació de la nació. Solia jugar a tennis a les pistes de la fàbrica Cros, a Badalona, amb la seva filla Carola.[10][16]

En un reportatge parlà sobre la importància del tennis a Catalunya. «És, la nostra terra, un dels focus principals de la Península. Els altres són a Madrid, a Bascònia, a Huelva i ara, comença a conrear-se en altres ciutats. El tennis a Catalunya ha assolit un grau remarcable d'importància i de prestigi, no sols pel crescut nombre de gent que hi juga, sinó per la qualitat excel·lent de molts jugadors, que ultrapassa la dels millors d'altres llocs esmentats».[10]

Amb la presidència, per tant, de la Unió Catalana de Federacions Esportives, Fabra esdevingué el màxim dirigent de l'esport català durant els anys de la República, fins que va cessar la seva activitat quan va esclatar la Guerra Civil.[17]

ExcursionismeModifica

Entre els esports, en la vida de Fabra destacà l'excursionisme. Fou un gran admirador de la natura, la muntanya i el seu entorn, fent excursions per tota la geografia catalana i també estades en campaments estivals al Pirineu, amb ascensions als pics més elevats.[18] Fou soci del Centre Excursionista de Catalunya des de 1891,[19][16] on va ingressar poc després de crear-se i on feu algunes conferències. El mateix Fabra va arribar a dir: «Em penso que he recorregut Catalunya tot sol.»[20] L'interès per aquesta activitat rau en la descoberta i coneixement del país a través de l'excursionisme científic, en una època en què els estudiants es formaven a les ciutats sobre temes geogràfics o històrics i es traslladaven als afores per contrastar els seus coneixements. Era d'interès també estudiar les formes de vida tradicional de les zones rurals, que canviaven ràpidament a causa de la transformació social del país.[21] Va començar a fer excursions de manera assídua quan va conèixer Jaume Massó i Torrents, amb qui va recórrer indrets de la rodalia de Barcelona, com Collserola.[21] Les excursions entre Barcelona i Camprodon, on vivien alguns dels seus familiars, li servien per reflexionar sobre els paisatges i les paraules dels pagesos i pastors que es trobava al llarg del trajecte.[21] Com que la seva dona i les seves filles preferien no acompanyar-lo, hi anava amb el seu deixeble i col·laborador, Pere Arnalot, i els seus amics Josep Maria de Casacuberta o Lluís Nicolau i d'Olwer.[20]

HomenatgesModifica

 
La directora general de Política Lingüística, Ester Franquesa; el president de l'Institut d'Estudis Catalans, Joandomènec Ros, i el comissari de l'Any Fabra, Jordi Ginebra, en la presentació del Any Fabra.

Són molts els llocs, institucions o celebracions que han dut el nom de Fabra. Són incomptables els carrers, places o avingudes de molts pobles i ciutats de Catalunya que duen el nom del filòleg.[22] N'és un exemple l'avinguda de Pompeu Fabra a Barcelona, batejada així l'any 1980, situada al barri de la Salut de Gràcia, lloc de naixement de Fabra i on va passar la seva infantesa.[23] Pocs anys després de la fundació d'Òmnium Cultural, el 1968 es va organitzar un primer Any Pompeu Fabra, amb l'objectiu de donar a conèixer Fabra arreu de les terres de parla catalana i difondre'n la vida i l'obra i també, a proposta de Joan Triadú, es van començar a fer, de forma itinerant, les Festes Populars de Cultura Pompeu Fabra, un dels objectius de la qual era que a cada lloc on se celebressin quedés una referència (carrer, placa, monument...).[24] El 18 de juny de 1990 la Generalitat de Catalunya també va aprovar la creació de la Universitat Pompeu Fabra,[25] en record del mestre, que ha organitzat diverses jornades per donar a conèixer el filòleg entre els estudiants. L'any 2018, en commemoració del 150è aniversari del seu naixement i dels 100 anys de la publicació de la gramàtica catalana normativa, la Generalitat organitzà la celebració de l'Any Pompeu Fabra,[26] durant el qual es van fer un gran nombre d'activitats en la seva memòria i amb la participació de moltes entitats, institucions i ciutadans.

L'Institut d'Estudis Catalans també dedicà diversos espais a qui va ser un dels set fundadors de la Secció Filològica l'any 1911. Per exemple, l'Espai Pompeu Fabra, que recull una mostra de materials relacionats amb el Mestre procedents de l'Arxiu de l'Institut d'Estudis Catalans, els quals pretenen reflectir la vinculació de Fabra amb la institució i la seva valuosa aportació a la llengua catalana, o bé el Fons Pompeu Fabra de Jordi Mir, que està format per 1.535 registres d'obra impresa. Tot aquest material està catalogat i ordenat a les dependències de l'IEC.[10]

BadalonaModifica

La ciutat de Badalona conserva un fort vincle amb Fabra, on el filòleg va residir durant gairebé 30 anys, i on elaborà la seva obra més important i coneguda, el diccionari, en què es recullen alguns localismes d'indubtable origen badaloní, com badiu o micaco. En vida seva, el 28 de gener de 1934, l'Ajuntament li va concedir la medalla d'Or de la ciutat, al costat d'Enric Borràs i Margarida Xirgu, i el va nomenar Fill Adoptiu en reconeixement a la seva tasca i mèrits en pro de la llengua, el seu talent, les seves virtuts cíviques, així com per la seva estima per la ciutat. Fabra va agrair l'homenatge recordant també la tasca de molts altres que havien treballat per a la reconstrucció de la llengua catalana, mentre que, per la seva banda, l'alcalde Josep Casas, li va respondre: «Estic orgullós de pensar que, a l'avenir, la història, en comentar la vostra obra, tindrà un record per al nostre poble.» L'any següent també es convocaren, a proposta de diverses entitats locals, els Premis Pompeu Fabra.[10]

Amb posterioritat la ciutat li ha dedicat diversos homenatges. Encara durant el franquisme, el 1969 les autoritats locals van tolerar anomenar amb el seu nom un carrer al barri de Canyadó, secundari, amb poc veïnat i llunyà del centre de la ciutat.[27] Ja en democràcia, el 1985 es col·locà un monòlit de marbre per part d'Òmnium Cultural en el marc de les XVII Festes Populars de Cultura.[28] Especialment, l'any 2010 es van dur a terme diverses iniciatives, entre les quals destaca que, d'acord amb una reivindicació ciutadana de donar el nom de Fabra a un espai important de la ciutat, es donà el nom a la nova plaça central, que també va donar nom a l'estació de metro (L2) de Badalona Pompeu Fabra.[29] També s'organitzà una exposició a l'Espai Betúlia, on s'entrellaçaven els tres conceptes de llengua, Fabra i Badalona,[10] a més es col·locà una placa a la que fou la seva darrera residència, al carrer de la Mercè. El 2018 també s'inaugurà oficialment, si bé feia anys que es duia a terme, la ruta Pompeu Fabra, amb una desena de punts clau senyalitzats a la via pública relacionats amb la vida de Fabra a la ciutat.[30]

ObraModifica

 
Portada de l'edició del volum únic de 1932 del Diccionari General de la Llengua Catalana.

Mentre va ser a Bilbao, on es mudà l'any 1902, va preparar la Gramática de la lengua catalana (1912). Ja a la ciutat de Badalona, l'Institut d'Estudis Catalans promulgà les Normes ortogràfiques (1913), sobretot obra seva, que presenten la part essencial de les regles d'ortografia defensades pel grup L'Avenç i que van ser la base per a la formació del Diccionari ortogràfic, compilat sota la seva direcció (1917). L'any 1918, també mentre s'estava a Badalona, Fabra va publicar, per encàrrec de l'Institut d'Estudis Catalans (que la va adoptar com a oficial) la Gramàtica catalana. Ell mateix redactà, durant el període badaloní, el conegut Curs mitjà de gramàtica catalana, publicat per l'Associació Protectora de l'Ensenyança Catalana (1918).[10]

Durant el període badaloní, Pompeu Fabra elaborà la seva obra més important i coneguda: el Diccionari general de la llengua catalana. En aquest diccionari, s'hi reconeixen alguns localismes d'indubtable referència badalonina.[10]

Obres completesModifica

Les Obres completes[31] de Pompeu Fabra són el resultat d'un projecte de recerca de la Generalitat de Catalunya, l'Institut d'Estudis Catalans i el Govern de les Illes Balears, fruit d'un conveni de col·laboració signat l'any 2002. Els nou volums que les formen recullen de la bibliografia essencial de Fabra fins a escrits ignorats i fins i tot inèdits. En són un exemple els apunts presos per alguns dels seus alumnes en conferències i cursos, que revelen continguts que no apareixen en les obres del lingüista, o bé idees gramaticals en estat embrionari que posteriorment van ser exposades en obres seves.

El primer volum inclou les tres primeres gramàtiques, de 1891, 1898 i 1912; el segon, les cinc gramàtiques publicades entre 1918 i 1946 i diversos cursos orals; el tercer, la gramàtica francesa de 1919 i l'anglesa de 1924, juntament amb una sèrie d'articles tècnics publicats entre 1887 i 1926; el quart volum conté l'obra ortogràfica de Pompeu Fabra (Tractat d'ortografia de 1904, les Normes ortogràfiques de 1913 i el Diccionari ortogràfic de 1917-1937) i els manuals lingüístics publicats per l'Editorial Barcino; el cinquè, el Diccionari general de la llengua catalana de 1932; el sisè, les gramàtiques de 1918-1933, la gramàtica catalana de 1946 i la gramàtica pòstuma de 1956, a més de les traduccions teatrals; el setè conté les Converses filològiques; el vuitè, l'Epistolari de Fabra i el Curs de llengua catalana per correspondència, i el novè i últim inclou textos i materials del lingüista trobats en diferents publicacions, una cronologia general de la seva vida i obra i una bibliografia sobre l'obra i la figura de Fabra.[32] A partir del març del 2018, tota la seva obra es troba digitalitzada i es pot consultar en línia en el Portal Pompeu Fabra.[33]

ReferènciesModifica

  1. «Pompeu Fabra i Poch». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  2. http://www.lletres.net/pla/fabrapla2.html
  3. Pompeu Fabra i la llengua catalana - Àngel Servet i Martí any 1990
  4. García, Pilar. «Pompeu Fabra, filòleg il·lustre... i excursionista». Barcelona: El Periódico de Catalunya. [Consulta: 19 abril 2012].
  5. Ramon Pla i Arxé. «L'Avenç: la modernització de la cultura catalana». www.uoc.edu. [Consulta: 1r març 2008].
  6. «Publicació de les Normes ortogràfiques de l'Institut d'Estudis Catalans». Generalitat de Catalunya. [Consulta: 20 maig 2013].
  7. Massot i Muntaner, Josep. Antoni M. Alcover i la llengua catalana. L'Abadia de Montserrat, 1985, p.153. ISBN 8472027457. 
  8. [enllaç sense format] http://lexicografia.blogspot.com/2011/10/el-fabra-de-1931.html El Fabra del 31
  9. Figueras i Capdevila, Narcís Puigdemont i Casamajó, Joaquim «Ignasi Enric Jordà i Caballé (1886-1977) i les activitats de promoció de la llengua catalana els anys 20 i 30. El curset de Santa Coloma de Farners (1931)». Quaderns de la Selva, 22 Centre d'Estudis Selvatans, 2010, pàg. 99-144.
  10. 10,0 10,1 10,2 10,3 10,4 10,5 10,6 10,7 10,8 Franquesa i Bonet, Ester. Pompeu Fabra, una llengua per a tot i per a tothom (en català). Espai Betúlia. Badalona: Espai Betúlia, octubre de 2010. ISBN 978-84-606-5197-0. 
  11. Bassas, Antoni «“Gràcies Fabra, i vetlla’ns des de Prada”». Ara.cat, 17-02-2018.
  12. 12,0 12,1 12,2 Segarra, Mila «Notes d'una vida consagrada a la llengua». Nadala. Fundació Jaume I, 1998, pàg. 37.
  13. «L'abecé de Pompeu Fabra» (en ca-es). [Consulta: 1r desembre 2018].
  14. «Ha mort Teresa Fabra» (en ca). La Humanitat, 05-02-1948 [Consulta: 1r desembre 2018].
  15. GINEBRA, Jordi. Visites de Pompeu Fabra a Tarragona (en català). Barcelona: Institut d'Estudis Catalans, 06/2018, p. 101-111. ISBN 9678-849965-415-7. 
  16. 16,0 16,1 «El Pompeu Fabra més desconegut». Biblioteca de Catalunya, 02-05-2018. [Consulta: 1r gener 2019].
  17. Mir, Jordi «Fabra i l'esport: de la dimensió social a l'aportació terminològica». Terminàlia, 1, 2010, pàg. 71-77. DOI: 10.2436/20.2503.01014.
  18. «El CEC s'implica amb l'Any Fabra». Centre Excursionista de Catalunya, 09-02-2018. [Consulta: 1r gener 2019].
  19. Santacana i Torres, Carles. Pompeu fabra i l'esport. Barcelona: Fundació Universitat Catalana d'Estiu, 2007, p. 30. ISBN B-42.090-2007. 
  20. 20,0 20,1 Armengol, Elisabet «Onze coses que no sabies de Pompeu Fabra». Núvol, 03-01-2018.
  21. 21,0 21,1 21,2 Santacana, Carles. Pompeu Fabra: 10 aspectes de l'home i l'obra (en català). 2013. Barcelona: Galerada, p. 85. ISBN 978-84-96786-56-1. 
  22. «Mapa Fabra». Generalitat de Catalunya. [Consulta: 1r gener 2019].
  23. «B nomenclàtor». Ajuntament de Barcelona. [Consulta: 17 desembre del 2008].
  24. Isern, Joan Josep «Una passejada per la nova Ruta Pompeu Fabra a Gràcia». Vilaweb, 15-10-2018.
  25. «Llei 11/1990, de 18 de juny, de creació de la Universitat Pompeu Fabra». Universitat Pompeu Fabra. [Consulta: 1r gener 2019].
  26. «Any Pompeu Fabra 2018». Generalitat de Catalunya, 2018. [Consulta: 1r gener 2019].
  27. Soler i Amigó, Joan «Un nom per una plaça». Vilaweb - El Punt, 08-01-2008.
  28. «A Pompeu Fabra». Monuments commemoratius de Catalunya. Institut d'Estudis Catalans. [Consulta: 1r gener 2019].
  29. «La futura estació de metro de l'Illa Central portarà el nom de Badalona-Pompeu Fabra». Diari El Punt, 20-04-2010. [Consulta: 21 abril 2010].
  30. Torres, Javier «Tras los pasos de la Badalona de Pompeu Fabra». La Vanguardia, 29-04-2018.
  31. «Obres completes de Pompeu Fabra | Espai Pompeu Fabra – Institut d'Estudis Catalans». [Consulta: 21 març 2018].
  32. «Les Obres completes de Pompeu Fabra es presenten dijous a l'IEC i s'enllesteix un projecte encetat l'any 2002». Web. Generalitat de Catalunya, 2012. [Consulta: Maig 2013].
  33. «Obres Completes de Pompeu Fabra». [Consulta: 21 març 2018].

Vegeu tambéModifica

Enllaços externsModifica